divendres, 13 d’octubre de 2017

Seguim

Avui,dia 10 d'octubre, s'ha desfet una incògnita sobre la qual rumiàvem feia dies: la declaració d'independència. El mandat de l'1-O és clar i l'última cosa que ens podem permetre davant d'un adversari com l'estat espanyol és donar mostres de feblesa. Des de l'independentisme aquests dies s'ha incidit molt en la necessitat de declarar la independència el més aviat possible, i totes les anàlisis apuntaven que no hi havia una alternativa millor si l'objectiu és constituir-se com a estat independent. Ara bé, totes aquestes anàlisis, que jo comparteixo, eludeixen la qüestió essencial: com garantim que la declaració d'independència no sigui una mera proclama retòrica des de l'estrada del Parlament, carregada d'èpica i emoció, però sense efectes pràctics? És del tot previsible que l'estat utilitzarà tots els mitjans al seu abast per evitar que una DI sigui efectiva, des de l'article 155 Ce fins a la detenció del president i dels alts càrrecs del Govern, passant per la declaració de l'estat d'excepció o de setge. Qualsevol d'aquestes mesures generaria una resposta popular difícil de calibrar, però els catalans ens podríem arribar a trobar molt sols en la defensa de les nostres institucions si la valoració per part de la comunitat internacional és que el nostre govern ha tirat pel dret vulnerant directament l'ordenament jurídic espanyol. Els mitjans de comunicació més influents al món, que creen i expressen l'opinió de les elits dirigents d'Occident, tipus Financial Times, New York Times, WSJ, o The Economist, així com molts altres analistes internacionals, coincideixen en considerar il·legal el nostre referèndum, al qual neguen tota validesa. Deploren l'existència de l'independentisme i desitgen que l'estat espanyol romangui estable i unit, però alhora condemnen, amb més o menys intensitat, la repressió brutal de l policia contra els votants i acaben per reconèixer que existeix un conflicte entre Catalunya i Espanya que exigeix negociació entre les parts i fins i tot, la celebració d'un referèndum d'autodeterminació pactat. Com assenyalava en el post anterior, aquest reconeixement de la necessitat de negociar i la proposta d'un referèndum, per part dels portaveus d'un establishment que no té cap simpatia per la causa catalana, representa una victòria que no podem malbaratar. Tot i que el referèndum de l'1-O es consideri il·legal, el fet que se celebrés i que hi participessin gairebé 2,3 milions de persones, amb l'estat en contra. i l'acció criminal de la policia nacional i la Guardia Civil ha permès que el món visualitzés l'existència d'un conflicte que ens ha permès acumular un enorme capital polític. Però existia el risc que una DI sense xarxa ens fes perdre tot aquest capital, que facilités que l'estat ens esclafés davant la indiferència de la comunitat internacional. D'altra banda, però, no es podia deixar escapar el "momentum" generat per l'1-O, perquè igualment, al cap d'un temps hauríem restat indefensos davant l'estat. La meva opció era la DI amb xarxa, confiant que si el president optava per la DI és perquè disposava d'aquesta xarxa. La major part de ciutadans no disposàvem de prou informació per saber si existia o no, per la qual cosa no podíem fer altra cosa que confiar en el bon criteri del president. Ara, després d'escoltar el president, veiem que ell també vol el mateix, DI amb xarxa, i que la xarxa, avui mateix, encara no està del tot preparada. Per això l'ajornament de l'efectivitat de la DI és sumament important per explotar i fins i tot incrementar el capital polític acumulat durant aquests primers dies d'octubre. L'oferta de diàleg passa la pilota al camp contrari, amb l'aval que suposa l'interès mostrat per diferents personalitats i instàncies internacionals per exercir de mediadors, amb l'afegit d'un prec d'última hora per part de Donald Tusk, president del Consell Europeu, que si bé segueix indicant que la solució al conflicte s'ha de trobar en el marc constitucional espanyol, reconeix el president de Catalunya com a interlocutor en un diàleg que depassa l'àmbit intern.

