Corruptes tots i totes

Ara han decidit que la merda ens arriba a les celles, un parell de casos d'impacte a casa nostra i el ressò del cas Gürtel han estat suficients perquè s'alliberin les fúries populistes que clamen contra una corrupció que segons sembla impregna la política i la societat civil catalanes. Aquest és un discurs en què molts s'hi troben còmodes, en primer lloc el fariseu que tot glopejant el carajillo proclama solemnement que tots els polítics són igual de bruts i interessats, per tot seguit adreçar-se a un regidor conegut  i sol·licitar-li, sense cap vergonya, que li retiri la multa que li van posar per aparcar sobre un pas de vianants,  i després demanar-li al lampista que li cobri la reparació del bidet sense IVA. Als polítics, i també als funcionaris públics, se'ls han d'exigir uns nivells d'honestedat i d'exemplaritat superiors als que s'esperen dels particulars, però la societat no pot convertir els servidors públics en els bocs expiatoris d'uns pecats  estesos per totes les capes socials. Cansen aquests discursos que donen per fet que vivim en un país colgat sota la podridura pública, sense separar el gra de la palla, i cansen tots aquests opinadors que amaneixen els seus arguments parlant de la pobra gent que s'ha quedat sense feina, sobretot quan molts d'aquests opinadors utilitzen  els problemes d'altres com a arma llancívola contra aquells a qui censuren, mentre ells viuen de meravella de tertúlia en tertúlia.

Ara sí que ho arreglarem tot

Crisi?, atur?, Estatut a la corda fluixa?,  dèficit fiscal?, aromes de corrupció?, no patim, el president Montilla, que sempre vetlla per tots nosaltres, ja ha trobat la solució, el gran repte que aixecarà el país de la misèria, la nova llei electoral. Les masses ho reclamen i lleva la son de la ciutadania, durant trenta anys hem viscut en la ignomínia de no disposar d'una llei electoral, però ara el Grup Parlamentari Socialista treballarà nit i dia per solventar aquesta mancança, i s'acabarà aquesta agonia. Hi deixaran la pell per dotar-nos de la nova legislació, una norma que no ens ha de fer por, perquè el president no vol trasbalsos, i per tant res de llistes obertes. Algú s'imagina quina carrera política hauria fet en Pepe amb llistes obertes?.

