diumenge, 17 de març de 2019

Pas a pas

Ahir es va viure una més de les exitoses manifestacions independentistes, aquesta vegada en un escenari tan exòtic com Madrid. El passat 21 de febrer, tot i que la vaga general convocada va tenir un seguiment baix, centenars de milers de catalans van sortir al carrer per reclamar la llibertat dels presos polítics. I així anem fent, mantenint una mobilització popular més que notable, dins uns paràmetres d'estricte pacifisme i civilitat. Tanmateix, per aconseguir canvis polítics reals les mobilitzacions per si soles s'han demostrat ineficaces, o si més no, del tot insuficients. L'estat espanyol ha desenvolupat uns anticossos que el fan immune a la pressió que representen les demostracions massives dels catalans. Més enllà de les catarsis col·lectives al carrer, l'independentisme té un gran camí per recórrer i crear les condicions d'un ruptura democràtica amb l'estat. Ja hi he insistit altres vegades en aquest blog, perquè em sembla la clau de tot plegat i perquè sovint tinc la impressió que es para més atenció a qüestions simbòliques que no pas a la construcció nacional del país, un concepte que fa temps que s'ha expulsat del debat públic, però sense el qual no hi ha possibilitats d'exercici de l'autodeterminació. Per conquerir la independència primer cal conquerir el propi país. Hi ha qui dona per fet que el país ja el tenim, fins i tot forçant interpretacions de les dades electorals i estadístiques per demostrar que ja hi ha una majoria independentista de més del 50%. Molt bé, però això no serveix de gran cosa si no es tradueix en resultats reals i tangibles, a banda que amb una majoria de poc més del 50% anem molt justos per a un embat de la magnitud que es planteja. En tot cas és imprescindible que aquesta majoria es manifesti en totes les eleccions i que el país deixi enrere hàbits colonials com el vot dual: allò de votar nacionalista/independentista a les eleccions catalanes i "progre" espanyol a les estatals. Cal votar independentista sempre, encara que no necessàriament les mateixes sigles. És absurd que fem multitud de manis. actes i protestes, que ens omplim la boca en nom del poble català i que després un partit del 155 guanyi les eleccions estatals a Catalunya, sumant vots de persones que en altres conteses han apostat per candidatures independentistes. I la mateixa reflexió caldrà fer-la per les eleccions locals i europees del 26 de maig. Sempre que hi hagi posicions de poder en joc, per poc que sigui, l'independentisme ha d'optar-hi amb voluntat de victòria, a través de les seves diferents forces polítiques. Però la tasca no s'acaba a l'àmbit polític i electoral, segurament on queda més feina per fer és en múltiples àmbits de la societat civil. El dissabte mateix, vèiem advocats sobiranistes desfilar amb toga per la Castellana, un missatge de compromís molt visual, però sobretot necessitem que aquests advocats, i d'altres que els acompanyin, assumeixin la direcció dels col·legis de l'advocacia, i això val per a tots els altres col·legis professionals, cambres de comerç i múltiples entitats corporatives, empresarials, socials, culturals, esportives, etc., del país. Més rellevant que la vaga general del 21-F i les darreres manifestacions, ha estat la victòria del sindicat Intersindical-CSC a l'administració de la Generalitat, seguit per I-CATAC, també sobiranista, el qual, sota les sigles USTEC, ha guanyat les eleccions a Ensenyament, amb un gran ascens de la I-CSC.  La inexistència d'un sindicalisme nacional és una de les nostres grans mancances que tot just ara, de forma discreta però molt prometedora, comença a corregir-se. Caldrà restar amatents als moviments que es poden produir properament a les Cambres de Comerç, i observar amb interès la reconciliació entre la CECOT i Forment del Treball. No es tracta que a tot arreu hi guanyin candidatures explícitament independentistes, sinó que les direccions d'aquestes institucions, a través de les quals es vertebra el país, recaiguin en persones amb un clar compromís nacional, que els donin una orientació catalanocèntrica i que no ens fallin quan es plantegin conflictes amb l'estat. Potser és un camí menys agraït i vistós que les mobilitzacions populars, però és imprescindible. 

dimecres, 26 de desembre de 2018

La Via Eslovena

Quan el president Torra va posar l'exemple d'Eslovènia no estava pensant en la guerra sinó en la determinació d'una petita nació europea per esdevenir un estat independent, la mateixa determinació que necessitem els catalans si volem la nostra pròpia República. En el terreny de les realitats, els paral·lelismes entre l'Eslovènia de 1991 i la Catalunya d'avui són mínims, si bé la legitimitat de les dues nacions per decidir el seu propi destí és la mateixa. L'exemple però, ens interpel·la i desvela les febleses que hem de superar perquè les nostres pretensions tinguin opcions de victòria.

La independència eslovena va ser possible gràcies a tres factors determinants: la força interna, la "indiferència" sèrbia i el suport extern.

