dissabte, 10 d’octubre de 2020

Per una redescoberta activa de l'antic imperi català

Cal redescobrir la presència catalana al Sud de la Península Itàlica i a Sicília, a més dels altres indrets de la Mediterrània que en algun moment es van trobar sota domini català. Per a espanyols, portuguesos, francesos, anglesos i d'altres, la memòria de l'imperi és una realitat viva, no només perquè la seva fi és molt posterior a la desaparició de l'imperi català, sinó també perquè l'ús de les seves llengües en múltiples països n'és una prova ineludible. En el cas català, més enllà dels Països Catalans, tan sols el reducte minvant de catalanoparlants de l'Alguer resta com a testimoni viu de la nostra expansió mediterrània.  Però els arxius són plens de documents que acrediten el pes dels catalans en aquelles terres, i múltiples edificis, escampats per la geografia meridional italiana, conserven evidències d'aquella poderosa presència. Només cal visitar una de les fortaleses més emblemàtiques de Nàpols, el Castell Nou, i observar-hi l'escut amb les quatre barres sobre l'entrada principal. Nàpols va ser durant uns anys la capital efectiva de la Corona d'Aragó, el rei Alfons el Magnànim hi va instal·lar la seva cort i per commemorar la seva arribada victoriosa a la ciutat, l'any 1443, féu construir un arc de triomf  monumental a la porta del castell,  al bell mig del qual hi figura la nostra ensenya. El Magnànim no desperta gaires entusiasmes en la historiografia catalanista, era un Trastàmara, va  castellanitzar parcialment la seva cort i la va situar fora dels Països Catalans. Tanmateix, sota el seu regnat, la Corona d'Aragó, d'hegemonia catalana i valenciana, va viure un dels seus períodes de màxima expansió. No debades el català fou llengua oficial, signe de poder i prestigi, al Regne de Nàpols. El domini catalanoaragonès no es va limitar a la capital napolitana, es va exercir sobre tot aquell Regne i avui encara es poden visitar els castells "aragonesos", en indrets com l'illa d´Ísquia, al Golf de Nàpols, o a Tàrent (regió de Pulla), així com molts altres exponents, més o menys amagats,  de la petjada catalana. Com passa sovint, l'expansió medieval catalana resta oculta sota el gentilici "aragonès", que en aquest cas no identifica els naturals del Regne d'Aragó sinó els súbdits del sobirà de la Corona d'Aragó, el qual  tenia el títol de Rei d'Aragó com el de més rang, ja que governava el Principat de Catalunya amb el títol de Comte. Malgrat la identificació amb la paraula Aragó, en aquella monarquia l'element català, incloent-hi valencians i illencs, hi era el dominant.

Amb la conquesta de Nàpols, Alfons va reunificar el sud itàlic amb l'illa de Sicília, que s'havia incorporació a la Corona d'Aragó arran de la guerra de les vespres sicilianes.  A conseqüència d'aquell conflicte, l'any 1282 el regne de Sicília s'havia dividit entre el regne de Nàpols, que seguia sota domini de la dinastia francesa dels Anjou, foragitats de l'illa per catalans i sicilians, i el regne de la Sicília insular, el tron del qual va ser ocupat per Pere d'Aragó, el nostre Pere el Gran. Des d'aquell moment la presència catalana a Sicília va passar a ser determinant, per la seva integració en la Corona d'Aragó, pel pes dels catalans en la societat de l'illa i per la influència cultural que hi van exercir. 