Travessar el mur

Demà es commemora el vintè aniversari de la caiguda del Mur de Berlín, l'esdeveniment que d'una forma més tangible simbolitza la fi de la guerra freda i la demolició del metafòric teló d'acer que dividia Europa. D'aleshores ençà el continent ha viscut una gran transformació amb l'extensió de la llibertat i de la democràcia a la major part dels països sotmesos abans al jou soviètic. És bo recordar-ho, sobretot enfront els profetes de l'apocalipsi i els propagadors del pessimisme històric, fa quatre dies mitja Europa vivia sotmesa a règims totalitaris, empobridors i tributaris de Moscou, avui la major part d'aquells països són membres de ple dret de la Unió Europea i l'amenaça d'una tercera guerra mundial anorreadora ha deixat de formar part dels terrors de la ciutadania. No s'han assolit els paisatges floreixents que Helmut Kohl va prometre als alemanys de l'est, però déu n'hi dó. Aquest estiu vaig estar a Polònia i vaig passar per ciutats de l'antiga RDA, com ara Dresden i Leipzig, que avui es mostren esplendoroses, com si s'haguessin acabat de reconstruir ara mateix, amb la pintura encara fresca, i a Polònia, malgrat la humilitat de la ruralia i la vulgaritat de les barriades industrials, són presents arreu les mostres d'una nova prosperitat, impensables fa dues dècades. Tot canvi genera guanyadors i perdedors, i fins i tot qui objectivament ha millorat la seva condició material pot tenir nostàlgia d'una època en què el control ferri de l'estat deixava poc espai a la incertesa i la propaganda governamental ocultava els problemes i insistia que tot anava millor que enlloc més. És probable que vells militants comunistes aparcats per les reformes trobin a faltar la seva petita parcel·la de poder, tot i que bona part dels antics quadres s'han reconvertit amb èxit al nou sistema. Després hi ha allò tan humà d'indignar-se perquè el veí ha prosperat més que nosaltres i gaudeix d'un nivell de vida ostensiblement superior al nostre, una fenomen molt més rar en els sistemes comunistes, on les condicions de vida eren més dures per a la gran majoria de la població però el fet que més o menys tothom estigués igual de putejat, llevat dels dirigents del partit, evitava l'extensió d'un sentiment de greuge com el que revelen avui molts ciutadans de l'antic bloc de l'est. No podem passar per alt les diferències substancials entre uns i altres països, entre els més pròspers i els més endarrerits, entre els eslaus orientals i els eslaus occidentals, entre els romanesos i els hongaresos. Seguim parlant de l'Europa de l'Est com un tot únic, quan països com ara Txèquia, Eslovènia, Hongria i bona part de l'actual  Polònia, han estat històricament més vinculats a l'Europa central que no pas a l'oriental, i associem tots els naturals d'aquells països a unes pràctiques delictives els practicants habituals de les quals  tenen uns orígens geogràficament molt més delimitats. Hi ha dues característiques que aproximen els catalans a les realitats d'aquells països i que ens situen en una posició privilegiada per entendre'ls: la situació perifèrica respecte al centre econòmic i cultural del continent, que de forma un punt arbitrària podem situar dins l'espai  delimitat per les ciutats de Londres, París, Lió, Milà, Viena, i Berlín, i unes consciències nacionals que han hagut de sobreviure sense disposar d'un estat propi durant molts anys. Tanmateix, tot i  l'Europa sense fronteres on vivim, encara tenim un gran desconeixement d'unes nacions que formen part de la civilització occidental, a la que aporten els seus propis accents i particularitats, i són una reserva de vitalitat per a la construcció de la unitat continental, una unitat basada en el reconeixement de la diversitat interna i fonamental perquè Europa no perdi posicions en un escaquer global on prevalen els EUA i hi avancen països emergents com la Xina, l'Índia i el Brasil.

Oasi català? quin oasi?

Es parlava d'oasi català durant els primers mesos de 1936, en vigílies de l'esclat de la guerra civil, quan l'aparent tranquil·litat regnant a Catalunya contrastava amb els xocs violents entre dretes i esquerres que es vivien a Espanya. Durant aquell breu període semblava possible l'inici d'una col·laboració entre les esquerres catalanes governants  i la Lliga, i si bé també hi havia incidents, no eren comparables als que es produïen en altres indrets de la península. Catalunya semblava un oasi, no enmig del desert, sinó envoltat de la jungla caïnita espanyola. Però aquell oasi tan sols va ser un miratge, a partir del 19 de juliol, després de sufocar la rebel·lió militar a Catalunya, les autodenominades milícies antifeixistes es van fer amb el control del país i van desfermar una tràgica  campanya de pillatge i assassinat polític. El somni de l'oasi va esdevenir un malson infernal, una orgia de sang i foc, a la que s'hi van afegir els desastres de la guerra. Després, prop de quaranta anys de dictadura ultraconservadora i d'un espanyolisme totalitari, i a partir de finals dels 70 la recuperació d'unes mínimes institucions d'autogovern i la democratització. I malgrat els enormes canvis demogràfics i l'intent de genocidi cultural, Catalunya va ressorgir amb un mapa polític propi, força allunyat dels esquemes espanyols. La creixent bipolarització espanyola ha alimentat una forma de fer política confrontacional i estrident, que contrasta amb les formes més mesurades que es porten a Catalunya. Euskadi i Catalunya són les dues grans excepcions al bipartidisme espanyol, i així com en el cas basc la violència  condiciona i impregna l'arena política,  a casa nostra es practica un estil de lluita partidista aparentment més moderat i tranquil, però no ens enganyem, a Catalunya hi ha una mala llet còsmica. Ens volen fer creure que la societat catalana és corrupta, hi regna l'"omertà" i la impunitat, a diferència  segons ells, d'una Espanya més neta i transparent, on la cruesa del combat polític facilita que surtin a la llum els draps bruts d'uns i altres. L'anticatalanisme, mancat d'arguments, ha pretès fer d'aquesta suposada putrefacció del país un dels seus principals cavalls de batalla, tan sols cal escoltar les referències sarcàstiques  de Losantos i els seus deixebles a l"estanque dorado" que seria en realitat una "charca amarillenta", ells són els representants més extrems d'una visió que és força estesa a les Espanyes. Com en tot conflicte cada contendent genera la seva propaganda, i en el conflicte Catalunya-Espanya la versió fosca de l'"oasi català"  forma part de la munició del bàndol espanyolista.  El més preocupant és que a Catalunya ens creguem la propaganda de l'enemic i la donem per bona.

