Els meus problemes amb la narrativa.

Deia Josep Pla que qui passats els trenta-cinc anys segueix llegint novel·les és un cretí. La frase és una "boutade" planiana, però ara que he llegit algunes novel·les em demano si el periodista de Palafrugell no tenia una part de raó.

Amb Hollande tot segueix igual

Segurament ara, amb la victòria d'Hollande, començarà a parlar-se d'activar polítiques de creixement d'àmbit europeu, però aquest canvi s'hauria produït igualment encara que hagués guanyat en Sarkozy. S'ha anat creant un cert consens entorn de la idea que l'austeritat per si sola no resoldrà la crisi, però això no vol dir que qualsevol política de creixement pugui ser efectiva. Aquesta proposta segons la qual la reactivació de l'economia passa per l'increment de la despesa pública s'ha vist sobradament desmentida pel capteniment de l'estat espanyol, on, com a primera resposta a l'inici de la crisi es va iniciar una orgia de despesa pública, pensem en els plans E, el FEIL i el FEOS i d'altres vies per gastar alegrement els diners de tothom, que no van servir per altra cosa que per fer més grossa la pilota del deute que ara hem d'arrossegar. No hi ha solucions màgiques,  i les receptes socialdemòcrates, bàsicament apujar impostos i gastar encara més, tan sols poden empitjorar la situació. Tendeixo a creure que allò que ens cal és assolir la represa de l'activitat econòmica a través de les empreses i això vol dir que han de poder accedir al crèdit en condicions favorables. Es parla molt del model europeu d'estat del benestar però no es diu que l'estat del benestar és el resultat del desenvolupament econòmic i depèn de la riquesa que és capaç de generar cada país. L'existència d'aquesta relació s'ha oblidat massa sovint, sobretot a parts de l'Europa del Sud on s'han bastit estats del benestar molt superiors a la realitat econòmica que els hauria de sostenir. Aquest fet ha estat possible mitjançant els mecanismes de redistribució territorial de la riquesa dins de cada estat i a través de les transferències dels estats més rics als més pobres del continent, però s'ha arribat a un punt on aquest esquema ja no es pot mantenir. No debades el sistema ha petat per Grècia i ha seguit per altres països receptors nets de les ajudes comunitàries que s'havien acostumat a viure per sobre de les seves possibilitats.  La crisi acaba posant a cadascú al lloc que li toca, segons el  nivell de desenvolupa ment que hagi assolit, i la Unió Europea hauria d'actuar, no pas per salvar estructures insostenibles,  sinó per evitar que el reajustament impliqui l'enfonsament definitiu de les economies més febles.  Els països han de tenir l'estat de benestar que es poden pagar, i entendre que condició prèvia per ampliar els serveis i les prestacions socials és desenvolupar la pròpia economia. Alemanya, malgrat tot,  és un model per a la resta d'Europa, perquè fa temps que marca l'únic camí que pot garantir el futur econòmic del continent, fer les coses, determinades coses, millor que els altres. Fa molts anys que el "made in Germany" es considera garantia de qualitat i, arreu del món, hi ha milions de persones disposades a pagar una mica més per adquirir productes de les marques alemanyes de referència, justament per aquest valor afegit, a vegades intangible. Alemanya no basa la seva competitivitat en els salaris baixos sinó en la qualitat. Si bé darrerament han aplicat una política de contenció de salaris qualsevol treballador de la indústria catalana bescanviaria el seu sou pel d'un treballador equivalent de la indústria alemanya. Alemanya ja no importa mà d'obra barata, que per altra banda acaba sortint cara en termes de costos socials, sinó enginyers i altre personal qualificat, que s'ha format prèviament en els seus països d'origen, normalment en centres docents fortament subvencionats pels governs respectius, de tal manera que la inversió educativa d'altres països acaba revertint en el sistema productiu alemany. Ningú no és perfecte, i també podríem fer un llistat de tot allò que no ens agrada del gegant teutó, però ara mateix són gairebé els únics que se'n surten.

La nova pedagogia necessària.

