diumenge, 4 de desembre de 2016

Infidels a la democràcia.

La mort de Fidel Castro ha posat al descobert la falta de compromís democràtic d'una part de l'esquerra d'aquest país. Per a mi ha estat una certa sorpresa. Puc entendre algunes actituds romàntiques envers la revolució cubana i al que va significar Fidel com a símbol durant molts anys, sobretot per als qui desconeixien el pa que es donava a l'illa, però em semblen del tot condemnables els elogis fúnebres que n'han entonat polítics als quals considerava demòcrates. Em sorprèn perquè alguns dels qui avui més han plorat la mort del dictador caribeny, creador d'un règim totalitari que encara es manté, són els qui exhibeixen més zel en l'exigència d'eradicació de qualsevol símbol vinculat al franquisme, un règim que, malgrat tot, va finir als anys 70. El comunisme cubà no s'ha quedat pas curt en a seva actuació repressiva, les estimacions sobre el nombre de persones executades per l'estat oscil·len entre les 6.000 i les 17.000 víctimes mortals. Després de la caiguda del mur de Berlín, Cuba deu ser el  país, a a banda de Corea del Nord, que més s'aproxima al malson  totalitari descrit per Orwell a "1984", amb un control absolut de la vida dels individus, des del bressol a la tomba, gràcies a l'absència de sector privat i a la vigilància exercida pels cossos de seguretat i pels Comitès per a la Defensa de la Revolució, presents a totes les comunitats de veïns. Oposar-se al règim pot comportar tota mena de càstigs, des de la pèrdua del lloc de treball  fins a la mort, passant per empresonaments de diferents durades. Per fer-ho més bonic, el castrisme ha estat un desastre econòmic. Als anys 50 Cuba es trobava entre els països més rics d'Amèrica Llatina, i ara n'és un dels més pobres. Durant tot aquest període, des de 1958 fins a l'actualitat,  el PIB s'ha duplicat a gairebé tota la regió i en canvi a Cuba tan sols s'ha incrementat un 5%.
Considero el franquisme un règim abominable, per la seva persecució dels dissidents, per  la  seva negació de les llibertats i pel seu intent de genocidi cultural de Catalunya. Però em sembla que l'esquerra castrista perd autoritat moral per denunciar que l'estat espanyol segueixi subvencionant la "Fundación Francisco Franco" quan es dedica a tuitejar proclames de suport al "Comandante" i la cantarella de "hasta la victoria, siempre", que a les oïdes dels cubans represaliats i/o exiliats deu sonar com allò del "Caudillo por la gracia del Dios" i d'"Arriba España". Aplaudir Castro és fer com Margaret Thatcher quan va anar  a prendre el te amb Augusto Pinochet, per donar-li suport en un moment en què era reclamat per la justícia espanyola, Des del compromís democràtic les dictadures es rebutgen, en primer lloc, per la seva negació de drets i llibertats, no en funció de la nostra afinitat ideològica amb les polítiques econòmiques i socials que poden portar a terme, però m'ha quedat clar que per a molts primer és l'esquerra i després, si convé, la democràcia.  Un concepte que. com diu en Pisarello, no és estàtic, sinó que t'hi aproximes o te n'allunyes segons les necessitats del moment. Estem avisats. 

diumenge, 29 de maig de 2016

La llengua ferida

Fa anys l'independentisme considerava el 23 d'abril, Sant Jordi, com el "Dia de Lluita per la Llengua", però em sembla que avui aquesta expressió ja no es fa servir i la defensa de la normalització del català gairebé ha esdevingut "políticament incorrecte". Si ho fas els unionistes et titllen de nazi i racista,  i una part de l'independentisme et diu que això perjudica l'eixamplament de la base social per a l'estat propi. Encara estic sobtat pel l'agror que va generar, dins mateix de l'independentisme, una manifest com el del grup koiné. Òbviament aquell manifest incorre en errors tàctics, segurament el més gruixut sigui el de qualificar de "colonització involuntària" la immigració castellanoparlant.  És una expressió que es presta ha interpretacions errònies, i ha servit en safata un argument fals per portar el debat al terreny més desitjat pels unionistes, l'enfrontament etnolingüístic. En el debat polític, i encara que el manifest el signin lingüistes el seu contingut és polític, cal ser especialment curós amb el llenguatge, i en aquest cas no s'ha tingut prou en compte l'ús esbiaixat que es podia fer de la referència a la immigració.

