divendres, 1 de juny de 2018

Nova etapa

L'èxit de la moció de censura contra  Mariano Rajoy ens situa davant d'un nou escenari que, sense ser falaguer, ofereix alguns punts d'interès. En primer lloc ens traiem del damunt el PP i l'autoritarisme i menyspreu amb què han governat Catalunya durant tots aquests anys, primer gràcies a la seva majoria absoluta, després gràcies al suport del bloc 155. Un altre efecte positiu hauria de ser la ruptura d'aquest bloc 155, no dels seus acords bàsics respecte Catalunya, però sí de la col·laboració i confiança mútues que han desenvolupat darrerament. Ara, la necessitat de marcar territori de cara a les futures eleccions els portarà a una probable guerra fratricida: el bloc PP-C's no es podrà resistir a demonitzar, dia sí, dia també, un PSOE que ha arribat al poder amb el suport de Podemos i els separatistes malignes. Per altra banda, PP i C's estan condemnats a combatre's mútuament per conquerir el mateix espai polític, la qual cosa pot tenir conseqüències per a en Rivera i els seus neofalangistes, als quals el PP ja no veu com una crossa necessària sinó com una amenaça existencial que han de neutralitzar per no esdevenir un partit subsidiari.  Per a Catalunya, després de mesos de bloqueig de l'autogovern, en part autoimposat per evidenciar l'arbitrarietat de l'estat, la formació de nou govern i l'expulsió del PP obren la possibilitat d'una relativa flexibilització del règim de control financer i d'impugnació sistemàtica de tota la legislació aprovada pel nostre Parlament. Digueu-me ingenu, però tenim la possibilitat de recuperar un nivell d'autonomia superior al previ al 155, però òbviament molt allunyat de l'objectiu independentista que ens vam fixar a partir de la victòria electoral de setembre de 2015. Aquesta és una visió optimista, una altra possibilitat és que el PSOE, pressionat per l'oposició i pels seus barons, vulgui evitar a tota costa donar cap senyal que es pugui interpretar com a feblesa respecte Catalunya i opti per continuar amb els mecanismes de control i limitació de l'autogovern. També existeix el risc que PP i/o C's s'avinguin a arribar a acords amb el nou govern justament per garantir que Catalunya segueixi ben collada, encara que això els suposi baixar la tensió de cara a les properes conteses electorals. 
Des d'una perspectiva catalana tenim una oportunitat, segurament reduïda, de recuperar posicions que havíem perdut des de l'aplicació del 155 i d'abans i tot, la qual cosa no es gens menyspreable, perquè contràriament als predicadors del "quan pitjor, millor", la idea de República Catalunya necessita més oxigen per avançar i guanyar nous suports i perspectiva per, amb forces renovades, poder plantejar nous salts endavant. Deixant de banda la hiperventilació de part de les xarxes socials, el cert és que hem passat, en molt poc temps, de l'expectativa d'una independència quasi imminent a la suspensió de l'autonomia i a una repressió ferotge contra els principals dirigents del país, ara a la presó i a l'exili, així com una persecució de perfil més baix contra els alcaldes que van col·laborar amb el referèndum i contra noves expressions de l'independentisme com són els CDR. A sobre s'hi ha afegit la barra lliure d'una extrema dreta violenta que campa impune pels nostres carrers. Per si fos poc, estem sent testimonis d'una espectacular retallada de la llibertat d'expressió, que té les seves manifestacions més evidents en les condemnes de presó per les lletres més o menys afortunades d'un parell de rapers. 
Són emocions molt fortes les que hem viscut durant aquests mesos tan convulsos, i ens convé recuperar forces i serenitat per emprendre de nou la lluita. S'obre un període que ens pot oferir la possibilitat d'acumular noves forces, a l'espera d'una possible victòria de l'extrema dreta en les futures eleccions espanyoles, a la qual haurem de plantar cara des d'un moviment sobiranista més ampli, fort i madur que el d'avui, que sigui capaç de fer el salt defintiu a la independència.

