AMPLIACIÓ DEL CAMP DE BATALLA.

És propi d'una gran obra literàtia que admeti moltes lectures, condueixi i inspiri moltes reflexions, i toqui diferents ressorts de l'ànima del lector. La novel·la d'en Joan Sales "Incerta glòria" compleix plenament aquests requisits, la seva complexitat permet que cada exegeta en pugui destacar diferents elements igualment rellevants, i per això ha estat considerada la novel·la de la guerra, la novel·la dels vençuts, una elegia per la joventut perduda, una novel·la de tesi catòlica, un homenatge al soldat català, i de moltes altres maneres. Per a mi és la gran novel·la del S. XX català fins als canvis dels anys 60, centrada en l'esdeveniment de més transcèndència, la guerra civil, però que s'estén des  del període republicà i molt abans, amb referències a les guerres carlines del XIX, i es clou amb un text datat a 26 de gener de 1969. Com a document històric és impagable,  és com un fris que presenta la societat catalana i els seus canvis al l...

Ara han decidit que la merda ens arriba a les celles, un parell de casos d'impacte a casa nostra i el ressò del cas Gürtel han estat suficients perquè s'alliberin les fúries populistes que clamen contra una corrupció que segons sembla impregna la política i la societat civil catalanes. Aquest és un discurs en què molts s'hi troben còmodes, en primer lloc el fariseu que tot glopejant el carajillo proclama solemnement que tots els polítics són igual de bruts i interessats, per tot seguit adreçar-se a un regidor conegut  i sol·licitar-li, sense cap vergonya, que li retiri la multa que li van posar per aparcar sobre un pas de vianants,  i després demanar-li al lampista que li cobri la reparació del bidet sense IVA. Als polítics, i també als funcionaris públics, se'ls han d'exigir uns nivells d'honestedat i d'exemplaritat superiors als que s'esperen dels particulars, però la societat no pot convertir els servidors públics en els bocs expiatoris d'uns pec...

Crisi?, atur?, Estatut a la corda fluixa?,  dèficit fiscal?, aromes de corrupció?, no patim, el president Montilla, que sempre vetlla per tots nosaltres, ja ha trobat la solució, el gran repte que aixecarà el país de la misèria, la nova llei electoral. Les masses ho reclamen i lleva la son de la ciutadania, durant trenta anys hem viscut en la ignomínia de no disposar d'una llei electoral, però ara el Grup Parlamentari Socialista treballarà nit i dia per solventar aquesta mancança, i s'acabarà aquesta agonia. Hi deixaran la pell per dotar-nos de la nova legislació, una norma que no ens ha de fer por, perquè el president no vol trasbalsos, i per tant res de llistes obertes. Algú s'imagina quina carrera política hauria fet en Pepe amb llistes obertes?.

Demà es commemora el vintè aniversari de la caiguda del Mur de Berlín, l'esdeveniment que d'una forma més tangible simbolitza la fi de la guerra freda i la demolició del metafòric teló d'acer que dividia Europa. D'aleshores ençà el continent ha viscut una gran transformació amb l'extensió de la llibertat i de la democràcia a la major part dels països sotmesos abans al jou soviètic. És bo recordar-ho, sobretot enfront els profetes de l'apocalipsi i els propagadors del pessimisme històric, fa quatre dies mitja Europa vivia sotmesa a règims totalitaris, empobridors i tributaris de Moscou, avui la major part d'aquells països són membres de ple dret de la Unió Europea i l'amenaça d'una tercera guerra mundial anorreadora ha deixat de formar part dels terrors de la ciutadania. No s'han assolit els paisatges floreixents que Helmut Kohl va prometre als alemanys de l'est, però déu n'hi dó. Aquest estiu vaig estar a Polònia i vaig passar per ciutat...

Es parlava d'oasi català durant els primers mesos de 1936, en vigílies de l'esclat de la guerra civil, quan l'aparent tranquil·litat regnant a Catalunya contrastava amb els xocs violents entre dretes i esquerres que es vivien a Espanya. Durant aquell breu període semblava possible l'inici d'una col·laboració entre les esquerres catalanes governants  i la Lliga, i si bé també hi havia incidents, no eren comparables als que es produïen en altres indrets de la península. Catalunya semblava un oasi, no enmig del desert, sinó envoltat de la jungla caïnita espanyola. Però aquell oasi tan sols va ser un miratge, a partir del 19 de juliol, després de sufocar la rebel·lió militar a Catalunya, les autodenominades milícies antifeixistes es van fer amb el control del país i van desfermar una tràgica  campanya de pillatge i assassinat polític. El somni de l'oasi va esdevenir un malson infernal, una orgia de sang i foc, a la que s'hi van afegir els desastres de la guer...