Potser el llenguatge del manifest no és el més encertat i el moment no és el més oportú, però el fons del que plantegen és per pensar-hi: hi ha una clara regressió en l'ús i en la qualitat de la llengua; l'actual política lingüística és insuficient per garantir la normalitat del català en el seu territori històric, i el bilingüisme formal acaba traduint-se en el domini de la llengua més forta i la progressiva desaparició de la més feble. En definitiva, ens diuen, assolir la independència però mantenir l'actual model lingüístic no garantirà el futur de la llengua catalana. 

Probablement aquest manifest no hauria aparegut, o no hauria tingut tan il·lustres adhesions, si abans diversos líders i portaveus de l'independentisme no haguessin posat tant d'èmfasi en el bilingüisme oficial i en la neutralitat lingüística de la futura República Catalana, amb la idea que només així pujaran al vaixell sobiranista prou passatgers castellanoparlants com perquè esdevingui sòlidament majoritari. Comparteixo la necessitat que l'independentisme guanyi terreny entre els col·lectius que fins ara s'hi han mostrat més refractaris, però la fórmula no pot ser la renúncia a la plena normalització del català.

El catalanisme ha fet un gran salt endavant esdevenint sobiranista, però ha retrocedit en la defensa d'una identitat nacional catalana integradora. Els ideòlegs més influents del sobiranisme van arribar a la conclusió que el projecte independentisme havia de plantejar-se com una proposta identitàriament neutra, perquè així s'hi adheririen, per motius socioeconòmics, els catalans que se senten espanyols i les darreres onades migratòries procedents d'arreu del món. Aquesta proposta té un sentit pragmàtic: es pretén que l'independentisme esdevingui majoritari superant les barreres identitàries que n'impedeixen el creixement, però parteix d'una base ideològica molt lligada a l'esquerra, d'una banda, i al liberalisme globalista, d'una altra ( que en això coincideixen plenament), promotors del multiculturalisme i de la desvinculació entre nació política i identitat cultural.

Ningú no ha de témer pel castellà a Catalunya: una llengua parlada per tothom, idioma habitual d'una majoria, compartit per centenars de milions de persones al món i amb una oferta cultural i d'entreteniment immensa. Sigui quin sigui el marc legal, el castellà no té cap risc de desaparèixer ni de fer cap retrocés rellevant al nostre país. Assumida aquesta realitat, que hauria de deixar ben tranquils els qui pateixen per la salut de la llengua de Pérez-Reverte al Principat, el catalanisme, si vol ser fidel a la seva pròpia raó de ser, no pot renunciar a l'objectiu que la llengua de l'estat català, és a dir, de totes les administracions i de tots els poders públics, sigui la catalana, i sobretot, a fer possible que a Catalunya es pugui viure en català: que es faci servir amb normalitat en l'activitat professional i en l'oci, en els àmbits més formals i al carrer.

Més enllà dels encerts i desencerts del manifest, ens hem de demanar si ens preocupa o no que es pugui viure plenament en català a Catalunya; que la nostra llengua, que és de tots els catalans, no només dels qui la tenen per llengua materna, es pugui parlar amb normalitat amb tothom que viu en aquest país, sense haver de fer cap exercici de militància lingüística; un objectiu que va molt més enllà de l'oficialitat o cooficialitat de la llengua.

dissabte, 7 de maig de 2016

La nació dels valencians

Coincidint amb la Diada del País Valencià, el 25 d'abril,  vaig acabar de llegir un assaig clàssic de J.F. Mira reeditat l'any passat, "La Nació dels valencians", que també es pot llegir com una revisió actualitzada del primigeni  "Nosaltres, els valencians" de Joan Fuster. Mira fa un viatge per la història del País Valencià, desfà mites i tòpics que encara determinen la imatge que en tenen propis i forans,  i proposa una valencianisme polític no lligat al nacionalisme català, però inequívoc en la defensa de la unitat lingüística i en el reconeixement dels orígens catalans de la identitat valenciana, reinvindicatiu fins i tot del concepte cultural de Països Catalans. L'autor, que compta l'antropologia entre els seus camps de coneixement, descarta que es puguin descriure elements identitaris propis i singulars de tots  els valencians, compartits arreu del seu territori. Allò que ha configurat el País Valencià és una entitat política, el Regne de València, fundat per Jaume I l'any 1239 i abolit per Felip V l'any 1707. Un estat medieval, creat arran de la conquesta catalana i aragonesa, que va perllongar la seva existència durant prop de cinc segles, fins a la victòria borbònica durant la Guerra de Successió.