El cas de la Pilar Rahola és simptomàtic, és una comunicadora eficaç, un punt barroera pel meu gust, però massa sovint toca d'oïda i es deixa arrossegar per lectures superficials de la realitat, al mateix temps que s'atribueix una autoritat moral per emetre sentències populistes que no té. Em va semblar vergonyosa la forma com va tractar la notícia sobre els diners que l'Àngel Colom va rebre d'en Fèlix Millet, uns diners que van servir per pagar els deutes de la campanya electoral de la mateixa Rahola a Barcelona, però que a parer d'ella en Colom hauria de tornar al Palau. Ara, amb les detencions del cas Pretòria la senyora Rahola s'ha superat, ens ha fet saber que gràcies a Madrid, és a dir a Espanya, s'ha descobert la trama corrupta, i hi ha afegit un "sort que no som independents". L'estirabot raholià respon en primer lloc a la ignorància, tant de la separació de poders com de la distribució competencial. No existeix un poder judicial català, i tant la fiscalia com la judicatura són estructures d'àmbit estatal, però sobretot fa seva aquesta cantarella sobre la suposada llei del silenci que impera a Catalunya.

Òbviament a Catalunya hi ha corrupció i situacions d'impunitat, però no és una característica distintiva del país. És més, en molts aspectes els mecanismes de control i fiscalització hi tenen més presència i hi actuen de forma més contundent que en altres parts de l'estat espanyol i de l'Europa mediterrània. És conegut que els inspectors de l'Agència Tributària estatal són especialment actius a Catalunya, i òrgans com la fiscalia anticorrupció i la ficalia del medi ambient no es queden gens curts. En un radi de cinc quilòmetres de casa meva conec dos exalcaldes jutjats i condemnats per un delicte mediambiental, que van cometre pràcticament sense saber-ho, perquè no van fer tancar un abocador il·legal, i un altre exalcalde condemnat per un delicte de prevaricació per haver-se saltat el procediment administratiu per a l'aprovació d'un pla urbanístic, tot i que  la seva actuació va ser avalada pel secretari municipal. I encara en conec un altre que va dimitir del càrrec per haver malbaratat 8000€, en un període d'anys, en trucades de mòbil improcedents. Uns diners que, per cert, va tornar a l'ajuntament. Si aquest país fos l'oasi d'impunitat que ens volen fer creure cap d'aquests exalcaldes no hauria passat pel seu particular calvari. Per la seva part els governs del President Pujol no van estar exempts d'una gran pressió mediàtica, política i judicial. Banca Catalana, que no passava per una situació pitjor que la d'altres entitats financeres, va ser assaltada per terra, mar i aire, i la fiscalia es va querellar contra l'antiga direcció del banc, inclòs el president Pujol. Tanmateix el president no va ser imputat per l'Audiència i la causa va ser sobreseguda l'any 1990.  Consellers com Josep Maria Cullell i Jaume Roma van haver de dimitir davant la sospita d'irregularitats, i tot un exconseller com en Jordi Planasdemunt va ser empresonat durant tres anys. El mateix Lluís Prenafeta va ser portat davant dels tribunals per acusacions que es van demostrar infonamentades, i molts altres alts càrrecs han hagut d'explicar els seus actes davant la justícia. D'altra banda, l'hegemonia de les esquerres en el periodisme català  i l'hostilitat envers el catalanisme dels mitjans de Madrid també van exercir una dura pressió mediàtica sobre els successius governs convergents. Per la seva part els socialistes han gaudit de més complicitats periodístiques, però en Josep Maria Sala és l'únic dirigent del PSOE que ha anat a la presó per finançament il·legal del partit i trames com la de Movilma també han estat objecte de persecució judicial. En definitiva ni oasi, ni pantà, ni bassal. Hi ha porqueria,sí, però siusplau, no ens fem nostres les calúmnies de l'enemic.