La força interna la demostra el fet de ser una nació cohesionada a l'entorn de la idea d'independència. En el referèndum celebrat el desembre de 1990 la participació va ser del 90% i el sí es va imposar amb un 95% dels vots. Tant el centredreta governant com els excomunistes van donar suport a la independència, que es va declarar oficialment el mes de juny de 1991. Alhora, gràcies al federalisme plurinacional de Iugoslàvia, la República d'Eslovènia controlava els principals ressorts de l'estat al país i fins i tot disposava d'una milícia pròpia. La presència del poder federal es trobava reduïda a uns quants funcionaris i a les bases de l'Exèrcit. Els eslovens, tan bon punt van declarar la independència el 25 de juny de 1991, van optar per fer-la efectiva assumint el control de les fronteres i aïllant les bases militars iugoslaves. Eslovènia disposava d'una força de més de trenta mil homes armats, mentre que la presència de l'Exèrcit federal es limitava a poc més de dos mil efectius, majoritàriament soldats de lleva. Això no obstant, els militars iugoslaus calculaven que si l'Exèrcit federal hagués desplegat tota la seva força en territori eslovè, desplaçant les tropes necessàries des d'altres repúbliques, la independència eslovena s'hauria pogut esclafar en 24 hores. Però això no va passar, els eslovens van resistir els atacs d'una versió molt reduïda de l'Exèrcit federal i el conflicte, conegut com la Guerra dels deu dies, va finalitzar el dia 7 de juliol de 1991, amb un saldo de víctimes de 44 morts i 146 ferits per part de l'Exèrcit federal, i 18 morts i 182 ferits per part dels eslovens. 

Contràriament a la creença que els eslovens van ser víctimes d'una agressió sèrbia, va ser la posició sèrbia la que en va facilitar la victòria. Els serbis no tenien cap pretensió territorial sobre Eslovènia. L'objectiu de Milosevic era que tots els serbis visquessin en un mateix estat, ja fos una Iugoslàvia dominada per ells o una Gran Sèrbia que integrés tots els territoris de majoria sèrbia, i a Eslovènia no hi havia cap comunitat sèrbia significativa. A Belgrad van creure que la secessió eslovena facilitaria el domini serbi sobre la resta de Iugoslàvia i permetria concentrar els esforços de l'Exèrcit federal a Croàcia, amb una minoria sèrbia de 600.000 persones, que també havia declarat la independència el 25 de juny. El Consell d'Estat iugoslau, del qual formaven part totes les repúbliques  i regions autònomes de l'estat, havia de donar l'ordre d'atac a l'exèrcit federal per recuperar el control d'Eslovènia, però Sèrbia i els seus aliats ho van impedir, contradient el criteri dels militars iugoslaus.

Pel que fa al suport internacional, Eslovènia es beneficiava d'un context geopolític molt favorable. Els països de l'aleshores Comunitat Europea no tenien un especial interès en salvar Iugoslàvia, un estat construït pels comunistes després de la Segona Guerra Mundial; el Vaticà apostava per la independència de nacions de tradició catòlica com Eslovènia i Croàcia; i Alemanya no era contrària a la creació d'uns nous estats històricament i geogràficament vinculats a l'espai centreeuropeu d'hegemonia germànica. Una vegada iniciats els combats, la Comunitat Europea va activar-se a la recerca d'una solució política i el 7 juliol de 1991, amb la signatura de l'Acord de Brioni, es va posar fi a les hostilitats. L'octubre de 1991 el darrers soldats iugoslaus van abandonar Eslovènia.

Ara mateix Catalunya no disposa de cap dels elements que van fer possible la independència eslovena: tenim una majoria política escassa i desunida, les institucions catalanes estan sotmeses a un fort control estatal i l'independentisme tampoc no és hegemònic en el conjunt de la societat civil catalana. D'altra banda, no hi ha res més allunyat de la indiferència sèrbia envers Eslovènia que la passió espanyola per mantenir Catalunya sota el seu domini. Finalment, la geopolítica no ens és gens favorable: ningú a la UE no té cap interès en la creació d'un nou estat català i encara menys en la desmembració del Regne d'Espanya. A diferència de Iugoslàvia, l'estat espanyol és una soci relativament fiable de la UE i de l'OTAN, organitzacions que difícilment aniran en contra dels interessos d'un dels seus membres.

El missatge no és que la independència sigui impossible, sinó que partim d'una realitat molt diferent de l'eslovena de 1991, per la qual cosa les estratègies s'han de formular des d'una altra perspectiva. Tot així hi ha algunes lliçons que cal tenir en compte: en primer lloc, i això ho tenim al nostre abast, cal ampliar el suport a l'independentisme i convertir-lo, realment, en una força hegemònica a Catalunya, expressada a través de diverses forces polítiques però capaç d'actuar conjuntament quan calgui. Nogensmenys, l'independentisme també ha de ser dominant a la societat civil i en els àmbits estratègics de l'administració pública, en els quals encara hi ha molta feina a fer. Pel que fa a l'actitud espanyola, cal aconseguir que una proporció més gran de la ciutadania de l'estat, encara que no els faci cap gràcia, entengui la independència de Catalunya com una opció democràtica que no ha de representar una tragèdia per a Espanya. Finalment, en l'àmbit internacional, cal explorar totes les possibilitats de trobar aliats, en alguns casos per simpatia amb la causa catalana, com pot ser el cas d'Eslovènia i Flandes i el de l'opinió pública dels països bàltics, i en d'altres casos posant sobre la taula interessos geopolítics, a vegades contradictoris, com pot ser el de França per guanyar influència a la Península Ibèrica i un nou membre de la Francophonie, el de Portugal per crear un nou contrapès ibèric a Madrid, el d'Alemanya per comptar amb un nou aliat al Sud d'Europa, amb el qual té uns enormes vincles econòmics,  el de Polònia per ocupar, per pes econòmic i demogràfic, el lloc que ara ocupa Espanya en el si de la UE, el dels països petits i mitjans per guanyar un nou soci compromès amb el dret a l'autodeterminació de les nacions i la defensa de les llengües i identitats d'àmbit més reduït, etc, etc, sense oblidar els països de fora de la UE als quals se'ls puguin oferir contrapartides a canvi del seu eventual reconeixement. El que sembla clar és que només amb la bandera de la democràcia i els drets humans no ens en sortirem. L'exemple eslovè ens assenyala que cal tenir en compte molts altres elements per reeixir, començant per la pròpia fortalesa interna.