Si avui existeix un País Valencià és perquè durant prop de cinc segles va existir-hi un regne amb les seves pròpies lleis i institucions, si bé integrat dins la Corona d'Aragó,  dins de la Monarquia hispànica des del S. XV. Els  valencians d'avui són els hereus dels colonitzadors cristians que es van instal·lar al Regne a partir de la conquesta, uns nous pobladors de diversos orígens i procedències però amb un clar predomini català, tal com ho demostra l'hegemonia de la llengua catalana a la major part del territori i tal com era reconegut pels ciutadans que proclamaven la seva condició de valencians de nació catalana, almenys fins al S.XV. Des de l'origen la llengua catalana ha estat la llengua pròpia dels valencians, per això l'anomenen llengua valenciana, si bé les elits van iniciar un procés de castellanització, que encara dura, a partir de l'arribada de la dinastia Trastàmara al tron de la Corona d'Aragó. La castellanització de les classes dirigents, afegit a l'origen forani de moltes d'aquestes elits, ha estat determinant perquè, almenys des de la fi del Regne, el discurs polític absolutament dominant hagi estat el del nacionalisme espanyol, fins al punt que per a una majoria de valencians és impossible imaginar-se com a una altra cosa que no sigui com a nacionalment espanyols. A això cal afegir-hi el fraccionament territorial que va comportar la provincianització de 1833, a partir de la qual van sorgir identitats provincials que van deixar d'identificar-se com a valencianes, alhora que aquest gentilici restava reduït als límits territorials de la província de València. És més, la definició d'una certa identitat regional-folklòrica valenciana es va fer a partir de les tradicions de la capital i de l'horta circumdant, deixant de banda la realitat d'un País molt més gran, amb una cultura pròpia molt més rica i diversa.

Per això l'impacte de Fuster i del valencianisme pancatalanista que apareix a partir dels anys 60 és tan important, perquè fa possible que els valencians es vegin a si mateixos com a membres d'una comunitat nacional diferent de la castellanoespanyola, i revaloritzin la seva pròpia identitat, començant per la llengua, no com una peculiaritat regional de segona categoria, sinó com una identitat nacional tan digna com qualsevol altra.  Tot i el caràcter minoritari d'aquest valencianisme, la seva influència va ser notable durant la transició, i si bé no en va sortir victoriós, va ser prou potent com per obligar els defensors de l'status quo a definir-s'hi en contra.

Per a Mira el pancatalanisme polític no té recorregut al País Valencià, no se sustenta en antecedents històrics reals i està molt allunyat del sentiment de la immensa majoria de la població, valencianoparlant o no. Tanmateix, el referent nacional català va permetre disposar d'una corpus ideològic i d'acció prou potent com perquè el nou valencianisme s'hi recolzés en els seus inicis. Per a l'autor, l'autonomia, amb totes les seves limitacions, representa una oportunitat perquè els valencians tornin a veure's a si mateixos com un poble i no com una regió provincianitzada de l'Espanya castellana,  una consciència que acabarà donant els seus fruits, encara que no en un sentit nacional català. J.F. Mira anota, en l'edició de 2015, que aquells fruits que ell anunciava l'any 1997, any de la primera edició del llibre, costen més d'arribar del que ell preveia,  però això no obstant, afegirem nosaltres, els darrers canvis polítics a la Generalitat i en molts ajuntaments dels nostres germans del sud es poden veure com una llum d'esperança en el camí de la construcció de la nació dels valencians.


diumenge, 20 de març de 2016

Recuperar l'espai natural

S'ha obert el debat sobre com ha de ser el nou partit que substituirà Convergència Democràtica de Catalunya, un diàleg interior que de moment gira a l'entorn dels tres eixos definidors de la nova força: la ideologia, l'estratègia i l'organització. En el marc d'aquest debat és recurrent fer crides a la necessitat de conquerir nous espais, d'arribar a sectors de la població que avui estan allunyats del que representa CDC. És una ambició legítima i necessària per a una força que aspira a ser majoritària, però abans de fer aquest pas el nou partit ha de superar la principal limitació que té l'actual Convergència, que és guanyar-se la confiança de les persones que en comparteixen la ideologia i els valors però que han deixat de votar-la, o bé no ho han fet mai. Està molt bé especular sobre quins missatges cal emetre i quines accions cal emprendre per guanyar suports en els barris metropolitans que voten en clau espanyola, o entre els joves seduïts per la "nova política", però abans de res cal aplegar el suport de la gent que, conscientment o no, ja comparteix el model de país que defensa CDC, encara que darrerament molts hagin optat per ERC, potser l'abstenció i fins i tot UDC.

Tinc amics, coneguts i saludats que, tot i ser sobiranistes i tenir uns plantejaments polítics, socials i econòmics que podríem considerar de centre -des del centreesquerra fins al centredreta-, voten ERC, un partit que malda per ressaltar la seva identitat d'esquerres i atreure els sobiranistes de l'entorn del PSC i d'ICV. Més enllà de les meves impressions subjectives, els resultats de les eleccions en què la força sobiranista més votada ha estat ERC, és a dir, les darreres europees i estatals, ens indiquen que una part substancial dels seus electors o bé són ex-votants de CiU o bé corresponen al perfil sociocultural dels votants de l'extinta CiU.  També es pot comprovar la simetria existent entre el nombre de regidors guanyats per ERC  i els perduts per CiU a les ciutats metropolitanes en les darreres eleccions municipals. Vist així, el primer repte que haurà d'afrontar la força successora de CDC serà el de seduir tots els "convergents", tant els que votaven CiU com els altres, que majoritàriament s'han decantat per ERC. Només si la nova força guanya una clara i sòlida hegemonia en el seu espai natural, el centre sobiranista, podrà conquerir altres espais.

La història de Convergència Democràtica de Catalunya és una història d'èxit, amb reiterades victòries electorals, una extensíssima obra de govern i la capacitat demostrada de resistir i reforçar-se des de l'oposició. Convergència ha tingut també una època electoral daurada, la de les successives majories absolutes del president Pujol, entre 1984 i 1995. El passat esplendorós condiciona la forma com des del partit s'afronten els reptes de futur. D'una banda, sobretot entre els militants més veterans, existeix la temptació de tornar a les formes i als plantejaments que tan bons resultats van proporcionar anys enrere, ignorant que el context polític, les formes de comunicació amb la gent,  i nosaltres mateixos, han canviat indefectiblement. Tendim a donar per feta la fidelitat de col·lectius socials que en realitat han diversificat les seves opcions electorals, alhora que obrim debats sobre com arribar a altres col·lectius molt més allunyats de les nostres posicions.

A les ciutats de l'àrea metropolitana de Barcelona, on CiU no era alternativa de govern i on els candidats locals acostumen a ser poc coneguts per la població, el vot que Convergència obté a les municipals és el dels seguidors de pedra picada. Per això la debacle experimentada en aquest territori el passat més de juny, tot i que CiU va tornar a ser la primera força municipal al conjunt del país, és la prova més evident de l'erosió patida per la marca convergent, amb un nucli dur de votants reduït a la mínima expressió, sense prou força com per obtenir cap regidor en poblacions tan importants com Santa Coloma de Gramenet, Cornellà o Viladecans.

Des de les municipals han passat coses molt importants: una nítida aposta independentista de CDC, la conseqüent ruptura de CiU i l'èxit de JuntsxSí. Tot i així, Democràcia i Llibertat va obtenir un resultat molt discret, amb tan sols 8 escons. Novament s'ha pogut constatar com la candidatura convergent retrocedia a tot arreu i ERC es nodria en bona part d'antics votants de CiU.  I no deixa de ser paradoxal: milers de catalans que l'any 2011 van votar una candidatura encapçalada per Duran i Lleida ho han fet ara per una llista tan escorada a l'esquerra com la de Gabriel Rufián i Joan Tardà.

Una lectura simplista diria que una part dels nostres antics electors han evolucionat cap a posicions pròximes a l'anticapitalisme. A partir d'aquí hom podria inferir que la fórmula per retornar aquells fills pròdigs a la casa pairal convergent passa perquè el nou partit assumeixi nítidament bona part del missatge i  de l'agenda política de l'esquerra. La realitat però, sempre és més complexa. No podem menystenir la possibilitat que alguns antics votants convergents hagin experimentat una transformació ideològica, induïda pels trasbalsos de la crisi econòmica, i s'hagin deixat seduir pels cants dels marxistes postmoderns. En aquest cas parlaríem d'exvotants que han abandonat l'espai natural convergent, per la qual cosa qualsevol intent de recuperar-los a curt termini estarà abocat al fracàs. Però no tenim motius per creure que aquesta mutació hagi afectat la majoria dels nostres exvotants, que probablement comparteixen els mateixos valors de llibertat, responsabilitat individual i solidaritat que amb més o menys encert ha encarnat CDC.

La crisi electoral de CDC no es pot explicar en termes de dreta/centre/esquerra, sinó per una suma de factors corrosius. S'ha patit l'erosió persistent que suposa governar en època de vaques magres, havent de prendre decisions doloroses i impopulars, que des de l'oposició es presentaven com a opcions ideològiques. Però sobretot, CDC es troba sota la sospita d'haver-se finançat a través de comissions obtingudes de la contractació pública, amb l'agreujant de la descoberta, devastadora,  que la família del fundador, ideòleg i pare de la pàtria, disposava de fons milionaris fora de l'abast de la hisenda espanyola, acumulats de forma no explicada, més enllà del relat sobre el llegat de l'avi.  Per si aquesta càrrega no fos prou pesada, CDC, tot i governar amb èxit en moltes institucions, no ha articulat un model de país propi, o si més no, no ha estat capaç de comunicar-lo.

L'evolució de CDC cap a l'independentisme, sota el lideratge del president Mas, ha estat el gran encert dels darrers anys.  El partit ha perdut el suport de persones contràries a la independència, però la debacle hauria estat molt superior si s'hagués seguit per una senda autonomista o per un sobiranisme calculadament ambigu.  El procés cap a la independència, un projecte il·lusionant com cap altre per a un partit nacionalista, és el que manté en vida CDC, però no garanteix per si sol el suport electoral de la nostra ciutadania. Per sort, en aquest camí no hi estem sols, hi ha altres forces que comparteixen aquest objectiu i que, a ulls de molt gent, l'encarnen de forma més creïble i genuïna. Potser algú va pensar que, pel sol fet de liderar el procés en el front institucional, obtindríem l'adhesió electoral massiva del sobiranisme, però no ha estat així. Apostar per la independència és condició necessària, però no suficient per situar el partit que substitueixi CDC com a primera força del país, a més cal dotar-lo d'un projecte polític propi, diferenciat i engrescador per a una majoria de catalans,  començant per aquelles persones que, tot i tenir un pensament polític proper o coincident amb allò que representa CDC, no en senten l'atracció.


dissabte, 27 de febrer de 2016

Sobiranies a Europa

No em fa cap il·lusió que el Regne Unit abandoni la Unió Europea, però la convocatòria d'un referèndum sobre el "Brexit" per al proper mes de juny és una bona notícia per a la democràcia. Ni la UE ni la Gran Bretanya no tenen res a guanyar amb la separació, però el debat i, sobretot, l'acceptació de la possibilitat de deixar de ser membre del club europeu si així ho vol la ciutadania, és molt transcendent, perquè referma la pervivència de la sobirania nacional, paradoxalment en sentit contrari a allò que proclamen els euroescèptics britànics. La celebració del referèndum és la prova que és possible mantenir la pròpia sobirania, sotmesa al principi democràtic, en el marc de la UE; de la mateixa manera que ho demostren fórmules com les clàusules "opt-out" establertes als Tractats, el manteniment de la lliura, l'autoexclusió de Schengen i les darreres concessions obtingudes per Cameron.

La UE ha demostrat ser una entitat prou flexible com per reconèixer diferents graus d'integració i permetre el manteniment la diversitat nacional del continent i de les Illes. La construcció d'institucions comunes, la creació d'un mercat comú i l'obertura de fronteres  han estat èxits del projecte europeu, assolits sense la pretensió d'imposar una identitat homogènia en perjudici de les identitats nacionals constituents. El manteniment de la plurinacionalitat, allò que els europeistes més enfervorits poden considerar un fracàs, és el que fa que, majoritàriament, catalans, escocesos, bascos i flamencs percebem Europa més com una oportunitat que no pas com una amenaça a la nostra identitat. 

La Unió Europea transforma el concepte tradicional d'estat-nació, despullant-lo d'atributs com ara el control absolut de les fronteres, la política fiscal i monetària, la delimitació d'un mercat nacional o la definició exclusiva de la política exterior; a més, la legislació europea imposa l'adopció de múltiples regulacions per part dels estats membres i la submissió al control jurisdiccional del Tribunal de Justícia de la UE. Però mentre els estats membres tinguin oberta la porta de sortida es preservarà el nucli dur de la sobirania nacional, i amb ell, del control democràtic per part de la ciutadania, el demos de cada estat; Per això l'exercici del dret a decidir per part dels britànics és tan important, perquè posa de manifest i actualitza el dret a decidir de tots els pobles d'Europa.

El manteniment de les sobiranies nacionals hauria de ser la garantia que la construcció europea es fa sense deixar cap país al marge. Els estats nació europeus no han de renunciar a la seva pròpia sobirania,  tan sols han de cedir-la en tots els àmbits on es creïn espais de col·laboració, espais de sobirania compartida,  amb el benentès que, si en algun moment l'estat cedent considera que la pertinença a la Unió resulta clarament perjudicial per als seus interessos, pugui recuperar la sobirania cedida, assumint, això sí, els incovenients que aquesta decisió pugui comportar.

No cal pensar en Europa com un espai d'homogeneïtat absoluta ni en la UE com un destí inexorable per a tots els seus membres: les solucions flexibles, com les adoptades respecte al Regne Unit i Dinamarca, els diferents ritmes d'integració i les fórmules asimètriques, per més que no siguin l'ideal, permeten fer una Unió més confortable per a totes les parts. Una UE més funcional i a la pràctica més útil i cohesionada, amb més capacitat d'atracció per als països que encara no en són membres. La convivència, en aquest OPNI (Objecte Polític No Identificat) que és la UE,  d'estructures intergovernamentals, d'institucions de model confederal i d'institucions de model federal és complexa, però pot oferir vies d'equilibri entre els diferents nivells polítics i administratius i alhora facilitar la participació directa dels ciutadans en l'àmbit comunitari. Aspirar a un model estrictament federal és poc realista i potser contraproduent, els Estats Units d'Amèrica són una nació, en canvi allò que caracteritza Europa és la seva diversitat nacional, no només en termes culturals, sinó també polítics i jurídics.

Partint del reconeixement de la diversitat i de les sobiranies nacionals, la UE ha de fer un esforç per esdevenir més propera als ciutadans, més intel·ligible en les seves decisions, més democràtica i menys burocràtica. És l'aparença de monstre burocràtic sense legitimitat democràtica la que alimenta molts dels discursos euroescèptics i facilita la pràctica habitual de carregar-li les culpes de tots els mals del continent, quan sovint l'origen d'aquests mals es troba més a prop de casa de cadascú.

Tanmateix, la principal feblesa de la UE no radica portes endins, sinó en la seva acció exterior, per la dificultat d'actuar amb una sola veu davant els grans esdeveniments de l'escena mundial. Europa s'afirma en la lliure circulació de persones, mercaderies i capitals, però li costa molt protegir les seves fronteres exteriors i actuar de forma conjunta en els conflictes internacionals. Mentre al món emergeixen velles i noves potències que incrementen dia a dia la seva despesa en armaments, Europa és incapaç de dotar-se d'unes forces armades compartides. Els països europeus segueixen practicant el minifundisme diplomàtic i militar, tot i tenir una Rússia neoimperialista a l'Est, Síria i Líbia en flames i ser la destinació de corrents migratoris massius. Malgrat les tensions, Europa ha creat un espai de pau, ordre i llibertat en el seu interior, però a poca distància de les nostres fronteres impera la llei de la jungla, on l'alternativa al caos és la imposició del més fort, i les regles no són les mateixes que valen per resoldre els conflictes entre Bèlgica i Luxemburg.

dimarts, 5 de gener de 2016

Companys de viatge?

Tenint en compte l'extremisme ideològic de la CUP no m'ha sorprès la seva decisió final sobre la investidura. Contràriament, cal valorar que almenys la meitat dels cupaires, per tal d'avançar cap a la independència,  s'hagin mostrat disposats a passar pel tràngol de fer president algú que situen a les seves antípodes en molts camps. És molt problemàtic que la majoria independentista al Parlament necessiti el concurs de la CUP.

Si l'independentisme ha esdevingut majoritari és perquè fa més de 25 anys que va deixar enrere el que avui representa la CUP. Als anys 80 l'independentisme explícit estava ineludiblement associat a l'extrema esquerra i a la defensa de la lluita armada, unes opcions ultraminoritàries a la nostra societat que condemnaven la reivindicació de l'estat propi a la marginalitat política. La gran aportació que va fer ERC va ser alliberar l'independentisme d'aquella radicalitat estèril i convertir-lo en una opció pacífica, democràtica i amb vocació majoritària. Curiosament l'ERC actual, que sempre s'atribueix el mèrit d'una suposada penetració metropolitana que, amb dades a la mà, encara no és rellevant, no treu gens de pit per aquella gran jugada estratègica; potser perquè alguns dels protagonistes més destacats d'aquella època ja no pertanyen al partit, com ara l'Àngel Colom i en Josep Lluís Carod Rovira,

Fites del procés de normalització de l'independentisme van ser la Crida a refundar ERC, de l'any 1987 i l'elecció de Colom, l'any 1989, com a secretari general d'un partit que en conseqüència va esdevenir la primera força parlamentària pro-independència. Aquell mateix any 89, a proposta d'en Carod, la Comissió de Cultura del Parlament va reconèixer el dret a l'autodeterminació de Catalunya. El més gran cop d'efecte va ser la dissolució de Terra Lliure l'any 1991, i la integració d'en Pere Bascompte i d'altres persones d'aquell entorn a ERC.  Una aportació decisiva en el terreny de les idees va ser la introducció a l'agenda política de la denúncia de l'espoli fiscal patit per Catalunya, recollint el llegat de Ramon Trias Fargas.

La campanya electoral d'ERC de l'any 1992, sota els efectes dels recents processos independentistes a l'Est d'Europa, va tenir com a lema "Cap a la independència" i va permetre que el partit passés dels 3 escons a què havia quedat reduït després de l'escissió de Joan Hortalà, a 11 escons. Vista retrospectivament, aquella campanya de 1992 va ser una anticipació de la campanya de "Junts pel Sí". Els principals elements de discurs, missatge i argumentari que identifiquen l'independentisme majoritari i transversal d'avui, ja els va formular l'ERC de principis dels 90.

Esquerra però, es va avançar al seu temps. Una estratègia de front independentista com la que plantejava Colom no és sostenible fora d'un context plebiscitari. El dia a dia dels partits obliga a pactar, a prendre posicions i a assumir responsabilitats que generen contradiccions amb una dinàmica frontista.  El partit, ja sense Colom, va optar per definir-se més com l'esquerra nacional que com el front independentista i va prioritzar uns pactes d'esquerres que van culminar amb els dos tripartits.

Des dels anys 90 l'independentisme, més enllà de les vicissituds d'Esquerra Republicana, no ha deixat de guanyar posicions entre la població. La consciència de l'espoli fiscal s'ha estès com una capa d'oli per tota la societat catalana, l'anticatalanisme estructural de l'estat espanyol cada vegada s'ha anat fent més evident i l'avortament del nou Estatut a mans del TC va engegar una escalada reivindicativa que encara no s'ha aturat. 

L'Assemblea Nacional Catalana va saber canalitzar, des de la societat civil, la demanda d'un nou horitzó nacional, que va cristal·litzar amb l'impacte massiu de la gran manifestació de l'11 de setembre de 2012. Durant tot aquest període, CDC, el partit més gran del catalanisme en el si del qual sempre hi ha hagut importants sectors independentistes, va anar avançant cap a posicions cada vegada més nítidament sobiranistes, fins que en el congrés celebrat a Reus el febrer de 2012 va assumir l'objectiu de l'estat propi. En un parell de dècades l'independentisme havia passat de les catacumbes de la radicalitat anticapitalista al corrent central del catalanisme.

Després de la gran manifestació de l'onze setembre de 2012, el president Mas, amb la decisió d'avançar les eleccions per legitimar la convocatòria un referèndum d'autodeterminació, va obrir la via institucional del procés sobiranista. Després de grans mobilitzacions populars, d'una consulta prohibida i de dues eleccions al Parlament, hem arribat on som ara, amb una majoria parlamentària independentista però inoperant pels prejudicis ideològics de la part minoritària, la que encarna avui les idees que es van deixar enrere a finals dels vuitanta per fer de l'independentisme una opció majoritària.

No tinc coneixement de cap país d'Europa on l'estabilitat del govern depengui d'una força d'extrema esquerra com la CUP, ni tan sols a Grècia, on els sectors més radicals van abandonar Syriza. I no es tracta d'estabilitat parlamentària per gestionar el dia a dia, es tracta d'obrir un procés d'independència que, entre altres requisits, necessita generar confiança a l'exterior, no gaire fàcil d'assolir amb uns companys de viatge amb més simpaties per l'extinta banda Baader-Meinhof que per la democràcia liberal. La CUP té un espai polític al nostre país i el seus vots sumen pel sí a la independència, però a l'hora de fer-la realitat i bastir un nou estat, són més un obstacle que cap altra cosa.



dimarts, 1 de desembre de 2015

Tornem-hi, que no ha estat res

Portem dos mesos donat-li voltes, que si la CUP tomba, que si la CUP gira, que si són això, que si són allò...En realitat, com algú va dir, el problema és que el 27S els catalans vam votar la CUP per sobre de les nostres possibilitats. A Catalunya hi ha gent que, a més de la independència, aspira a la subversió del sistema i a la construcció d'una societat socialista, desconnectada del nostre entorn europeu i dels mercats de béns i capitals, on la propietat i la iniciativa privades restin reduïdes a la mínima expressió. A Catalunya hi ha gent que vol tot això, però no tants com per tenir 10 escons al Parlament. Una part dels votants independentistes, més o menys d'esquerres, han atorgat un paper decisiu en el nostre procés cap a la independència a una força d'extrema esquerra, una posició clau que no ocupa cap altra força equiparable enlloc més d'Europa, ni tan sols a la Grècia de la Syriza prèvia al referèndum.  La negativa a investir Mas és la punta de l'iceberg que representa la CUP per al procés, perquè encara que cedissin en aquest punt és evident que pretendrien influir de forma corrosiva en moltes altres decisions, fent encara més complicat un procés que, per si sol, sense cap pretensió de ruptura amb el sistema econòmic, ja és extraordinàriament difícil. La força desproporcionada de la CUP ha tingut  com a efecte que, per primera vegada des de 1984, l'espai que representa JxSí, és a dir, la suma de la gran majoria de l'extinta CiU més ERC, més sectors sobiranistes d'altres famílies polítiques, no assoleixi la majoria absoluta d'escons. Dic això, i dic també que la CUP és necessària, perquè l'extrema esquerra existeix, i els seus vots han de comptar per sumar la majoria social per la independència, el problema és que a més d'aquests vots han rebut el suport de milers de catalans que en altres eleccions havien votat ERC o CiU sense cap problema i que ara, quan ens ho jugàvem tot, han optat per una força que a causa del seu radicalisme ideològic deixa sense capacitat operativa JxSí. 

Estem en un moment molt delicat, segons com es gestioni la situació el procés se'n pot anar a fer punyetes per un llarg període. La clau però, com s'ha dit sempre, la té la gent, el poble, la majoria social independentista. Ja hem fet unes eleccions plebiscitàries on s'han alliberat moltes incògnites, hem vist com es disparava la participació, hem vist com s'ha mobilitzat el vot unionista, hem comprovat que anem molt coixos entre l'electorat castellanoparlant, hem descobert que les tietes, lluny d'espantar-se, s'han comptat entre els votants més convençuts de l'independentisme,  hem celebrat la implicació de molts i hem observat el distanciament d'altres de qui potser n'esperàvem més. I ara, i aquest és un altre aprenentatge, estem patint dia a dia la ineficàcia d'una majoria independentista que passa per la CUP. Potser és el moment d'una segona volta electoral perquè tothom pugui emetre el vot amb un més gran coneixement de quines poden ser les conseqüències de la seva tria. 

Un escenari d'eleccions anticipades al març fa un cert vertigen, però aquesta pot ser la pedra de toc per demostrar que la majoria social independentista és prou sòlida com per plantejar el desafiament a l'estat. Aquesta solidesa es faria evident si, malgrat el desencís i la perplexitat que molts poden estar sentint en aquests moments, som capaços de tornar-nos a mobilitzar i d'elegir, aquesta vegada sí, una majoria parlamentària independentista operativa, basada en l'espai polític de CiU, diguem-ne postCiU, i ERC, amb el concurs, ni imprescindible ni decisiu, de la CUP. Ja hem fet unes eleccions plebiscitàries i l'independentisme ha guanyat, però amb aquest Parlament és difícil anar més enllà de la declaració inicial. Cal passar novament per les urnes per decidir qui i com es governarà el procés fins a portar-lo a bon port. Aquest plantejament, que té riscos innegables, d'entrada ofereix dos avantatges:

  • En primer lloc l'experiència post-27S pot fer recapacitar molts independentistes que van votar la CUP pensant que tindria els mateixos efectes que votar JxSí, però amb un plus d'autenticitat, frescor i rebel·lia. Si arriben a entendre que votar CUP és posar plom a les ales del procés poden decantar-se per un vot més útil.
  • En segon lloc, uns nous comicis amb menys càrrega plebiscitària poden desmobilitzar una part substancial d'aquell electorat unionista que no votava mai en les eleccions al Parlament però que el 27S va fer-ho. Que això pugui passar dependrà també de com vagin les eleccions espanyoles, i caldrà esperar a veure el paisatge polític després de la batalla per calibrar-ho. 

Per fer possible aquest escenari cal que tant els partits com la societat civil sobiranista es posin les piles per assolir de nou la màxima mobilització del propi electorat; al capdavall, acostar-se al col·legi electoral i dipositar el vot és més fàcil que fer una V gegant o una Via humana de cap a cap del litoral català. Cal fer-ho, a més, de tal forma que l'unionisme no se senti cridat a una participació massiva, comptant que això és que el intentaran aconseguir mitjançant les seves eines de propaganda més poderoses, els canals de televisió que emeten des de Madrid.