El Regne de Sicília va ser fundat pels normands que van conquerir l'illa als àrabs al S. XI i van dominar la Itàlia Meridional fins l'arribada dels Anjou. Els normands eren els descendents dels víkings que s'havien assentat al Nord de França, l'actual Normandia, els quals, al mateix S. XI, van conquerir Anglaterra. El domini normand és molt present i recordat a Sicília, hi abunden els castells normands, el Parlament sicilià es troba al majestuós Palau dels Normands de Palerm i l'arquitectura religiosa d'aquell període és patrimoni de la humanitat per la seva singular fusió d'elements romànics, bizantins i àrabs. L'etapa normanda destaca com a període fundacional del Regne de Sicília, al qual se li atribueix una especial esplendor. Se'n destaca que s'hi hauria produït una exemplar convivència multicultural entre diferents religions, llengües i cultures, un relat històric molt atractiu per a les sensibilitats modernes. Afegim-hi la connexió dels normands amb França, Anglaterra i fins i tot els països escandinaus, i tenim que la molt rellevant presència catalana a l'illa es veu totalment eclipsada pels antecedents nòrdics. La permanència de les restes grecoromanes, la fascinació per l'art àrab-normand i l'esplendor del Barroc desplegat en l'època de domini espanyol deixen el llegat català en una posició secundària. Però l'empremta catalana hi és. El gòtic català és present a tota l'illa, tant perquè les seves formes van ser adoptades per diferents arquitectes com perquè molts membres de les importants colònies de mercaders i aristòcrates catalans que s'hi van instal·lar van fer-se construir les seves residències seguint els models de la seva pàtria d'origen. Fins i tot en una ciutat com Siracusa, parcialment reconstruïda després del gran terratrèmol de 1693, els entesos hi descobreixen molts exemples de la petjada catalana: en la configuració de patis interiors, en els arcs de mig punt de portals, en la disposició de les finestres, etc. A Palerm mateix, el Palau Abatellis, que avui acull la secció medieval i moderna del Museu Arqueològic de Sicília,  així com el Palau Ajutamicristo es consideren exponents destacadíssims del gòtic català, amb tocs renaixentistes,  que inevitablement ens evoquen els palaus del barri gòtic barceloní i d'altres ciutats del nostre país. La influència catalana no es limita a l'arquitectura civil, en moltes esglésies, algunes tan importants Santa Maria della Catena, hi romanen mostres d'aquella presència, quan no directament incorporen l referència catalana en la seva denominació, com ara l'església de Santa Eulàlia dels Catalans, de Palerm ( avui seu de l'Instituto Cervantes a la ciutat) o l'Església de la Santíssima Anunciació dels Catalans, a Messina. També cal destacar altres aportacions, com ara que l'any 1434 Alfons el Magnànim va fundar l'Estudi General de Catània, que avui és la universitat més antiga de Sicília. L'empremta catalana té prou entitat com per mantenir-se i fer-se evident, tot i que la Corona d'Aragó va ser substituïda en el domini de l'illa per la monarquia hispànica, d'hegemonia castellana, apropiant-se de bona part de l'herència d'origen ibèric. 

Cal fer emergir dels arxius i dels cenacles acadèmics i erudits el coneixement sobre tot aquell patrimoni arquitectònic i artístic, així com de la història que el féu possible, per redescobrir aquella dimensió de la catalanitat estesa a través de la Mediterrània occidental, el mar en  què cap peix no gosava alçar-se  si no portava  un escut o senyal del rei d'Aragó i de Sicília a la cua, com va dir l'Almirall Roger de Llúria.