dilluns, 9 d’octubre de 2017

Per ara, estem guanyant

Encara no hem guanyat, el camí és ple d'incògnites i incerteses, l'estat ens pot destruir i nosaltres ens podem fer enrere, però de moment, estem guanyant. M'estalvio descriure la ignomínia que va representar la repressió de les forces d'ocupació espanyoles contra els pacífics votants catalans. Ni oblit ni perdó. Constato però, un parell de victòries d'una enorme transcendència: en primer lloc la celebració del referèndum, amb l'aparició miraculosa de les urnes i de les paperetes que els serveis de l'estat havien cercat per tots els mitjans: la ciutadania d'aquest país, convenientment organitzada pel Govern i la societat civil, ha passat la mà per la ara a tot un estat i als seus "serveis d'intel·ligència". Encara recordo com, uns quinze dies abans de l'1-0,  una persona presumptament ben informada em va assegurar que la policia espanyola coneixia tots els detalls de l'organització del referèndum, inclosa la ubicació de les urnes, i que si no actuaven era perquè estaven administrant els temps. Ha!. Hem vist que, actuant amb intel·ligència, podem vèncer l'estat espanyol. La segona constatació és que estem preparats per plantar cara a les forces d'ocupació. Els defensors de la submissió de Catalunya sempre han cregut en el mite de la covardia dels catalans, un poble que a la mínima amenaça de violència, es rendiria immediatament. Els qui això creien desconeixen el caràcter indòmit dels catalans.  Fins i tot les pitjors derrotes que hem patit com a país, la de 1714 i la de 1939,  van estar precedides per un resistència heroïca i implacable. Penso en el setge de Barcelona fins a la desfeta de l'Onze de  Setembre, i en la Batalla de l'Ebre, de 1938, en què l'ofensiva republicana es va recolzar sobretot en els contingents de soldats catalans. No es tracta de vanagloriar-se dels fracassos, sinó de constatar que la covardia no és un defecte que ens defineixi col·lectivament, i així ho vam reviure l'1-O. El coratge col·lectiu que vam demostrar i viure en la nostra pròpia pell aquell diumenge és la força que ens pot portar a la victòria. Sortosament, l'escenari que tenim per davant no és el d'un conflicte armat sinó el d'una confrontació entre una majoria del poble de Catalunya, liderat pel seu Govern,  i l'estat espanyol . Ens trobem a l'Europa del S. XXI, i malgrat la hipocresia dels estats de la UE, hi ha límits que Madrid no pot traspassar si no vol esdevenir un estat pària. La premsa més influent a nivell internacional no té cap simpatia per l'independentisme català i ha condemnat reiteradament la celebració d'un referèndum il·legal, però després de comprovar la repressió desfermada pels stormtrooopers espanyols ha canviat l'enfocament, i sense deixar de menystenir el referèndum, han començat  a exigir una sortida negociada que passaria necessàriament per la celebració d'un referèndum d'autodeterminació amb totes les garanties. Els creadors d'opinió més influents han començat a promoure un plantejament que és anatema per a l'establishment espanyol, per al qual la unitat de l'estat i la sobirania indivisible són els dogmes centrals i immutables de l'ordenament. Podem dir que en l'assalt contra aquests dogmes centrals, heretats de les victòries centralitzadores de 1714 i 1939, els catalans ja no estem tan sols. Els observadors internacionals entenen que sense una sortida negociada el conflicte pot agafar una dimensió molt perillosa per a l'estabilitat de l'estat i del conjunt europeu. Els catalans estem protagonitzant una revolució del S. XXI, amb alguns paràmetres clàssics però d'altres totalment innovadors, la qual cosa la fa especialment imprevisible. El nostre centre de gravetat és el suport popular, només amb una àmplia mobilització de la societat catalans, que alhora sigui sostenible en el temps, el Govern podrà plantar cara a la pressió de l'estat i exercir el control sobre el territori, fins a crear les condicions que obliguin el govern de Madrid a seure en una taula de negociacions per pactar els termes del divorci. Això no serà fàcil ni immediat. Fins que no es declari la independència l'estat no desplegarà les seves mesures repressives més dures i la part catalana tampoc no desplegarà tot l'esforç necessari per a la constitució del nou estat i per plantar cara a la pressió de Madrid.

