Un èxit sense miratges

Que prop de dues-centes mil persones sobre un cens total de set-centes mil votin en un simulacre de referèndum i que en un 94% ho facin a favor d'una opció tan rupturista com la independència de Catalunya és un èxit que a mi mateix m'hauria resultat quasi inimaginable quatre mesos enrere. Quan es va començar a parlar de la consulta d'Arenys jo era molt escèptic, i segueixo creient que si no arriba a produir-se la intromissió de l'estat i l'afegit folclòric de la Falange la iniciativa no hauria passat d'un acte simbòlic amb una participació molt inferior al 41% finalment obtingut. Però la gran explosió mediàtica i política de la convocatòra va actuar de màquina mobilitzadora en l'àmbit local i immediatament va aixecar unes enormes expectatives en el camp creixent de l'independentisme, que s'han traduït en les convocatòries d'aquest diumenge passat i en les dues noves onades de consultes que es preveuen per a l'any vinent. L'excessiva expectativa generada ha fet que els resultats, tot i ser excel·lents,  hagin deixat un gust agredolç en molts dels qui hi havien abocat energies i il·lusió, que esperaven en molts més casos superar el 50% de participació, i alguns fins i tot generar una mena de terratrèmol des de la base que ens portés a la independència de cap. No ha estat així, però tampoc no hi havia cap dada objectiva per creure que seria així. L'èxit d'aquesta convocatòria el demostren resultats com el de Vic, on la participació ha estat la mateixa d'Arenys de Munt, quan és una població cinc vegades més gran i la convocatòria no comptava amb els elements mobilitzadors addicionals que es van produir al municipi del Maresme. Qualsevol que volta una mica per aquest país, para l'orella i es mira unes quantes dades de resultats electorals, d'enquestes sociològiques i fins i tot d'audiències televisives, s'adona que de la mateixa manera que l'independentisme transversal ha fet uns avenços espectaculars, hi ha una gran part dels habitants del Principat que, o bé és aliena al catalanisme,o bé hi té un interès ben minso. I dic catalanisme en un sentit ampli. Això implica que tota iniciativa basada en la mobilització massiva de la població a favor de Catalunya està limitada per topalls molt importants, que es reflecteixen en les dades de participació a les consultes. El cas d'Arenys de Munt és molt significatiu, tot i el gran interès que va despertar-hi la consulta hi va haver un 59% de veïns que no hi van participar. Això no vol dir que tots aquests fossin aliens al catalanisme, però una part significativa d'ells, sí. Ens condemna això a la derrota?, no, gens ni mica, però és la nostra realitat i cal tenir-ho ben present abans de fer volar coloms amb una excessiva alegria. Algú s'ha estranyat de l'altíssima abstenció dels nouvinguts,però potser ens hem cregut massa que la independència és una qüestió de millora econòmica i social i ens hem oblidat que per recolzar la independència d'una nació sense estat  com la nostra primer cal identificar-s'hi d'una forma més profunda que el simple fet de viure en qualsevol poble o ciutat catalana i fer-hi ús dels serveis públics. El catalanisme ha aconseguit captar alguns caps de brots d'aquests nous catalans, però la integració real demana molt més temps. I tanmateix estic convençut que amb la concurrència de les condicions necessàries, que ara no toca exposar, es pot guanyar un referèndum vinculant, però avui no es donen aquestes condicions i em sembla una pèrdua de temps aquesta insistència d'alguns sectors en demanar al Parlament que se'n faci una convocatòria. Em sembla molt més seriós i constructiu que aquests sectors es dediquin a enfortir Reagrupament i la seva futura candidatura que no pas aquests focs d'artifici. Per una vegada coincideixo amb en Puigcercós quan diu que no hem de posar el carro davant dels bous, ara mateix no disposem dels mitjans necessaris per plantejar un desafiament real a l'estat d'aquí a quatre dies. De la mateixa manera estic convençut que l'enquesta de la UOC que preveu una victòria del sí és la que millor reflecteix la realitat, perquè no se centra en la identitat política i nacional de les persones, sinó en allò que votarien en un referèndum d'autodeterninació real. Hi ha molta gent que no es considera independentista, i que fins i tot es defineix com a tant catalana com espanyola, que davant la possibilitat de triar optarien per la independència. Objectivament, tenint en compte els condicionants i que són fruit del voluntarisme, les consultes han estat un èxit que potser serà difícil de repetir en futures edicions, i el fet que la participació no hagi estat tan nombrosa com potser alguns s'esperaven té la virtut de no crear miratges que ens desviïn del camí cap a l'oasi real.

Tothom que pugui, a votar sí!

