dissabte, 10 de febrer de 2018

Temps d'espera

Quins temps ens ha tocat viure! Ara a l'espera que hi hagi acord entre les forces independentistes per investir el president Puigdemont i formar govern, donant per fet que l'estat recorrerà la investidura davant el TC, amb el corresponent efecte suspensiu. I així seguim, instal·lats en la incertesa, sota la pressió repressora de l'estat i amb una barreja de desconcert i de ganes de passar a l'acció entre la base activista de l'independentisme. La premsa digital i les xarxes socials recullen el debat obert  sobre quin és el camí a seguir a partir d'ara, que actualitza els dilemes post 1-O: hem de tirar pel dret, anar a la confrontació directa amb l'estat, o bé hem de prioritzar la retirada del 155, la recuperació de les institucions i iniciar un període de tranquil·litat per recuperar forces i ampliar la base?. Ambdues posicions tenen arguments de pes a favor, i per aquest motiu crec que cal trobar un terme mig: tibar la corda al màxim per investir el nostre president, sense renunciar a recuperar el control de la Generalitat a curt termini,  i no anar a eleccions. És també una qüestió de percepcions: per a una part de l'independentisme la nostra gran força és la capacitat de mobilització, per als altres, el nostre tresor és la majoria absoluta parlamentària, sense la qual el país restaria en mans de l'enemic amb aval democràtic. Jo sóc dels que sobretot  valoro la majoria parlamentària, sense menystenir en cap cas la força del carrer. Recuperarem una Generalitat intervinguda i sota vigilància, però tot i així és preferible a la prolongació sine die del 155 o a unes eleccions de resultat incert. Malgrat tot, hi ha molta feina a fer des de les institucions, en estreta col·laboració amb la mobilització popular. Hem d'aprofitar tots els recursos que tinguem a l'abast per seguir endavant amb el projecte. L'1O va ser una experiència tan poderosa que ens ha fet creure que amb una mobilització semblant assolirem la independència, però estem oblidant que una cosa és fer possible un referèndum i una altra molt més complexa és controlar el territori i l'administració que hi actua. Hem vist a més, que la comunitat internacional, tot i sentir més o menys empatia per les víctimes de la violència policial, no ha pressionat Espanya perquè ofereixi una solució política al conflicte, o si ho ha fet, ha estat de forma molt tèbia. La UE pot ser la garantia que no hi haurà una massacre de catalans, però de poca cosa més. Al capdavall els governs, davant una situació com la catalana, posen en una balança els diferents interessos en joc, i fins ara han comprovat que per a ells pesaven més els interessos de l'estat espanyol que no pas els de la naixent República Catalana. Els estats s'han aferrat al concepte d'imperi de la llei per negar tota legitimat a la ruptura aprovada pel Parlament de Catalunya i per avalar l'acció repressiva de l'estat. Aquesta és una lliçó fonamental per als propers anys: Hem de ser molt curosos a l'hora de fonamentar jurídicament la nostra acció de cara la comunitat internacional, més enllà del dret intern espanyol, hem de convèncer altres països de la conveniència, per a ells també, d'una Catalunya independent,  i  hem de ser prou forts per obligar l'estat a seure en una taula de negociacions. Cal ampliar la base i treballar més a fons el'argumentari juridic i polític de les nostres accions, i desplegar una acció diplomàtica ambiciosa i astuta, més enllà de la reinvindicació d'un dret a decidir més o menys difús.