Pinten bastos per al tripartit, diuen les enquestes ja fa temps, i davant l'abscència total de missatge, de projecte il·lusionador i de lideratge, el PSC  s'havia aferrat a l'últim recurs per intentar salvar la poltrona: la destrucció de la reputació de l'adversari. El cas Millet els va obrir el cel, primer per posar l'Àngel Colom a la picota i després per demanar explicacions pels convenis entre el Palau i la Fundació Trias Fargas. Al matí en Toni Bolaño, famós per la seva frase "no voy a parar hasta joderte", aprofitava una tertúlia a RAC-1 per  mostrar-se consternat pels convenis, al migdia en Miquel Iceta pujava al faristol del Parlament per demanar que la Trias Fargas retornés el diners al Palau, i a la tarda en Zaragoza es demanava retòricament què té a veure la Fundació convergent amb el cant coral. I així dia sí, dia també. Però dimarts al matí se'ls va glaçar el somriure, potser els asserena pensar que entre els detinguts hi ha dues antigues ...

Aquest país dóna molt de si, ara una presumpta trama de blanqueig de capitals i corrupció urbanística d'alta volada. Mirem-ne el costat positiu, els noticiaris, les primeres planes dels diaris i les tertúlies periodístiques poden dedicar una bona part del seu espai a analitzar els detalls i les implicacions d'uns escàndols genuïnament catalans, en Fèlix Millet ja ha passat a formar part d'un "star system" nostrat que potser ara veurem ampliat amb noves incorporacions. Tot i així la recepció no és homogènia, una bona part de la ciutadania del Principat s'informa primordialment a través de mitjans espanyols, per als quals el saqueig del Palau no passa de ser una anècdota provincial al costat del cas "Gürtel" i les lluites internes del PP,  que com a molt serveix per alimentar el mite del catalanisme putrefacte. Ara tenim un nou xou judicial en marxa, amb l'afegit qualitatiu que, a diferència del cas Millet, hi ha vuit o nou persones detingudes,...

Ser un artista genial no atorga carta blanca per violar ni per abusar sexualment de menors d'edat, ni tampoc , afegeixo, de majors d'edat.  Pot semblar una obvietat, però m'adono que n'hi ha molts disposats a contradir-ho, sobretot a la vista de les reaccions que ha despertat en el món de la cultura i l'espectacle la detenció d'en Roman Polansky. Veus com les de Salman Rushdie, Mike Nichols, Martin Scorsese, Isabelle Huppert, Diane von Furstenberg, Woody Allen oWhoopi Goldberg, s'hi han manifestat en contra. A França  el ministre de Cultura,  Frédéric Mitterrand, va qualificar la detenció d'"absolument épouvantable" , tractant-se d'" une affaire ancienne qui n'a pas vraiment de sens" , i el ministre d'Afers Exteriors, Bernard Kouchner, la considera sinistra. La recentment nomenada directora general de la UNESCO, Irina Bokova , va afirmar que la detenció era xocant, tot i que segons va dir desconeixia els detalls de l...

Diuen que existeix preocupació al cos tècnic del Barça per si les posicions independentistes d'en Joan Laporta indueixen els àrbitres espanyols a acarnissar-se contra l'equip barceloní i a xiular-li més faltes i penals dels que tocarien i a tolerar les agressions i les infraccions dels equips rivals. Es diu això i s'alcen veus indignades, però no pas contra els àrbitres, sinó contra el president del F.C. Barcelona per no calibrar l'efecte que poden tenir les seves paraules. Reconec que els codis interns del futbol escapen del meu enteniment, però em resulta repulsiu que es pugui acceptar com una cosa normal que els àrbitres prevariquin com a resposta a les opinions polítiques del president d'un club. S'anuncia que es pot produir aquest efecte i es demana prudència per part d'en Laporta, però no he sentit que es demani honestedat als àrbitres, o és que potser ja es dóna per fet que d'on no n'hi no en pot rajar. Si es temen represàlies arbitrals el qu...

¿Des quan la dignitat d'un president de Catalunya depèn d'una declaració del govern espanyol o de l'anul·lació d'un consell de guerra orquestrat pel règim franquista?. El president Companys va ser afusellat per ser el president de Catalunya i per això cal retre-li un especial record i homenatge, amb independència de l'opinió que ens pugui merèixer la seva trajectòria política i personal. L'espectacle que ha muntat el govern tripartit a l'entorn de la seva memòria és un nou episodi  que posa de manifest la política de vol gallinaci que practiquen els actuals dirigents d'aquest país. D'una banda tenim l'inefable conseller Saura de viatge a Mèxic per assistir de convidat de pedra al lliurament, per part del ministre de Justícia espanyol, d'un trist document de "reparació moral" a una néta del president, i de l'altra la compareixença falsament solemne de tot el govern en pes per anunciar el seu compromís a favor de l'anul·lació...

