dimecres, 30 d’agost de 2017

No tinc por del comerç legal d'armes

El dissabte passat vaig assistir a la manifestació “No tinc por”, perquè entenia que quan una ciutat pateix un atemptat terrorista com el de 17 d’agost cal expressar el suport a les víctimes i el rebuig i la fermesa en contra del terrorisme. 

En un context de politització extrema dels atemptats per part de l’unionisme, en un intent desesperat de convertir l’impacte emocional causat per l’atac en un corrent d’opinió massiu que obligués a aparcar el referèndum de l’1-O i el procés cap a la independència, l’anunciada assistència del monarca espanyol acompanyat pel govern de l’estat apareixia com una maniobra per visualitzar una Catalunya aglutinada a l’entorn del rei en la seva resposta al terrorisme. Òbviament, l’independentisme havia de desactivar aquest intent bastard d’instrumentalitzar els atemptats, per la qual cosa es va promoure, no sense un cert debat sobre la seva conveniència,  l’assistència a la concentració amb estelades, preferiblement amb crespó negre. Una opció simbòlica, la d’exhibir estelades, que probablement no s’hauria plantejat si no s’hagués previst la presència del cap d’estat i no es conegués sobradament l’ús polític que l’estat espanyol, i molt especialment el PP, ha fet del terrorisme com a factor de mobilització electoral i de cohesió nacional.  En el cas de l’11-M de 2004 el tret els va sortir per la culata, però es va evidenciar que els atemptats  i la sobretot la seva gestió comunicativa, incidien de forma decisiva en el procés polític. Tot apuntava que el PP, en aquest cas amb l’aquiescència del PSOE, per allò de la unitat d’Espanya,  pretenia fer un nou exercici de control del relat de la resposta al terrorisme, aquest cop en contra de l’independentisme català. Altrament, quan un país és atacat pel terrorisme islamista té tot el sentit del món manifestar-se amb la bandera del país, i l'estelada, en aquest moment precís del procés cap a la independència, és la bandera que per a molts catalans millor representa el país.

L’intent del poder espanyol instrumentalitzar la manifestació en benefici propi va fracassar de forma esclatant, la manifestació va escapar del seu control des d’abans de començar, la molt nombrosa presència d’estelades va avortar qualsevol intent de vendre l'acte com una manifestació d'unitat espanyola, si bé la resposta posterior de la caverna ha estat tergiversar aquesta presència per presentar-la com una falta de respecte envers les víctimes. El repartiment patètic de banderes espanyoles de plàstic  i els missatges surrealistes de pancartes com aquella que deia “España contra el terrorismo! Gracias majestad !” van deixar en ridícul el desplegament unionista, amb l’afegit que la molt més nombrosa assistència independentista va tractar amb una respectuosa indiferència el contingent espanyolista,  desfent el mite de la ruptura de la convivència a Catalunya. Finalment, per si restava cap dubte sobre la manca de connexió entre els jerarques espanyols i la major part dels manifestants, tota aparició en pantalla del rei i dels membres del Gobierno va ser rebuda amb xiulades eixordadores.

Fiasco sense pal·liatius de l’operació “unidad de España frente al terrorismo”.  En aquest fracàs, però, hi ha jugat un paper molt important el relat alternatiu creat pels moviments socials d’esquerres i satèl·lits, la màxima preocupació dels quals era que la manifestació no adquirís un to d’hostilitat cap a l’Islam, la immigració, el multiculturalisme i la diversitat, atesa la condició d’islamistes i de fills de la immigració marroquina dels terroristes del 17-A. Tal com ha explicat en David Minoves, president del CIEMEN, en els dies anteriors a la manifestació es van reunir representants de les entitats socials per coordinar-se i dotar la manifestació de contingut “políticament correcte”, que deixés fora de joc el rei i els representants del poder estatal i allunyés els fantasmes del "xoc de civilitzacions".  Per això es van imprimir i repartir centenars de cartells amb el lema “No a la islamofòbia”,  i d’altres de peculiars, com ara “La millor resposta és la pau”.  Però la palma se la van endur els cartells amb lemes referents al comerç d'armes, especialment als intercanvis amb Aràbia Saudita,  ja que l’assenyalament de les amistats perilloses i altament lucratives entre els Borbons i la Casa de Saud permetia deslegitimar la presència de Felip VI, sense recórrer a l’argument que el rei d’Espanya ja no pinta res a Catalunya, i alhora desviava la ràbia de la ciutadania pels atacs soferts cap a les elits àrabs, espanyoles i occidentals, un concepte que sintetitzaven: “les vostres guerres, els nostres morts”. 

És just i necessari denunciar la connivència de la Casa Reial espanyola, i de molts països europeus, amb els estats patrocinadors del salafisme, una ideologia religiosa que com a objectius últims voldria la destrucció d’Occident i la proclamació del Califat universal sota l’imperi de la Xària. Aràbia Saudita i les altres monarquies del Golf han patrocinat la difusió, entre les comunitats musulmanes sunnites de tot el planeta, del wahabbisme i d’altres versions fonamentalistes de l’Islam, de les quals el gihadisme n’és l’expressió violenta,  Els règims salafistes, gràcies al petrodòlars,  han escampat el seu verí totalitari i supremacista pel món, i s'han recolzat en grups gihadistes en la seva pugna per l’hegemonia al Pròxim Orient que els enfronta a Iran i a l’Islam xiïta. Tanmateix, els monstres que han contribuït a crear han adquirit vida pròpia i han esdevingut amenaces per a la seva pròpia seguretat.

Si bé l'eslògan oficial “No tenim por” es podia interpretar com una mostra de fermesa i valentia enfront de l’amenaça del terrorisme islamista, el relat que els autodenominats “moviments socials” van imposar a la marxa mitjançant la distribució massiva de la seva propaganda, tenia ben poc a veure amb el suport a les víctimes, amb la condemna del terrorisme i, encara menys, Déu nos en guard, amb el rebuig de la ideologia criminal que legitima el terror, el salafisme gihadista, la branca més violenta del fonamentalisme islàmic, el nom del qual els nostres activistes per la pau i la solidaritat no van voler esmentar.

Però aquesta crítica centrada en les elits en què se sent còmode l’esquerra política i social, deixa de banda per complet la realitat concreta d’un gihadisme salafista fora del control dels estats, que és el que ha colpejat Catalunya i altres països europeus. L’Estat Islàmic no tan sols no és un titella d’Aràbia Saudita, sinó que aquest regne i els seus veïns participen en la Coalició Global contra el Daesh.  La venda de material militar a Aràbia Saudita és legal i no implica cap reforçament de l'ISIS, per molt discutibles que siguin les relacions comercials amb un règim com el de Riad. En aquest sentit, l'únic vincle que s'ha sabut trobar entre l'ISIS i les exportacions d'armes espanyoles, segons publica Nació Digital, que al seu torn es basa en una notícia publicada per Llibertat.cat,  és un carregament d'explosius procedents de Turquia, fabricats per la filial turca d'una empresa espanyola. 

Els  saudites són responsables de la difusió de la versió de l'Islam a partir de la qual es construeix la motivació i la justificació dels assassinats massius de població civil, però no hi ha cap evidència que el govern saudita estigui finançant i/o armant directament l'ISIS, i encara menys les seves activitats en territori europeu. No oblidem que Catalunya ha patit un atac brutal reivindicat per l'Estat Islàmic i executat per una colla de joves de Ripoll d’origen marroquí, aparentment adoctrinats per un imam marginal. Pel que sabem els terroristes pretenien portar a terme un atemptat de grans dimensions en algun espai emblemàtic de Barcelona, però amb explosius de fabricació casolana. Un cop aquest pla A va fracassar, van portar a terme un pla B amb mitjans encara més rudimentaris: una furgoneta de lloguer i ganivets comprats en un basar xinès. Ja m'explicaran què té a veure això amb lemes com ara "Imagine a country that doesn't sell arms", o encara millor, "Mariano, queremos paz, no vender armas",  "Felipe, quien quiere paz no trafica con armas", etc. Cal ser molt rebuscat per trobar una vinculació directa entre el comerç d'armes de l'estat espanyol i els atemptats patits a Catalunya. 

En la manifestació també van destacar, per la seva absència, els lemes de rebuig exprés del terrorisme i contra la ideologia que el justifica, el salafisme gihadista. Imagino que si hi hagués un atemptat terrorista d'extrema dreta ens manifestaríem explícitament contra el terrorisme i el feixisme, en canvi, quan l'atac és de signe islamista, el rebuig tan sols s'expressa contra un terrorisme sense adjectius, a diferència, per exemple, del  president Macron, que s'ha referit al terrorisme islamista amb aquestes paraules i l'ha assenyalat com l'enemic número u. 





divendres, 25 d’agost de 2017

La caiguda del vel

Uns atemptats com els que va patir Catalunya el passat dijous 17 d’agost posen al descobert les fortaleses i les febleses d’una societat. Davant de situacions de vida o la mort cauen els decorats amb què construïm l’escenari de la nostra vida quotidiana i ens encarem a ull nu amb les estructures que sostenen la nostra convivència i seguretat. Per això, passats uns dies,  vivim la tragèdia amb el dol pel patiment causat a tantes persones i la serenitat que ens aporta la descoberta d’una fortalesa estructural de la qual ignoràvem l’autèntica magnitud.
Podem debatre una vegada i una altra sobre les possibilitats d’evitar els atacs, però l’experiència acumulada a Europa ens diu que, tot i que les forces de seguretat siguin capaces d’avortar múltiples intents, arriba un dia en què els terroristes superen els filtres de seguretat i aconsegueixen fer mal. I un cop fet el mal, la resposta del país ha estat a l’alçada, tant en termes d’atenció a les víctimes, com per la capacitat dels Mossos de desarticular íntegrament la cèl·lula gihadista, evitant que a Cambrils hi hagués una massacre. L’onada d’agraïment i d’admiració desfermada cap als Mossos és un reconeixement a la seva tasca professional, gràcies a la qual molta gent s’ha vist amb cor de proclamar “no tinc por!”, però va més enllà. Es manifesta la satisfacció per haver descobert que disposem d’una força capaç d’actuar amb la contundència necessària i proporcionada per protegir la ciutadania en una situació de màxima tensió, sense que hagi estat necessària la intervenció dels cossos i forces de seguretat de l’estat.  L’estat espanyol ha anat en tot moment quatre passos darrere del govern i de l’administració catalanes. Davant d’una greu crisi els catalans ens hem adonat que érem capaços de prendre les mesures necessàries amb les nostre pròpies forces, sense intervenció aliena, hem vist que tenim més estat del que alguns es pensaven. Un descobriment dolorós per als governants espanyols, que durant unes hores crítiques s’han vist desproveïts de tota autoritat a Catalunya, a plena vista de la ciutadania catalana i fins a cert punt, de la premsa internacional, que ha hagut de recórrer a la informació proporcionada pel Govern de Catalunya per conèixer l’evolució real des esdeveniments. Tant per als partidaris del Sí com per als del No s’ha visualitzat que Catalunya està preparada per esdevenir un estat sobirà.
Tanmateix, un cop com aquest també ens encara amb les nostres febleses, com ara, òbviament, que un atac com el de la Rambla s’hagi arribat a produir, que el conductor de la camioneta pogués fugir de Barcelona i que en cap moment previ no s’haguessin detectat les activitats preparatòries de la cèl·lula terrorista. Aquesta mateixa feblesa l’han patida en la seva pell els grans estats europeus, com ara França, Alemanya i el Regne Unit, i també Bèlgica i Suècia. El risc zero no existeix, i menys enfront d’un tipus de terrorisme disposat a utilitzar tots els mitjans al seu abast per maximitzar les víctimes, assumint sense manies la possibilitat de deixar-hi la pròpia vida. Cal seguir en guàrdia, perquè l’amenaça persisteix i en qualsevol moment podem patir un nou atac, però de tota experiència se n’aprèn i l’adopció de noves mesures de seguretat ens han de permetre posar-ho cada cop més difícil als terroristes. En aquest sentit, sempre ens quedarà el dubte de si el boicot de l’estat espanyol als Mossos d’Esquadra ha impedit el seu accés a informació que hauria pogut servir per evitar els atemptats.
Finalment però, s’han confirmat els pitjors auguris sobre la possibilitat que, tal com ha passat en altres països, joves musulmans criats a Catalunya agafessin les armes contra la gent del país on viuen,  en nom d’Al.là.  Sabíem que hi ha joves del nostre país que s’han unit a les milícies de l’Estat Islàmic a Síria; de forma periòdica tenim notícia de la detenció de gihadistes a Catalunya, a vegades passavolants, d’altres, residents de llarga durada, però mai fins ara no havíem patit un atac directe executat per una colla de joves criats a Catalunya, en una petita capital comarcal com Ripoll, una d’aquelles poblacions on “tothom es coneix” i el contacte intercultural, a l’escola, al carrer, als comerços i en la vida esportiva, per raons demogràfiques i d’espai, és més intens que no pas en ciutats més grans amb col·lectius musulmans més nombrosos. Uns joves, a més, que havien rebut tota l’atenció educativa i social adreçada a la integració de la immigració i que semblaven seguir un estil de vida normal per a nois de la seva edat. Fins i tot s’ha assenyalat, com a novetat respecte a d’altres gihadistes que han operat a Europa, que en aquest cas gairebé cap d’ells no tenia antecedents per delinqüència comuna.
És inquietant pensar que a Catalunya, de forma molt repartida per tot el nostre territori, hi ha milers de joves amb el mateix perfil sociocultural dels gihadistes de Ripoll, que hipotèticament podrien ser radicalitzats de la mateixa manera. Aquesta realitat s’ha manifestat de forma molt crua, sense opcions a l’escapisme: no es tracta de joves marginals amb unes característiques que els permetin distingir dels altres joves catalans d’origen magribí. Dit això, cal demanar-se novament, com es fa bona part d’Europa, per què joves educats en la nostra societat, que normalment han gaudit dels serveis i l’atenció del nostre estat del benestar i de polítiques específicament adreçades a seva la integració, es radicalitzen fins al punt d’esdevenir gihadistes i d’unir-se a l’Estat Islàmic, a Síria o en territori europeu. Un fenomen que, d’altra banda, també afecte un nombre creixent de conversos a l’Islam, tant d’origen europeu com immigrant. L’estudi del Real Instituto Elcano “Dos factores que explican la radicalización yihadista en España”, elaborat a partir de la informació obtinguda dels gihadistes detinguts a l’estat espanyol entre 2013 i 2016, ofereix unes dades molt interessants sobre el fenomen de la radicalització islamista.  La conclusió és que hi ha dos factors clau que concorren en la major part dels casos:  el contacte amb un agent de radicalització, ja sigui un imam o una altra figura, religiosa o familiar, amb força de convicció i habilitat persuasiva, i l’existència de vincles socials amb persones radicalitzades, per amistat, relacions familiars o de veïnatge,  previs a l’inici de la radicalització.  A Ripoll sembla que l’imam hauria actuat com a agent radicalitzador, tot i que no es pot descartar la intervenció d’altres personatge encara no identificats.  Pel que fa als vincles socials amb figures radicalitzades, no s’han especificat, però és significatiu que en el grup hi hagi tants germans i que s’hagin produït detencions de familiars dels joves al Marroc. Aquests factors ofereixen orientació tant per desplegar actuacions preventives de la radicalització com per a la detecció de grups i persones que ja es trobin en vies de preparar accions terroristes o d’unir-se a Estat Islàmic o d’altres organitzacions gihadistes.  L’esmentat estudi proposa dues vies d’actuació per evitar la proliferació del gihadisme: d’una banda la detecció i neutralització dels agents de radicalització, i de l’altra, centrar els programes de prevenció de la radicalització en els àmbits  en què tendeixen a concentrar-se amb més freqüència aquests processos. En el cas català aquesta priorització territorial sembla difícil en la mesura que es tracta d’uns col·lectius de risc molt repartits per tot el país, però és evident que evitar-ne el desenvolupament cal  implicar totes les comunitats musulmanes del país en la detecció dels fenòmens de radicalització. 

Tenim un problema gros a Catalunya sense una solució a curt termini, com el tenen també altres països del nostre entorn, i hem d’aprendre a gestionar-lo de tal forma que no posi en risc les nostres seguretat i convivència. 

diumenge, 4 de desembre de 2016

Infidels a la democràcia.

La mort de Fidel Castro ha posat al descobert la falta de compromís democràtic d'una part de l'esquerra d'aquest país. Per a mi ha estat una certa sorpresa. Puc entendre algunes actituds romàntiques envers la revolució cubana i al que va significar Fidel com a símbol durant molts anys, sobretot per als qui desconeixien el pa que es donava a l'illa, però em semblen del tot condemnables els elogis fúnebres que n'han entonat polítics als quals considerava demòcrates. Em sorprèn perquè alguns dels qui avui més han plorat la mort del dictador caribeny, creador d'un règim totalitari que encara es manté, són els qui exhibeixen més zel en l'exigència d'eradicació de qualsevol símbol vinculat al franquisme, un règim que, malgrat tot, va finir als anys 70. El comunisme cubà no s'ha quedat pas curt en a seva actuació repressiva, les estimacions sobre el nombre de persones executades per l'estat oscil·len entre les 6.000 i les 17.000 víctimes mortals. Després de la caiguda del mur de Berlín, Cuba deu ser el  país, a a banda de Corea del Nord, que més s'aproxima al malson  totalitari descrit per Orwell a "1984", amb un control absolut de la vida dels individus, des del bressol a la tomba, gràcies a l'absència de sector privat i a la vigilància exercida pels cossos de seguretat i pels Comitès per a la Defensa de la Revolució, presents a totes les comunitats de veïns. Oposar-se al règim pot comportar tota mena de càstigs, des de la pèrdua del lloc de treball  fins a la mort, passant per empresonaments de diferents durades. Per fer-ho més bonic, el castrisme ha estat un desastre econòmic. Als anys 50 Cuba es trobava entre els països més rics d'Amèrica Llatina, i ara n'és un dels més pobres. Durant tot aquest període, des de 1958 fins a l'actualitat,  el PIB s'ha duplicat a gairebé tota la regió i en canvi a Cuba tan sols s'ha incrementat un 5%.
Considero el franquisme un règim abominable, per la seva persecució dels dissidents, per  la  seva negació de les llibertats i pel seu intent de genocidi cultural de Catalunya. Però em sembla que l'esquerra castrista perd autoritat moral per denunciar que l'estat espanyol segueixi subvencionant la "Fundación Francisco Franco" quan es dedica a tuitejar proclames de suport al "Comandante" i la cantarella de "hasta la victoria, siempre", que a les oïdes dels cubans represaliats i/o exiliats deu sonar com allò del "Caudillo por la gracia del Dios" i d'"Arriba España". Aplaudir Castro és fer com Margaret Thatcher quan va anar  a prendre el te amb Augusto Pinochet, per donar-li suport en un moment en què era reclamat per la justícia espanyola, Des del compromís democràtic les dictadures es rebutgen, en primer lloc, per la seva negació de drets i llibertats, no en funció de la nostra afinitat ideològica amb les polítiques econòmiques i socials que poden portar a terme, però m'ha quedat clar que per a molts primer és l'esquerra i després, si convé, la democràcia.  Un concepte que. com diu en Pisarello, no és estàtic, sinó que t'hi aproximes o te n'allunyes segons les necessitats del moment. Estem avisats. 

diumenge, 29 de maig de 2016

La llengua ferida

Fa anys l'independentisme considerava el 23 d'abril, Sant Jordi, com el "Dia de Lluita per la Llengua", però em sembla que avui aquesta expressió ja no es fa servir i la defensa de la normalització del català gairebé ha esdevingut "políticament incorrecte". Si ho fas els unionistes et titllen de nazi i racista,  i una part de l'independentisme et diu que això perjudica l'eixamplament de la base social per a l'estat propi. Encara estic sobtat pel l'agror que va generar, dins mateix de l'independentisme, una manifest com el del grup koiné. Òbviament aquell manifest incorre en errors tàctics, segurament el més gruixut sigui el de qualificar de "colonització involuntària" la immigració castellanoparlant.  És una expressió que es presta ha interpretacions errònies, i ha servit en safata un argument fals per portar el debat al terreny més desitjat pels unionistes, l'enfrontament etnolingüístic. En el debat polític, i encara que el manifest el signin lingüistes el seu contingut és polític, cal ser especialment curós amb el llenguatge, i en aquest cas no s'ha tingut prou en compte l'ús esbiaixat que es podia fer de la referència a la immigració.

Potser el llenguatge del manifest no és el més encertat i el moment no és el més oportú, però el fons del que plantegen és per pensar-hi: hi ha una clara regressió en l'ús i en la qualitat de la llengua; l'actual política lingüística és insuficient per garantir la normalitat del català en el seu territori històric, i el bilingüisme formal acaba traduint-se en el domini de la llengua més forta i la progressiva desaparició de la més feble. En definitiva, ens diuen, assolir la independència però mantenir l'actual model lingüístic no garantirà el futur de la llengua catalana. 

Probablement aquest manifest no hauria aparegut, o no hauria tingut tan il·lustres adhesions, si abans diversos líders i portaveus de l'independentisme no haguessin posat tant d'èmfasi en el bilingüisme oficial i en la neutralitat lingüística de la futura República Catalana, amb la idea que només així pujaran al vaixell sobiranista prou passatgers castellanoparlants com perquè esdevingui sòlidament majoritari. Comparteixo la necessitat que l'independentisme guanyi terreny entre els col·lectius que fins ara s'hi han mostrat més refractaris, però la fórmula no pot ser la renúncia a la plena normalització del català.

El catalanisme ha fet un gran salt endavant esdevenint sobiranista, però ha retrocedit en la defensa d'una identitat nacional catalana integradora. Els ideòlegs més influents del sobiranisme van arribar a la conclusió que el projecte independentisme havia de plantejar-se com una proposta identitàriament neutra, perquè així s'hi adheririen, per motius socioeconòmics, els catalans que se senten espanyols i les darreres onades migratòries procedents d'arreu del món. Aquesta proposta té un sentit pragmàtic: es pretén que l'independentisme esdevingui majoritari superant les barreres identitàries que n'impedeixen el creixement, però parteix d'una base ideològica molt lligada a l'esquerra, d'una banda, i al liberalisme globalista, d'una altra ( que en això coincideixen plenament), promotors del multiculturalisme i de la desvinculació entre nació política i identitat cultural.

Ningú no ha de témer pel castellà a Catalunya: una llengua parlada per tothom, idioma habitual d'una majoria, compartit per centenars de milions de persones al món i amb una oferta cultural i d'entreteniment immensa. Sigui quin sigui el marc legal, el castellà no té cap risc de desaparèixer ni de fer cap retrocés rellevant al nostre país. Assumida aquesta realitat, que hauria de deixar ben tranquils els qui pateixen per la salut de la llengua de Pérez-Reverte al Principat, el catalanisme, si vol ser fidel a la seva pròpia raó de ser, no pot renunciar a l'objectiu que la llengua de l'estat català, és a dir, de totes les administracions i de tots els poders públics, sigui la catalana, i sobretot, a fer possible que a Catalunya es pugui viure en català: que es faci servir amb normalitat en l'activitat professional i en l'oci, en els àmbits més formals i al carrer.

Més enllà dels encerts i desencerts del manifest, ens hem de demanar si ens preocupa o no que es pugui viure plenament en català a Catalunya; que la nostra llengua, que és de tots els catalans, no només dels qui la tenen per llengua materna, es pugui parlar amb normalitat amb tothom que viu en aquest país, sense haver de fer cap exercici de militància lingüística; un objectiu que va molt més enllà de l'oficialitat o cooficialitat de la llengua.

dissabte, 7 de maig de 2016

La nació dels valencians

Coincidint amb la Diada del País Valencià, el 25 d'abril,  vaig acabar de llegir un assaig clàssic de J.F. Mira reeditat l'any passat, "La Nació dels valencians", que també es pot llegir com una revisió actualitzada del primigeni  "Nosaltres, els valencians" de Joan Fuster. Mira fa un viatge per la història del País Valencià, desfà mites i tòpics que encara determinen la imatge que en tenen propis i forans,  i proposa una valencianisme polític no lligat al nacionalisme català, però inequívoc en la defensa de la unitat lingüística i en el reconeixement dels orígens catalans de la identitat valenciana, reinvindicatiu fins i tot del concepte cultural de Països Catalans. L'autor, que compta l'antropologia entre els seus camps de coneixement, descarta que es puguin descriure elements identitaris propis i singulars de tots  els valencians, compartits arreu del seu territori. Allò que ha configurat el País Valencià és una entitat política, el Regne de València, fundat per Jaume I l'any 1239 i abolit per Felip V l'any 1707. Un estat medieval, creat arran de la conquesta catalana i aragonesa, que va perllongar la seva existència durant prop de cinc segles, fins a la victòria borbònica durant la Guerra de Successió.

Si avui existeix un País Valencià és perquè durant prop de cinc segles va existir-hi un regne amb les seves pròpies lleis i institucions, si bé integrat dins la Corona d'Aragó,  dins de la Monarquia hispànica des del S. XV. Els  valencians d'avui són els hereus dels colonitzadors cristians que es van instal·lar al Regne a partir de la conquesta, uns nous pobladors de diversos orígens i procedències però amb un clar predomini català, tal com ho demostra l'hegemonia de la llengua catalana a la major part del territori i tal com era reconegut pels ciutadans que proclamaven la seva condició de valencians de nació catalana, almenys fins al S.XV. Des de l'origen la llengua catalana ha estat la llengua pròpia dels valencians, per això l'anomenen llengua valenciana, si bé les elits van iniciar un procés de castellanització, que encara dura, a partir de l'arribada de la dinastia Trastàmara al tron de la Corona d'Aragó. La castellanització de les classes dirigents, afegit a l'origen forani de moltes d'aquestes elits, ha estat determinant perquè, almenys des de la fi del Regne, el discurs polític absolutament dominant hagi estat el del nacionalisme espanyol, fins al punt que per a una majoria de valencians és impossible imaginar-se com a una altra cosa que no sigui com a nacionalment espanyols. A això cal afegir-hi el fraccionament territorial que va comportar la provincianització de 1833, a partir de la qual van sorgir identitats provincials que van deixar d'identificar-se com a valencianes, alhora que aquest gentilici restava reduït als límits territorials de la província de València. És més, la definició d'una certa identitat regional-folklòrica valenciana es va fer a partir de les tradicions de la capital i de l'horta circumdant, deixant de banda la realitat d'un País molt més gran, amb una cultura pròpia molt més rica i diversa.

Per això l'impacte de Fuster i del valencianisme pancatalanista que apareix a partir dels anys 60 és tan important, perquè fa possible que els valencians es vegin a si mateixos com a membres d'una comunitat nacional diferent de la castellanoespanyola, i revaloritzin la seva pròpia identitat, començant per la llengua, no com una peculiaritat regional de segona categoria, sinó com una identitat nacional tan digna com qualsevol altra.  Tot i el caràcter minoritari d'aquest valencianisme, la seva influència va ser notable durant la transició, i si bé no en va sortir victoriós, va ser prou potent com per obligar els defensors de l'status quo a definir-s'hi en contra.

Per a Mira el pancatalanisme polític no té recorregut al País Valencià, no se sustenta en antecedents històrics reals i està molt allunyat del sentiment de la immensa majoria de la població, valencianoparlant o no. Tanmateix, el referent nacional català va permetre disposar d'una corpus ideològic i d'acció prou potent com perquè el nou valencianisme s'hi recolzés en els seus inicis. Per a l'autor, l'autonomia, amb totes les seves limitacions, representa una oportunitat perquè els valencians tornin a veure's a si mateixos com un poble i no com una regió provincianitzada de l'Espanya castellana,  una consciència que acabarà donant els seus fruits, encara que no en un sentit nacional català. J.F. Mira anota, en l'edició de 2015, que aquells fruits que ell anunciava l'any 1997, any de la primera edició del llibre, costen més d'arribar del que ell preveia,  però això no obstant, afegirem nosaltres, els darrers canvis polítics a la Generalitat i en molts ajuntaments dels nostres germans del sud es poden veure com una llum d'esperança en el camí de la construcció de la nació dels valencians.


diumenge, 20 de març de 2016

Recuperar l'espai natural

S'ha obert el debat sobre com ha de ser el nou partit que substituirà Convergència Democràtica de Catalunya, un diàleg interior que de moment gira a l'entorn dels tres eixos definidors de la nova força: la ideologia, l'estratègia i l'organització. En el marc d'aquest debat és recurrent fer crides a la necessitat de conquerir nous espais, d'arribar a sectors de la població que avui estan allunyats del que representa CDC. És una ambició legítima i necessària per a una força que aspira a ser majoritària, però abans de fer aquest pas el nou partit ha de superar la principal limitació que té l'actual Convergència, que és guanyar-se la confiança de les persones que en comparteixen la ideologia i els valors però que han deixat de votar-la, o bé no ho han fet mai. Està molt bé especular sobre quins missatges cal emetre i quines accions cal emprendre per guanyar suports en els barris metropolitans que voten en clau espanyola, o entre els joves seduïts per la "nova política", però abans de res cal aplegar el suport de la gent que, conscientment o no, ja comparteix el model de país que defensa CDC, encara que darrerament molts hagin optat per ERC, potser l'abstenció i fins i tot UDC.

Tinc amics, coneguts i saludats que, tot i ser sobiranistes i tenir uns plantejaments polítics, socials i econòmics que podríem considerar de centre -des del centreesquerra fins al centredreta-, voten ERC, un partit que malda per ressaltar la seva identitat d'esquerres i atreure els sobiranistes de l'entorn del PSC i d'ICV. Més enllà de les meves impressions subjectives, els resultats de les eleccions en què la força sobiranista més votada ha estat ERC, és a dir, les darreres europees i estatals, ens indiquen que una part substancial dels seus electors o bé són ex-votants de CiU o bé corresponen al perfil sociocultural dels votants de l'extinta CiU.  També es pot comprovar la simetria existent entre el nombre de regidors guanyats per ERC  i els perduts per CiU a les ciutats metropolitanes en les darreres eleccions municipals. Vist així, el primer repte que haurà d'afrontar la força successora de CDC serà el de seduir tots els "convergents", tant els que votaven CiU com els altres, que majoritàriament s'han decantat per ERC. Només si la nova força guanya una clara i sòlida hegemonia en el seu espai natural, el centre sobiranista, podrà conquerir altres espais.