El naufragi de l'estratègia Zaragoza

Pinten bastos per al tripartit, diuen les enquestes ja fa temps, i davant l'abscència total de missatge, de projecte il·lusionador i de lideratge, el PSC  s'havia aferrat a l'últim recurs per intentar salvar la poltrona: la destrucció de la reputació de l'adversari. El cas Millet els va obrir el cel, primer per posar l'Àngel Colom a la picota i després per demanar explicacions pels convenis entre el Palau i la Fundació Trias Fargas. Al matí en Toni Bolaño, famós per la seva frase "no voy a parar hasta joderte", aprofitava una tertúlia a RAC-1 per  mostrar-se consternat pels convenis, al migdia en Miquel Iceta pujava al faristol del Parlament per demanar que la Trias Fargas retornés el diners al Palau, i a la tarda en Zaragoza es demanava retòricament què té a veure la Fundació convergent amb el cant coral. I així dia sí, dia també. Però dimarts al matí se'ls va glaçar el somriure, potser els asserena pensar que entre els detinguts hi ha dues antigues patums convergents, però no poden passar per alt que la instrucció ha colpejat directament el ventre de la bèstia, l'alcalde de Santa Coloma de Gramenet, vicepresident de la Diputació de Barcelona, primer secretari des de temps immemorial de la Federació del PSC d'un feu socialista com el Barcelonès Nord, membre del Comitè Federal del PSOE, íntim col·laborador d'Antoni Fogué, qui al seu torn és regidor del seu mateix ajuntament, president de la Diputació i marit de l'exalcaldesa i vicepresidenta del PSC, Manuela de Madre. Ara resultarà que tots els altres alts càrrecs de la corporació municipal eren sords, cecs i muts , malgrat unes irregularitats que impliquen directament l'alcalde, el regidor d'urbanisme i el responsable d'una empresa municipal. Poca broma Zaragoza, per molta gesticulació que faci ara la direcció socialista no es podrà treure del damunt la ferum que emana del seu nucli dur. A partir d'ara podem parlar de corrupció, d'ètica política i de virtut pública tant com es vulgui, però s'ha acabat allò de d'assenyalar la palla en l'ull convergent mentre s'arrossega una immensa biga encadenada a la cama.

Més llenya al foc

Aquest país dóna molt de si, ara una presumpta trama de blanqueig de capitals i corrupció urbanística d'alta volada. Mirem-ne el costat positiu, els noticiaris, les primeres planes dels diaris i les tertúlies periodístiques poden dedicar una bona part del seu espai a analitzar els detalls i les implicacions d'uns escàndols genuïnament catalans, en Fèlix Millet ja ha passat a formar part d'un "star system" nostrat que potser ara veurem ampliat amb noves incorporacions. Tot i així la recepció no és homogènia, una bona part de la ciutadania del Principat s'informa primordialment a través de mitjans espanyols, per als quals el saqueig del Palau no passa de ser una anècdota provincial al costat del cas "Gürtel" i les lluites internes del PP,  que com a molt serveix per alimentar el mite del catalanisme putrefacte. Ara tenim un nou xou judicial en marxa, amb l'afegit qualitatiu que, a diferència del cas Millet, hi ha vuit o nou persones detingudes, la majoria d'un relleu destacable. Ara mateix no tinc present que a Catalunya  mai abans s'hagi detingut un alcalde en aquestes condicions. Baltasar Garzón sempre és una garantia d'espectacle. La feina de jutge és àrida, i dura, havent de navegar entre tones de paperassa per treure l'entrellant de casos complexos, però en Garzón compensa aquest vessant gris i desagraït amb dosis de repercussió mediàtica, desplegaments policials sorpresius, vols d'helicòpter i detencions de peixos grossos. Com a magistrat de l' "Audiencia Nacional" li corresponen casos d'entitat però sovint exagera la nota per assolir més repercussió pública. Ja veurem com acaba tot això d'aquí a uns anys quan hi hagi una sentència ferma, si és que s'hi arriba. L'impacte ha estat punyent, i em sap greu que hi estiguin implicats en Macià Alavedra i en Lluís Prenafeta, dos personatges que, sigui quina sigui la seva responsabilitat en aquest cas, han fet molt per al país i estan molt allunyats de la mediocritat de la major part de la classe política avui governant.