"Just what's he done? I mean, what's he done?" , deia Bobby Rush l'any 2000 referint-se a l'aleshores poc conegut Barack Obama. Rush, militant del "Black Panther Party" a finals dels seixanta i després esdevingut congressista demòcrata, competia amb Obama en les primàries del Partit Demòcrata per ser designat candidat a la Cambra de Representants per un districte d'Illinois, i és l'únic polític que fins a la data ha guanyat unes eleccions enfront de l'avui president. Nou anys més tard la pregunta torna a ser plenament vigent quan el president acaba de ser reconegut amb el Nobel de la Pau, tan sols nou mesos després d'haver pres possessió del càrrec. La pregunta ha acompanyat tota la carrera política d'Obama, atès el seu extraordinari èxit i l'escassedat de fites tangibles assolides. La biografia d'Obama és interessant, i conté elements remarcables, com ara el seu pas per Harvard, però a diferència del que és més habitual...

Ja s'ha esvaït l'impacte popular de la famosa foto de la família d'en Rodríguez Zapatero i el matrimoni Obama. La primera vegada que la vaig veure vaig creure que es tractava d'un muntatge fotogràfic, tant per la indumentària "gòtica" com per la voluminosa silueta de les dues adolescents, que contrasta amb l'elegant estilització dels pares. Ja coneixia la negativa del president del govern espanyol a la publicació de fotos les seves filles, però tot d'una se'm va fer evident que l'autèntica preocupació  no era la preservació de la seva intimitat, sinó evitar que les excentricitats de les nenes taquessin la imatge presidencial. Però al final l'atracció exercida pel president Obama ha estat la seva perdició, les nenes s'hi van voler fotografiar i òbviament la foto va fer-se pública immediatament, a través d'un mitjà tan discret com la web del Departament d'Estat dels EUA. Tot i així el govern espanyol no va renunciar a exercir la ...

En l'anterior post feia referència al pseudo-escàndol que s'ha pretès muntar amb el suposat espionatge d'uns  directius del F.C. Barcelona. Abans d'ahir vam ser testimonis de la construcció, per part del mateix diari, d'un altre fals escàndol, ara amb l'Àngel Colom en el punt de mira. El problema no és que s'informi d'uns fets, sinó la interpretació que se'n fa. Un directiu explica a no sé qui que ell i tres altres directius van ser objecte d'investigació per part d'un gabinet de detectius, contractat per la mateixa entitat, i que en van tenir coneixement el mes d'abril. Es publica la notícia, i el director general del club, Joan Oliver, assumeix tota la responsabilitat pel que anomena "auditoria de seguretat", i immediatament s'aixeca un cor de veus, entre els quals antics candidats a la presidència blaugrana, articulistes i tertulians diversos, que aprofiten l'avinentesa per demanar dimissions i disparar contra Laport...

Només ha calgut que en Joan Laporta es manifestés a favor de la independència de Catalunya i insinués un possible pas a l'arena política perquè s'activés una nova campanya contra la seva persona. El "Periódico" es despenja amb la denúncia d'un suposat cas d'espionatge de directius, en un context enrarit pel cas Millet i el debat sobre els informes de la Generalitat. Publicitant ara un  afer del mes d'abril, que havia estat tancat pels mateixos interessats, es pretén ficar Laporta en el sac dels escàndols nostrats, per desactivar-ne tota possibilitat futura d'èxit polític i condicionar el procés successori a Can Barça. El perfil típic de president de gran club de futbol és el d'un empresari amb molts diners,  gris o pintoresc, àvid de fama i influència. En Joan Laporta trenca aquest esquema, va arribar a la presidència amb tan sols 41 anys, és un professional liberal,  té discurs propi, és telegènic i té dots de líder social. La victòria de la seva...

Arran del cas Millet ha tornat a sortir a la palestra el costat fosc de la mítica  "burgesia catalana", fet que sovint serveix a propis i estranys per, de passada, intentar empastifar el catalanisme talment fossin la mateixa cosa. La burgesia al nostre país, i en general a l'Europa Occidental, ha estat molt important, sobretot quan es compara amb altres territoris peninsulars, no endebades Catalunya i el nord d'Itàlia són els únics indrets del sud d'Europa que van fer la revolució industrial. A casa nostra es va generar una burgesia autòctona feta de fabricants, comerciants i financers que, malgrat l'abscència de poder polític, va ser capaç de convertir Barcelona, i també altres ciutats catalanes, en un pol econòmic i cultural potent i alternatiu al del centre de l'estat, la qual cosa va facilitar la Renaixença i el posterior sorgiment del catalanisme polític. Una part d'aquesta burgesia va apostar pel catalanisme, però al mateix temps va ser la class...