La història de Convergència Democràtica de Catalunya és una història d'èxit, amb reiterades victòries electorals, una extensíssima obra de govern i la capacitat demostrada de resistir i reforçar-se des de l'oposició. Convergència ha tingut també una època electoral daurada, la de les successives majories absolutes del president Pujol, entre 1984 i 1995. El passat esplendorós condiciona la forma com des del partit s'afronten els reptes de futur. D'una banda, sobretot entre els militants més veterans, existeix la temptació de tornar a les formes i als plantejaments que tan bons resultats van proporcionar anys enrere, ignorant que el context polític, les formes de comunicació amb la gent,  i nosaltres mateixos, han canviat indefectiblement. Tendim a donar per feta la fidelitat de col·lectius socials que en realitat han diversificat les seves opcions electorals, alhora que obrim debats sobre com arribar a altres col·lectius molt més allunyats de les nostres posicions.

A les ciutats de l'àrea metropolitana de Barcelona, on CiU no era alternativa de govern i on els candidats locals acostumen a ser poc coneguts per la població, el vot que Convergència obté a les municipals és el dels seguidors de pedra picada. Per això la debacle experimentada en aquest territori el passat més de juny, tot i que CiU va tornar a ser la primera força municipal al conjunt del país, és la prova més evident de l'erosió patida per la marca convergent, amb un nucli dur de votants reduït a la mínima expressió, sense prou força com per obtenir cap regidor en poblacions tan importants com Santa Coloma de Gramenet, Cornellà o Viladecans.

Des de les municipals han passat coses molt importants: una nítida aposta independentista de CDC, la conseqüent ruptura de CiU i l'èxit de JuntsxSí. Tot i així, Democràcia i Llibertat va obtenir un resultat molt discret, amb tan sols 8 escons. Novament s'ha pogut constatar com la candidatura convergent retrocedia a tot arreu i ERC es nodria en bona part d'antics votants de CiU.  I no deixa de ser paradoxal: milers de catalans que l'any 2011 van votar una candidatura encapçalada per Duran i Lleida ho han fet ara per una llista tan escorada a l'esquerra com la de Gabriel Rufián i Joan Tardà.

Una lectura simplista diria que una part dels nostres antics electors han evolucionat cap a posicions pròximes a l'anticapitalisme. A partir d'aquí hom podria inferir que la fórmula per retornar aquells fills pròdigs a la casa pairal convergent passa perquè el nou partit assumeixi nítidament bona part del missatge i  de l'agenda política de l'esquerra. La realitat però, sempre és més complexa. No podem menystenir la possibilitat que alguns antics votants convergents hagin experimentat una transformació ideològica, induïda pels trasbalsos de la crisi econòmica, i s'hagin deixat seduir pels cants dels marxistes postmoderns. En aquest cas parlaríem d'exvotants que han abandonat l'espai natural convergent, per la qual cosa qualsevol intent de recuperar-los a curt termini estarà abocat al fracàs. Però no tenim motius per creure que aquesta mutació hagi afectat la majoria dels nostres exvotants, que probablement comparteixen els mateixos valors de llibertat, responsabilitat individual i solidaritat que amb més o menys encert ha encarnat CDC.

La crisi electoral de CDC no es pot explicar en termes de dreta/centre/esquerra, sinó per una suma de factors corrosius. S'ha patit l'erosió persistent que suposa governar en època de vaques magres, havent de prendre decisions doloroses i impopulars, que des de l'oposició es presentaven com a opcions ideològiques. Però sobretot, CDC es troba sota la sospita d'haver-se finançat a través de comissions obtingudes de la contractació pública, amb l'agreujant de la descoberta, devastadora,  que la família del fundador, ideòleg i pare de la pàtria, disposava de fons milionaris fora de l'abast de la hisenda espanyola, acumulats de forma no explicada, més enllà del relat sobre el llegat de l'avi.  Per si aquesta càrrega no fos prou pesada, CDC, tot i governar amb èxit en moltes institucions, no ha articulat un model de país propi, o si més no, no ha estat capaç de comunicar-lo.

L'evolució de CDC cap a l'independentisme, sota el lideratge del president Mas, ha estat el gran encert dels darrers anys.  El partit ha perdut el suport de persones contràries a la independència, però la debacle hauria estat molt superior si s'hagués seguit per una senda autonomista o per un sobiranisme calculadament ambigu.  El procés cap a la independència, un projecte il·lusionant com cap altre per a un partit nacionalista, és el que manté en vida CDC, però no garanteix per si sol el suport electoral de la nostra ciutadania. Per sort, en aquest camí no hi estem sols, hi ha altres forces que comparteixen aquest objectiu i que, a ulls de molt gent, l'encarnen de forma més creïble i genuïna. Potser algú va pensar que, pel sol fet de liderar el procés en el front institucional, obtindríem l'adhesió electoral massiva del sobiranisme, però no ha estat així. Apostar per la independència és condició necessària, però no suficient per situar el partit que substitueixi CDC com a primera força del país, a més cal dotar-lo d'un projecte polític propi, diferenciat i engrescador per a una majoria de catalans,  començant per aquelles persones que, tot i tenir un pensament polític proper o coincident amb allò que representa CDC, no en senten l'atracció.


dissabte, 27 de febrer de 2016

Sobiranies a Europa

No em fa cap il·lusió que el Regne Unit abandoni la Unió Europea, però la convocatòria d'un referèndum sobre el "Brexit" per al proper mes de juny és una bona notícia per a la democràcia. Ni la UE ni la Gran Bretanya no tenen res a guanyar amb la separació, però el debat i sobretot, l'acceptació de la possibilitat de deixar de ser membre del club europeu si així ho vol la ciutadania, són molt transcendents, perquè refermen la pervivència de la sobirania nacional, paradoxalment en sentit contrari a allò que proclamen els euroescèptics britànics. La celebració del referèndum és la prova que és possible mantenir la pròpia sobirania, sotmesa al principi democràtic, en el marc de la UE; de la mateixa manera que ho demostren fórmules com les clàusules "opt-out" establertes als Tractats, el manteniment de la lliura, l'autoexclusió de Schengen i les darreres concessions obtingudes per Cameron.

La UE ha demostrat ser una entitat prou flexible com per reconèixer diferents graus d'integració i permetre el manteniment la diversitat nacional del continent i de les Illes. La construcció d'institucions comunes, la creació d'un mercat comú i l'obertura de fronteres  han estat èxits del projecte europeu, assolits sense la pretensió d'imposar una identitat homogènia en perjudici de les identitats nacionals constituents. El manteniment de la plurinacionalitat, allò que els europeistes més enfervorits poden considerar un fracàs, és el que fa que, majoritàriament, catalans, escocesos, bascos i flamencs percebem Europa més com una oportunitat que no pas com una amenaça a la nostra identitat. 

La Unió Europea transforma el concepte tradicional d'estat-nació, despullant-lo d'atributs com ara el control absolut de les fronteres, la política fiscal i monetària, la delimitació d'un mercat nacional o la definició exclusiva de la política exterior; a més, la legislació europea imposa l'adopció de múltiples regulacions per part dels estats membres i la submissió al control jurisdiccional del Tribunal de Justícia de la UE. Però mentre els estats membres tinguin oberta la porta de sortida es preservarà el nucli dur de la sobirania nacional, i amb ell, del control democràtic per part de la ciutadania, el demos de cada estat; Per això l'exercici del dret a decidir per part dels britànics és tan important, perquè posa de manifest i actualitza el dret a decidir de tots els pobles d'Europa.

El manteniment de les sobiranies nacionals hauria de ser la garantia que la construcció europea es fa sense deixar cap país al marge. Els estats nació europeus no han de renunciar a la seva pròpia sobirania,  tan sols han de cedir-la en tots els àmbits on es creïn espais de col·laboració, espais de sobirania compartida,  amb el benentès que, si en algun moment l'estat cedent considera que la pertinença a la Unió resulta clarament perjudicial per als seus interessos, pugui recuperar la sobirania cedida, assumint, això sí, els inconvenients que aquesta decisió pugui comportar.

No cal pensar en Europa com un espai d'homogeneïtat absoluta ni en la UE com un destí inexorable per a tots els seus membres: les solucions flexibles, com les adoptades respecte al Regne Unit i Dinamarca, els diferents ritmes d'integració i les fórmules asimètriques, per més que no siguin l'ideal, permeten fer una Unió més confortable per a totes les parts. Una UE més funcional i a la pràctica més útil i cohesionada, amb més capacitat d'atracció per als països que encara no en són membres. La convivència, en aquest OPNI (Objecte Polític No Identificat) que és la UE,  d'estructures intergovernamentals, d'institucions de model confederal i d'institucions de model federal, és complexa, però pot oferir vies d'equilibri entre els diferents nivells polítics i administratius i alhora facilitar la participació directa dels ciutadans en l'àmbit comunitari. Aspirar a un model estrictament federal és poc realista i potser contraproduent, els Estats Units d'Amèrica són una nació, en canvi allò que caracteritza Europa és la seva diversitat nacional, no només en termes culturals, sinó també polítics i jurídics.

Partint del reconeixement de la diversitat i de les sobiranies nacionals, la UE ha de fer un esforç per esdevenir més propera als ciutadans, més intel·ligible en les seves decisions, més democràtica i menys burocràtica. És l'aparença de monstre burocràtic sense legitimitat democràtica la que alimenta molts dels discursos euroescèptics i facilita la pràctica habitual de carregar-li les culpes de tots els mals del continent, quan sovint l'origen d'aquests mals es troba més a prop de casa de cadascú.

Tanmateix, la principal feblesa de la UE no radica portes endins, sinó en la seva acció exterior, per la dificultat d'actuar amb una sola veu davant els grans esdeveniments de l'escena mundial. Europa s'afirma en la lliure circulació de persones, mercaderies i capitals, però li costa molt protegir les seves fronteres exteriors i actuar de forma conjunta en els conflictes internacionals. Mentre al món emergeixen velles i noves potències que incrementen dia a dia la seva despesa en armaments, Europa és incapaç de dotar-se d'unes forces armades compartides. Els països europeus segueixen practicant el minifundisme diplomàtic i militar, tot i tenir una Rússia neoimperialista a l'Est, Síria i Líbia en flames i ser la destinació de corrents migratoris massius. Malgrat les tensions, Europa ha creat un espai de pau, ordre i llibertat en el seu interior, però a poca distància de les nostres fronteres impera la llei de la jungla, on l'alternativa al caos és la imposició del més fort, i les regles no són les mateixes que valen per resoldre els conflictes entre Bèlgica i Luxemburg.