AMPLIACIÓ DEL CAMP DE BATALLA.

Tots aquells que durant anys han clamat per un món multipolar ja el tenen: el dimarts passat la Xina va executar Akhmal Shaikh, un malalt mental  britànic acusat d'haver introduït heroïna al país, i condemnat a mort en un judici de 30 minuts, sense les mínimes garanties processals. Les pressions occidentals no han pogut salvar la vida d'aquell pobre home, el règim xinès ha estat implacable, sabent-se invulnerable, gràcies a la seva gran força econòmica i geopolítica, a l'escàndol d'uns quants governs occidentals. Queda molt lluny l'època gloriosa de l'Imperi Britànic, però no cal anar tan enllà, és probable que durant els anys noranta la pressió de la Gran Bretanya amb el suport dels EUA hagués pogut evitar l'execució d'un ciutadà britànic sense delictes de sang. L'any 1990, en plena caiguda de l'Imperi Soviètic, el columnista conservador Charles Krauthammer va escriure que el món vivia "the unipolar moment": els EUA havien es...

Incloure a la constitució suïssa la prohibició d'edificar minarets és una ximpleria, és elevar a categoria de norma suprema una qüestió pròpia de l'ordenació urbanística de cada municipi. És tan ximple com el que fan aquells europeus, com en Daniel Cohn-Bendit, que s'escandalitzen i demanen als musulmans que boicotegin els interessos suïssos. Tot frivolitzant podríem apuntar que en el fons als suïssos, tan sensibles com són al soroll, tan sols volen evitar  haver de sentir les cinc crides diàries a l'oració, però la qüestió és molt més profunda i el debat sobre els minarets, com sobre el xador i la burka, tan sols n'és un aspecte superficial. A Europa l'Islam inquieta, s'estableix a les nostres societats com una realitat paral·lela que no entenem. Els sectors més conservadors no l'accepten per la seva alteritat i els més progressistes no saben com posar-s'hi, perquè predica valors contradictoris amb els corrents liberalitzadors i igualitaristes domi...

Branca rompuda pel vent espectral -un dia plena de fulles i rama!-, dóna'ns la flama, la flama, la flama no de cap negra foguera del mal, sinó la flama del foc de Nadal. Tu, vent geliu, el que fibla i somica, no véns amb rúfol missatge del mal; cara a la llar fas un poc de musica en tot forat assajant una mica els flabiols de la nit de Nadal. Balba enyorança, nafrada recança, vegeu: de nit els estels van mostrant-se; ah, no us pertoca de caure al fondal, sinó d'aprendre la dansa, la dansa d'àngels i sants en la nit de Nadal.

Observo molt de relativisme amb això dels toros, molts opinadors que se'n renten les mans, que diuen que no els agraden les corrides per tot seguit afegir que els sembla innecessària la seva prohibició. Curiosament en els mitjans catalans escolto i llegeixo pocs partidaris de l'abolició de les curses de braus a Catalunya. En canvi detecto defenses molt aferrissades en nom de la llibertat?!, en nom del prohibit prohibir?!, en nom de la tradició taurina catalana?!,  i en nom de l'art i de la cultura?!. Després també hi ha aquell argument de prefereixo morir com un toro que com un pollastre a l'ast. I tomba  i gira. L'abolició dels toros es justifica per una sola raó, perquè és un espectacle que consisteix en la tortura i mort d'un animal, ras i curt. I en les societats avançades del S.XXI els espectacles basats en la martirització fins a la mort d'un ésser viu no haurien de tenir-hi cabuda, i de fet no en tenen en la major part d'Occident. Es diu que no p...

Que prop de dues-centes mil persones sobre un cens total de set-centes mil votin en un simulacre de referèndum i que en un 94% ho facin a favor d'una opció tan rupturista com la independència de Catalunya és un èxit que a mi mateix m'hauria resultat quasi inimaginable quatre mesos enrere. Quan es va començar a parlar de la consulta d'Arenys jo era molt escèptic, i segueixo creient que si no arriba a produir-se la intromissió de l'estat i l'afegit folclòric de la Falange la iniciativa no hauria passat d'un acte simbòlic amb una participació molt inferior al 41% finalment obtingut. Però la gran explosió mediàtica i política de la convocatòra va actuar de màquina mobilitzadora en l'àmbit local i immediatament va aixecar unes enormes expectatives en el camp creixent de l'independentisme, que s'han traduït en les convocatòries d'aquest diumenge passat i en les dues noves onades de consultes que es preveuen per a l'any vinent. L'excessiva expe...