L'experiència dels darrers...cent anys? ens ha demostrat que fer pedagogia del catalanisme a Espanya és una forma de perdre temps i diners. Encara recordo com, en el penúltim congrés de CDC, l'Ignasi Guardans es va quedar sol defensant que la ponència política inclogués la necessitat de seguir amb aquella pedagogia. Òbviament va perdre i, temps deprés, exclòs de la candidatura al Parlament Europeu, va engegar Convergència a fer punyetes seduït pels cants de sirena del zapaterisme. Ens ha costat molts anys, però avui la immensa majoria dels catalanistes ja saben que la via pedagògica cap a la plenitud nacional és una recepta per al fracàs. Tanmateix, ha arribat l'hora d'una nova pedagogia Catalunya enfora, ja no envers Espanya, sinó de cara a la resta del món, especialment adreçada als personatges que tallen el bacallà. Es tracta que s'assabentin de l'enorme càrrega fiscal que arrossega Catalunya, que siguin conscients de les credencials democràtiques del país, de la seva tradició industrial, comercial i cultural, de les seves arrels històriques i de la seva capacitat per esdevenir un país capdavanter.  La crisi ha posat al descobert que Espanya va nua, que té una economia de nyigui-nyogui incapaç de sostenir el nivell de vida a què s'han avesat els seus ciutadans durant els anys de la bombolla immobiliària. Hi ha però, excepcions importants,  i una de les més destacades és Catalunya, però és una excepció que es veu amenaçada per la política d'espoli que hi aplica l'estat espanyol, hereu d'un Regne de Castella que sempre va basar la seva prosperitat en el repartiment del botí resultant de la seva expansió territorial i en l'explotació de les seves colònies. És una constant històrica que, pel cap baix, es manifesta des de l'Edat Mitjana i es reforça durant la posterior colonització d'Amèrica. Textos com el de l'historiador J.H. Elliot a "Imperial Spain(1469-1716)" il·luminen el passat i alhora tenen una estranya vigència: "Where, in the early fourteenth century, the Crown of Aragon was compolitan in outlook and predominantly mercantile in its inclinations, contemporary Castile tended to look inwards rather than outwards, and was oriented less toward trade than war. fundamentally, Castile was a pastoral and nomadic society, whose habits and attitudes had been shaped by constant warfare- by the protracted process of the reconquista, still awaiting completion long after it was finished in the Crown of Aragon.". No es tracta de cap mena de menyspreu envers Castella, no debades, per poc desenvolupada que sigui la seva economia, són els castellans i no els catalans els vencedors en la pugna peninsular. El que no podem permetre és que l'enfonsament del model castellà de creixement ens arrossegui en el seu naufragi. Hem de salvar-nos per poder contribuir, modestament, a la salvació d'Europa i, des del port segur d'un estat propi, col·laborar en el reflotament de la nau hispanocastellana. Abans però, és necessari internacionalitzar l'existència de la nació catalana, adoptar un perfil propi en el marc europeu i mundial, donar a conèixer les nostres fortaleses i el nostre patrimoni més universal, proclamar les raons que expliquen la justícia de la nostra reivindicació i dibuixar un futur sobirà atractiu per als nostres veïns europeus.  