diumenge, 10 de maig de 2020

Segrestats per l'esquerra

En el marc de la resposta a la Sentència que condemna a penes aberrants de presó els líders del procés independentista, una colla de joves es van instal·lar a la Plaça Universitat en una acampada permanent.    Acampada de joves de la plaça Universitat, centrada en els tòpics habituals del pacifisme, l'ecologisme, el feminisme, l'antiracisme i els desnonaments, en què els debats a l'entorn del fet nacional, és a dir, debats sobre la cultura, el poder i l'economia,  pràcticament no hi tenen cabuda. L'independentisme està pres per l'obsessió de no ser considerat nacionalista, fins a nivells ridículs. Com si l'alliberament nacional no fos un objectiu prou digne per si mateix i necessités, per legitimar-se,  anar lligat a valors "universals", o a les causes progressistes d'última fornada. Si aquest plantejament fos exclusiu d'una branca de l'independentisme molt escorada a l'esquerra, o bé situada en el liberalisme llibertari,  no hi hauria res a dir, però observo que aquest acomplexament amara totes les famílies de l'independentisme, encara que, en el fons, la majoria dels independentistes són moguts per un patriotisme genuí. El creixement de l'independentisme va necessàriament lligat a l'expansió de la identificació dels ciutadans amb el país, sense aquest identificació, sense aquest patriotisme més o menys intens, no hi pot haver independentisme, més enllà d'algunes minories molt ideologitzades que veuen la independència, o a la seva reivindicació, com una eina útil per fer avançar el seu programa polític, i en el cas de persones concretes, com una oportunitat per fer carrera política, encara que en el fons els drets nacionals de Catalunya els siguin indiferents.
Paradoxalment, sovint són les mateixes organitzacions independentistes les que adoctrinen sistemàticament els seus membres, que molts cops s'hi han afegit des d'un patriotisme sincer, perquè renunciïn al nacionalisme i esdevinguin uns "guerrers de la justícia social" per a qui l'independentisme tan sols seria una lluita compartida més. 

No hi ha independència sense nació

Un article publicat a l'ARA sota l'eloqüent títol d'"Independentisme cosmopolita" defensa la tesi, de la qual ERC n'ha esdevingut abanderada, que la legitimitat, el creixement i el reconeixement internacional del moviment independentista vindran de la seva identificació amb valors universals i la defensa del cosmopolitisme enfront del  nacionalisme dels estats-nació. No estaríem lluitant per constituir un estat-nació català sinó una altra cosa, un estat cosmopolita deslligat de la nació catalana, que en tot cas seria una identitat més en una comunitat multicultural unida per una cultura cívica compartida. En definitiva, si volem la independència hem de renunciar al nacionalisme català, perquè altrament ningú no ens farà cas ni ens reconeixerà, i a Catalunya ens quedarem reduïts al nucli de catalans convençuts. De fet, la tesi és gairebé una invitació a l'extinció nacional per renéixer de les cendres com una au fènix cosmopolita, deslliurada d'Espanya, això sí. El problema és que si renunciem a la nostra identitat nacional la independència perd tot el sentit: per què volem un estat propi si no som ningú? per crear un nou estat post-modern i post-nacional què il·lumini la humanitat? Una entitat que no existeix enlloc i que ningú no sap ben bé en què consistiria. Renunciar a la nació equival renunciar a tota pretensió de sobirania. 

La primavera de 2020

L'octubre de 2017, entre el referèndum, la declaració d'independència i el 155,  la tensió es respirava a l'aire, la incertesa era absoluta, i s'anunciaven calamitats econòmiques, violència estatal i qui sap si una declaració d'estat d'excepció. Finalment, el govern català va plegar veles, l'estat va engegar la seva maquinària repressiva contra els dirigents polítics i socials catalans i progressivament vam anar recuperant la normalitat d'un país ocupat. 

Ara, per causes ben diferents, tot just comencem a deixar enrere una realitat  que en tots sentits depassa els pitjors escenaris que hom podia imaginar per al cas que s'hagués intentat implementar la independència: centenars de víctimes a diari, milers d'hospitalitzats, molts lluitant entre la vida i la mort, entubats i dependent d'una màquina per sobreviure. La indústria paralitzada, el comerç tancat, el turisme reduït a zero, i milions de catalans tancats a casa, a l'espera de cobrar el subsidi d'atur o les ajudes als autònoms. En l'àmbit polític,  el govern espanyol va declarar l'estat d'alarma i va centralitzar tota la presa de decisions a Madrid, deixant  el govern català com a mer executor de les seves directrius, mentre l'exèrcit es desplegava pel nostre país per realitzar, maldestrament i de cara a la galeria, unes tasques que ningú no els havia demanat. Molta gent es va espantar, l'octubre de 2017, per les conseqüències que podia tenir el conflicte amb l'estat espanyol i tot d'una ens trobem amb un malson més sinistre que no pas les amenaces amb què s'especulava en aquell moment. I amb això no vull dir que, com creuen molts, la tardor de 2017 vam deixar passar una oportunitat real d'assolir la independència, ans al contrari, amb el temps no he fet més que reafirmar la convicció que no podíem assolir-la en aquell moment perquè nosaltres no érem prou forts ni l'estat no era prou feble com perquè el conflicte es resolgués a favor nostre.  El que posa de manifest la tardor de 2020 és que les societats i els estats són més forts i resilients del que les aparences fan creure. Acabem de passar per tot aquest tràngol i,   si bé tindrà conseqüències polítiques, socials i econòmiques, cap dels fonaments del sistema no trontolla. Alguna lliçó n'hauríem d'extreure, sobretot aquells que es pensen que assolir la independència és cosa d'una setmana de vaga general. un estat com l'espanyol pot aguantar això i molt més abans que cedir la seva sobirania.  He sentit reiteradament el mantra, si els fem mal a l'economia, cediran. Una visió molt materialista que dona per fet que l'adversari més poderós està més condicionat pel càlcul econòmic que no pas la precària majoria sobiranista catalana, que s'imagina disposada a perdre-ho tot amb l'esperança d'un futur radiant. La realitat ha desmentit aquestes anàlisis tan esteses entre alguns sectors de l'independentisme, els estats estan disposats a renunciar a molts coses abans de perdre que allò que consideren essencial.  Hem vist com a la major part de governs dels nostre entorn no els ha tremolat el pols a l'hora d'aturar l'economia, assumint l'expectativa d'una recessió severa,  per raons de salut pública. No estaria disposat a molt més un estat si allò que té en joc és la seva integritat territorial i una porció fonamental dels seus recursos? No és que la independència sigui impossible, però per assolir-la primer cal transformar la realitat, crear  i enfortir un sistema propi alternatiu al central, construcció nacional amb els pocs mitjans de què es disposi, fins que es donin les condicions per a una ruptura que l'altra part pugui acceptar com a inevitable, perquè la ruptura "de facto" ja s'ha produït abans. En circumstàncies molt diferents, és el que fan nacions sense estat propi com Flandes, Escòcia, i fins i tot el Quebec, governada actualment per un partit nacionalista que no es planteja un nou referèndum, i també, encara que a Catalunya no s'acabi d'entendre la seva estratègia, Euskadi. Cada moment històric ens ofereix l'oportunitat d'aprendre noves lliçons, i la primavera de 2020 en va plena.  

dilluns, 6 d’abril de 2020

És la guerra

Ja portem tres setmanes de confinament, l'estat d'alarma s'allargarà fins al 26 d'abril i tot apunta que l'emergència es mantindrà per molt més temps. Mai no havíem viscut una situació com aquesta que ,com més es perllongui en el temps més excepcional serà. Tot va començar a la Xina fa uns mesos, però fins que no ens ha arribat a casa no hem estat conscients de la perillositat del virus ni del fet que ens obligaria a tancar-nos a casa, setmanes i potser mesos, aturant l'activitat econòmica i de tot altre ordre com no s'havia fet mai abans. Això és com una guerra, sense violència però amb morts i ferits, no entre els joves combatents, sinó entre la gent més gran i la més vulnerable al virus.  Els treballadors del sistema sanitari i de les residències d'avis han esdevingut els soldats i els metges els comandants de l'exèrcit que lluita en primera línia,  mentre la rereguarda s'encarrega del suport logístic o es protegeix rera els murs de la llar. Sortosament, les botigues d'alimentació segueixen ben proveïdes i la major part de la població gaudeix d'habitatges prou confortables per fer-hi vida nit i dia i de recursos digitals per comunicar-se, passar l'estona i sovint, treballar. Però vist fredament, tot és molt bèstia. Cada dia les víctimes de la plaga es compte a centenars i milers lluiten entre la vida i la mort en hospitals saturats de pacients i mancats d'equipament. El gruix del comerç, de la indústria i de l'activitat cultural del país estan aturats i milions de catalans es veuen abocats a sobreviure amb els subsidis i ajudes que puguin rebre de les administracions, sovint amb uns expectatives de futur laboral molt fosques.
Si la guerra és dura, la postguerra s'anuncia pitjor. El cessament d'hostilitats no es preveu fins al cap de dos anys, quan es disposi d'una vacuna efectiva repartida per tot el món. Mentrestant,  viurem un conflicte d'intensitat variable, amb un retorn esglaonat a l'activitat, mantenint limitacions a les concentracions i al contacte entre les persones, i amb possibles nous confinaments puntuals per plantar cara als eventuals rebrots del virus. Moltes de les activitats que formen part de la nostra vida quotidiana es troben en entredit, però sobretot les feines, les formes de guanyar-se la vida de milions de persones estan amenaçades, ara per l'efecte immediat del tancament i tot seguit  per les dificultats d'adaptació a un nou escenari en què baixarà la demanda de molts serveis que fins ara han tingut un gran pes en la nostra economia, com ara el turisme i tot allò que se'n deriva, més un empobriment de la població en uns casos i una major prudència a l'hora de consumir en d'altres, que poden provocar una profunda depressió econòmica.  Tot apunta que en sortirem com se surt de les guerres a Europa, amb moltes famílies plorant els seus difunts i una economia devastada. Viure una guerra fa canviar la percepció de les coses i de les prioritats i això es tradueix en canvis polítics que poden arribar a tenir conseqüències constitucionals i geopolítiques de gran nivell. Veurem. 

diumenge, 1 de març de 2020

Irish blood, English tongue

Hi ha sectors de l'independentisme català que juguen amb la idea que la pèrdua de la nostra llengua no seria cap tragèdia i que en tot cas no impediria la consecució de la independència, és més, per a alguns il·luminats la desaparició d'aquesta barrera identitària fins i tot facilitaria que un independentisme basat en valors abstractes (república, democràcia, justícia social, etc) i càlculs racionals d'interès arribés a molta més gent. S'invoca sovint l'exemple d'Irlanda que, tot i tenir la llengua pròpia reduïda a la mínima expressió, va assolir la independència parlant anglès, que n'és la llengua oficial i vehicular, malgrat l'oficialitat simbòlica del gaèlic. En realitat la situació identitària de la Irlanda del primer terç del segle XX es troba a anys llum de la Catalunya actual en la mesura que, si bé el gaèlic ja hi estava tocat de mort, els irlandesos fonamentaven la seva identitat amb indicadors tan forts i diferenciadors com la religió catòlica i el llinatge familiar, la sang.  Per això m'he permès la llibertat d'adaptar el títol d'un tema prou conegut de Morrissey, "Irish blood, English heart", perquè els republicans irlandesos, malgrat parlar en anglès, tenien molt clara la seva vinculació  ancestral amb  la tradició de la terra i allò que els distingia de l'ocupant britànic, amb l'afegit de la seva insularitat. El nacionalisme irlandès va renunciar a la normalització de la llengua pròpia, que s'esllanguia en els racons més apartats del país,  però no va deixar mai de ser identitari. Tant és així que Irlanda del Nord es manté sota sobirania britànica perquè  allà la població era majoritàriament protestant i originària de la Gran Bretanya, especialment d'Escòcia.  En definitiva, res a veure amb el cas català, en què qualsevol plantejament etnicista es troba abocat al fracàs, ja que els catalans de soca-rel hi són minoria i, òbviament, no tenim una religió ni una església pròpia que ens aglutinin com a poble i ens distingeixin de la "metròpoli". L'altre exemple de poble que ha assumit la llengua de l'invasor que se sol esmentar és el basc, però negar-li component identitari al nacionalisme basc seria una demostració de la més profunda ignorància. Justament, atès el coneixement reduït de l'eusquera entre els mateixos bascos d'avui, el basquisme, sense renunciar mai a la llengua, ha compensat aquesta mancança amb l'exaltació de molts altres  elements distintius de la seva antiquíssima cultura i alhora també, amb un cert grau d'etnicisme, en què factors com els cognoms i l'origen familiar juguen un paper molt destacat a l'hora de definir-se com a basc, sense excloure l'adhesió d'altres persones que no comparteixen aquest vincle amb el país. En essència, els exemples que se solen citar com a prova que la normalització de la llengua pròpia no és un element imprescindible per als moviments d'alliberament nacional obvien que aquesta mancança es compensa amb uns altres elements més durs d'identitat, insostenibles en una societat tan diversa com la catalana. La llengua que, malgrat tot, és molt més fàcil d'adoptar que no pas una religió i es troba a la disposició de tothom qui vulgui fer-la seva. 

dilluns, 18 de novembre de 2019

Prat de la Riba

En aquests temps convulsos que vivim fóra bo tenir present Enric Prat de la Riba, ideòleg primigeni del nostre nacionalisme i president de la primera institució política que va abastar tot el Principat des de la desfeta de 1714, la Mancomunitat de Catalunya. Un home que va pensar el país i que va poder portar a la pràctica, amb ben pocs mitjans, una part inicial del seu programa polític, primer a la Diputació de Barcelona i, a partir de 1914, a la Mancomunitat que va aplegar les quatre diputacions catalanes, la qual, amb ben poques competències i recursos, va endegar una ambiciosa obra de govern en el terreny de les infraestructures, de l'educació, de la cultura i la ciència, de la qual encara en gaudim. Si puc escriure aquestes línies amb uns criteris gramaticals clars és gràcies a la tasca de normativització de la llengua que va portar a terme l'Institut d'Estudis Catalans, fundat per Prat de la Riba, de qui també va ser la iniciativa de  fitxar l'enginyer Pompeu Fabra per endreçar una llengua instal·lada en l'anarquia des dels temps de la Cancelleria.
Més enllà dels debats sobre autonomisme, federalisme i independentisme, el Sr. Prat va voler construir Catalunya en funció d'estat,  dotar d'estructures d'estat modern aquella nació malgirbada i ocupada, donar cos institucional a l'ànima del país. Per això Eugeni d'Ors el va anomenar "seny ordenador" de la pàtria. El país d'avui és molt diferent de la Catalunya de principis del S. XX però n'és hereu, i algunes de les institucions creades o desenvolupades per Prat encara perduren. Des de la distància Prat de la Riba ens interpel·la, ens obliga a demanar-nos si avui estem traient el màxim profit possible d'allò que tenim, si estem bastint institucions sòlides i perdurables, útils per als catalans d'avui i que garanteixin la projecció futura de la nostra nació.
Més enllà de la resposta a la sentència, del conflicte amb l'estat espanyol i de la mobilització popular, també tenim la responsabilitat d'enfortir les institucions del país, tenim el deure d'autogovernar-nos fins allà on sigui possible i ampliar així, sense fer més soroll del necessari, els espais de sobirania. 



dimecres, 13 de novembre de 2019

Cal sumar-ne més

El 10-N ens van anar força bé, sempre que el punt de referència siguin els anteriors comicis estatals. L'independentisme va aconseguir el millor resultat mai assolit en aquestes eleccions, millorant en percentatge i diputats respecte el 28 d'abril passat. D'altra banda, l'enfonsament de Ciutadans ha estat motiu d'alegria i profunda satisfacció entre els amants de la terra. La contrapartida, l'ascens de Vox, innegablement inquietant, ens ofereix uns avantatges estratègics que no hauríem de passar per alt: si més enllà del PSC l'oferta unionista es redueix al PP i VOX, difícilment podran repetir uns resultats com els de 21 de desembre de 2017, en què un partit anticatalà va esdevenir primera força al Parlament. Encara més, VOX és massa tòxic com perquè el PSC pugui permetre's el luxe de compartir-hi espais en entitats i manifestacions unionistes, i sobretot, dificulta molt més la possibilitat d'un pacte entre els partits unionistes per governar municipis o fins i tot la Generalitat. 
Dit això, i sense menysprear els guanys que l'independentisme ha anat obtenint elecció rere elecció, no deixa de ser destacable que, amb tot el que hem vist i viscut, encara no siguem capaços de superar la barrera del 50%. Aquesta reflexió ja era vàlida després dels fets de la tardor de 2017, quan l'estat va exhibir la seva cara més salvatge i repressiva, estomacant els votants de l'1-O, empresonant els líders cívics i polítics i suspenent l'autogovern. Tot i així, milions de conciutadans, lluny d'expressar el seu rebuig contra la crueltat injusta del Leviatan castellà, van votar pels partits que havien donat suport a la repressió, més preocupats per la unitat d'Espanya que per la civilitat, els drets humans i el respecte per les institucions del país. Ara, després de comprovar la fúria autoritària i venjativa de l'estat espanyol en forma d'una sentència que condemna aquells líders a prop de cent anys de presó, més d'un milió i mig de catalans han tornat a optar per les opcions del règim d'ocupació. Si ens comparem amb Escòcia i Quebec, l'independentisme català demostra una gran força electoral, superior en termes percentuals a la que mai han assolit els independentistes d'aquelles altres nacions sense estat, però el nivell de repressió i de menyspreu cap al nostre país que patim és molt més alt a l'Estat espanyol que al Canadà o al Regne Unit i els avantatges del passaport espanyol molt inferiors. A Catalunya hi ha una barrera identitària que impedeix que l'independentisme esdevingui majoritari entre els sectors procedents de la immigració espanyola de la segona part del S. XX. Per sort, molts s'han incorporat al projecte nacional català, però les xifres canten, encara hi ha una gran massa de població que s'identifica amb la nació espanyola, tot i que amb diferents nivells d'intensitat. Serà molt difícil convèncer-ne la majoria a favor de la independència però encara es pot fer molta feina per guanyar noves incorporacions, i no només, com s'ha fet fins ara, des del discurs esquerranós de les "lluites compartides", sinó incorporant noves perspectives, com la dels interessos comuns de tota la gent que viu en aquest país, que curiosament s'ha deixat bastant de costat els darrers anys i que poden ser dels més convincents per una part dels encara reticents envers la ruptura amb Espanya.

diumenge, 10 de novembre de 2019

La caiguda del mur

Avui ha fet trenta anys de la caiguda del Mur de Berlín, possiblement l'esdeveniment històric més transcendent del que tinc memòria, no pel fet en si mateix, sinó perquè simbolitza la fi de la Guerra Freda,  l'inici de l'alliberament dels pobles de l'Europa Central i de l'Est, i la victòria de la democràcia sobre el comunisme.  Els est-alemanys van començar a travessar massivament la frontera que els separava de Berlín Occidental, davant la impassibilitat dels guardians que fins aquell moment tenien l'ordre de disparar a matar els qui gosaven saltar el mur, per un error de comunicació del govern de l'RDA. El règim no va tenir esma de reprimir la població i els soviètics van optar per no intervenir-hi, una decisió que es podia interpretar tant com una cessió a la voluntat popular com una demostració de la descomposició de tot el sistema comunista, incapaç de reaccionar davant un desafiament directe al seu domini. A partir d'aquell moment tot va començar a caure en un espectacular efecte dominó que va culminar amb la fi de la Unió Soviètica pels volts de Nadal de 1991. En un curt espai de temps l'estatus quo que havia cristal·litzat a l'Est del continent després de la Segona Guerra Mundial va esclatar en múltiples bocins, expulsant els partits comunistes del poder, establint noves democràcies i permetent l'accés a la independència de les antigues repúbliques soviètiques, la reunificació alemanya i la separació de Txèquia i Eslovàquia. Més al sud, i fora del domini soviètic, la Iugoslàvia comunista es va desintegrar i hi van aflorar, tràgicament, els conflictes ètnics que el règim havia  mantingut sota control durant més de quaranta anys.  
Jo tenia 17 anys i recordo les portades de la premsa, amb la icònica imatge de la Porta de Brandenburg i  una gernació caòtica i festiva al seu voltant, i com vam comentar l'esdeveniment amb altres alumnes de l'Institut Ausiàs Marc i el professor Oriol Vergés. La fi de la Guerra Freda significava deixar enrere una de les meves pors d'infantesa, la possibilitat d'un apocalipsi nuclear, i obria un nou escenari en què el comunisme com a alternativa política al sistema occidental semblava definitivament descartat, alhora que la democràcia s'implantava en països que poc abans semblaven condemnats a viure indefinidament sotmesos a un règim dictatorial d'arrel totalitària. 
I amb tot això, el més esperançador va ser contemplar el retorn del dret a l'autodeterminació a Europa, íntimament lligat a l'expansió de la democràcia, després de dècades d'immobilisme, i la conseqüent reaparició de nacions de les quals no  n'havíem sentit a parlar gairebé mai: Estònia, Letònia, Lituània, Eslovènia, Croàcia, Bielorússia, Ucraïna, Moldàvia... I si fins aquell moment la confrontació internacional s'havia definit en termes ideològics, la geopolítica va passar a definir-se en termes de conflicte ètnic i nacional, des de Nagorno-Karabakh fins a Ístria.  Per als independentistes catalans aquells anys van ser una epifania, allò que només podíem imaginar a nivell teòric, l'exercici del dret a l'autodeterminació, la declaració d'independència i la creació d'un nou estat, esdevenia una realitat en territori europeu, a tocar del S. XXI. Malgrat les diferències entre l'antic bloc de l'Est i el Regne d'Espanya, no podíem deixar de veure-hi múltiples paral·lelismes. El moment no podia ser més inspirador, l'ideal gairebé utòpic de la independència havia esdevingut una realitat que omplia els telenotícies i ocupava les cancelleries de les grans potències. No és casual que l'any 1989 una Comissió del Parlament de Catalunya afirmés el dret a l'autodeterminació de Catalunya, com tampoc no ho va ser que l'any 1992, ERC, presentant-se per primera vegada amb un programa inequívocament independentista, obtingués onze escons al Parlament de Catalunya. Han passat moltes coses des d'aquell moment, però la força de l'independentisme d'avui té els seus orígens en aquella primavera de les nacions que va viure l'Europa de principis dels 90.
Hores d'ara trobo a faltar, per part de l'independentisme actual, una reivindicació de la caiguda del mur com a referent i símbol de la victòria de múltiples revoltes populars contra les dictadures i l'ocupació soviètica, tant a les  Repúbliques de la URSS com als països del Pacte de Varsòvia, i el triomf de la idea d'autodeterminació dels pobles. No parlem només dels nous estats sinó també dels txecs, dels polonesos, dels hongaresos i de molts altres que es van treure del damunt la tutela exercida des de Moscou, un neoimperialisme amagat sota retòrica marxista. Veient la repressió espanyola contra l'independentisme català i la falta d'una reacció efectiva de la comunitat internacional no és difícil establir paral·lelismes-salvant totes les distàncies necessàries- amb la invasió d'Hongria el 1956, la invasió de Txecoslovàquia el 1968, i el cop d'estat de Jaruzelsky de 1981 a Polònia. Tots aquests països van patir una repressió duríssima per haver gosat desafiar el poder soviètic, però al cap d'unes dècades se'n van alliberar. Nogensmenys, el procés cap a la independència de les Repúbliques bàltiques és una inspiració molt poderosa, fins al punt que un Onze de Setembre vam fer la nostra versió de la Via Bàltica.