dimarts, 3 d’abril de 2018

Radiacions xineses

Amb la supressió de la limitació de mandats Xi Jinping pot acabar esdevenint president vitalici de Xina, un nou dictador en un règim autoritari que passa d'una direcció col·lectiva i renovada periòdicament a la concentració del poder en un líder únic. Es culmina un procés de transformació política del país que, en comptes d'evolucionar cap a la democràcia de forma simultània amb la seva creixent prosperitat econòmica ha fet una regressió cap al poder unipersonal propi de l'època de Mao. El creixement del PIB del gegant asiàtic l'aproxima de forma imparable cap a la primacia econòmica, alhora que reforça les estructures autoritàries i projecta poder econòmic, polític i militar sobre tot el seu entorn geogràfic, amb una pugna creixent per a l'hegemonia sobre el Mar del Sud de la Xina amb els EUA que fins ara governava les ones en solitari. El sorgiment d'una nova superpotència és un fenòmen d'impacte global, transformador i ple de riscos. L'acadèmic Graham Allison ha desenvolupat al llarg d'anys d'estudi  la teoria de la "trampa de Tucídides", que exposa en el seu llibre  "Destined for War", segons la qual el sorgiment d'una nova potència en el context internacional acaba desencadenant un conflicte, la major part de vegades bèl·lic, amb la potència dominant que veu amenaçat el seu domini. un escenari que podria reproduïr-se si els EUA i la Xina no aconsegueixen conduir la seva creixent rivalitat per vies més segures. Però la irrupció xinesa no afecta només l'equilibri geopolític asiàtic. El poder econòmic té conseqüències polítiques i culturals. Els interessos creuats, les expectatives, els incentius i les coaccions que pot generar un país avançat amb 1.389 milions d'habitants condicionen cada vegada més governs, empreses i persones d'arreu del món. I si la Xina ha esdevingut competitiva i capdavantera en múltiples indústries en les quals fa quatre dies gairebé no hi tenia presència, no hi ha cap motiu per descartar que no pugui fer el mateix en el camp de les indústries culturals, que són un dels pilars fonamentals de l'hegemonia nord-americana al món. No es tracta només de fer caixa venent entrades de cinema, viodejocs i subscripcions a Netflix o HBO,  es tracta de transmetre valors, relat històric i models de societat a tot el món d'una forma sistemàtica i sostinguda en el temps, fins a esdevenir referents per a gran part de la humanitat. No ens costa gens identificar idees, hàbits, costums i modes que hem fet nostres i que no són altra cosa que importacions de la cultura USA, fins al punt que també els moviments alternatius i contraculturals beuen molt sovint de tradicions originades als EUA o si més no, popularitzades a través dels EUA. És  més que probable que la Xina creiï una indústria cultural que li permeti exportar els seus valors i visió de la història i de la societat molt més enllà de les seves fronteres, fent-ne referent per a milions de persones arreu del planeta. El canvi és rellevant. El model americà, amb totes les seves contradiccions, sempre ha pretès justificar-se en la defensa de la llibertat i la democràcia, fins i tot quan ha donat suport a dictadures i a invasions armades.  El model xinès, al llarg de tota la seva història, representa els valors contraris: el seu èxit es basa en l'autoritarisme i la submissió dels individus a les directrius d'una elit política i tecnocràtica que pren les decisions al marge de la voluntat popular. La llibertat dels individus resta restringida als àmbits de llibertat econòmica oberts a discreció per  l'estat i a la capacitat de tria en un mercat amb múltiples possibilitats de consum però igualment subjecte als límits dictats per les autoritats. La caiguda dels règims comunistes i el moment unipolar dels EUA van ampliar substancialment el perímetre de la democràcia i de la llibertat, a Europa i a tot el planeta, fins al punt d'anunciar-se la fi de la història en termes de confrontació entre diferents models polítics i el triomf ineludible de la democràcia liberal. En canvi, el ressorgiment xinès tan sols pot alimentar l'autoritarisme, la restricció de les llibertats i la fi de la democràcia. L'èxit econòmic i l'aparent estabilitat del país fan que el seu sistema pugui resultar atractiu per a molts països, sobretot per als dirigents delerosos d'un poder il·limitat, que poden vendre el sistema implementat pel Partit Comunista Xinès com la recepte ideal per sortir de la pobresa, sense concessions a la participació política dels ciutadans ni al reconeixement dels drets humans. Molts règims africans han acollit amb els braços oberts unes inversions xineses que mai no es condicionen a la introducció de reformes polítiques ni al respecte per als drets i llibertats de la població. Però els efectes del ressorgiment xinès no es limiten als països menys desenvolupats. A Europa mateix la democràcia liberal està patint una erosió considerable en països que havien estat sota l'òrbita soviètica, i que malgrat haver consolidat sistemes democràtics després de la caiguda del comunisme, viuen ara un procés de regressió de les llibertats i d'autortitarisme creixent, amb el vistiplau d'una majoria de l'electorat. Polònia i Hongria són els casos més coneguts, però no són els únics. I què hem de dir d'Espanya? la repressió brutal aplicada contra l'independentisme català, observada amb interès pels mandataris xinesos que celebren la pèrdua de tota pretesa superioritat ètca per part de la UE,  i les penes de presó aplicades en detriment de la llibertat d'expressió no fan més que confirmar una nova onada autoritària que, per atzars de la història, coincideix amb la influència creixent de la República Popular de la Xina. 

dimarts, 6 de març de 2018

koiné vs. klingon

Tinc dubtes sobre l'oportunitat temporal del manifest del grup Koiné i crec que no s'ha estat prou curós a l'hora d'utilitzar determinades expressions, però coincideixo amb la diagnosi de fons: el manteniment de l'actual "statu quo" lingüístic ens aboca, primer, a la minorització definitiva del català i, tot seguit, a la seva extinció. Les xifres parlen per si soles..Més enllà de l'escola, on també hi ha moltes llacunes,  a Catalunya l'autèntica immersió lingüística és en castellà: la cultura de masses, és a dir TV, cinema, videojocs, revistes, literatura popular, webs, etc, s'expressa "massivament" en castellà; els catalanoparlants es passen sistemàticament al castellà quan algun dels seus interlocutors és castellanoparlant o desconegut; l'ús del català a la justícia és simbòlic; la llengua d'acollida dels nouvinguts és el castellà, fins i tot molts dependents de comerç, que per edat haurien d'haver estat escolaritzats en un sistema d'immersió, practiquen un monolingüisme castellà de pedra picada, sigui quina sigui la llengua del client. D'altra banda el català que es parla, sobretot en entorn urbans, cada dia és més pobre, interferit i calcat del castellà.