Una gran oportunitat

Creure que el fruit madur de la independència caurà pel seu propi pes és una forma d'autoengany, una recepta per a la inacció. Només assolirem l'estat propi si hi apliquem una voluntat de ferro, una estratègia intel·ligent i una  determinació indestructible, tot lluny, molt lluny, de la frivolitat i del facilisme. Però el cert és que mai com ara no s'havien presentat unes condicions objectives tan òptimes: no tinc present cap procés de canvi de fronteres a Europa que no s'hagi plantejat en un context general de grans transformacions, ja fos després de la caiguda del Mur i de la fi de a Unió Soviètica, o bé com a conseqüència de la Segona o de la Primera Guerra Mundials. Potser tan sols la independència de Noruega respecte de Suècia ( un procés del qual tinc un coneixement ínfim) no va coincidir amb una època de grans trasbalsos europeus, però Escandinàvia acostuma a regir-se per uns paràmetres diferents i aparentment més civilitzats que la resta. Ara però, una nova crisi europea està servida, una crisi que, a diferència de les altres grans crisis continentals, té un dels seus epicentres a la Península Ibèrica. Si Espanya s'enfonsa pot arrossegar la UE en la seva caiguda. A la pràctica l'estat espanyol ja està sotmès a un cert nivell d'intervenció que encara pot accentuar-se en els propers mesos. Aquesta situació d'entrada tampoc no és bona per a Catalunya, perquè l'estratègia de l'estat passa per carregar-nos al damunt el pes de la crisi per anar fent la viu-viu i reduir al mínim les reformes a emprendre en el si de l'administració estatal i no renucniar a les inversions pretesament vertebradores del territori estatal, com el delirant AVE cap a Galícia. Tanmateix, aquesta estratègia se'ls pot girar en contra, i l'article del Wall Streel Journal de l'altra dia n'és el primer símptoma rellevant. Se'ls pot girar en contra a Catalunya, perquè encara més gent pot afegir-s'hi al clam sobiranista, i a nivell internacional, perquè al capdavall als alemanys, per poca simpatia que tinguin envers les nacions sense estat, no els costa gaire entendre el greuge que significa un dèficit fiscal de prop del 9% del PIB mantingut al llarg de decennis, que entre altres coses ha fet possible la construcció d'autovies gratuïtes que no van enlloc, d'aeroports d'on cap avió no s'envola i de trens d'alta velocitat buits. Tot finançat amb diners dels catalans i també dels alemanys. Ells encara no ho saben, però alemanys i catalans pertanyem al mateix club de cornuts que paguem el beure espanyol.  La pedagogia torna a ser necessària, però ja no envers Espanya, com havia pretès durant molts anys el catalanisme, sinó més enllà, sobretot davant els estats més poderosos i influents, que han d'entendre que un nou estat català, a més de respondre a la voluntat majoritària dels catalans ( aquesta és una condició prèvia que hem d'assolir portes endins), forma part de la solució dels problemes europeus, perquè implica l'aparició d'un estat al Sud regit per paràmetres del Nord que, alliberat de l'espoli espanyol, pot esdevenir un motor de l'àrea mediterrània, i de retruc beneficiar la mateixa Espanya. Mai com ara no havíem patit una crisi general que obligués a repensar-ho, començant per la mateixa estructura de l'estat espanyol. És una oportunitat única que hem de saber aprofitar, sent conscients que tot el que té d'oportunitat`per assolir la plena sobirania ho té també d'amenaça per a la nostra existència com a entitat política autònoma. De com juguem les nostres cartes durant aquest període convuls dependrà que la balança es decanti d'un costat o de l'altre.

El 5,8% de les exportacions catalanes.

Per ser sobirans hem d'aprendre a destriar els nostres interessos dels interessos espanyols. Sovint poden ser coincidents, altres vegades poden ser parcialment coincidents, i d'altres del tot divergents. El cas de l'expropiació d'YPF és un exemple, sobre el qual encara no tinc una opinió prou formada, si bé em sembla del tot censurable l'actuació frívola i populista del govern argentí. Segur que uns quants s'hi ompliran les butxaques, com ho van fer abans uns altres amb la privatització de la mateixa empresa, però el prestigi del país en queda greument afectat, ¿quina confiança poden tenir en l'Argentina els inversors estrangers a partir d'ara?. REPSOL està participada per la Caixa, però la seva identitat és la d'empresa espanyola amb pretensions internacionals. Cal forçar molt la imaginació per afirmar que REPSOL és catalana. En tot cas un dels elements de l'escàndol actual té el seu origen en la creença que l'Amèrica Llatina és un terreny d'acció preferent per a les empreses espanyoles, atesos els innegables llaços, històrics, culturals i sobretot lingüístics. Per això la crisi amb l'Argentina fa més mal que una hipotètica crisi amb Corea del Sud o Turquia, ja que demostra la fragilitat de l'estratègia espanyola basada en guanyar relleu internacional mitjançant l'assoliment d'un paper de lideratge en l'àmbit del seu antic imperi colonial transatlàntic. És una estratègia que pot haver donat els seus fruits a les grans corporacions amb seu a Madrid, bancàries o sorgides de la privatització d'antigues empreses monopolistes estatals, però que ha tingut uns resultats ben magres en altres àmbits. Encara recordo la meva sorpresa en descobrir que, malgrat tota la cantarella sobre la importància que per a Catalunya té el món hispà, l'any 2011 tan sols hi vam enviar el 5,8% de les nostres exportacions, quan un mercat molt més reduït, i més oblidat en el discurs oficial com ara França, ens compra un 19,5%, d'allò que venem a l'exterior, sense comptar la resta de l'estat espanyol. Tant parlar de la importància estratègica que per a la nostra economia tenen l'Amèrica Central i del Sud (inclòs el gegant  brasiler) , i no representen ni tan sols un 6% de les nostres exportacions. 