diumenge, 8 d’octubre de 2017

El deliri antireferèndum

Des que es va iniciar la preparació del referèndum d'autodeterminació, molt abans de la seva convocatòria oficial, hem estat testimonis de l'absurda repressió desencadenada per l'estat espanyol contra tota actuació de la Generalitat que hi estigui relacionada, començant per les querelles contra la consellera i els alts càrrecs de Governació pel fet de licitar la fabricació de les urnes, i seguint amb els escorcolls surrealistes de la impremta Indugraf i del setmanari "El Vallenc" per la seva "presumpta" participació en la producció de paperetes de vot i d'altre material imprès per a l'1O. Una cosa és que l'estat no autoritzi la celebració d'un referèndum,  la qual cosa voldria dir que per a l'estat la convocatòria a les urnes no tindria validesa jurídica, no seria considerat com a referèndum, però tot i així no hi hauria motiu perquè no es pogués portar a terme, i més encara quan l'any 2005 es va despenalitzar. Una altra cosa, molt diferent, és intentar impedir per terra, mar i aire, que aquest referèndum es pugui celebrar. Fent-ho, ells mateixos engeguen a fer punyetes elements centrals de la Constitució que tant diuen defensar. Si la Consitució i l'estatut no garanteixen que la Generalitat pugui encarregar les urnes i el material imprès que estimi convenient ja em diran en què queda l'autonomia de Catalunya. I ja em diran en quin delicte incorre una empresa pel fet d'imprimir o fabricar material encarregat per la Generalitat de Catalunya o per publicar anuncis de la convocatòria del referèndum. No té cap ni peus que un estat que es diu democràtic persegueixi manifestacions tant bàsiques de la llibertat ideològica i d'expressió. No hi ha cap amenaça de violència, cap forma de terrorisme o de criminalitat que justifiqui l'actuació de la Fiscalia, de la Guàrdia Civil, i el que és pitjor, del Tribunal Constitucional. El TC, quan requereix de forma amenaçant a tota mena de càrrecs públics perquè s'abstinguin de tota col·laboració amb l'organització del referèndum, porta a terme una restricció de drets pròpia de règim dictatorials.  Es dóna continuïtat al sarcasme democràtic que significa la condemna dels responsables del 9N, per haver organitzat una simple consulta popular, sense caràcter vinculant.  Aquesta gent ha perdut el nord, i ben aviat perdran Catalunya.

dimecres, 30 d’agost de 2017

No tinc por del comerç legal d'armes

El dissabte passat vaig assistir a la manifestació “No tinc por”, perquè entenia que quan una ciutat pateix un atemptat terrorista com el de 17 d’agost cal expressar el suport a les víctimes i el rebuig i la fermesa en contra del terrorisme. 

En un context de politització extrema dels atemptats per part de l’unionisme, en un intent desesperat de convertir l’impacte emocional causat per l’atac en un corrent d’opinió massiu que obligués a aparcar el referèndum de l’1-O i el procés cap a la independència, l’anunciada assistència del monarca espanyol acompanyat pel govern de l’estat apareixia com una maniobra per visualitzar una Catalunya aglutinada a l’entorn del rei en la seva resposta al terrorisme. Òbviament, l’independentisme havia de desactivar aquest intent bastard d’instrumentalitzar els atemptats, per la qual cosa es va promoure, no sense un cert debat sobre la seva conveniència,  l’assistència a la concentració amb estelades, preferiblement amb crespó negre. Una opció simbòlica, la d’exhibir estelades, que probablement no s’hauria plantejat si no s’hagués previst la presència del cap d’estat i no es conegués sobradament l’ús polític que l’estat espanyol, i molt especialment el PP, ha fet del terrorisme com a factor de mobilització electoral i de cohesió nacional.  En el cas de l’11-M de 2004 el tret els va sortir per la culata, però es va evidenciar que els atemptats  i la sobretot la seva gestió comunicativa, incidien de forma decisiva en el procés polític. Tot apuntava que el PP, en aquest cas amb l’aquiescència del PSOE, per allò de la unitat d’Espanya,  pretenia fer un nou exercici de control del relat de la resposta al terrorisme, aquest cop en contra de l’independentisme català. Altrament, quan un país és atacat pel terrorisme islamista té tot el sentit del món manifestar-se amb la bandera del país, i l'estelada, en aquest moment precís del procés cap a la independència, és la bandera que per a molts catalans millor representa el país.