31 anys després de l'aprovació de la darrera Constitució espanyola l'Estatut de Catalunya, aprovat en referèndum l'any 2006 està pendent d'una més que possible castració a mans del TC, ja sigui física o química, tot i que es tracta d'un text fruit d'un pacte possibilista, pel qual la part catalana va acceptar retallar alguns elements de la proposta inicial aprovada pel Parlament el 30 de setembre de 2005 a canvi d'assolir un avenç real en termes d'autogovern, finançament i reconeixement nacional. Hi ha un problema procedimental, que el recurs d'inconstitucionalitat tan sols es pot admetre després d'haver-se fet el referèndum, però l'origen de tot plegat és molt més profund i es troba en l'article 1 de la mateixa constitució quan afirma que la sobirania nacional resideix en el poble espanyol, i en l'article 2, pel qual, tot i que s'hi reconeix el dret a l'autonomia de nacionalitats i regions, es nega el caràcter plurinacional d...

IF you can keep your head when all about you Are losing theirs and blaming it on you, If you can trust yourself when all men doubt you, But make allowance for their doubting too; If you can wait and not be tired by waiting, Or being lied about, don't deal in lies, Or being hated, don't give way to hating, And yet don't look too good, nor talk too wise: If you can dream - and not make dreams your master; If you can think - and not make thoughts your aim; If you can meet with Triumph and Disaster And treat those two impostors just the same; If you can bear to hear the truth you've spoken Twisted by knaves to make a trap for fools, Or watch the things you gave your life to, broken, And stoop and build 'em up with worn-out tools: If you can make one heap of all your winnings And risk it on one turn of pitch-and-toss, And lose, and start again at your beginnings And never breathe a word about your loss; If you can force your heart and nerve and sinew ...

És destacable que els principals diaris catalans s'hagin posat d'acord per publicar un mateix editorial, encara que l'estatut de 2006 es consideri del tot insuficient no deixa de ser un acte d'alt contingut patriòtic que tota la premsa del país hagi deixat de banda les seves diferències per denunciar el paper que el TC està jugant en el procés estatutari. Hem de valorar positivament que fins i tot diaris habitualment dòcils amb el sistema s'avinguin a assenyalar la ignomínia en què s'ha instal·lat un òrgan clau de l'estat. I de la mateixa manera que des que tinc ús de raó estic convençut que a Catalunya ens cal un estat propi, i sent com sóc molt crític amb el paper indigne de corretja de transmissió dels interessos del PSC que estan  jugant alguns d'aquests diaris en aquesta etapa final del règim tripartit, si Déu vol,  em trec el barret davant aquesta demostració de cohesió nacional i la reprodueixo en aquest espai: Després de gairebé tres anys de ...

Que en Marc Guerrero hagi estat elegit vicepresident de l'ELDR té un mèrit enorme, perquè al capdavall, què és Catalunya en el marc de la UE i del conjunt d'Europa?, no passem de ser una regió amb cultura pròpia però poc coneguda, amb una economia mitjana i un atur elevat. I què és CDC en el marc de l'ELDR?, un partit d'una nació sense estat que ni tan sols no governa, només té un eurodiputat i cap comissari europeu. Però tot i així Convergència ha estat l'amfitriona, a Barcelona, d'un congrés del partit liberal europeu, i un representant de CDC, en Marc Guerrero, ha estat un dels quatre vicepresidents escollits entre vuit candidats, inclòs el ministre irlandès que ha capitenajat la campanya per a l'acceptació del Tractat de Lisboa, i que no ha estat elegit. Convergència té prestigi dins el món liberal europeu, un prestigi que s'ha reforçat amb l'esplèndida organització del congrés de Barcelona, i que no es pot delligar dels molts anys de participac...

La designació del president i de la nova "superministra" d'afers exteriors de la UE és un nou episodi de la pèrdua de posicions de l'estat espanyol en l'àmbit internacional. No diria el mateix si un dia abans TV3 no hagués assegurat, crec que erròniament, que el ministre Moratinos era un dels aspirants més ben situats per al càrrec europeu d'exteriors. Avui llegia que han jugat en contra del candidat espanyol el no-reconeixement de Kosovo i les seves estretes relacions amb el règim castrista de Cuba, però dubto que la seva fos una candidatura que mai hagués comptat amb gaires possibilitats, quan els dirigents de la Unió havien de quadrar una equació que reconegués el predomini del Partit Popular europeu, compensés el Partit Laborista britànic per l'exclusió de Tony Blair i situés una dona en una de les dues places en joc. L'elecció d'en Moratinos hauria estat una sopresa, tant pels factors esmentats com perquè avui el govern espanyol no es troba e...