Cap a França

Demà, si Déu vol,  faré una altra de les meves periòdiques incursions en terres franceses, aquesta vegada en direcció a Bordeus, la capital de la Gironda, famosa pels seus vins, tan bons com ben promocionats. Em segueix sorprenent la gran desconeixença que tenim els catalans d'una realitat tan pròxima com França, tant que es parla de l'ensenyament dels idiomes a Catalunya, tanta preocupació que hi ha perquè no es perdi el castellà(!?) i ningú no es preocupa gens ni mica pel coneixement del francès, la llengua del nostre veí del nord, avui també la llengua materna de centenars de milers de catalans de més amunt de l'Albera. Tenim a tocar una de les grans cultures europees i hi vivim d'esquena, de la mateixa manera que es deia que Barcelona vivia d'esquena al mar, malgrat que és un dels grans actius de la ciutat. Em deixa perplex veure com, fins i tot en l'exposició de Delacroix que es pot visitar al Caixafòrum, han optat pel trilingüisme habitual, català-castellà-anglès, quan és obvi que un esdeveniment com aquest pot ser especialment atractiu per als turistes francesos. No fa gaires anys el francès era prou conegut entre els sectors cultes del país, però  avui ha quedat del tot relegat, amb l'inconvenient que per a un català dominar l'anglès resulta molt més difícil. És cert que l'única "lingua franca" global és l'anglès, i que el castellà té de l'ordre de 400 milions de parlants, però en el nostre entorn geogràfic és tant o més important el francès que el castellà. Al capdavall la llengua d'Stendhal és oficial a França, Bèlgica, Suïssa i Luxemburg, i  permet comunicar-se amb el Marroc, Algèria i Tunísia. En canvi el castellà, sí bé és molt rellevant a l'altra banda de l'Atlàntic, aquí només és oficial a Espanya i no permet anar gaire més enllà.  No cal ser francòfil, no cal considerar França com a model de res, només cal entendre'n el seu pes real i en tot cas aprendre de les moltes coses que fan millor que nosaltres i deixar de banda les que fan pitjor. Cada dia que passa sense assumir la nostra dimensió francesa és una oportunitat perduda, tant en el terreny econòmic com en el cultural, i alhora comporta, encara que per a algú pugui semblar paradoxal,  mantenir una barrera que ens impedeix estrènyer els nostres llaços amb els catalans del nord.

Mossegar-se la llengua

El castellà és una realitat tan potent a Catalunya que les elucubracions sobre el seu estatus en una futura Catalunya independent resulten ridícules. En un estat català el gran repte seguirà sent dotar la llengua del país de l'estatus que li correspon i expandir-ne l'ús social fent-ne la llengua comuna de tots els catalans, amb independència de quina sigui la seva llengua materna o familiar. Últimament n'hi ha uns quants que pretenen haver descobert la pedra filosofal de l'independentisme assenyalant que la via per assolir una autèntica majoria social per a l'estat propi passa per abraçar el castellà. No sé exactament en què es tradueix això d'abraçar el castellà, però d'entrada em sembla una proposta inútil i contraproduent. Inútil perquè no són aquests gestos els que transformen les consciències, no perquè l'independentisme esdevingui bilingüe assolirà grans conversions entre la ciutadania castellanoparlant.I contraproduent, perquè assumir un model bilingüista equival a equiparar la llengua pròpia del país amb la llengua importada, que resulta que disposa d'uns mitjans molt superiors i representa una autèntica amenaça per a la supervivència de la primera, que necessita de polítiques de discriminació positiva per garantir, no tan sols la seva supervivència sinó també el seu paper com a  llengua central a Catalunya.   El castellà és molt fort i seguirà sent-ho, tant si som indepedents com si no. Amb o sense independència, a Catalunya seguirà havent-hi una oferta cultural, televisiva i mediàtica superior en castellà, simplement perquè al nostre país hi ha un gran mercat per aquesta llengua, que s'afegeix a l'immens mercat espanyol i llatinoamericà, al costat del qual el mercat de la llengua catalana té mesures liliputenques. Vist així, no té ni cap ni peus parlar de garanties per al castellà. Sigui quina sigui la política lingüística del futur estat català, tenint en compte la realitat social del nostre país, l'impacte de les noves tecnologies i de la globalització, i l'existència del marc europeu, és impensable que els castellanoparlants i la resta de catalans puguin veure's privats de l'ús d'aquella llengua. El castellà no és cap llengua minoritària o en perill d'extinció que s'hagi de protegir, sinó un dels idiomes més expansius del planeta, que pot prescindir perfectament del suport públic per tenir assegurada la seva presència a Catalunya. El cas del català és del tot diferent, i equiparar les dues llengües només pot tenir com a efecte immediat afeblir encara més la pròpia de Catalunya.