L’intent del poder espanyol instrumentalitzar la manifestació en benefici propi va fracassar de forma esclatant, la manifestació va escapar del seu control des d’abans de començar, la molt nombrosa presència d’estelades va avortar qualsevol intent de vendre l'acte com una manifestació d'unitat espanyola, si bé la resposta posterior de la caverna ha estat tergiversar aquesta presència per presentar-la com una falta de respecte envers les víctimes. El repartiment patètic de banderes espanyoles de plàstic  i els missatges surrealistes de pancartes com aquella que deia “España contra el terrorismo! Gracias majestad !” van deixar en ridícul el desplegament unionista, amb l’afegit que la molt més nombrosa assistència independentista va tractar amb una respectuosa indiferència el contingent espanyolista,  desfent el mite de la ruptura de la convivència a Catalunya. Finalment, per si restava cap dubte sobre la manca de connexió entre els jerarques espanyols i la major part dels manifestants, tota aparició en pantalla del rei i dels membres del Gobierno va ser rebuda amb xiulades eixordadores.

Fiasco sense pal·liatius de l’operació “unidad de España frente al terrorismo”.  En aquest fracàs, però, hi ha jugat un paper molt important el relat alternatiu creat pels moviments socials d’esquerres i satèl·lits, la màxima preocupació dels quals era que la manifestació no adquirís un to d’hostilitat cap a l’Islam, la immigració, el multiculturalisme i la diversitat, atesa la condició d’islamistes i de fills de la immigració marroquina dels terroristes del 17-A. Tal com ha explicat en David Minoves, president del CIEMEN, en els dies anteriors a la manifestació es van reunir representants de les entitats socials per coordinar-se i dotar la manifestació de contingut “políticament correcte”, que deixés fora de joc el rei i els representants del poder estatal i allunyés els fantasmes del "xoc de civilitzacions".  Per això es van imprimir i repartir centenars de cartells amb el lema “No a la islamofòbia”,  i d’altres de peculiars, com ara “La millor resposta és la pau”.  Però la palma se la van endur els cartells amb lemes referents al comerç d'armes, especialment als intercanvis amb Aràbia Saudita,  ja que l’assenyalament de les amistats perilloses i altament lucratives entre els Borbons i la Casa de Saud permetia deslegitimar la presència de Felip VI, sense recórrer a l’argument que el rei d’Espanya ja no pinta res a Catalunya, i alhora desviava la ràbia de la ciutadania pels atacs soferts cap a les elits àrabs, espanyoles i occidentals, un concepte que sintetitzaven: “les vostres guerres, els nostres morts”. 

És just i necessari denunciar la connivència de la Casa Reial espanyola, i de molts països europeus, amb els estats patrocinadors del salafisme, una ideologia religiosa que com a objectius últims voldria la destrucció d’Occident i la proclamació del Califat universal sota l’imperi de la Xària. Aràbia Saudita i les altres monarquies del Golf han patrocinat la difusió, entre les comunitats musulmanes sunnites de tot el planeta, del wahabbisme i d’altres versions fonamentalistes de l’Islam, de les quals el gihadisme n’és l’expressió violenta,  Els règims salafistes, gràcies al petrodòlars,  han escampat el seu verí totalitari i supremacista pel món, i s'han recolzat en grups gihadistes en la seva pugna per l’hegemonia al Pròxim Orient que els enfronta a Iran i a l’Islam xiïta. Tanmateix, els monstres que han contribuït a crear han adquirit vida pròpia i han esdevingut amenaces per a la seva pròpia seguretat.

Si bé l'eslògan oficial “No tenim por” es podia interpretar com una mostra de fermesa i valentia enfront de l’amenaça del terrorisme islamista, el relat que els autodenominats “moviments socials” van imposar a la marxa mitjançant la distribució massiva de la seva propaganda, tenia ben poc a veure amb el suport a les víctimes, amb la condemna del terrorisme i, encara menys, Déu nos en guard, amb el rebuig de la ideologia criminal que legitima el terror, el salafisme gihadista, la branca més violenta del fonamentalisme islàmic, el nom del qual els nostres activistes per la pau i la solidaritat no van voler esmentar.

Però aquesta crítica centrada en les elits en què se sent còmode l’esquerra política i social, deixa de banda per complet la realitat concreta d’un gihadisme salafista fora del control dels estats, que és el que ha colpejat Catalunya i altres països europeus. L’Estat Islàmic no tan sols no és un titella d’Aràbia Saudita, sinó que aquest regne i els seus veïns participen en la Coalició Global contra el Daesh.  La venda de material militar a Aràbia Saudita és legal i no implica cap reforçament de l'ISIS, per molt discutibles que siguin les relacions comercials amb un règim com el de Riad. En aquest sentit, l'únic vincle que s'ha sabut trobar entre l'ISIS i les exportacions d'armes espanyoles, segons publica Nació Digital, que al seu torn es basa en una notícia publicada per Llibertat.cat,  és un carregament d'explosius procedents de Turquia, fabricats per la filial turca d'una empresa espanyola. 