És propi d'una gran obra literàtia que admeti moltes lectures, condueixi i inspiri moltes reflexions, i toqui diferents ressorts de l'ànima del lector. La novel·la d'en Joan Sales "Incerta glòria" compleix plenament aquests requisits, la seva complexitat permet que cada exegeta en pugui destacar diferents elements igualment rellevants, i per això ha estat considerada la novel·la de la guerra, la novel·la dels vençuts, una elegia per la joventut perduda, una novel·la de tesi catòlica, un homenatge al soldat català, i de moltes altres maneres. Per a mi és la gran novel·la del S. XX català fins als canvis dels anys 60, centrada en l'esdeveniment de més transcèndència, la guerra civil, però que s'estén des  del període republicà i molt abans, amb referències a les guerres carlines del XIX, i es clou amb un text datat a 26 de gener de 1969. Com a document històric és impagable,  és com un fris que presenta la societat catalana i els seus canvis al l...

Ara han decidit que la merda ens arriba a les celles, un parell de casos d'impacte a casa nostra i el ressò del cas Gürtel han estat suficients perquè s'alliberin les fúries populistes que clamen contra una corrupció que segons sembla impregna la política i la societat civil catalanes. Aquest és un discurs en què molts s'hi troben còmodes, en primer lloc el fariseu que tot glopejant el carajillo proclama solemnement que tots els polítics són igual de bruts i interessats, per tot seguit adreçar-se a un regidor conegut  i sol·licitar-li, sense cap vergonya, que li retiri la multa que li van posar per aparcar sobre un pas de vianants,  i després demanar-li al lampista que li cobri la reparació del bidet sense IVA. Als polítics, i també als funcionaris públics, se'ls han d'exigir uns nivells d'honestedat i d'exemplaritat superiors als que s'esperen dels particulars, però la societat no pot convertir els servidors públics en els bocs expiatoris d'uns pec...

Crisi?, atur?, Estatut a la corda fluixa?,  dèficit fiscal?, aromes de corrupció?, no patim, el president Montilla, que sempre vetlla per tots nosaltres, ja ha trobat la solució, el gran repte que aixecarà el país de la misèria, la nova llei electoral. Les masses ho reclamen i lleva la son de la ciutadania, durant trenta anys hem viscut en la ignomínia de no disposar d'una llei electoral, però ara el Grup Parlamentari Socialista treballarà nit i dia per solventar aquesta mancança, i s'acabarà aquesta agonia. Hi deixaran la pell per dotar-nos de la nova legislació, una norma que no ens ha de fer por, perquè el president no vol trasbalsos, i per tant res de llistes obertes. Algú s'imagina quina carrera política hauria fet en Pepe amb llistes obertes?.

Demà es commemora el vintè aniversari de la caiguda del Mur de Berlín, l'esdeveniment que d'una forma més tangible simbolitza la fi de la guerra freda i la demolició del metafòric teló d'acer que dividia Europa. D'aleshores ençà el continent ha viscut una gran transformació amb l'extensió de la llibertat i de la democràcia a la major part dels països sotmesos abans al jou soviètic. És bo recordar-ho, sobretot enfront els profetes de l'apocalipsi i els propagadors del pessimisme històric, fa quatre dies mitja Europa vivia sotmesa a règims totalitaris, empobridors i tributaris de Moscou, avui la major part d'aquells països són membres de ple dret de la Unió Europea i l'amenaça d'una tercera guerra mundial anorreadora ha deixat de formar part dels terrors de la ciutadania. No s'han assolit els paisatges floreixents que Helmut Kohl va prometre als alemanys de l'est, però déu n'hi dó. Aquest estiu vaig estar a Polònia i vaig passar per ciutat...