Ser un artista genial no atorga carta blanca per violar ni per abusar sexualment de menors d'edat, ni tampoc , afegeixo, de majors d'edat.  Pot semblar una obvietat, però m'adono que n'hi ha molts disposats a contradir-ho, sobretot a la vista de les reaccions que ha despertat en el món de la cultura i l'espectacle la detenció d'en Roman Polansky. Veus com les de Salman Rushdie, Mike Nichols, Martin Scorsese, Isabelle Huppert, Diane von Furstenberg, Woody Allen oWhoopi Goldberg, s'hi han manifestat en contra. A França  el ministre de Cultura,  Frédéric Mitterrand, va qualificar la detenció d'"absolument épouvantable", tractant-se d'"une affaire ancienne qui n'a pas vraiment de sens", i el ministre d'Afers Exteriors, Bernard Kouchner, la considera sinistra. La recentment nomenada directora general de la UNESCO, Irina Bokova , va afirmar que la detenció era xocant, tot i que segons va dir desconeixia els detalls de l'afer.  Els detalls són que l'any 1977 quan Polansky tenia 44 anys, va violar una nena de 13 anys. Segons el testimoni de la víctima, Samantha Galley, ell la va convidar a casa de Jack Nicholson, que no hi era, per fotografiar-la per a la revista Vogue, una oferta difícil de resistir per a la tendra aspirant a model. Durant la sessió de fotos el cineasta polonès li va servir xampany barrejat amb Quaalude, una droga d'efectes sedants molt usual a l'època,  i encabat la va convidar a banyar-se amb ell al jacuzzi. Samantha s'hi va negar i el director va insistir-li per anar junts a una altra cambra, la noia tampoc no s'hi va avenir però, afectada per la droga, es va asseure en un sofà, on Polansky va començar a abusar-ne.  Al cap d'un moment li va preguntar si prenia la píndola o havia tingut la regla feia poc, i davant la inconcreció de Samantha, cada vegada més afectada per l'estupefaent, Polansky li va baixar els pantalons i la va sodomitzar. El director li va demanar que allò quedés com un petit secret entre tots dos, però ella va denunciar-lo i Polansky va ser detingut i sotmès a  una avaluació psiquiàtrica. A partir d'un pacte entre els advocats de les parts, el director es va confessar culpable d'un delicte de violació perquè es retiressin tots els altres càrrecs que se li imputaven, i quan va ser alliberat del  control psiquiàtric, després de 42 dies, va fugir dels EUA per eludir el judici i un probable empresonament. Refugiat a França, on va adquirir-ne la ciutadania, ha pogut evitar l'extradició movent-se sempre pels països menys susceptibles de respondre positivament a les sol·licituds de la justícia nord-americana, fins que a Zuric se li ha acabat la sort. I ja tocava, per molt que apreciem les seves pel·lícules, per molt que els seus amics el vulguin protegir, no és admissible que el seu crim resti impune. No deixen de sorpendre'm alguns dels seus defensors, no tots, que pretenen donar a entendre que no es va tractar de cap violació, sinó que la nena, per activa o per passiva, s'hi va posar bé, i que en tot cas en aquella època, a Hollywood aquest era el pa que s'hi donava. No crec que una nena de 13 anys estigui en condicions de donar el seu consentiment a un depredador com en Polansky, però a més, segons van reconèixer ambdues parts, no hi va haver cap consentiment. Els qui el defensen haurien de pensar per un moment què sentirien si la víctima fos la seva pròpia filla.