Els  saudites són responsables de la difusió de la versió de l'Islam a partir de la qual es construeix la motivació i la justificació dels assassinats massius de població civil, però no hi ha cap evidència que el govern saudita estigui finançant i/o armant directament l'ISIS, i encara menys les seves activitats en territori europeu. No oblidem que Catalunya ha patit un atac brutal reivindicat per l'Estat Islàmic i executat per una colla de joves de Ripoll d’origen marroquí, aparentment adoctrinats per un imam marginal. Pel que sabem els terroristes pretenien portar a terme un atemptat de grans dimensions en algun espai emblemàtic de Barcelona, però amb explosius de fabricació casolana. Un cop aquest pla A va fracassar, van portar a terme un pla B amb mitjans encara més rudimentaris: una furgoneta de lloguer i ganivets comprats en un basar xinès. Ja m'explicaran què té a veure això amb lemes com ara "Imagine a country that doesn't sell arms", o encara millor, "Mariano, queremos paz, no vender armas",  "Felipe, quien quiere paz no trafica con armas", etc. Cal ser molt rebuscat per trobar una vinculació directa entre el comerç d'armes de l'estat espanyol i els atemptats patits a Catalunya. 

En la manifestació també van destacar, per la seva absència, els lemes de rebuig exprés del terrorisme i contra la ideologia que el justifica, el salafisme gihadista. Imagino que si hi hagués un atemptat terrorista d'extrema dreta ens manifestaríem explícitament contra el terrorisme i el feixisme, en canvi, quan l'atac és de signe islamista, el rebuig tan sols s'expressa contra un terrorisme sense adjectius, a diferència, per exemple, del  president Macron, que s'ha referit al terrorisme islamista amb aquestes paraules i l'ha assenyalat com l'enemic número u. 





divendres, 25 d’agost de 2017

La caiguda del vel

Uns atemptats com els que va patir Catalunya el passat dijous 17 d’agost posen al descobert les fortaleses i les febleses d’una societat. Davant de situacions de vida o la mort cauen els decorats amb què construïm l’escenari de la nostra vida quotidiana i ens encarem a ull nu amb les estructures que sostenen la nostra convivència i seguretat. Per això, passats uns dies,  vivim la tragèdia amb el dol pel patiment causat a tantes víctimes i la serenitat que ens aporta la descoberta d’una fortalesa estructural de la qual ignoràvem l’autèntica magnitud.
Podem debatre una vegada i una altra sobre les possibilitats d’evitar els atacs, però l’experiència acumulada a Europa ens diu que, tot i que les forces de seguretat siguin capaces d’avortar múltiples intents, arriba un dia en què els terroristes superen els filtres de seguretat i aconsegueixen fer mal. I un cop fet el mal, la resposta del país ha estat a l’alçada, tant en termes d’atenció a les víctimes, com per la capacitat dels Mossos de desarticular íntegrament la cèl·lula gihadista, evitant que a Cambrils hi hagués una segona massacre. L’onada d’agraïment i d’admiració desfermada cap als Mossos és un reconeixement a la seva tasca professional, gràcies a la qual molta gent s’ha vist amb cor de proclamar “no tinc por!”, però va més enllà. Es manifesta la satisfacció per haver descobert que disposem d’una força capaç d’actuar amb la contundència necessària i proporcionada per protegir la ciutadania en una situació de màxima tensió, sense que hagi estat necessària la intervenció dels cossos i forces de seguretat de l’estat.  L’estat espanyol ha anat en tot moment quatre passos darrere del govern i de l’administració catalanes. Davant d’una greu crisi els catalans ens hem adonat que érem capaços de prendre les mesures necessàries amb les nostres pròpies forces, sense intervenció aliena; hem vist que tenim més estat del que alguns es pensaven. Un descobriment dolorós per als governants espanyols, que durant unes hores crítiques s’han vist desproveïts de tota autoritat a Catalunya, a plena vista de la ciutadania catalana i fins a cert punt, de la premsa internacional, que ha hagut de recórrer a la informació proporcionada pel Govern de Catalunya per conèixer l’evolució real des esdeveniments. Tant per als partidaris del Sí com per als del No s’ha visualitzat que Catalunya està preparada per esdevenir un estat sobirà.
Tanmateix, un cop com aquest també ens encara amb les nostres febleses, com ara, òbviament, que un atac com el de la Rambla s’hagi arribat a produir, que el conductor de la camioneta pogués fugir de Barcelona i que en cap moment previ no s’haguessin detectat les activitats preparatòries de la cèl·lula terrorista. Aquesta mateixa feblesa l’han patida en la seva pell els grans estats europeus, com ara França, Alemanya i el Regne Unit, i també Bèlgica i Suècia. El risc zero no existeix, i menys enfront d’un tipus de terrorisme disposat a utilitzar tots els mitjans al seu abast per maximitzar les víctimes, assumint sense manies la possibilitat de deixar-hi la pròpia vida. Cal seguir en guàrdia, perquè l’amenaça persisteix i en qualsevol moment podem patir un nou atac, però de tota experiència se n’aprèn i l’adopció de noves mesures de seguretat ens han de permetre posar-ho cada cop més difícil als terroristes. En aquest sentit, sempre ens quedarà el dubte de si el boicot de l’estat espanyol als Mossos d’Esquadra ha impedit el seu accés a informació que hauria pogut servir per evitar els atemptats.
Finalment però, s’han confirmat els pitjors auguris sobre la possibilitat que, tal com ha passat en altres països, joves musulmans criats a Catalunya agafessin les armes, en nom d’Al.là, contra la gent del país on viuen.  Sabíem que hi ha joves del nostre país que s’havien unit a les milícies de l’Estat Islàmic a Síria; de forma periòdica tenim notícia de la detenció de gihadistes a Catalunya, a vegades passavolants, d’altres, residents de llarga durada, però mai fins ara no havíem patit un atac directe executat per una colla de joves criats a Catalunya, en una petita capital comarcal com Ripoll, una d’aquelles poblacions on “tothom es coneix” i el contacte intercultural, a l’escola, al carrer, als comerços i en la vida esportiva, per raons demogràfiques i d’espai, és més intens que no pas en ciutats més grans amb col·lectius musulmans més nombrosos. Uns joves, a més, que havien rebut tota l’atenció educativa i social adreçada a la integració de la immigració i que semblaven seguir un estil de vida normal per a nois de la seva edat. Fins i tot s’ha assenyalat, com a novetat respecte a d’altres gihadistes que han operat a Europa, que en aquest cas gairebé cap d’ells no tenia antecedents per delinqüència comuna.
És inquietant pensar que a Catalunya, de forma molt repartida per tot el nostre territori, hi ha milers de joves amb el mateix perfil sociocultural dels gihadistes de Ripoll, que hipotèticament podrien ser radicalitzats de la mateixa manera. Aquesta realitat s’ha manifestat de forma molt crua, sense opcions a l’escapisme: no es tracta de joves marginals amb unes característiques que els permetin distingir dels altres joves catalans d’origen magribí. Dit això, cal demanar-se novament, com es fa bona part d’Europa, per què joves educats en la nostra societat, que normalment han gaudit dels serveis i l’atenció del nostre estat del benestar i de polítiques específicament adreçades a seva la integració, es radicalitzen fins al punt d’esdevenir gihadistes i d’unir-se a l’Estat Islàmic, a Síria o en territori europeu. Un fenomen que, d’altra banda, també afecta un nombre creixent de conversos a l’Islam, tant d’origen europeu com immigrant.
L’estudi del Real Instituto Elcano “Dos factores que explican la radicalización yihadista en España”, elaborat a partir de la informació obtinguda dels gihadistes detinguts a l’estat espanyol entre 2013 i 2016, ofereix unes dades molt interessants sobre el fenomen de la radicalització islamista.  La conclusió és que hi ha dos factors clau que concorren en la major part dels casos:  el contacte amb un agent de radicalització, ja sigui un imam o una altra figura, religiosa o familiar, amb força de convicció i habilitat persuasiva, i l’existència de vincles socials amb persones radicalitzades, per amistat, relacions familiars o de veïnatge,  previs a l’inici de la radicalització.  A Ripoll sembla que l’imam hauria actuat com a agent radicalitzador, tot i que no es pot descartar la intervenció d’altres personatges encara no identificats.  Pel que fa als vincles socials amb figures radicalitzades, no s’han especificat, però és significatiu que en el grup hi hagi tants germans i que s’hagin produït detencions de familiars dels joves al Marroc. Aquests factors ofereixen orientació tant per desplegar actuacions preventives de la radicalització com per a la detecció de grups i persones que ja es trobin en vies de preparar accions terroristes o d’unir-se a Estat Islàmic o d’altres organitzacions gihadistes.  L’esmentat estudi proposa dues vies d’actuació per evitar la proliferació del gihadisme: d’una banda la detecció i neutralització dels agents de radicalització, i de l’altra, centrar els programes de prevenció de la radicalització en els àmbits  en què tendeixen a concentrar-se amb més freqüència aquests processos. En el cas català aquesta priorització territorial sembla difícil en la mesura que es tracta d’uns col·lectius de risc molt repartits per tot el país, però és evident que evitar-ne el desenvolupament cal  implicar totes les comunitats musulmanes del país en la detecció dels fenòmens de radicalització. 

Tenim un problema gros a Catalunya sense una solució a curt termini, com el tenen també altres països del nostre entorn, i hem d’aprendre a gestionar-lo de tal forma que no posi en risc les nostres seguretat i convivència. 

diumenge, 4 de desembre de 2016

Infidels a la democràcia.

La mort de Fidel Castro ha posat al descobert la falta de compromís democràtic d'una part de l'esquerra d'aquest país. Per a mi ha estat una certa sorpresa. Puc entendre algunes actituds romàntiques envers la revolució cubana i al que va significar Fidel com a símbol durant molts anys, sobretot per als qui desconeixien el pa que es donava a l'illa, però em semblen del tot condemnables els elogis fúnebres que n'han entonat polítics als quals considerava demòcrates. Em sorprèn perquè alguns dels qui avui més han plorat la mort del dictador caribeny, creador d'un règim totalitari que encara es manté, són els qui exhibeixen més zel en l'exigència d'eradicació de qualsevol símbol vinculat al franquisme, un règim que, malgrat tot, va finir als anys 70. El comunisme cubà no s'ha quedat pas curt en a seva actuació repressiva, les estimacions sobre el nombre de persones executades per l'estat oscil·len entre les 6.000 i les 17.000 víctimes mortals. Després de la caiguda del mur de Berlín, Cuba deu ser el  país, a a banda de Corea del Nord, que més s'aproxima al malson  totalitari descrit per Orwell a "1984", amb un control absolut de la vida dels individus, des del bressol a la tomba, gràcies a l'absència de sector privat i a la vigilància exercida pels cossos de seguretat i pels Comitès per a la Defensa de la Revolució, presents a totes les comunitats de veïns. Oposar-se al règim pot comportar tota mena de càstigs, des de la pèrdua del lloc de treball  fins a la mort, passant per empresonaments de diferents durades. Per fer-ho més bonic, el castrisme ha estat un desastre econòmic. Als anys 50 Cuba es trobava entre els països més rics d'Amèrica Llatina, i ara n'és un dels més pobres. Durant tot aquest període, des de 1958 fins a l'actualitat,  el PIB s'ha duplicat a gairebé tota la regió i en canvi a Cuba tan sols s'ha incrementat un 5%.
Considero el franquisme un règim abominable, per la seva persecució dels dissidents, per  la  seva negació de les llibertats i pel seu intent de genocidi cultural de Catalunya. Però em sembla que l'esquerra castrista perd autoritat moral per denunciar que l'estat espanyol segueixi subvencionant la "Fundación Francisco Franco" quan es dedica a tuitejar proclames de suport al "Comandante" i la cantarella de "hasta la victoria, siempre", que a les oïdes dels cubans represaliats i/o exiliats deu sonar com allò del "Caudillo por la gracia del Dios" i d'"Arriba España". Aplaudir Castro és fer com Margaret Thatcher quan va anar  a prendre el te amb Augusto Pinochet, per donar-li suport en un moment en què era reclamat per la justícia espanyola, Des del compromís democràtic les dictadures es rebutgen, en primer lloc, per la seva negació de drets i llibertats, no en funció de la nostra afinitat ideològica amb les polítiques econòmiques i socials que poden portar a terme, però m'ha quedat clar que per a molts primer és l'esquerra i després, si convé, la democràcia.  Un concepte que. com diu en Pisarello, no és estàtic, sinó que t'hi aproximes o te n'allunyes segons les necessitats del moment. Estem avisats. 

