divendres, 13 d’octubre de 2017

Seguim

Avui, dia 10 d'octubre, s'ha desfet una incògnita sobre la qual rumiàvem feia dies: la declaració d'independència. El mandat de l'1-O és clar i l'última cosa que ens podem permetre davant d'un adversari com l'estat espanyol és donar mostres de feblesa. Des de l'independentisme aquests dies s'ha incidit molt en la necessitat de declarar la independència el més aviat possible, i totes les anàlisis apuntaven que no hi havia una alternativa millor si l'objectiu és constituir-se com a estat independent. Ara bé, totes aquestes anàlisis, que jo comparteixo, eludeixen la qüestió essencial: com garantim que la declaració d'independència no sigui una mera proclama retòrica des de l'estrada del Parlament, carregada d'èpica i emoció, però sense efectes pràctics? És del tot previsible que l'estat utilitzarà tots els mitjans al seu abast per evitar que una DI sigui efectiva, des de l'article 155 Ce fins a la detenció del president i dels alts càrrecs del Govern, passant per la declaració de l'estat d'excepció o de setge. Qualsevol d'aquestes mesures generaria una resposta popular difícil de calibrar, però els catalans ens podríem arribar a trobar molt sols en la defensa de les nostres institucions si la valoració per part de la comunitat internacional és que el nostre govern ha tirat pel dret vulnerant directament l'ordenament jurídic espanyol. Els mitjans de comunicació més influents al món, que creen i expressen l'opinió de les elits dirigents d'Occident, tipus Financial Times, New York Times, WSJ, o The Economist, així com molts altres analistes internacionals, coincideixen en considerar il·legal el nostre referèndum, al qual neguen tota validesa. Deploren l'existència de l'independentisme i desitgen que l'estat espanyol romangui estable i unit, però alhora condemnen, amb més o menys intensitat, la repressió brutal de la policia contra els votants i acaben per reconèixer que existeix un conflicte entre Catalunya i Espanya que exigeix negociació entre les parts i fins i tot, la celebració d'un referèndum d'autodeterminació pactat. Com assenyalava en el post anterior, aquest reconeixement de la necessitat de negociar i la proposta d'un referèndum per part dels portaveus d'un establishment que no té cap simpatia per la causa catalana, representa una victòria que no podem malbaratar. Tot i que el referèndum de l'1-O es consideri il·legal, el fet que se celebrés i que hi participessin gairebé 2,3 milions de persones, amb l'estat en contra i l'acció criminal de la policia nacional i la Guardia Civil, ha permès que el món visualitzés l'existència d'un conflicte i ens ha fet acumular un enorme capital polític. Però existia el risc que una DI sense xarxa ens fes perdre tot aquest capital, que facilités que l'estat ens esclafés davant la indiferència de la comunitat internacional. D'altra banda, però, no es podia deixar escapar el "momentum" generat per l'1-O, perquè igualment, al cap d'un temps hauríem restat indefensos davant l'estat. La meva opció era la DI amb xarxa, confiant que si el president optava per la DI és perquè disposava d'aquesta xarxa. La major part de ciutadans no teníem prou informació per saber si existia o no, i no podíem fer altra cosa que confiar en el bon criteri del president. Ara, després d'escoltar-lo, veiem que ell també vol el mateix, DI amb xarxa, i que la xarxa, avui mateix, encara no està del tot preparada. Per això l'ajornament de l'efectivitat de la DI és sumament important per explotar i fins i tot incrementar el capital polític acumulat durant aquests primers dies d'octubre. L'oferta de diàleg passa la pilota al camp contrari, amb l'aval que suposa l'interès mostrat per diferents personalitats i instàncies internacionals per exercir de mediadors, amb l'afegit d'un prec d'última hora per part de Donald Tusk, president del Consell Europeu que, si bé segueix indicant que la solució al conflicte s'ha de trobar en el marc constitucional espanyol, reconeix el president de Catalunya com a interlocutor en un diàleg que depassa l'àmbit intern.

Cap comentari: