dilluns, 9 d’octubre de 2017

Per ara, estem guanyant

Encara no hem guanyat, el camí és ple d'incògnites i d'incerteses, l'estat ens pot destruir i nosaltres ens podem fer enrere, però de moment, estem guanyant. M'estalvio descriure la ignomínia que va representar la repressió de les forces d'ocupació espanyoles contra els pacífics votants catalans. Ni oblit ni perdó. Constato però, un parell de victòries d'una enorme transcendència: en primer lloc la celebració del referèndum, amb l'aparició miraculosa de les urnes i de les paperetes que els serveis de l'estat havien cercat per tots els mitjans: la ciutadania d'aquest país, convenientment organitzada pel Govern i la societat civil, ha passat la mà per la cara a tot un estat i als seus "serveis d'intel·ligència". Encara recordo com, uns quinze dies abans de l'1-0,  una persona presumptament ben informada em va assegurar que la policia espanyola coneixia tots els detalls de l'organització del referèndum, inclosa la ubicació de les urnes, i que si no actuaven era perquè estaven administrant els temps. Ha!. Hem vist que, actuant amb intel·ligència, podem vèncer l'estat espanyol. La segona constatació és que estem preparats per plantar cara a les forces d'ocupació. Els defensors de la submissió de Catalunya sempre han cregut en el mite de la covardia dels catalans, un poble que a la mínima amenaça de violència, es rendiria immediatament. Els qui això creien desconeixen el caràcter indòmit dels catalans.  Fins i tot les pitjors derrotes que hem patit com a país, la de 1714 i la de 1939,  van estar precedides per un resistència heroïca i implacable. Penso en el setge de Barcelona fins a la desfeta de l'Onze de  Setembre, i en la Batalla de l'Ebre, de 1938, en què l'ofensiva republicana es va recolzar sobretot en els contingents de soldats catalans. No es tracta de vanagloriar-se dels fracassos, sinó de constatar que la covardia no és un defecte que ens defineixi col·lectivament, i així ho vam reviure l'1-O. El coratge col·lectiu que vam demostrar i viure en la nostra pròpia pell aquell diumenge és la força que ens pot portar a la victòria. Sortosament, l'escenari que tenim per davant no és el d'un conflicte armat sinó el d'una confrontació entre una majoria del poble de Catalunya, liderat pel seu Govern,  i l'estat espanyol . Ens trobem a l'Europa del S. XXI, i malgrat la hipocresia dels estats de la UE, hi ha límits que Madrid no pot traspassar si no vol esdevenir un estat pària. La premsa més influent a nivell internacional no té cap simpatia per l'independentisme català i ha condemnat reiteradament la celebració d'un referèndum il·legal, però després de comprovar la repressió desfermada pels stormtrooopers espanyols ha canviat l'enfocament, i sense deixar de menystenir el referèndum, han començat  a exigir una sortida negociada que passaria necessàriament per la celebració d'un referèndum d'autodeterminació amb totes les garanties. Els creadors d'opinió més influents han començat a promoure un plantejament que és anatema per a l'establishment espanyol, per al qual la unitat de l'estat i la sobirania indivisible són els dogmes centrals i immutables de l'ordenament. Podem dir que en l'assalt contra aquests dogmes centrals, heretats de les victòries centralitzadores de 1714 i 1939, els catalans ja no estem tan sols. Els observadors internacionals entenen que sense una sortida negociada el conflicte pot agafar una dimensió molt perillosa per a l'estabilitat de l'estat i del conjunt europeu. Els catalans estem protagonitzant una revolució del S. XXI, amb alguns paràmetres clàssics però d'altres totalment innovadors, la qual cosa la fa especialment imprevisible. El nostre centre de gravetat és el suport popular, només amb una àmplia mobilització de la societat catalans, que alhora sigui sostenible en el temps, el Govern podrà plantar cara a la pressió de l'estat i exercir el control sobre el territori, fins a crear les condicions que obliguin el govern de Madrid a seure en una taula de negociacions per pactar els termes del divorci. Això no serà fàcil ni immediat. Fins que no es declari la independència l'estat no desplegarà les seves mesures repressives més dures i la part catalana tampoc no desplegarà tot l'esforç necessari per a la constitució del nou estat i per plantar cara a la pressió de Madrid.

Cap comentari: