La metamorfosi de Reagrupament:d'Atenes a Esparta

Sóc convergent, però crec que una força política com Reagrupament és necessària ara i aquí  per canalitzar els vots dels "impacients", que altrament es podrien malmetre a l'abstenció o, encara pitjor, podrien anar a ERC o a coses més estrambòtiques, com ara les CUP.  Molt abans que aparegués Reagrupament jo mateix  havia escrit en aquest blog sobre aquest espai sobiranista que ha estat abandonat per ERC amb la seva delirant "aposta estratègica" per cedir el poder del país al PSOE, i que alhora té dificultats per identificar-se amb el discurs moderat de CiU. De la mateixa manera que  espero i desitjo que de les futures eleccions al Parlament CiU en surti victoriosa i amb prou força per governar en solitari,  també vull  que el nou Parlament tingui una majoria absoluta nacionalista (encara que alguns reneguin d'aquesta denominació i optin per considerar-se tan sols independentistes), per a l'assoliment de la qual és necessària la mobilització electoral de tots els qui es creuen això de la nació catalana. Des d'aquesta perspectiva Reagrupament ens hi pot ajudar, encara que també presenta riscos innegables per a Convergència. He seguit amb interès i curiositat la gènesi d'aquesta nova entitat política, i amb perplexitat els fets del passat cap de setmana. La conclusió  és que  la militància de Reagrupament, en qüestió d'hores, ha deixat enrere les proclames assembleàries i ultrademocràtiques de la seva fundació i ha optat per la submissió a la voluntat del líder. La llavor del conflicte ja estava sembrada des del moment que el mateix Carretero, una vegada elegit president en una assemblea on s'havien aprovat unes ponències que eren un cant a la pluralitat interna,  va proclamar la necessitat que Reagrupament esdevingués un exèrcit disciplinat. El conflicte va esclatar amb tota la seva magnitud el dissabte i en Carretero l'ha resolt amb una maniobra aparatosa i insòlita en la nostra democràcia, tot i que en el fons és de manual, amb la qual ha transformat tot  el prestigi que ha acumulat entre les bases durant els darrers mesos en una força que li ha permès anorrear els dirigents díscols i assumir el poder absolut dins l'entitat.  En quaranta-vuit hores Reagrupament ha deixat de ser el moviment independentista de bases, transversal, obert i participatiu de la seva fundació, per esdevenir un front  independentista sotmès a un lideratge inqüestionable. Volien ser Atenes i han esdevingut Esparta, però amb un lideratge personal molt fort, en mans del lacònic metge de Puigcerdà. Com va escriure Carl Schmitt el sobirà és aquell que decideix quan es produeix l'estat d'excepció que permet deixar de banda l'imperi de la llei, en aquest cas dels estatuts, en nom de l'interès públic. He al·lucinat bastant tot llegint  algunes declaracions d'adhesió incondicional al líder que han escrit socis de l'entitat en els seus blogs, de la mateixa manera que he al·lucinat amb la campanya de desprestigi engegada contra en Carretero, segons la qual  l'origen de la lluita interna es trobaria en un afer de faldilles. Un rumor molt propi de l'"escola ERC", munició habitual de les guerres intestines del vell partit, on havien militat la majoria dels actuals dirigents actuals de Reagrupament . Una vegada assolit el poder total en Carretero ja pot adaptar la seva entitat a les necessitats del seu candidat ideal, en un procés que si es porta fins a les darreres conseqüències pot resultar encara més inversemblant per als paràmetres habituals de la política del nostres país. Veurem si el doctor Carretero cedeix tot el poder acumulat a en Joan Laporta, o alternativament, els dos galls fan un intennt de  de convivència harmònica en el mateix galliner. Esparta també tenia dos reis.  Ja cal que els analistes polítics esmolin el llapis, perquè aquí hi haurà teca.

Catalunya invertebrada

Alguna cosa falla quan un país que en cosa de deu anys ha acollit un milió i  mig de nouvinguts no és capaç d'impulsar el desenvolupament d'una regió com les Terres de l'Ebre, fins al punt que per a Ascó  i altres pobles de la rodalia la possibilitat que s'hi instal·li el cementiri nuclear esdevé una esperança per sortir del pou on es troben. Aquests dies he sentit moltes lloances de l'alcalde d'Ascó, però què voleu que us digui, un municipi de poc més de 1.600 habitants amb un pressupost d'onze milions d'euros, en bona mesura injectats per la central atòmica (que deia en Pla), hauria de ser capaç d'oferir oportunitats als seus veïns que no passessin per dipositar dins del seu terme les deixalles nuclears de tot l'estat.  En l'anterior post ja vaig deixar clara la meva postura pro-nuclear, però en les condicions actuals, quan la política oficial de l'estat espanyol és la d'abandonar progressivament l'energia nuclear, em sembla inadmissible que un racó de Catalunya, per poder  prosperar,  hagi d'esdevenir l'abocador de les deixalles d'una indústria que han condemnat a desaparèixer. És la prova d'un fracàs nacional , de la incapacitat d'equilibrar  Catalunya,  accentuada amb el tripartit, on combinem una gran metròpoli que concentra la població, l'activitat econòmica i els serveis, i comarques no gaire allunyades que se senten deixades de la mà de Déu, on per una banda hi ha reaccions radicals , a vegades desmesurades, contra qualsevol nou element que considerin agressiu per al territori, siguin els molins de vent o una central de cicle combinat, i alhora hi ha sectors significatius que es deixen seduir pels aparents beneficis que pot comportar esdevenir el contenidor de la brossa atòmica de tot l'estat.

Bescanvio cementiri nuclear per reactor nuclear

És probable que el nostre país esdevingui l'abocador dels residus nuclears d'Espanya. Ja no ve d'aquí .  Des de l'any 1997 paguem un recàrrec a la factura de la llum per compensar les companyies elèctriques de les pèrdues que els va provocar la moratòria nuclear aplicada pels governs socialistes, però tot i així a  Catalunya tenim tres reactors en funcionament , o sigui que la moratòria no ens ha evitat cap risc i a sobre hem hagut de pagar per la seguretat dels altres, amb l'afegit que no gaire lluny tenim el paradís atòmic francès, que ens ha de proporcionar l'energia que ens manca a través d'un vistós traçat de torres de Molt Alta Tensió.  Ara encara serà millor,  perquè sense generar ni un watt més d'electricitat probablement ens empassarem tota la merda nuclear d'Espanya. Nosaltres els fem una aportació anual de 20.000 milions d'euros per via fiscal i ell ens envien els seus residus nuclears.  Un negoci rodó.   Però preu per preu, si emmagatzemar material radioactiu d'alta intensitat no presenta cap risc, ¿per què no construïm un parell de reactors nuclears de tercera generació a Ascó mateix i esdevenim una potència energètica?. Això no és broma, el cementiri no aporta res, en canvi nous reactors ens permetrien esdevenir autosuficients, abaratir l'energia i exportar-ne. La fissió nuclear no emet CO2, és una font d'energia que compleix amb els criteris de lluita contra el canvi climàtic, si tot va com ha d'anar el seu únic efecte negatiu són els residus, justament el que ara pot ser que ens endossin a l'engròs. Juntament amb l'oposició al cementiri també hi ha moltes veus que fan una crida a la responsabilitat, al sentit comú i al sentit d'estat (espanyol, òbviament), però passen per damunt de l'absoluta desproporció entre els riscos i càrregues que en matèria nuclear assumeix Catalunya i els pocs beneficis diferencials que n'obté. Apostem per l'energia nuclear, d'acord, però amb una visió de país, construïm si cal un magatzem provisional, però no pas per quedar-nos la patata calenta atòmica d'Espanya, sinó per servir una estratègia energètica catalana. Ara mateix no hi ha res d'això, per tant que el cementiri se'l fiquin on els càpiga.    

"Imagine" tan sols és una bonica cançó pop

La proposta frustrada de l'ajuntament de Vic té uns efectes dubtosos sobre el control de la immigració, però ha servit per reviure el debat des d'una ciutat acreditada per les seves modèliques polítiques d'integració,  que ja no es veu amb cor d'assumir la responsabilitat de gestionar l'acollida de més nouvinguts que, d'acord amb la llei, no estan autoritzats a treballar i poden ser multats i fins i tot expulsats pel fet de trobar-se en territori de l'estat espanyol de forma irregular. De tot el debat dels darrers dies, a més dels estirabots xenòfobs més deplorables proferits des de posicions marginals, em queda l'esgarrifança de comprovar la visió naïf del món i de l'espècie humana que tenen bona part dels opinadors més influents d'aquest país. "Imagine" és una cançó molt bonica però res més que això, en canvi sembla que bona part de la progressia catalana, i també d'altres sectors benpensants, l'ha convertida en el seu credo, i no es limiten a imaginar aquell món ideal, sinó que  estan disposats a fer de Catalunya el camp de proves de la utopia lennoniana, encara que això suposi arrasar -la. Ho sento companys, però al món hi ha països, hi ha religió, hi ha gent disposada a matar i a morir pels seus ideals, hi ha possessions, hi ha cobdícia i hi ha gana. En un planeta com aquest els pobles que van amb el lliri a la mà són devorats sense compassió. Tan sols a l'Àfrica hi ha milions de persones disposades a emigrar a Europa, perquè pensen que per malament que hi estiguin hi gaudiran de millors condicions de vida i d'oportunitats que no pas a casa seva. Això vol dir que si Europa eliminés totes les barreres a la immigració l'allau humana seria tan gran que en pocs anys s'ensorrarien els equilibris interns que fan possible el funcionament de la democràcia liberal i de l'estat del benestar, i possiblement es produiria una inversió demogràfica que deixaria els europeus d'origen en minoria.  Europa esdevindria una altra cosa, i goso predir que seria pitjor. Fóra un bon argument per a una novel·la futurista apocal·líptica imaginar què passaria si la Unió Europea obrís totes les seves fronteres, eliminés totes les restriccions a la immigració i centenars de milions de desheretats de la Terra s'hi anessin instal·lant a la recerca d'una vida millor, o simplement fugint dels efectes catastròfics del canvi climàtic. Justament per evitar aquests escenaris de futur són necessàries polítiques i mesures de control de la immigració, inclosos els sempre antipàtics murs de formigó, les filferrades, els dispositius electrònics, l'exigència de documentació i els expedients de repatriació. D'altra banda, i per damunt de tot , cal un compromís real d'Europa i dels altres països més avançats, un club on aviat s'hi pot trobar la Xina, per impulsar el desenvolupament econòmic i social del Sud global, probablement amb mesures més radicals i efectives que el famós i incomplert 0,7% del PIB, per assegurar que cada dia més gent d'arreu del  planeta pot viure amb uns mínims de dignitat a casa seva. Per assolir aquests objectius serà més útil una Europa forta, cohesionada i rica, amb uns fluxes d'immigració controlats, que no pas un continent esdevingut terra de tothom i terra de ningú, superpoblat, empobrit i desfigurat. I aquestes reflexions que són vàlides per al conjunt d'Europa ho són tant o més per a la realitat concreta de Catalunya.

L'Hereu escampa

Hi ha dos tipus de governants, els que afronten els problemes i fan els possibles per resoldre'ls i els qui miren cap a un altre costat i intenten desviar l'atenció del personal. L'alcalde de Vic pertany a la primera categoria i finalment ha decidit començar a posar ordre en el desgavell de la immigració descontrolada. L'alcalde de Barcelona pertany a la segona categoria, i lluny de donar resposta als grans reptes de la ciutat se'n va per la tangent i es treu de la màniga una quimèrica candidatura per esdevenir seu dels Jocs Olímpics d'Hivern l'any 2022. ¿Però algú creu que Barcelona té cap possibilitat de ser escollida seu dels Jocs Olímpics d'hivern?.  ¿Algú creu que la candidatura de Barcelona passarà el filtre del Comitè Olímpic Espanyol, que haurà de triar entre una candidatura catalana i una d'aragonesa, i després serà l'escollida pel COI quan l'any 92 ja va ser seu dels jocs d'estiu?. Si la tingués em jugaria una suma important de diners que la capital catalana no serà la seu dels jocs de 2022.  Tot apunta que davant les magres expectatives electorals l'alcalde Hereu i els seus col·laboradors pretenen inflar el seu globus decadent amb fum. És cert que Barcelona ha necessitat organitzar grans esdeveniments per desenvolupar-se com a ciutat, ja fos una exposició internacional, uns jocs olímpics o un congrés eucarístic. Però el fracàs del Fòrum de les Cultures va deixar al descobert els límits d'aquest model, perquè la transformació de Diagonal Mar s'hauria pogut portar a la pràctica sense malbaratar recursos en un conjunt d'activitats i exposicions sense ordre ni concert, on es barrejaven els guerrers de Txian amb macroexposicions doctrinàries sobre la sostenibilitat del planeta. Ja toca que Barcelona maduri i es plantegi la necessitat de ser una capital europea en virtut de mèrits permanents i no d'accions que tenen tant d'efímeres com de grandiloqüents. Ja és hora que l'ajuntament de Barcelona es preocupi de factors verament estratègics, com el model de gestió de l'aeroport o la connexió amb França via TGV, i es deixi de romanços estúpids,  fòrums del papanatisme, Carlinhos Brown i rebudes del Tour amb amb absurdes banderetes grogues. Barcelona ha sabut explotar els seus actius turístics, però malgrat la seva bona reputació no ha sabut, o no ha pogut, atreure la instal·lació de seus de grans empreses i d'institucions internacionals, que és un senyal distintiu de les principals metròpolis europees i nod-americanes, el factor que els dóna solidesa i relleu per damunt d'esdeveniments puntuals. L'aposta vana per uns nous jocs olímpics és el darrer intent de salvar un model esgotat. Si l'ajuntament vol impulsar un projecte que de debò situïi Barcelona en primera línia la millor opció, més factible que l'olímpica, fóra posar-se a treballar perquè la ciutat esdevingui capital d'un nou estat europeu:Catalunya.  

Laporta i Montilla

No acabo de veure en Joan Laporta en el rol de polític, una professió que té molt de cursa de fons.  L'actual president del Barça podria encapçalar una candidatura, fer una bona campanya i guanyar un grapat de diputats, a partir d'aquí el més probable és que acabi de líder d'un grup parlamentari a l'oposició o com a membre d'un govern presidit per un altre. I francament, em costa molt imaginar-lo en cap d'aquests dos papers, infinitament més foscos que la presidència del Barça. En Laporta ha demostrat una gran capacitat de seducció electoral, dots de lideratge i resistència a la pressió.  Ha passat per moments molt durs, però el càrrec de president del Barça li ha ofert moltes satisfaccions, sobretot per a una personalitat egocèntrica i apassionada com la seva,  que han compensat sobradament els atacs personals que ha rebut. La política no pot oferir satisfaccions equiparables, i en canvi li pot suposar maldecaps superiors als que ha hagut de patir fins ara.  Després tenim el seu arrauxament, que ja li ha provocat bastants problemes i que en política encara resulta menys acceptable. Un conseller de la Generalitat no es pot permetre el luxe de baixar-se els pantalons al control de l'aeroport, o de deixar-se arrossegar per l'eufòria alcohòlica en una discoteca de Barcelona. Tot i així la seva principal feblesa ha estat la seva dificultat per mantenir equips cohesionats,  massa directius s'han sentit incòmodes amb la seva presidència, i han plegat o se n'han desmarcat. En Laporta pot fer el salt a la política, però per sobreviure-hi haurà de fer un esforç d'adaptació molt gran.  Ell ja ens ha dit que està disposat liderar el país cap a la independència,  però la següent pregunta és si per fer-ho està disposat a passar-se el propers quatre, vuit o dotze  anys de la seva vida  exercint un paper important però secundari dins la política catalana, sense cap garantia que al final del camí pugui assolir el cim. Dit tot això,  s'ha de tenir molta poca vergonya per desqualificar sistemàticament el president del Barça, tant en el seu paper actual com sobretot en relació a les seves ambicions polítiques,  tal i com fan el PSC i el seu entorn mediàtic,  i al mateix temps haver col·locat en José Montilla com a líder d'un partit i president de la Generalitat. Tot i que no m'agrada que ho faci, prefereixo un president del Barça que un dia perd els nervis i es baixa els pantalons, que no pas un president de Catalunya que ens avergonyeix cada vegada que ha d'escriure una dedicatòria i per fer-ho necessita copiar-la d'un paperet, quan diu que la seva cançó preferida és "Mediterráneo" d'en Llach?!, quan destrossa la seva llengua materna i diu que els polítics catalans "estamos tocando con los pies a tierra"", uns fets que no són anecdòtics sinó que il·lustren amb precisió la terrible mediocritat i la profunda indigència intel·lectual de l'ésser humà que avui regeix els destins de la nostra pàtria.  Podrien ser fets anecdòtics si  en contraposició es pogués presentar com l'artífex d'un bon govern i líder sòlid  del país, amb idees per superar la crisi econòmica i l'atzucac estatutari en què ens trobem. Però la seva grisor personal és la mateixa que tenyeix l'acció del tripartit. La gran diferència és que cada vegada que en Laporta comet algun error, per petit que sigui, es desferma una tempesta mediàtica, i en canvi  la premsa catalana, sotmesa al ferri control directe o indirecte del poder socialista, ignora o tracta com a relliscades simpàtiques les exhibicions de limitació cultural del president Montilla.

Les lliçons del cas Centelles

El desenllaç del cas Centelles és una petita derrota per a aquest país, i com a tal posa en evidència moltes de les nostres febleses i ens mostra quines són les armes de l'adversari.  Els germans Centelles s'han queixat del tracte rebut per la Generalitat, però no n'han tingut prou de trencar unes negociacions, sinó que han hagut d'escopir sobre la dignitat del país i sobre la tomba del seu pare i sobre es tombes d'aquells que el van ajudar a produir les fotos i a conservar-les durant uns anys molt difícils. S'han venut les fotos al Ministeri de Cultura i ells mateixos, en un clar exercici d'exhibicionisme provocador,  han portat els negatius a Salamanca, al mateix lloc on el seu pare va evitar que fossin portades setanta anys enrere.  Normalment quan un francès s'emprenya amb un ministre li diu el nom del porc, però no renuncia a França. A Catalunya no, en aquest país són molts els qui a la mínima diferència amb el conseller o el govern de torn reneguen de tota la nació catalana. Em ve al cap en Flotats, quan després del seu enfrontament amb el conseller Pujals va dir que, si en tingués, estriparia el passaport català, si fa no fa el mateix que féu l'Eugeni d'Ors molts anys enrere, i molts altres personatges menys destacats que, en sentir-se poc reconeguts o maltractats per les autoritats catalanes, s'han passat a Espanya.  És un clar símptoma de la feblesa i de la submissió del país, i del fet que, a diferència de Roma, Madrid sovint paga traïdors.  I en aquesta línia s'ha visualitzat una vegada més que l'estat espanyol, que sobre el paper també és nostre que financem suportant un dèficit fiscal de l'ordre de 20.000 milions euros anuals, treballa en contra nostra, i per afegir insult a la injúria, fa servir aquests diners per espoliar el patrimoni cultural i artístic català.