Es parlava d'oasi català durant els primers mesos de 1936, en vigílies de l'esclat de la guerra civil, quan l'aparent tranquil·litat regnant a Catalunya contrastava amb els xocs violents entre dretes i esquerres que es vivien a Espanya. Durant aquell breu període semblava possible l'inici d'una col·laboració entre les esquerres catalanes governants  i la Lliga, i si bé també hi havia incidents, no eren comparables als que es produïen en altres indrets de la península. Catalunya semblava un oasi, no enmig del desert, sinó envoltat de la jungla caïnita espanyola. Però aquell oasi tan sols va ser un miratge, a partir del 19 de juliol, després de sufocar la rebel·lió militar a Catalunya, les autodenominades milícies antifeixistes es van fer amb el control del país i van desfermar una tràgica  campanya de pillatge i assassinat polític. El somni de l'oasi va esdevenir un malson infernal, una orgia de sang i foc, a la que s'hi van afegir els desastres de la guer...

Pinten bastos per al tripartit, diuen les enquestes ja fa temps, i davant l'abscència total de missatge, de projecte il·lusionador i de lideratge, el PSC  s'havia aferrat a l'últim recurs per intentar salvar la poltrona: la destrucció de la reputació de l'adversari. El cas Millet els va obrir el cel, primer per posar l'Àngel Colom a la picota i després per demanar explicacions pels convenis entre el Palau i la Fundació Trias Fargas. Al matí en Toni Bolaño, famós per la seva frase "no voy a parar hasta joderte", aprofitava una tertúlia a RAC-1 per  mostrar-se consternat pels convenis, al migdia en Miquel Iceta pujava al faristol del Parlament per demanar que la Trias Fargas retornés el diners al Palau, i a la tarda en Zaragoza es demanava retòricament què té a veure la Fundació convergent amb el cant coral. I així dia sí, dia també. Però dimarts al matí se'ls va glaçar el somriure, potser els asserena pensar que entre els detinguts hi ha dues antigues ...

Aquest país dóna molt de si, ara una presumpta trama de blanqueig de capitals i corrupció urbanística d'alta volada. Mirem-ne el costat positiu, els noticiaris, les primeres planes dels diaris i les tertúlies periodístiques poden dedicar una bona part del seu espai a analitzar els detalls i les implicacions d'uns escàndols genuïnament catalans, en Fèlix Millet ja ha passat a formar part d'un "star system" nostrat que potser ara veurem ampliat amb noves incorporacions. Tot i així la recepció no és homogènia, una bona part de la ciutadania del Principat s'informa primordialment a través de mitjans espanyols, per als quals el saqueig del Palau no passa de ser una anècdota provincial al costat del cas "Gürtel" i les lluites internes del PP,  que com a molt serveix per alimentar el mite del catalanisme putrefacte. Ara tenim un nou xou judicial en marxa, amb l'afegit qualitatiu que, a diferència del cas Millet, hi ha vuit o nou persones detingudes,...

Ser un artista genial no atorga carta blanca per violar ni per abusar sexualment de menors d'edat, ni tampoc , afegeixo, de majors d'edat.  Pot semblar una obvietat, però m'adono que n'hi ha molts disposats a contradir-ho, sobretot a la vista de les reaccions que ha despertat en el món de la cultura i l'espectacle la detenció d'en Roman Polansky. Veus com les de Salman Rushdie, Mike Nichols, Martin Scorsese, Isabelle Huppert, Diane von Furstenberg, Woody Allen oWhoopi Goldberg, s'hi han manifestat en contra. A França  el ministre de Cultura,  Frédéric Mitterrand, va qualificar la detenció d'"absolument épouvantable" , tractant-se d'" une affaire ancienne qui n'a pas vraiment de sens" , i el ministre d'Afers Exteriors, Bernard Kouchner, la considera sinistra. La recentment nomenada directora general de la UNESCO, Irina Bokova , va afirmar que la detenció era xocant, tot i que segons va dir desconeixia els detalls de l...

Diuen que existeix preocupació al cos tècnic del Barça per si les posicions independentistes d'en Joan Laporta indueixen els àrbitres espanyols a acarnissar-se contra l'equip barceloní i a xiular-li més faltes i penals dels que tocarien i a tolerar les agressions i les infraccions dels equips rivals. Es diu això i s'alcen veus indignades, però no pas contra els àrbitres, sinó contra el president del F.C. Barcelona per no calibrar l'efecte que poden tenir les seves paraules. Reconec que els codis interns del futbol escapen del meu enteniment, però em resulta repulsiu que es pugui acceptar com una cosa normal que els àrbitres prevariquin com a resposta a les opinions polítiques del president d'un club. S'anuncia que es pot produir aquest efecte i es demana prudència per part d'en Laporta, però no he sentit que es demani honestedat als àrbitres, o és que potser ja es dóna per fet que d'on no n'hi no en pot rajar. Si es temen represàlies arbitrals el qu...