dissabte, 3 de novembre de 2018

Molta feina a fer, a més de protestar

Ahir vaig assistir a la concentració davant la presó de Lledoners per donar suport als nostres presos, ara que ja s'han fet públics els bàrbars escrits d'acusació. La gent, òbviament, està indignada, però d'indignats ho estem almenys des de l'1 d'octubre de l'any passat, amb diferents oscil·lacions en funció de la intensitat emocional de cada moment. El problema és l'absència d'una estratègia política compartida, que vagi més enllà de les declaracions retòriques i les manifestacions. Això no fa més que incrementar la sensació d'impotència que alguns contraresten amb crides a la vaga general o a formes d'insurgència condemnades al fracàs.

D'altra banda hi ha qui es pensa que, pel simple fet que l'estat es desacrediti aplicant unes penes absolutament desproporcionades contra els dirigents catalans, el règim caurà pel seu propi pes. En realitat, més aviat és el contrari, el règim espanyol demostra, una vegada més,  que està disposat a arribar molt lluny per preservar la seva integritat territorial. La major part de democràcies, davant unes demandes com les de la societat catalana, no ara, sinó molt abans que s'arribés al referèndum de l'1-O, haurien reaccionat obrint un diàleg polític i posant sobre la taula propostes de millora de l'autogovern que desactivessin la temptació independentista, almenys per a una part substancial de la població catalana. La reacció espanyola va ser i continua sent la contrària. A més reivindicació de sobirania, més retallada de l'autogovern, fins a l'extrem del 155.  A l'estat li rellisca la voluntat majoritària dels catalans. Des del Pacte del Majestic no hi ha hagut cap transferència substancial de noves competències a la Generalitat de Catalunya, i l'Estatut de 2006 va quedar en paper mullat.

L'estat es manté impassible davant les reivindicacions catalanes perquè no disposem de mecanismes que els obliguin a seure en una taula de negociacions. És possible que una part dels dirigents sobiranistes s'embarquessin en el "procés" assumint que probablement no s'assoliria la independència, però l'estat es veuria abocat a pactar una solució política. Ja hem vist que aquell plantejament era erroni: ni manifestacions d'un milió de persones, ni la consulta del 9N ni el referèndum de l'1O, no han aconseguit que l'estat es mogui ni un mil·límetre. 

Davant l'immobilisme de l'estat la resposta catalana tan sols pot ser unilateral, però la unilateralitat no vol dir que puguem aconseguir implementar la República Catalana nosaltres sols, vol dir que hem d'actuar unilateralment amb molta més eficàcia per obligar a una sortida política basada en el reconeixement de la sobirania nacional de Catalunya.

Per a una resposta unilateral no n'hi ha prou amb guanyar eleccions, però és imprescindible, i a més cal fer-ho amb marges més folgats que els actuals, aconseguir majories que permetin formar governs forts i operatius. En altres paraules, la majoria independentista no pot dependre de la CUP ni d'opcions antisistema, i encara menys, com passa ara, dels Comuns. Idealment, els espais polítics que representen JxCat i ERC haurien de sumar majoria absoluta al Parlament, sens perjudici que, a més, la CUP pogués tenir un grup parlamentari ben nombrós.  Per això és important ampliar la base, ens calen més vots per disposar de majories sòlides i operatives, al Parlament i als ajuntaments.

Però tal com vaig indicar en un post anterior, l'independentisme té un gran recorregut a fer per assolir una posició hegemònica a la societat catalana, començant per les múltiples institucions que governen i representen diferents col·lectius socials, i seguint per les entitats que en conformen el teixit associatiu. És absurd que, com va passar després de l'1-O, la degana del Col·legi de l'Advocacia de Barcelona s'erigeixi en possible "mediadora" entre Barcelona i Madrid, com si a l'ICAB, una institució catalana, li correspongués un paper neutral en el conflicte entre Catalunya i Espanya.  Per fer front a l'estat espanyol no n'hi ha prou amb carregar-nos de raons morals, ni amb moltes mobilitzacions populars, cal també que els diferents focus de poder del país siguin independentistes.

Les grans proclames retòriques i els gestos simbòlics d'estricte consum intern sobiranista són inútils si no van acompanyats d'una acció sistemàtica per dotar-nos de tot allò que ens va mancar l'endemà de  l'1O. Els sentiments i les emocions són motors de l'acció política, però no són ni substitueixen aquella acció, i tinc la sensació que portem un any expressant sentiments i emocions, però fent molt poca acció política real per crear les condicions òptimes que permetin afrontar el repte d'una ruptura real amb l'estat espanyol. 

dilluns, 17 de setembre de 2018

Detalls de les guerres de Iugoslàvia

Després d'uns dies als Balcans, passant per les sis antigues repúbliques iugoslaves, he tingut l'oportunitat de visionar sencers els sis episodis de l'esplèndid documental "The Death of Yugoslavia", produït per la BBC i emès per primera vegada l'any 1995, que relata amb precisió el procés de desmembració de Iugoslàvia, combinant les imatges dels fets amb les entrevistes als seus principals protagonistes. Un procés desencadenat a través de les successives guerres d'Eslovènia, Croàcia i Bòsnia-Hercegovina, entre 1991 i 1995, amb un epíleg sagnant a Kosovo, on tot havia començat. Als Balcans va sorgir el concepte de "neteja ètnica", l'expulsió sistemàtica dels vençuts, definits en funció de la seva identitat ( ètnica, però també religiosa, cultural o fins i tot política), dels territoris conquerits pels vencedors.  Una pràctica habitual des de l'origen dels temps a la qual se li va donar una denominació que ha fet fortuna.
Durant la primera meitat dels 90, les guerres de Iugoslàvia van tenir una presència constant als telenotícies, i gràcies a documentals com el de la BBC, la població europea més informada va arribar a familiaritzar-s'hi, encara que superficialment.  La recuperació d'aquell documental ens permet apreciar un seguit de detalls força interessants, sobretot des d'una perspectiva catalana, ara que farà un any de la nostra declaració d'independència.  

Tot i la preponderància de Sèrbia, Iugoslàvia es concebia com a estat plurinacional, format per sis repúbliques i les dues províncies autònomes de Sèrbia: Voivodina i Kosovo. Fins a la mort de Tito l'autoritat del dictador s'imposava sobre la voluntat de les diferents repúbliques, però durant els anys 80 aquesta autoritat màxima va recaure en el Consell d'Estat, en el qual totes les repúbliques i regions autònomes disposaven de veu i vot. Les grans decisions sobre el govern de la federació eren consensuades al Consell d'Estat, sens perjudici del poder que s'exercia des del partit comunista, la Lliga dels Comunistes, al qual pertanyien els membres del Consell. El reconeixement de la plurinacionalitat és una diferència fonamental respecte l'estat espanyol, el qual,  malgrat la descentralització autonòmica  i el reconeixement genèric de l'existència de "nacionalitats", es basa en la indissoluble unitat de la nació espanyola. En el cas iugoslau, malgrat les enormes tensions, els conflictes i la guerra oberta, existia un reconeixement de "l'altre" molt superior al que té Espanya per Catalunya.

L'any 1991 Croàcia va començar a comprar, de forma il·legal, armes destinades a la seva policia, per fer front a l'alçament armat de la minoria sèrbia. Les màximes autoritats iugoslaves en van tenir coneixement i es va arribar a plantejar la intervenció de l'exèrcit, però  cap membre del govern croata no va ser detingut. La diferència respecte un estat espanyol que per un simple referèndum ha empresonat mig govern català i ha provocat l'anada a l'exili de gairebé tota la resta, resulta ben manifesta.

El mateix dia que Eslovènia va proclamar la seva independència, el seu president, Milan Kucan, va passar revista a la seva milícia, una força armada que no arribava a la categoria d'un exèrcit, però que va ser clau per assegurar el control del territori. Una de les primeres accions del govern de l'Eslovènia declarada independent va ser assumir el control de les fronteres, desplaçant-ne els funcionaris iugoslaus. La resposta de l'exèrcit federal va ser tímida, els eslovens van aïllar i assetjar totes les bases militars del país, i no van dubtar a abatre un helicòpter militar que sobrevolava  Liubliana per portar aliments a les casernes iugoslaves assetjades. Una situació ben diferent de la viscuda a Catalunya arran de la declaració d'independència, amb el vol incessant de l'helicòpter de la policia espanyola sobre Barcelona. L'exèrcit iugoslau era prou poderós per recuperar el control d'Eslovènia, però Sèrbia va evitar que el Consell d'Estat ordenés l'ofensiva militar. Milosevic, el líder serbi, s'havia fixat com a objectiu assolir el control sobre tots els territoris habitats per serbis a les diferents repúbliques iugoslaves. Treure's del damunt Eslovènia, una república sense una minoria sèrbia arrelada, havia de facilitar la imposició dels plans hegemonistes de Milosevic sobre la resta de Iugoslàvia. Per al govern de Belgrad la prioritat no era la integritat territorial iugoslava sinó la unitat de tots els serbis en un sol estat. Milosevic fins i tot va proposar a Kucan un pacte per reformar la constitució i garantir l'autodeterminació, no tan sols de les repúbliques, sinó també dels grups ètnics, amb l'objectiu que les minories sèrbies de Croàcia i Bòsnia poguessin decidir la seva integració en la República de Sèrbia, o la creació de nous estats en què fossin l'ètnia majoritària.

A Bòsnia, malgrat l'embargament d'armes, els musulmans es van poder dotar d'unes forces armades prou consistents que, quan es va girar la truita, gràcies a la intervenció aèria dels EUA, l'any 1995, van guanyar territoris que prèviament havien estat ocupats per les forces sèrbies.

Croàcia, que després de declarar la independència havia perdut el control sobre els seus territoris de majoria sèrbia, va bastir un exèrcit tan poderós com per desplegar l'Operació Tempesta i recuperar la part del país ocupada pels serbis. L'avenç de les tropes croates va ser precedit per la fugida de la població sèrbia de Croàcia, que va abandonar els  pobles i ciutats en què havien residit durant segles. En la seva ofensiva els croates van cometre atrocitats contra la població civil sèrbia, però en la major part de casos no va ser necessària la intervenció de l'exèrcit perquè els serbis fessin les maletes i deixessin enrere casa seva,  a la recerca de refugi. Pocs anys abans, havien estat els croates dels territoris ocupats pels serbis els qui havien estat expulsats de casa seva. Més enrere, durant la segona guerra mundial, havien estat els Ustaixes, els feixistes croates aliats de Hitler, els qui havien exterminat i expulsat sistemàticament milers de serbis del territori de l'Estat Independent de Croàcia, un país vassall del Tercer Reich. Els desplaçaments forçats de població no eren cap novetat als Balcans.

Что делать? (Què cal fer?)

Encara avui, la confusió estratègica en el camp independentista és més que notable. Hi ha una minoria sorollosa que segueix abonant la tesi segons la qual, si després de la declaració d'independència s'hagués plantat cara en comptes de plegar veles, avui ja hi seríem. Els polítics haurien traït "el poble" per no haver deixat defensar la república declarada i ara "el poble" ha de jubilar-los -encara que estiguin  empresonats o a l'exili- per posar-n'hi uns altres de disposats a arribar fins al final en l'enfrontament amb l'estat. D'altra banda tenim ERC, que promou un gir estratègic per deixar enrere l'unilateralisme i "eixamplar la base", especialment amb els sectors més propers dels Comuns, i alhora rebaixar la tensió que comporta l'enfrontament obert amb l'estat, tant en termes de repressió directa com als efectes de disposar de prou oxigen per portar a terme una acció de govern,  sense menysprear la possibilitat d'arribar a acords amb el PSC a Catalunya i amb el PSOE a Madrid. Per la seva part, l'"espai Puigdemont" és partidari de mantenir la tensió amb l'estat sense renunciar a governar l'autonomia dins del marc legal vigent, a l'espera d'esdeveniments que obrin nous escenaris. Els sectors moderats del PDeCAT es troben dins "l'espai Puigdemont", però segurament preferirien una estratègia més semblant a la d'ERC, sense tant d'èmfasi en la seducció dels Comuns.

Tothom té una part de raó, tot i que em sembla força inversemblant seguir defensant que l'octubre de 2017, només amb la mobilització popular, amb la força del carrer que tant ha sobredimensionat l'independentisme, hauríem pogut implementar la República Catalana. No crec que als dirigents del moment se'ls pugui retreure el fet de no haver llançat el moviment independentista a un enfrontament suïcida amb l'estat, l'únic que se'ls pot retreure és haver fet creure que tot estava a punt per engegar la transició cap al nou estat, quan era rotundament fals.

Dit això, l'estratègia independentista, en comptes de caure en els retrets, les guerres intestines i la retòrica estèril, hauria de centrar-se en aconseguir tot allò que ens va faltar per fer possible el mandat de l'1 d'octubre. Per començar, n'hem de ser més, amb els dos milions i escaig anem molts justos i el 21-D no vam superar el llistó del 50%. És inexcusable incrementar els suports i situar-se còmodament per damunt d'un 50% de suport electoral als partits independentistes. Aquest percentatge hauria de permetre majories més sòlides que l'actual al Parlament i també als ajuntaments del país, i tindria un efecte molt important: els unionistes demòcrates, pocs o molts, haurien d'acceptar la victòria independentista, que ara neguen amb l'argument de la majoria insuficient. La comunitat internacional tindria, ara sí, l'evidència del compliment de la condició mínima per guanyar qualsevol referèndum, i encara que seguís optant per fer-se l'orni, no podria excusar-se amb la majoria insuficient o en la teoria barata de la majoria silenciosa unionista amb què alguns han pretès deslegitimar l'independentisme català. Superar el 50% dels vots, amb contundència ( si pot ser un 55%, el mateix percentatge que la UE va exigir a Montenegro) seria incontestable i tindria un efecte multiplicador innegable. I parlo d'eleccions al Parlament, a mig termini no veig factible un referèndum pactat.

El front electoral és el més important, però no és l'únic. L'independentisme ha d'esdevenir clarament hegemònic a la societat catalana: als col·legis professionals, a patronals i sindicats, a les cambres de comerç, al FC Barcelona, a les universitats,  als mitjans de comunicació,  a la infinitat d'entitats que configuren la nostra societat civil. No es tracta d'unanimitat, sinó d'hegemonia. Potser és més vistós i agraït sortir al carrer amb samarretes de colors, amb torxes o espelmes, però els carrers només seran nostres si ens organitzem a tots nivells per sobiranitzar la societat. No es tracta que els independentistes presentin candidatures a la direcció d'aquestes entitats i demanin el vot pel simple fet de ser independentistes, es tracta que els independentistes liderin candidatures guanyadores per tot allò que sàpiguen oferir als seus companys de sindicat, de lògia, de club de bàsquet o d'agrupació boletaire. No es tracta d'una mobilització permanent al carrer, sinó de teixir estructures d'estat també fora de l'àmbit estricte de les administracions, tenint Catalunya com a principal marc de referència, promovent l'ús de la llengua catalana, eliminant sempre que sigui possible la subordinació a estructures d'àmbit espanyol, internacionalitzant-se. El país s'ha de preparar per a la independència, tant per resistir una situació de confrontació amb l'estat com per exercir la sobirania i controlar el territori. No és res que es pugui fer en quatre dies, cal perseverança, sentit estratègic i habilitat, de forma sostinguda en el temps.

Hem de ser conscients de les dificultats del repte que ens hem imposat: el Regne d'Espanya no és un estat en liquidació com ho eren la URSS i Iugoslàvia a principis dels anys 90 del S.XX, i tampoc no és un imperi que hagi perdut una guerra, com ho era Àustria-Hongria l'any 1918, i abans, l'Imperi Rus i l'Imperi Otomà.  Els catalans no tenim el suport, ni tan sols implícit, de cap gran potència. Tot i les reticències inicials, Occident va veure amb bons ulls la independència dels països bàltics i després la de la resta de repúbliques soviètiques. El reconeixement internacional d'Eslovènia i Croàcia va ser promogut per Alemanya, i tot i així van pagar amb sang la seva llibertat. Durant les guerres dels Balcans, Sèrbia, continuadora de Iugoslàvia, va esdevenir un estat pària. Contràriament, Espanya es troba plenament integrada en la comunitat internacional i en totes les estructures europees i occidentals, i malgrat un cert desgast d'imatge, és considerat un estat democràtic i de dret homologat. Això no vol dir que ho tinguem perdut, tan sols implica que la nostra nau avança a contravent, per la qual cosa ens cal una força superior a la que requereixen les causes democràtiques que naveguen amb el vent a favor. Volem fer una cosa, crear un nou estat en el si de la UE, que ningú no ha fet abans, amb el gran obstacle que representa l'oposició extrema que hi planteja el Regne d'Espanya, a diferència de l'actitud del Regne Unit respecte el referèndum escocès.

divendres, 1 de juny de 2018

Nova etapa

L'èxit de la moció de censura contra  Mariano Rajoy ens situa davant d'un nou escenari que, sense ser falaguer, ofereix alguns punts d'interès. En primer lloc ens traiem del damunt el PP i l'autoritarisme i menyspreu amb què han governat Catalunya durant tots aquests anys, primer gràcies a la seva majoria absoluta, després gràcies al suport del bloc 155. Un altre efecte positiu hauria de ser la ruptura d'aquest bloc 155, no dels seus acords bàsics respecte Catalunya, però sí de la col·laboració i confiança mútues que han desenvolupat darrerament. Ara, la necessitat de marcar territori de cara a les futures eleccions els portarà a una probable guerra fratricida: el bloc PP-C's no es podrà resistir a demonitzar, dia sí, dia també, un PSOE que ha arribat al poder amb el suport de Podemos i els separatistes malignes. Per altra banda, PP i C's estan condemnats a combatre's mútuament per conquerir el mateix espai polític, la qual cosa pot tenir conseqüències per a en Rivera i els seus neofalangistes, als quals el PP ja no veu com una crossa necessària sinó com una amenaça existencial que han de neutralitzar per no esdevenir un partit subsidiari.  Per a Catalunya, després de mesos de bloqueig de l'autogovern, en part autoimposat per evidenciar l'arbitrarietat de l'estat, la formació de nou govern i l'expulsió del PP obren la possibilitat d'una relativa flexibilització del règim de control financer i d'impugnació sistemàtica de tota la legislació aprovada pel nostre Parlament. Digueu-me ingenu, però tenim la possibilitat de recuperar un nivell d'autonomia superior al previ al 155, però òbviament molt allunyat de l'objectiu independentista que ens vam fixar a partir de la victòria electoral de setembre de 2015. Aquesta és una visió optimista, una altra possibilitat és que el PSOE, pressionat per l'oposició i pels seus barons, vulgui evitar a tota costa donar cap senyal que es pugui interpretar com a feblesa respecte Catalunya i opti per continuar amb els mecanismes de control i limitació de l'autogovern. També existeix el risc que PP i/o C's s'avinguin a arribar a acords amb el nou govern justament per garantir que Catalunya segueixi ben collada, encara que això els suposi baixar la tensió de cara a les properes conteses electorals. 
Des d'una perspectiva catalana tenim una oportunitat, segurament reduïda, de recuperar posicions que havíem perdut des de l'aplicació del 155 i d'abans i tot, la qual cosa no es gens menyspreable, perquè contràriament als predicadors del "quan pitjor, millor", la idea de República Catalunya necessita més oxigen per avançar i guanyar nous suports i perspectiva per, amb forces renovades, poder plantejar nous salts endavant. Deixant de banda la hiperventilació de part de les xarxes socials, el cert és que hem passat, en molt poc temps, de l'expectativa d'una independència quasi imminent a la suspensió de l'autonomia i a una repressió ferotge contra els principals dirigents del país, ara a la presó i a l'exili, així com una persecució de perfil més baix contra els alcaldes que van col·laborar amb el referèndum i contra noves expressions de l'independentisme com són els CDR. A sobre s'hi ha afegit la barra lliure d'una extrema dreta violenta que campa impune pels nostres carrers. Per si fos poc, estem sent testimonis d'una espectacular retallada de la llibertat d'expressió, que té les seves manifestacions més evidents en les condemnes de presó per les lletres més o menys afortunades d'un parell de rapers. 
Són emocions molt fortes les que hem viscut durant aquests mesos tan convulsos, i ens convé recuperar forces i serenitat per emprendre de nou la lluita. S'obre un període que ens pot oferir la possibilitat d'acumular noves forces, a l'espera d'una possible victòria de l'extrema dreta en les futures eleccions espanyoles, a la qual haurem de plantar cara des d'un moviment sobiranista més ampli, fort i madur que el d'avui, que sigui capaç de fer el salt defintiu a la independència.

dimarts, 3 d’abril de 2018

Radiacions xineses

Amb la supressió de la limitació de mandats Xi Jinping pot acabar esdevenint president vitalici de Xina, un nou dictador en un règim autoritari que passa d'una direcció col·lectiva i renovada periòdicament a la concentració del poder en un líder únic. Es culmina un procés de transformació política del país que, en comptes d'evolucionar cap a la democràcia de forma simultània amb la seva creixent prosperitat econòmica ha fet una regressió cap al poder unipersonal propi de l'època de Mao. El creixement del PIB del gegant asiàtic l'aproxima de forma imparable cap a la primacia econòmica, alhora que reforça les estructures autoritàries i projecta poder econòmic, polític i militar sobre tot el seu entorn geogràfic, amb una pugna creixent per a l'hegemonia sobre el Mar del Sud de la Xina amb els EUA que fins ara governava les ones en solitari. El sorgiment d'una nova superpotència és un fenòmen d'impacte global, transformador i ple de riscos. L'acadèmic Graham Allison ha desenvolupat al llarg d'anys d'estudi  la teoria de la "trampa de Tucídides", que exposa en el seu llibre  "Destined for War", segons la qual el sorgiment d'una nova potència en el context internacional acaba desencadenant un conflicte, la major part de vegades bèl·lic, amb la potència dominant que veu amenaçat el seu domini. un escenari que podria reproduïr-se si els EUA i la Xina no aconsegueixen conduir la seva creixent rivalitat per vies més segures. Però la irrupció xinesa no afecta només l'equilibri geopolític asiàtic. El poder econòmic té conseqüències polítiques i culturals. Els interessos creuats, les expectatives, els incentius i les coaccions que pot generar un país avançat amb 1.389 milions d'habitants condicionen cada vegada més governs, empreses i persones d'arreu del món. I si la Xina ha esdevingut competitiva i capdavantera en múltiples indústries en les quals fa quatre dies gairebé no hi tenia presència, no hi ha cap motiu per descartar que no pugui fer el mateix en el camp de les indústries culturals, que són un dels pilars fonamentals de l'hegemonia nord-americana al món. No es tracta només de fer caixa venent entrades de cinema, viodejocs i subscripcions a Netflix o HBO,  es tracta de transmetre valors, relat històric i models de societat a tot el món d'una forma sistemàtica i sostinguda en el temps, fins a esdevenir referents per a gran part de la humanitat. No ens costa gens identificar idees, hàbits, costums i modes que hem fet nostres i que no són altra cosa que importacions de la cultura USA, fins al punt que també els moviments alternatius i contraculturals beuen molt sovint de tradicions originades als EUA o si més no, popularitzades a través dels EUA. És  més que probable que la Xina creiï una indústria cultural que li permeti exportar els seus valors i visió de la història i de la societat molt més enllà de les seves fronteres, fent-ne referent per a milions de persones arreu del planeta. El canvi és rellevant. El model americà, amb totes les seves contradiccions, sempre ha pretès justificar-se en la defensa de la llibertat i la democràcia, fins i tot quan ha donat suport a dictadures i a invasions armades.  El model xinès, al llarg de tota la seva història, representa els valors contraris: el seu èxit es basa en l'autoritarisme i la submissió dels individus a les directrius d'una elit política i tecnocràtica que pren les decisions al marge de la voluntat popular. La llibertat dels individus resta restringida als àmbits de llibertat econòmica oberts a discreció per  l'estat i a la capacitat de tria en un mercat amb múltiples possibilitats de consum però igualment subjecte als límits dictats per les autoritats. La caiguda dels règims comunistes i el moment unipolar dels EUA van ampliar substancialment el perímetre de la democràcia i de la llibertat, a Europa i a tot el planeta, fins al punt d'anunciar-se la fi de la història en termes de confrontació entre diferents models polítics i el triomf ineludible de la democràcia liberal. En canvi, el ressorgiment xinès tan sols pot alimentar l'autoritarisme, la restricció de les llibertats i la fi de la democràcia. L'èxit econòmic i l'aparent estabilitat del país fan que el seu sistema pugui resultar atractiu per a molts països, sobretot per als dirigents delerosos d'un poder il·limitat, que poden vendre el sistema implementat pel Partit Comunista Xinès com la recepte ideal per sortir de la pobresa, sense concessions a la participació política dels ciutadans ni al reconeixement dels drets humans. Molts règims africans han acollit amb els braços oberts unes inversions xineses que mai no es condicionen a la introducció de reformes polítiques ni al respecte per als drets i llibertats de la població. Però els efectes del ressorgiment xinès no es limiten als països menys desenvolupats. A Europa mateix la democràcia liberal està patint una erosió considerable en països que havien estat sota l'òrbita soviètica, i que malgrat haver consolidat sistemes democràtics després de la caiguda del comunisme, viuen ara un procés de regressió de les llibertats i d'autortitarisme creixent, amb el vistiplau d'una majoria de l'electorat. Polònia i Hongria són els casos més coneguts, però no són els únics. I què hem de dir d'Espanya? la repressió brutal aplicada contra l'independentisme català, observada amb interès pels mandataris xinesos que celebren la pèrdua de tota pretesa superioritat ètca per part de la UE,  i les penes de presó aplicades en detriment de la llibertat d'expressió no fan més que confirmar una nova onada autoritària que, per atzars de la història, coincideix amb la influència creixent de la República Popular de la Xina. 

dimarts, 6 de març de 2018

koiné vs. klingon

Tinc dubtes sobre l'oportunitat temporal del manifest del grup Koiné i crec que no s'ha estat prou curós a l'hora d'utilitzar determinades expressions, però coincideixo amb la diagnosi de fons: el manteniment de l'actual "statu quo" lingüístic ens aboca, primer, a la minorització definitiva del català i, tot seguit, a la seva extinció. Les xifres parlen per si soles..Més enllà de l'escola, on també hi ha moltes llacunes,  a Catalunya l'autèntica immersió lingüística és en castellà: la cultura de masses, és a dir TV, cinema, videojocs, revistes, literatura popular, webs, etc, s'expressa "massivament" en castellà; els catalanoparlants es passen sistemàticament al castellà quan algun dels seus interlocutors és castellanoparlant o desconegut; l'ús del català a la justícia és simbòlic; la llengua d'acollida dels nouvinguts és el castellà, fins i tot molts dependents de comerç, que per edat haurien d'haver estat escolaritzats en un sistema d'immersió, practiquen un monolingüisme castellà de pedra picada, sigui quina sigui la llengua del client. D'altra banda el català que es parla, sobretot en entorn urbans, cada dia és més pobre, interferit i calcat del castellà.

Obrir el debat sobre l'estatus de la llengua al mateix moment en què hem de sumar el màxim de gent al projecte independentista té els seus riscos, però aquest debat s'ha obert perquè molts dirigents de l'independentisme l'havien tancat en fals, pretenent que en una Catalunya independent es mantindria l'actual legislació en matèria lingüística, com si la supervivència de la llengua no estigués en perill i donant per fet que el simple accés a l'estatalitat en garantiria el futur. Deixant de banda la resposta previsible de la caverna espanyolista, m'ha semblat del tot desmesurada la reacció contrària d'alguns independentistes que, pel que es veu, en la seva ment ja havien incorporat com una veritat inqüestionable que el model lingüístic de la República Catalana s'hauria de basar en la igualtat d'estatus per al català i el castellà, prescindint del fet que aquesta alternativa condemna el català a una morta lenta però segura. L'independentisme bilingüista proclama la necessitat de defensar aquest model com condició necessària perquè el sí superi el 50 % del cens, incorporant molts castellanoparlants que temen pel futur de la seva llengua en una Catalunya independent. Però encara van més enllà i afirmen que, en la mesura que el castellà és la llengua materna i habitual d'una majoria de catalans, s'ha de considerar també com a pròpia del país. Són arguments respectables, però curiosament pequen d'allò que es vol eradicar de l'independentisme, són arguments identitaris. Dit d'una altra manera, si la independència no és projecte identitari dels catalanoparlants tampoc no és un projecte identitari dels castellanoparlants, és en canvi un projecte nacional dels catalans, sigui quina sigui la seva llengua habitual. D'altra banda, més enllà d'aquestes categories simplificadores, catalanoparlants i castellanoparlants, què me'n dieu d'uns dels grans protagonistes de la nostra supervivència com a poble, mereixedors d'un agraïment infinit: els pares que, tot i tenir el castellà o un altre idioma com a llengua materna, han fet i fan l'esforç de parlar en català als seus fills, potser no sempre, potser amb timidesa, potser sense saber-ne prou, però amb el seu gest fan possible la supervivència futura de la llengua pròpia de Catalunya.

La koiné era  la llengua comuna, o més aviat el dialecte comú, dels grecs  de l'Antiguitat clàssica, repartits per múltiples polis i territoris de la Mediterrània i la Mar Negra, un llenguatge compartit que els permetia comunicar-se entre tots ells, més enllà del dialecte grec local. El klingon és una llengua artificial creada específicament per a "Star Trek",  parlada amb fluïdesa, fora de la ficció, per poc més de vint persones, presumptament membres de la facció més extremista del moviment "trekkie", si bé molts altres seguidors són capaços de pronunciar-hi algunes frases i fins i tot el "Hamlet", de Shakespeare, hi ha estat traduït.

Com ens ensenya Marie Kondo, la gurú de l'ordre domèstic, ens hem de despendre de tot allò que no ens és útil ni ens fa feliços. . Si el català no és útil el seu ús restarà confinat a aquelles persones per a les quals el seu coneixement sigui motiu de felicitat, de la mateixa manera que al Sheldon de "The Big Bang Theory" el fa feliç parlar "klingon". Perquè el català sigui útil cal que sigui la koiné dels ciutadans de Catalunya, la llengua comuna, amb independència de quina sigui la llengua materna, familiar o habitual de cadascú. Entenc que Koiné, amb poc encert formal i temporal, demana que l'independentisme no renunciï a les eines de què pot disposar un estat per fer útil una llengua. Això vol dir oficialitat exclusiva? no necessàriament. Vol dir exclusió del castellà? encara menys. El castellà és tan potent que té garantida la seva presència al nostre país sigui quina sigui la legislació que s'apliqui. En realitat el blindatge de la llengua catalana per part del nou estat és l'única garantia d'una bilingüisme o d'un multilingüisme real que no acabi degenerant en un monolingüisme castellà.