diumenge, 29 de maig de 2016

La llengua ferida

Fa anys l'independentisme considerava el 23 d'abril, Sant Jordi, com el "Dia de Lluita per la Llengua", però em sembla que avui aquesta expressió ja no es fa servir i la defensa de la normalització del català gairebé ha esdevingut "políticament incorrecte". Si ho fas els unionistes et titllen de nazi i racista,  i una part de l'independentisme et diu que això perjudica l'eixamplament de la base social per a l'estat propi. Encara estic sobtat pel l'agror que va generar, dins mateix de l'independentisme, una manifest com el del grup koiné. Òbviament aquell manifest incorre en errors tàctics, segurament el més gruixut sigui el de qualificar de "colonització involuntària" la immigració castellanoparlant.  És una expressió que es presta ha interpretacions errònies, i ha servit en safata un argument fals per portar el debat al terreny més desitjat pels unionistes, l'enfrontament etnolingüístic. En el debat polític, i encara que el manifest el signin lingüistes el seu contingut és polític, cal ser especialment curós amb el llenguatge, i en aquest cas no s'ha tingut prou en compte l'ús esbiaixat que es podia fer de la referència a la immigració.

Potser el llenguatge del manifest no és el més encertat i el moment no és el més oportú, però el fons del que plantegen és per pensar-hi: hi ha una clara regressió en l'ús i en la qualitat de la llengua; l'actual política lingüística és insuficient per garantir la normalitat del català en el seu territori històric, i el bilingüisme formal acaba traduint-se en el domini de la llengua més forta i la progressiva desaparició de la més feble. En definitiva, ens diuen, assolir la independència però mantenir l'actual model lingüístic no garantirà el futur de la llengua catalana. 

Probablement aquest manifest no hauria aparegut, o no hauria tingut tan il·lustres adhesions, si abans diversos líders i portaveus de l'independentisme no haguessin posat tant d'èmfasi en el bilingüisme oficial i en la neutralitat lingüística de la futura República Catalana, amb la idea que només així pujaran al vaixell sobiranista prou passatgers castellanoparlants com perquè esdevingui sòlidament majoritari. Comparteixo la necessitat que l'independentisme guanyi terreny entre els col·lectius que fins ara s'hi han mostrat més refractaris, però la fórmula no pot ser la renúncia a la plena normalització del català.

El catalanisme ha fet un gran salt endavant esdevenint sobiranista, però ha retrocedit en la defensa d'una identitat nacional catalana integradora. Els ideòlegs més influents del sobiranisme van arribar a la conclusió que el projecte independentisme havia de plantejar-se com una proposta identitàriament neutra, perquè així s'hi adheririen, per motius socioeconòmics, els catalans que se senten espanyols i les darreres onades migratòries procedents d'arreu del món. Aquesta proposta té un sentit pragmàtic: es pretén que l'independentisme esdevingui majoritari superant les barreres identitàries que n'impedeixen el creixement, però parteix d'una base ideològica molt lligada a l'esquerra, d'una banda, i al liberalisme globalista, d'una altra ( que en això coincideixen plenament), promotors del multiculturalisme i de la desvinculació entre nació política i identitat cultural.

Ningú no ha de témer pel castellà a Catalunya: una llengua parlada per tothom, idioma habitual d'una majoria, compartit per centenars de milions de persones al món i amb una oferta cultural i d'entreteniment immensa. Sigui quin sigui el marc legal, el castellà no té cap risc de desaparèixer ni de fer cap retrocés rellevant al nostre país. Assumida aquesta realitat, que hauria de deixar ben tranquils els qui pateixen per la salut de la llengua de Pérez-Reverte al Principat, el catalanisme, si vol ser fidel a la seva pròpia raó de ser, no pot renunciar a l'objectiu que la llengua de l'estat català, és a dir, de totes les administracions i de tots els poders públics, sigui la catalana, i sobretot, a fer possible que a Catalunya es pugui viure en català: que es faci servir amb normalitat en l'activitat professional i en l'oci, en els àmbits més formals i al carrer.

Més enllà dels encerts i desencerts del manifest, ens hem de demanar si ens preocupa o no que es pugui viure plenament en català a Catalunya; que la nostra llengua, que és de tots els catalans, no només dels qui la tenen per llengua materna, es pugui parlar amb normalitat amb tothom que viu en aquest país, sense haver de fer cap exercici de militància lingüística; un objectiu que va molt més enllà de l'oficialitat o cooficialitat de la llengua.