Aniversari feliç?

31 anys després de l'aprovació de la darrera Constitució espanyola l'Estatut de Catalunya, aprovat en referèndum l'any 2006 està pendent d'una més que possible castració a mans del TC, ja sigui física o química, tot i que es tracta d'un text fruit d'un pacte possibilista, pel qual la part catalana va acceptar retallar alguns elements de la proposta inicial aprovada pel Parlament el 30 de setembre de 2005 a canvi d'assolir un avenç real en termes d'autogovern, finançament i reconeixement nacional. Hi ha un problema procedimental, que el recurs d'inconstitucionalitat tan sols es pot admetre després d'haver-se fet el referèndum, però l'origen de tot plegat és molt més profund i es troba en l'article 1 de la mateixa constitució quan afirma que la sobirania nacional resideix en el poble espanyol, i en l'article 2, pel qual, tot i que s'hi reconeix el dret a l'autonomia de nacionalitats i regions, es nega el caràcter plurinacional de l'estat. D'acord amb la constitució la voluntat del poble català està subordinada a la sobirania del poble espanyol, i a partir d'aquí poden fer amb nosaltres el que vulguin. El Regne d'Espanya és plurinacional, com ho són el Regne Unit i Bèlgica, la diferència és que en aquests altres dos estats europeus aquest fet hi és plenament assumit, fins i tot abans de la "devolution" a Gal·les i a Escòcia, i en canvi aquí, tot i les referències a l'existència de "nacionalitats" i a la pluralitat lingüística, l'estat es concep com a uninacional espanyol, és a dir, el fruit de l'expansió de l'antic Regne de Castella. La Constitució espanyola permetria lectures molt més favorables a la plurinacionalitat, però sempre serien fruit de la "generositat" del conjunt del poble espanyol envers unes autonomies que demanen més poder polític. Si a això hi afegim que el clima polític dominant és precisament el contrari a la "generositat" envers Catalunya, el drama està servit. Ara bé, les respostes no han de ser de foguerada a cop calent, sinó una estratègia intel·ligent a mitjà termini per superar el marc espanyol que ens limita i ens amenaça amb l'assimilació cultural i lingüísitca.

"If", que gran en Kipling...

IF you can keep your head when all about you
Are losing theirs and blaming it on you,
If you can trust yourself when all men doubt you,
But make allowance for their doubting too;
If you can wait and not be tired by waiting,
Or being lied about, don't deal in lies,
Or being hated, don't give way to hating,
And yet don't look too good, nor talk too wise:
If you can dream - and not make dreams your master;
If you can think - and not make thoughts your aim;
If you can meet with Triumph and Disaster
And treat those two impostors just the same;
If you can bear to hear the truth you've spoken
Twisted by knaves to make a trap for fools,
Or watch the things you gave your life to, broken,
And stoop and build 'em up with worn-out tools:
If you can make one heap of all your winnings
And risk it on one turn of pitch-and-toss,
And lose, and start again at your beginnings
And never breathe a word about your loss;
If you can force your heart and nerve and sinew
To serve your turn long after they are gone,
And so hold on when there is nothing in you
Except the Will which says to them: 'Hold on!'
If you can talk with crowds and keep your virtue,
' Or walk with Kings - nor lose the common touch,
if neither foes nor loving friends can hurt you,
If all men count with you, but none too much;
If you can fill the unforgiving minute
With sixty seconds' worth of distance run,
Yours is the Earth and everything that's in it,
And - which is more - you'll be a Man, my son!

Solidaritat de la premsa catalana

És destacable que els principals diaris catalans s'hagin posat d'acord per publicar un mateix editorial, encara que l'estatut de 2006 es consideri del tot insuficient no deixa de ser un acte d'alt contingut patriòtic que tota la premsa del país hagi deixat de banda les seves diferències per denunciar el paper que el TC està jugant en el procés estatutari. Hem de valorar positivament que fins i tot diaris habitualment dòcils amb el sistema s'avinguin a assenyalar la ignomínia en què s'ha instal·lat un òrgan clau de l'estat. I de la mateixa manera que des que tinc ús de raó estic convençut que a Catalunya ens cal un estat propi, i sent com sóc molt crític amb el paper indigne de corretja de transmissió dels interessos del PSC que estan  jugant alguns d'aquests diaris en aquesta etapa final del règim tripartit, si Déu vol,  em trec el barret davant aquesta demostració de cohesió nacional i la reprodueixo en aquest espai:

Després de gairebé tres anys de lenta deliberació i de contínues maniobres tàctiques que han malmès la seva cohesió i han erosionat el seu prestigi, el Tribunal Constitucional pot estar a punt d’emetre sentència sobre l’Estatut de Catalunya, promulgat el 20 de juliol del 2006 pel cap de l’Estat, el rei Joan Carles, amb el següent encapçalament: “Sapigueu: que les Corts Generals han aprovat, els ciutadans de Catalunya han ratificat en referèndum i jo vinc a sancionar la llei orgànica següent”. Serà la primera vegada des de la restauració democràtica de 1977 que l’alt tribunal es pronuncia sobre una llei fonamental ratificada pels electors. L’expectació és alta.

L’expectació és alta i la inquietud no és escassa davant l’evidència que el Tribunal Constitucional ha estat empès pels esdeveniments a actuar com una quarta cambra, confrontada amb el Parlament de Catalunya, les Corts Generals i la voluntat ciutadana lliurement expressada a les urnes.

Repetim, es tracta d’una situació inèdita en democràcia. Hi ha, no obstant, més motius de preocupació. Dels dotze magistrats que componen el tribunal, només deu podran emetre sentència, ja que un (Pablo Pérez Tremps) està recusat després d’una tèrbola maniobra clarament orientada a modificar els equilibris del debat, i un altre (Roberto García-Calvo) ha mort. Dels deu jutges amb dret a vot, quatre continuen en el càrrec després del venciment del seu mandat, com a conseqüència del sòrdid desacord entre el govern central i l’oposició sobre la renovació d’un organisme definit recentment per José Luis Rodríguez Zapatero com el “cor de la democràcia”. Un cor amb les vàlvules obturades, ja que només la meitat dels seus integrants estan avui lliures de contratemps o de pròrroga. Aquesta és la cort de cassació que està a punt de decidir sobre l’Estatut de Catalunya. Per respecte al tribunal –un respecte sens dubte superior al que en diverses ocasions aquest s’ha mostrat a ell mateix– no farem més al·lusió a les causes del retard en la sentència.

La definició de Catalunya com a nació al preàmbul de l’Estatut, amb la consegüent emanació de “símbols nacionals” (¿que potser no reconeix la Constitució, al seu article 2, una Espanya integrada per regions i nacionalitats?); el dret i el deure de conèixer la llengua catalana; l’articulació del Poder Judicial a Catalunya, i les relacions entre l’Estat i la Generalitat són, entre altres, els punts de fricció més evidents del debat, d’acord amb les seves versions, ja que una part significativa del tribunal sembla que està optant per posicions irreductibles. Hi ha qui torna a somiar amb cirurgies de ferro que tallin de soca-rel la complexitat espanyola. Aquesta podria ser, lamentablement, la pedra de toc de la sentència.

No ens confonguem, el dilema real és avanç o retrocés; acceptació de la maduresa democràtica d’una Espanya plural, o el seu bloqueig. No només estan en joc aquest o aquell article, està en joc la mateixa dinàmica constitucional: l’esperit de 1977, que va fer possible la pacífica Transició. Hi ha motius seriosos per a la preocupació, ja que podria estar madurant una maniobra per transformar la sentència sobre l’Estatut en un verdader tancament amb pany i forrellat institucional. Un enroc contrari a la virtut màxima de la Constitució, que no és altra que el seu caràcter obert i integrador. El Tribunal Constitucional, per tant, no decidirà únicament sobre el plet interposat pel Partit Popular contra una llei orgànica de l’Estat (un PP que ara es reaproxima a la societat catalana amb discursos constructius i actituds afalagadores). L’alt tribunal decidirà sobre la dimensió real del marc de convivència espanyol, és a dir, sobre el més important llegat que els ciutadans que van viure i van protagonitzar el canvi de règim a finals dels anys setanta transmetran a les joves generacions, educades en llibertat, plenament inserides en la complexa supranacionalitat europea i confrontades als reptes d’una globalització que relativitza les costures més rígides del vell Estat nació. Estan en joc els pactes profunds que han fet possible els trenta anys més virtuosos de la història d’Espanya. I arribats a aquest punt és imprescindible recordar un dels principis vertebradors del nostre sistema jurídic, d’arrel romana: Pacta sunt servanda, els pactes s’han de complir.

Hi ha preocupació a Catalunya i cal que tot Espanya ho sàpiga. Hi ha alguna cosa més que preocupació. Hi ha un creixent atipament per haver de suportar la mirada irada dels que continuen percebent la identitat catalana (institucions, estructura econòmica, idioma i tradició cultural) com el defecte de fabricació que impedeix a Espanya assolir una somiada i impossible uniformitat. Els catalans paguen els seus impostos (sense privilegi foral); contribueixen amb el seu esforç a la transferència de rendes a l’Espanya més pobra; afronten la internacionalització econòmica sense els quantiosos beneficis de la capitalitat de l’Estat; parlen una llengua amb més pes demogràfic que el de diversos idiomes oficials a la Unió Europea, una llengua que en lloc de ser estimada, resulta sotmesa tantes vegades a l’obsessiu escrutini de l’espanyolisme oficial. I acaten les lleis, per descomptat, sense renunciar a la seva pacífica i provada capacitat d’aguant cívic. Aquests dies, els catalans pensen, sobretot, en la seva dignitat; convé que se sàpiga.

Estem en vigílies d’una resolució molt important. Esperem que el Constitucional decideixi atenent les circumstàncies específiques de l’assumpte que té entre mans –que no és sinó la demanda de millora de l’autogovern d’un vell poble europeu–, recordant que no existeix la justícia absoluta, sinó només la justícia del cas concret, raó per la qual la virtut jurídica per excel·lència és la prudència. Tornem a recordar-ho: l’Estatut és fruit d’un doble pacte polític sotmès a referèndum. Que ningú es confongui, ni malinterpreti les inevitables contradiccions de la Catalunya actual. Que ningú erri el diagnòstic, per molts que siguin els problemes, les desafeccions i les contrarietats. No som davant d’una societat feble, postrada i disposada a assistir impassible al deteriorament de la seva dignitat. No desitgem pressuposar un desenllaç negatiu i confiem en la probitat dels jutges, però ningú que conegui Catalunya posarà en dubte que el reconeixement de la identitat, la millora de l’autogovern, l’obtenció d’un finançament just i un salt qualitatiu en la gestió de les infraestructures són i continuaran sent reclamacions tenaçment plantejades amb un amplíssim suport polític i social. Si és necessari, la solidaritat catalana tornarà a articular la legítima resposta d’una societat responsable.

Marc Guerrero: la Catalunya excel·lent.

Que en Marc Guerrero hagi estat elegit vicepresident de l'ELDR té un mèrit enorme, perquè al capdavall, què és Catalunya en el marc de la UE i del conjunt d'Europa?, no passem de ser una regió amb cultura pròpia però poc coneguda, amb una economia mitjana i un atur elevat. I què és CDC en el marc de l'ELDR?, un partit d'una nació sense estat que ni tan sols no governa, només té un eurodiputat i cap comissari europeu. Però tot i així Convergència ha estat l'amfitriona, a Barcelona, d'un congrés del partit liberal europeu, i un representant de CDC, en Marc Guerrero, ha estat un dels quatre vicepresidents escollits entre vuit candidats, inclòs el ministre irlandès que ha capitenajat la campanya per a l'acceptació del Tractat de Lisboa, i que no ha estat elegit. Convergència té prestigi dins el món liberal europeu, un prestigi que s'ha reforçat amb l'esplèndida organització del congrés de Barcelona, i que no es pot delligar dels molts anys de participació de la JNC en el LYMEC, el moviment juvenil de l'ELDR, del qual el mateix Marc Guerrero ja n'havia estat secretari general. Una llarga trajectòria d'implicació amb veu pròpia en una organització internacional que s'ha traduït en la realitat que tant Convergència com la JNC hi tenen un pes molt superior al que els correspondria en funció estricta d'allò que són i representen a escala europea. Aquest prestigi tan sols es pot explicar per la qualitat de les persones que s'hi han implicat,  per la seva feina i pels valors de CDC i de la JNC en el seu conjunt. Que en Marc Guerrero sigui vicepresident de l'ELDR no obeeix a cap quota ni a cap intercanvi de cromos, sinó a les  seves capacitats  i al respecte que s'hi han guanyat ell i Convergència. Aquí no hi ha trampes, en una organització d'àmbit europeu amb 56 partits membres, molts dels quals formen part de governs estatals, amb 10 comissaris de la UE i 76 eurodiputats, no és fàcil despuntar-hi, sobretot quan s'és membre d'un soci petit i sense poder polític. Massa sovint els membres del tripartit, quan van pel món representant Catalunya, ens fan quedar malament: al president el prenen pel traductor o l'assistent, i el gran intel·lectual i ideòleg tartarinesc que fa de vicepresident, tan aviat es fa la foto amb una corona d'espines a Jerusalem com s'emporta a casa la llança que un cap de tribu regala a la Generalitat. L'elecció d'en Marc és una alenada d'autoestima per al país i demostra que sota la grisor tripartita hi batega vida intel·ligent i de primer nivell europeu. 

Espanya perd posicions

La designació del president i de la nova "superministra" d'afers exteriors de la UE és un nou episodi de la pèrdua de posicions de l'estat espanyol en l'àmbit internacional. No diria el mateix si un dia abans TV3 no hagués assegurat, crec que erròniament, que el ministre Moratinos era un dels aspirants més ben situats per al càrrec europeu d'exteriors. Avui llegia que han jugat en contra del candidat espanyol el no-reconeixement de Kosovo i les seves estretes relacions amb el règim castrista de Cuba, però dubto que la seva fos una candidatura que mai hagués comptat amb gaires possibilitats, quan els dirigents de la Unió havien de quadrar una equació que reconegués el predomini del Partit Popular europeu, compensés el Partit Laborista britànic per l'exclusió de Tony Blair i situés una dona en una de les dues places en joc. L'elecció d'en Moratinos hauria estat una sopresa, tant pels factors esmentats com perquè avui el govern espanyol no es troba entre els més influents d'Europa, un fet al qual no és aliè el mateix interessat. Hi va haver una època que els espanyols arrasaven en l'àmbit internacional, l'exemple més evident és el de Javier Solana, que justament ara serà substituït com a màxim responsable de la política exterior de la UE, però molts altres personatges havien ocupat càrrecs de primera línia: José María Aznar com president de la Internacional Demòcrata de Centre (quan n'era secretari general el seu futur gendre Alejandor Agag), Enrique Barón i José María Gil-Robles com a presidents del Parlament Europeu, el mateix Solana com a secretari general de l'OTAN,  Moratinos com a Representant Especial de la UE per al procés de pau al Pròxim Orient, o Carlos Westendorp com a Alt Representant de la UE a Bòsnia-Hercegovina. Tant Felipe González com Aznar tenien més pes en l'escenari internacional que no pas Rodríguez Zapatero, tot i invents com l'Aliança de Civilitzacions, que potser ha permès millorar les relacions d'Espanya amb països musulmans, però no ha tingut cap transcendència real. Si anem cap a un món configurat pels EUA com a gran superpotència, la Unió Europea i les potències emergents de la Xina, l'Índia i Brasil, i actors regionals importants com Rússia i potser l'Iran,  no estem parlant dels àmbits en què l'actual govern espanyol es mou amb més comoditat. I a tot això encara hi podem afegir el factor de la indecisió i la no assumpció de riscos en l'ús de la força en missions com ara la d'Afganistan, on països que han patit més baixes de soldats han denunciat l'actitud espanyola, o la gestió de la crisi de l"Alakrana", no tant pel fet que s'hagi pagat el rescat sinó per la ineptitud de les mesures que s'han adoptat per evitar que es torni a produir. El govern Zapatero ha preferit autoritzar la contractació de mercenaris, amb un Reial Decret de discutible legalitat,  que no pas implicar la seva Armada en la protecció dels vaixells sota pavelló espanyol, l'actuació que segons els tècnics militars seria més efectiva. La pèrdua pes internacional d'Espanya no hauria de ser negativa per a Catalunya, tot el contrari, la feblesa de l'estat espanyol crea noves oportunitats per a l'acció internacional del govern i de les entitats catalanes, atès que són els representants  espanyols a l'exterior els que més sovint boicotegen les iniciatives de presència directa de les institucions catalanes, sens perjudici que en molts àmbits l'única forma de tenir-hi veu i vot és amb un estat propi.  Ara el repte per als catalans és saber aprofitar en benefici del país un entorn internacional probablement menys hostil envers les nostres aspiracions nacionals. La celebració a Catalunya del congrés del partit liberal europeu, l'European Liberal, Democrat and Reform Party (ELDR),  convidat per CDC, és un bon exemple del que es pot aconseguir quan no hi ha interferències espanyoles. No hi ha cap partit espanyol que formi part de l'organització europea, l'altra foça política liberal de l'estat que n'és membre és Unió Mallorquina,  i això facilita que CDC hi tingui un pes més gran i alhora hi participi com a partit nacional català, amb ple reconeixement, fins al punt que el congrés se celebra a Barcelona, Convergència hi actua com a partit amfitrió, l'Artur Mas hi pronuncia discursos de benvinguda i de cloenda i en Marc Guerrero acaba de ser elegit vicepresident i  membre del buró de l'ELDR. Se'm fa difícil pensar que tot plegat fos possible si hi hagués algun partit parlamentari d'àmbit espanyol que també formés part de la mateixa organització, perquè el més probable és que hagués esmerçat tots els seus esforços per evitar que una cita com la de Barcelona es produís i Catalunya hi fos reconeguda com un país més.