Em fa l'efecte que organitzant consultes populars a tort i a dret tan sols aconseguirem diluir l'impacte contundent de l'èxit d'Arenys. És molt difícil repetir l'estat de gràcia que es va assolir en aquell poble del Maresme: l'atenció mediàtica provocada per la reacció histèrica de l'estat i  l'esperpent d'una manifestació de la Falange, la mobilització de molta gent del poble i la implicació de molta gent de fora. Hi ha raons per creure que Arenys és un cas excepcional, la mateixa composició del seu consistori ho demostra: hi és present tot el ventall catalanista, i l'eloqüent alcalde, d'un grup independent vinculat a ICV, ha exhibit sense reserves el seu independentisme. Tan sols els dos regidors del PSC es van oposar a la consulta. A més no va ser convocada per l'ajuntament, sinó per una entitat anomenada MAPA, "Moviment Arenyenc per l'Autodeterminació", i no deixa de ser insòlit que en un municipi de tan sols 8000 habit...

Durant anys i panys el catalanisme ha esmerçat les seves millors energies perquè Espanya entengués què és Catalunya. Hem de fer pedagogia ens dèiem, no ens sabem fer entendre, ens queixàvem , no ens volen comprendre, ens exclamàvem. Ens hi havíem gastat molts calés i no ens n'havíem sortit: exposicions sobre "Catalunya, la fàbrica d'Espanya", homenatges a Carles III (el Borbó , no l'Habsburg ), campanyes de " Cataluña , tierra de acogida ", premis Blanquerna a tot intel·lectual espanyol que no ens escopís, distribució massiva de canapés , concerts de música clàssica a Burgos, " escolta Espanya les paraules d'un fill que et parla en llengua no castellana", "Diversos són els homes i diverses les parles, i han convingut molts noms a un sol amor", setanta vegades set ens hem agenollat davant d'ells i els hem implorat: siusplau, reconegueu el nostre "fet diferencial"... no res, cap efecte, dos copets a l'espat...

És sospitós que una organització ultraminoritària com la Falange hagi adquirit tant de protagonisme arran de la consulta d'Arenys, i a més per partida doble, perquè han organitzat una manifestació i perquè l'advocat de l'estat que ha impugnat l'acord municipal n'havia estat candidat. Fa l'efecte que l'estat ha delegat en una agrupació de nostàlgics del feixisme el sabotatge físic i jurídic de la iniciativa autodeterminista , com si cap persona respectable no volgués embrutar-se les mans obertament en la persecució de l'exercici de la democràcia i de la participació ciutadana. El sabotatge és un fet, per la via jurídica s'adverteix als ajuntaments que hi puguin estar temptats que s'han de desvincular de tota iniciativa d'aquest tipus, i mitjançant la manifestació intenten crear incidents per embolicar la consulta amb un clima de tensió i si pot ser de violència, per espantar la gent d'ordre que hi pugui simpatitzar. La connexió entr...

Vivim uns moments de feliç efervescència independentista . Els que som independentistes de tota la vida i tenim més de trenta anys podem valorar el canvi que suposa passar d'una època en què l'independentisme estava confinat a les catacumbes de la marginalitat extraparlamentària , quan qualsevol símbol amb connotació independentista apareixia com una flor en el desert, a un moment en què el sobiranisme té un ampli suport transversal, en què existeixen múltiples plataformes i iniciatives amb capacitat de mobiltizació , en què la majoria de polítics catalanistes se'n declaren, encara que difereixin en l'estratègia i la tàctica, en què les manifestacions són concorregudes per un ampli espectre que va de joves peluts i radicalots a juristes d'ordre i prestigi, i fins i tot el president del Barça. Un ajuntament d'un municipi de 8000 habitants ha acordat per àmplia majoria recolzar un simulacre de referèndum d'autodeterminació , i les reaccions que aques...

L'inici del curs va fort, la consulta d'Arenys ha escalfat l'ambient molt més del que els seus mateixos promotors s'imaginaven, però hi ha més coses, la caiguda del mite de la Barcelona " superguai ", encara que hagi estat promoguda per la premsa de Madrid, és una altra crida a sortir de l'empantanegament en què es troba el país. Fa l'efecte que comença a haver-hi un corrent potent de gent que diu prou, que diu prou a la submissió a Espanya i que diu prou a la degradació a què nosaltres mateixos ens hem deixat portar. Tot hi ajuda, la crisi que ens fa sortir de la confortable confiança que tot va bé, la constatació que tot l'esforç del nou Estatut se'n pot anar en orris per l' "ordeno y mando " de Madrid, potser el desvetllament d'una nova consciència que posa en dubte les certeses del pensament políticament correcte...o potser sóc jo que m'autoenganyo , al capdavall tot seran focs d'encenalls i tornarem a la via d...