dijous, 1 de febrer de 2018

Repensar

Passi el que passi amb la investidura del president de la Generalitat i amb el 155, ens trobem en un moment en què cal repensar l'estratègia independentista, perquè la que hem seguit fins ara ens ha permès assolir victòries importants però no ens ha portat a la independència. Ara tenim l'autonomia suspesa sine die, els principals dirigents a la presó, a l'exili o encausats, Tv3 i l'escola catalana en el punt de mira de l'estat i les delegacions a l'exterior tancades i sota l'escrutini del Tribunal de Cuentas. Com diuen els anglosaxons, "fredoom is not free", i estem pagant un preu per assolir la nostra llibertat, però hem d'aconseguir que cap dels sacrificis que s'han fet no sigui en va, i això demana una estratègia guanyadora. Cal anàlisi, reflexió i sang freda, uns elements difícils de reunir en uns moments de tanta intensitat emocional com els que estem vivint, en què les demandes d'un dia a dia absorbent fan ajornar la necessària mirada llarga.  No seré tan pretensiós com per esbossar un nou full de ruta per als propers temps, però hi ha dos elements als quals no s'ha prestat prou atenció durant els darrers anys i que haurien d'incorporar-se amb més força a la caixa d'eines independentista. Un és que l'independentisme, en comptes de fer bandera de la desobediència, en faci de la seva adhesió a l'imperi de la llei versus un estat que comet un frau de llei rere un altre per esclafar l'anhel democràtic del poble català. No és que la desobediència no formi part dels instruments que tenim a l'abast, però cal fer un esforç teòric més gran per legitimar i justificar les nostres decisions. No n'hi ha prou amb l'apel·lació genèrica al principi democràtic, sempre i en tot moment, perquè ens retrauran, per injust que ens sembli, que la llei està per sobre del resultat puntual d'unes eleccions i que els representants democràtics, per molts vots que hagin obtingut, sempre han d'actuar dins els marges de l'ordenament jurídic vigent, també per modificar-lo. L'exigència de l'imperi de la llei, la "rule of law" rere la qual es refugien les mandataris europeus que es neguen a condemnar la repressió desfermada per l'estat espanyol contra l'independentisme, s'acabarà girant en contra dels nostres adversaris, perquè  és l'estat espanyol i no l'independentisme el que està fent implosionar l'estat de dret en el seu afany per esclafar-nos. Les càrregues policials de l'1O són d'una desproporció absoluta i d'una legalitat més que dubtosa, i la mateixa resolució del TC que va prohibir totes les actuacions relacionades amb el referèndum té un contingut que depassa totalment les competències d'aquell òrgan. A partir d'aquí l'actuació de la justícia espanyola suma un abús rere un altre, des de l'actuació de tribunals no competents pels delictes imputats, passant per la imputació d'uns tipus penals que exigeixen una violència que en cap cas no s'ha produït, fins a una presó preventiva del tot injustificada que té com a objectiu el càstig exemplar dels empresonats i no pas evitar la "reiteració delictiva". Podem seguir amb la restricció de la llibertat d'expressió i la conversió del delicte d'odi en una eina per perseguir la i dissidència i no pas per protegir els col·lectius més vulnerables,  i amb el nyap perpetrat pel TC amb la "suspensió preventiva condicional" de la sessió d'investidura del Parlament, un altre frau de llei descomunal, amb finalitats merament polítiques. La independència de les altes instàncies del poder judicial espanyol és un farsa que cada vegada queda més al descobert, i més quan sense cap vergonya s'ascendeixen a posicions del TS i del TC persones directament vinculades al partit del govern,  amb una fita històrica com ara que arribés a president del TC un militant del PP, ara desqualificat com a magistrat del TEDH amb zero punts per la seva ignorància idiomàtica, tot i que el seu currículm falsejat deia el contrari. Rere la façana d'estat democràtic i de dret l'estat espanyol viu una regressió autoritària a diferents nivells, accelerada com a reacció al desafiament català a la "sagrada unidad de la patria". Tots aquests abusos, tota aquesta degeneració de l'estat, són arguments a favor nostre, que quan toqui hauran d'arribar al TEDH però que ja s'han d'incorporar als argumentaris que hauríem de fer arribar als "influencers" europeus i mundials, ja siguin periodistes, polítics i d'altres creadors d'opinió i decisors de pes. Cal treballar amb rigor jurídic i capacitat divulgativa per demostrar que la causa catalana es troba del costat del dret internacional, dels drets humans i del funcionament correcte d'un estat de dret, i que justament és l'estat espanyol el que avui és un perill per a l'estat de dret a Europa, molt més que la Polònia que avui es troba en el punt de mira de la Comissió però que encara no ha experimentat una involució com la de l'estat espanyol, en què per altra banda, el gruix dels mitjans de comunicació, públics i privats, amb diferents matisos, ballen al so del govern, que té a les mans l'aixeta del seu finançament.  Cal seguir atacant la reputació de l'estat espanyol com a estat de dret funcional, hem d'acabar amb la seva impunitat repressiva. 
D'altra banda, i pensant també amb l'argumentació de les nostres posicions, no pot ser que centrant-nos només en el principi democràtic hàgim renunciat a explicar al món que som una nació amb dret a l'autodeterminació. No hi ha una definició objectiva, clara i delimitada d'allò que constitueix una nació, però sí que hi ha elements que permeten donar credibilitat a la proclamació d'una comunitat humana com a nació. Òbviament, hi ha els trets identitaris, tan denostats en l'actualitat però que segueixen sent determinants de la identificació nacional de les persones. Catalunya és un país amb llengua, cultura, història, tradicions i dret propis, encara que avui, com a resultat de successives onades migratòries, hi tinguin presència destacada altres cultures i tradicions i que, a més, la llengua espanyola hi ha esdevingut majoritària. Tanmateix, la pròpia identitat segueix definint i distingint aquest país. Però no només això, Catalunya com a subjecte polític existeix des del S. XII, pel cap baix, tot i que els elements configuradors de la identitat catalana són molt anteriors. La nació política catalana va tenir continuïtat fins a 1714, i des d'aquell any fatídic ha tornat a emergir sempre que s'ha obert una escletxa de llibertat a l'estat espanyol. No es tracta d'un invent romàntic ni d'un regionalisme oportunista, es tracta d'una nació europea amb tanta o més legitimitat històrica que moltes altres que avui gaudeixen d'estat propi i de cadira al Consell Europeu. Catalunya és un cas excepcional, per això Juncker no ha de témer un big bang independentista, encara que Catalunya esdevingui un nou estat a Catalunya no hi ha gaires més "regions" amb prou entitat nacional per seguir el mateix camí: Euskadi, Flandes, Escòcia (aviat fora de la UE) i para de comptar. Tota la resta són regionalismes més o menys accentuats, i alguns enclavaments ètnics (hongaresos a Eslovàquia i Romania, sud tirolesos a Itàlia, russos a Estònia i Letònia, polonesos a Lituània, etc)  que plantegen més problemes de relació entre estats veïns que no pas de creació de nous estats. Perquè som una nació, el president Puigdemont els hauria pogut posar un exemple ben entenedor als estudiants de Copenhaguen: Els danesos haurien renunciat a l'autodeterminació si després de la Segona Guerra Mundial, en un moment de crisi i desconcert, Dinamarca hagués estat incorporada a la República Federal d'Alemanya com un lander més?  

dimarts, 2 de gener de 2018

La victòria

El dia 21 D vaig acabar el recompte al meu col·legi electoral cap a les onze del vespre, cansat i amb mal de cap, en un estat anímic marcat encara pel terror experimentat durant la tarda, quan l'afluència massiva d'electors feia témer, ara sí, l'expressió d'una majoria silenciosa disposada a votar qualsevol cosa per aturar el procés cap a la independència, i més quan els principals increments de participació es registraven allà on l'independentisme obté sempre pitjors resultats. L'escrutini va tenir un efecte tranquil·litzador. A les 10 meses electorals de l'escola Molí de Finestrelles, de Sant Andreu de Palomar, on vaig fer d'apoderat, les candidatures independentistes van resistir prou bé l'embat unionista i les primeres estimacions de resultats a nivell nacional indicaven una majoria absoluta a favor de la República, però encara no sabíem si reflectien els efectes de la pujada de participació de la tarda.  Fins que no es van fer públiques les dades del recompte amb més d'un 90% escrutat, no vaig tenir la certesa de la victòria, un triomf èpic en les pitjors condicions possibles. Un èxit com feia anys que no en vivíem. Fins i tot el 27 de setembre de 2015, tot i guanyar, que JuntsxSí no assolís la majoria absoluta i depengués d'un soci imprevisible com la CUP va aigualir-ne la celebració. Aquesta vegada però, la incògnita sobre el resultat era enorme. El fet de tenir els candidats a la presó i a l'exili, l'aplicació del 155 i la repressió de l'1O es poden considerar factors mobilitzadors per a l'independentisme, però en canvi, la marxa orquestrada d'empreses, la manca d'un full de ruta i d'expectatives clares de cara a l'assoliment de l'objectiu, podien allunyar de l'independentisme persones que l'any 2015 s'havien sentit atretes per la revolució dels somriures. Ara no hi ha gaires motius per somriure, l'estat espanyol ha exhibit la seva ànima autoritària amb tota l'energia i no sabem ben bé quins han de ser els nostres propers passos.
Tot i així hem plantat cara, tal com ho vam fer l'1 d'octubre defensant les urnes. En tres mesos hem hagut d'assumir un escenari de repressió que, per molt que fos previsible, no havíem experimentat fins ara, amb l'agreujant que, a diferència del que molts havien sostingut, aquesta repressió no ens ha obert les portes del reconeixement internacional. Els estats han preferit mirar cap a una altra banda, quan no han donat un suport explícit al govern espanyol, i les ONG internacionals han mostrat nivells d'interès diversos, però en cap cas no s'han compromès a favor del reconeixement de la República Catalana. Tanmateix, tot i no rebre els suports que alguns esperaven,  l'1O ha internacionalitzat com mai abans el plet català i el 21D ha ratificat de forma clara davant de les opinions públiques interessades d'Europa i de la resta del món, que al nostre país existeix una majoria social a favor de la independència, encara que no arribi al 50% dels vots emesos. La repressió estatal ens ha fet mal, però no ens ha vençut, en el camp democràtic els hem guanyat, quan havien apostat a fons per deixar l'independentisme en minoria al Parlament. Ara sabem millor de quin peu calcen i com reacciona la comunitat internacional. Això ens hauria de portar, amb les lliçons apreses durant aquest període, a afinar millor l'estratègia. Tenim un capital humà enorme, forjat no només en l'esperit festiu d'Onzes de Setembre assoleiats sinó també en la resistència a la persecució que va culminar l'1O, i que s'ha alçat tossudament després d'haver patit l'impacte de l'empresonament i l'exili dels nostres principals dirigents. El 21D va ser una gran victòria, encara que no la celebréssim gaire. Som un poble resilient,
després del sotrac ens hem d'aixecar de nou per bastir la República, sense ingenuïtats, deixant de  banda el pensament màgic que massa sovint ha impregnat el moviment, tocant de peus a terra però amb els objectius més clars que mai.






dissabte, 23 de desembre de 2017

Què és populisme ? em dius, mentre oneges la rojigualda a ritme de Manolo Escobar

L'unionisme, i també alguns analistes internacionals mal informats o mal intencionats, han volgut identificar l'independentisme amb els moviments populistes, emergents al món occidental des de la crisi de 2008. La realitat és exactament la contrària.  El perfil educatiu i social dels votants unionistes a Catalunya coincideix sospitosament amb el dels votants de les opcions considerades populistes, ja sigui Trump als EUA, el Brexit al Regne Unit o Le Pen a França. L'auge independentista no és la conseqüència, ni molt menys, de l'exacerbació identitària dels catalans, sinó de la constatació empírica que l'estat espanyol actua contra els nostres interessos en múltiples àmbits de la política, de l'economia i de la cultura. Així com els nous populismes posen en entredit les convencions del pensament políticament correcte i promouen el retorn a models d'estat nació propis de mitjans del S. XX, l'independentisme català s'ha cenyit en tot moment a una acció i a un discurs basats en el pacifisme i en l'adopció de la complexitat de les societats modernes, amb una clara voluntat d'obertura al món versus al replegament pregonat pel populisme. El civisme que ha caracteritzat totes les manifestacions, el rebuig de tota violència i de tota possible expressió de xenofòbia i de rebuig a l'altre, la celebració de la diversitat i la defensa dels drets humans, l'apel·lació a la democràcia i a la llibertat, són les banderes que identifiquen el moviment per la independència en  tota la seva extensió, a vegades amb un excés d'ingenuïtat. Res de més allunyat de l'agressivitat que tenyeix sovint  la reacció unionista. A Catalunya, el més semblant a un míting de Donald Trump o de Le Pen és una concentració espanyolista. La presència de grups d'ultradreta, la intolerància envers l'adversari politic, els incidents violents, el supremacisme identitari. Tot agreujat després de l'1-O, quan tot just dies després de l'atac combinat de Guardia Civil i Policia Nacional contra els ciutadans catalans que van participar al referèndum, milers d'unionistes van desfilar per la Via Laietana vitorejant aquelles forces policials, amb nul·la empatia envers els conciutadans que n'havien patit les agressions. La unitat d'Espanya es troba per sobre de la veritat i de qualsevol altre valor humà. Espanya com a realitat eterna i intocable, abans per voluntat divina, ara per obra i gràcia d'una constitució transformada en un ídol momificat, objecte de veneració obligatòria. Nostàlgia per un passat de certeses absolutes a ritme del hit de Manolo Escobar "Que Viva España", crides a la sang espanyola dels pares i dels avis, per damunt i al marge de qualsevol identificació amb la nació catalana, una nosa en la seva visió de l'Espanya "una, grande y libre".

divendres, 22 de desembre de 2017

L'endemà de Brussel·les.

Ahir, dia 7 de desembre de 2017, vam tornar a viure una jornada de glòria de l'independentisme català, quan entre 45.000 i 60.000 catalans, alguns diuen que fins i tot més, es van manifestar a Brussel·les per la llibertat dels nostres presos polítics i del nostre país. Va ser una nova exhibició de força cívica, ordre democràtic i alegria combativa; una injecció de moral tant per als que van ser-hi com per als que ens hi vam sentir representats. Poques reivindicacions, potser cap altra, poden organitzar una concentració com aquella a 1500 km de distància del seu origen, no debades l'experiència demostrativa acumulada durant els darrers 10 anys ens ha convertit en experts en l'art de la manifestació política.  

Però l'èxit d'ahir no pot fer perdre de vista que al cap de dues setmanes tenim unes de les eleccions més transcendentals de la nostra història, i és a les urnes on s'ha de  demostrar la força del nostre moviment. Massa sovint l'independentisme s'ha deixat enlluernar pels seus èxits de mobilització, gairebé atorgant més importància a la gent al carrer i a les estelades als balcons que als vots. I no és així, cal sortir al carrer per expressar les nostres reivindicacions, però en aquesta part del planeta, al final, la força de les idees es mesura a les urnes. Si en comptes d'un 48% dels vots en les eleccions de 2015, les opcions independentistes n'haguessin obtingut un 60%, la situació política, ara mateix, ens seria molt més favorable, comptant amb la mateixa oposició de l'estat espanyol. L'ordenament constitucional espanyol actua com un mur infranquejable per a la nostra llibertat, però per poder-lo saltar ens cal molta més força. El repte segueix sent convèncer més gent de la conveniència de l'estat propi, més enllà d'enamorar-nos de tot allò que sabem fer els que ja n'estem convençuts. Ara hem de passar una prova clau, revalidar la majoria absoluta independentista el 21D per desacreditar completament l'acció repressora de l'estat i seguir avançant. 

No és un repte gens fàcil, l'espanyolisme i els seus aliats estan més mobilitzats que mai.  Una nació sense estat que durant el darrer segle ha acollit onades successives d'immigració massiva fins a deixar la població d'origen autòcton en minoria, ho té molt difícil per articular una majoria social independentista. Els arguments per la independència són imbatibles. Catalunya té tots els elements per reeixir com a estat i alçar-se molt per damunt de la seva situació actual sota el jou espanyol, no només pel fet de disposar dels recursos del dèficit fiscal, sinó sobretot per la capacitat de legislar i prendre decisions estratègiques, d'acord amb els nostres interessos i necessitats, molt sovint oposats als de la "meseta castellana" que ens té sotmesos. Els unionistes però, emparant-se en la força de l'estat, s'han negat a tot debat racional en què es confrontessin de forma argumentada els avantatges i inconvenients que comporta disposar un estat propi en comparació amb el règim autonòmic actual. En el terreny de les idees tenen les de perdre, no poden oferir cap projecte il·lusionador per a Catalunya que no sigui una dolça decadència a major glòria d'Espanya

És per la manca d'arguments i raons que l'unionisme apel·la a la identitat espanyola de bona part de la ciutadania catalana, exacerbant el sentiment de pertinença a la nació dominant per combatre tot qüestionament de la integritat estatal. Han fet del cor un símbol de l'apel·lació a les vísceres en detriment del pensament racional. La crida de la sang, la sobrevaloració dels orígens per damunt de l'arrelament al país que s'ha escollit voluntàriament.  Tot s'hi val per mantenir una estructura de poder putrefacta i adversa als interessos dels catalans, també dels catalans d'origen espanyol. I si la mobilització identitària no és suficient per evitar la victòria independentista, s'escampa el virus de la por a l'empobriment: que si les pensions, que si la fugida d'empreses, que si l'aïllament, etc. Amenaces que no tenen res a veure amb les conseqüències reals de la independència de Catalunya sinó que no són altra cosa que les represàlies que l'estat pretén aplicar contra els catalans díscols. Al final, si tot això falla, no hi ha problema: fiscalia, judicatura, policia i exèrcit ja s'encarreguen de mantenir a ratlla els catalans. Amb tot aquests arsenal de recursos contra la independència, per què han de perdre el temps en debat seriosos que tenen perduts d'entrada?  

dimecres, 6 de desembre de 2017

Les institucions seran sempre nostres

El dia 20 de setembre, davant del Departament d'Economia, la gent tot sovint cridava un vell clam de guerra de l'esquerra independentista: "els carrers seran sempre nostres!" Per uns breus instants vaig viure la il·lusió que, trobant-nos davant de la seu del nostre ministeri d'hisenda, els congregats realment proclamaven "els calers seran sempre nostres", la qual cosa m'hauria semblat molt més adient i esperançadora. I si jo també he cridat "els carres seran sempre nostres", com a partícip de la litúrgia protestatària,  no puc deixar de pensar que és una expressió que denota vocació de resistència, no d'autèntica victòria, perquè el carrer és el que et queda quan ja no tens res més, i jo sóc dels que pensen que les lluites polítiques es fan per assumir el poder o condicionar efectivament l'exercici del poder per part dels qui el tenen. Que els carrers siguin nostres és necessari per resistir, però l'objectiu de l'independentisme no és controlar un espai físic canviant, indefinit i imprevisible com el carrer, sinó dotar Catalunya d'un estat propi. Per això m'hauria il·lusionat més que la gent cridés "els calers seran sempre nostres",  com a mostra de la clara voluntat de poder del poble català, tip que una administració tributària forastera espoliï els nostres recursos, i desitjós de disposar d'una hisenda pròpia, el dipòsit de combustible necessari perquè tot estat funcioni.
Des d'aquell 20 de setembre han passat coses molt grosses, la força repressora de l'estat espanyol, que tot just havia ensenyat la poteta, s'ha expressat apallissant votants l'1 d'octubre, empresonant a mig govern i als líders de l'ANC i d'Òmnium, perseguint a tot aquell qui gosi plantar cara al seu ordre polític, encara que sigui pacíficament, i suspenent l'autonomia de Catalunya via 155. 
L'independentisme s'enfronta a un nou escenari, molt sinistre per una banda, però que ofereix una oportunitat que no podem desaprofitar. Una aplicació prolongada en el temps del 155 era l'eina amb què l'espanyolisme pretenia deconstruir l'autonomia catalana i afeblir elements fonamentals de la nostra identitat. Aquell escenari ens hauria obligat a una oposició frontal i absoluta a l'aplicació del 155. Tanmateix, que el 155 decaigui amb la constitució del nou govern fa que els esforços de l'independentisme no s'hagin de centrar en una tasca d'oposició dura al nou ordre, sinó en guanyar les eleccions de forma clara i contundent, per seguir amb el procés cap a la independència, si bé sota nous paràmetres i amb noves lliçons apreses. 
Per molt que els carrers siguin nostres, per molt que organitzem les manifestacions més massives i pacífiques del planeta, per més que tinguem una societat civil organitzada i vibrant a favor del país, de poc servirà si no som capaços de guanyar unes eleccions crucials per a Catalunya. Sempre hem dit que volíem votar, i encara que unes eleccions no són el mateix que un referèndum, en què l'elecció és clara i binària, la força real de l'independentisme s'hi ha d'expressar igualment. No podem anar pel món dient que el referèndum de l'1O ens legitima per declarar la independència i ser incapaços de guanyar les eleccions del 21D. Llegeixo i escolto constantment, dins el món independentista, que la gent és la nostra força, que només el poble salva el poble, i moltes altres proclames que donen per fet el suport massiu i majoritari a la independència. Doncs és ara, quan el món sí que ens mira, quan hem de demostrar-ho guanyant les eleccions amb claredat, per recuperar les nostres institucions nacionals i seguir en el camí de la llibertat, molt més sinuós i accidentat del que alguns potser havien imaginat, però un camí que, davant l'autoritarisme espanyol, es revela més necessari que mai. 

divendres, 13 d’octubre de 2017

Seguim

Avui,dia 10 d'octubre, s'ha desfet una incògnita sobre la qual rumiàvem feia dies: la declaració d'independència. El mandat de l'1-O és clar i l'última cosa que ens podem permetre davant d'un adversari com l'estat espanyol és donar mostres de feblesa. Des de l'independentisme aquests dies s'ha incidit molt en la necessitat de declarar la independència el més aviat possible, i totes les anàlisis apuntaven que no hi havia una alternativa millor si l'objectiu és constituir-se com a estat independent. Ara bé, totes aquestes anàlisis, que jo comparteixo, eludeixen la qüestió essencial: com garantim que la declaració d'independència no sigui una mera proclama retòrica des de l'estrada del Parlament, carregada d'èpica i emoció, però sense efectes pràctics? És del tot previsible que l'estat utilitzarà tots els mitjans al seu abast per evitar que una DI sigui efectiva, des de l'article 155 Ce fins a la detenció del president i dels alts càrrecs del Govern, passant per la declaració de l'estat d'excepció o de setge. Qualsevol d'aquestes mesures generaria una resposta popular difícil de calibrar, però els catalans ens podríem arribar a trobar molt sols en la defensa de les nostres institucions si la valoració per part de la comunitat internacional és que el nostre govern ha tirat pel dret vulnerant directament l'ordenament jurídic espanyol. Els mitjans de comunicació més influents al món, que creen i expressen l'opinió de les elits dirigents d'Occident, tipus Financial Times, New York Times, WSJ, o The Economist, així com molts altres analistes internacionals, coincideixen en considerar il·legal el nostre referèndum, al qual neguen tota validesa. Deploren l'existència de l'independentisme i desitgen que l'estat espanyol romangui estable i unit, però alhora condemnen, amb més o menys intensitat, la repressió brutal de l policia contra els votants i acaben per reconèixer que existeix un conflicte entre Catalunya i Espanya que exigeix negociació entre les parts i fins i tot, la celebració d'un referèndum d'autodeterminació pactat. Com assenyalava en el post anterior, aquest reconeixement de la necessitat de negociar i la proposta d'un referèndum, per part dels portaveus d'un establishment que no té cap simpatia per la causa catalana, representa una victòria que no podem malbaratar. Tot i que el referèndum de l'1-O es consideri il·legal, el fet que se celebrés i que hi participessin gairebé 2,3 milions de persones, amb l'estat en contra. i l'acció criminal de la policia nacional i la Guardia Civil ha permès que el món visualitzés l'existència d'un conflicte que ens ha permès acumular un enorme capital polític. Però existia el risc que una DI sense xarxa ens fes perdre tot aquest capital, que facilités que l'estat ens esclafés davant la indiferència de la comunitat internacional. D'altra banda, però, no es podia deixar escapar el "momentum" generat per l'1-O, perquè igualment, al cap d'un temps hauríem restat indefensos davant l'estat. La meva opció era la DI amb xarxa, confiant que si el president optava per la DI és perquè disposava d'aquesta xarxa. La major part de ciutadans no disposàvem de prou informació per saber si existia o no, per la qual cosa no podíem fer altra cosa que confiar en el bon criteri del president. Ara, després d'escoltar el president, veiem que ell també vol el mateix, DI amb xarxa, i que la xarxa, avui mateix, encara no està del tot preparada. Per això l'ajornament de l'efectivitat de la DI és sumament important per explotar i fins i tot incrementar el capital polític acumulat durant aquests primers dies d'octubre. L'oferta de diàleg passa la pilota al camp contrari, amb l'aval que suposa l'interès mostrat per diferents personalitats i instàncies internacionals per exercir de mediadors, amb l'afegit d'un prec d'última hora per part de Donald Tusk, president del Consell Europeu, que si bé segueix indicant que la solució al conflicte s'ha de trobar en el marc constitucional espanyol, reconeix el president de Catalunya com a interlocutor en un diàleg que depassa l'àmbit intern.