Obrir el debat sobre l'estatus de la llengua al mateix moment en què hem de sumar el màxim de gent al projecte independentista té els seus riscos, però aquest debat s'ha obert perquè molts dirigents de l'independentisme l'havien tancat en fals, pretenent que en una Catalunya independent es mantindria l'actual legislació en matèria lingüística, com si la supervivència de la llengua no estigués en perill i donant per fet que el simple accés a l'estatalitat en garantiria el futur. Deixant de banda la resposta previsible de la caverna espanyolista, m'ha semblat del tot desmesurada la reacció contrària d'alguns independentistes que, pel que es veu, en la seva ment ja havien incorporat com una veritat inqüestionable que el model lingüístic de la República Catalana s'hauria de basar en la igualtat d'estatus per al català i el castellà, prescindint del fet que aquesta alternativa condemna el català a una morta lenta però segura. L'independentisme bilingüista proclama la necessitat de defensar aquest model com condició necessària perquè el sí superi el 50 % del cens, incorporant molts castellanoparlants que temen pel futur de la seva llengua en una Catalunya independent. Però encara van més enllà i afirmen que, en la mesura que el castellà és la llengua materna i habitual d'una majoria de catalans, s'ha de considerar també com a pròpia del país. Són arguments respectables, però curiosament pequen d'allò que es vol eradicar de l'independentisme, són arguments identitaris. Dit d'una altra manera, si la independència no és projecte identitari dels catalanoparlants tampoc no és un projecte identitari dels castellanoparlants, és en canvi un projecte nacional dels catalans, sigui quina sigui la seva llengua habitual. D'altra banda, més enllà d'aquestes categories simplificadores, catalanoparlants i castellanoparlants, què me'n dieu d'uns dels grans protagonistes de la nostra supervivència com a poble, mereixedors d'un agraïment infinit: els pares que, tot i tenir el castellà o un altre idioma com a llengua materna, han fet i fan l'esforç de parlar en català als seus fills, potser no sempre, potser amb timidesa, potser sense saber-ne prou, però amb el seu gest fan possible la supervivència futura de la llengua pròpia de Catalunya.

La koiné era  la llengua comuna, o més aviat el dialecte comú, dels grecs  de l'Antiguitat clàssica, repartits per múltiples polis i territoris de la Mediterrània i la Mar Negra, un llenguatge compartit que els permetia comunicar-se entre tots ells, més enllà del dialecte grec local. El klingon és una llengua artificial creada específicament per a "Star Trek",  parlada amb fluïdesa, fora de la ficció, per poc més de vint persones, presumptament membres de la facció més extremista del moviment "trekkie", si bé molts altres seguidors són capaços de pronunciar-hi algunes frases i fins i tot el "Hamlet", de Shakespeare, hi ha estat traduït.

Com ens ensenya Marie Kondo, la gurú de l'ordre domèstic, ens hem de despendre de tot allò que no ens és útil ni ens fa feliços. . Si el català no és útil el seu ús restarà confinat a aquelles persones per a les quals el seu coneixement sigui motiu de felicitat, de la mateixa manera que al Sheldon de "The Big Bang Theory" el fa feliç parlar "klingon". Perquè el català sigui útil cal que sigui la koiné dels ciutadans de Catalunya, la llengua comuna, amb independència de quina sigui la llengua materna, familiar o habitual de cadascú. Entenc que Koiné, amb poc encert formal i temporal, demana que l'independentisme no renunciï a les eines de què pot disposar un estat per fer útil una llengua. Això vol dir oficialitat exclusiva? no necessàriament. Vol dir exclusió del castellà? encara menys. El castellà és tan potent que té garantida la seva presència al nostre país sigui quina sigui la legislació que s'apliqui. En realitat el blindatge de la llengua catalana per part del nou estat és l'única garantia d'una bilingüisme o d'un multilingüisme real que no acabi degenerant en un monolingüisme castellà.

dilluns, 5 de març de 2018

Canvi estratègic

Des d'octubre una part de l'independentisme s'ha instal·lat en un curiós purisme testosterònic que sembla prioritzar en tot moment la confrontació directa amb l'estat, sense prendre en consideració ni la correlació de forces real ni les conseqüències d'aquest enfrontament. Fins al 26 d'octubre jo mateix podia compartir, en part, aquest plantejament, però des d'aquella data crec que ens cal un canvi estratègic profund. Fins a aquell dia vaig creure que, més enllà de la celebració del referèndum, disposàvem de l'estructura interna i dels suports externs necessaris per afrontar un pols amb l'estat que l'obligués a seure en una taula de negociacions, no tant per reconèixer la naixent República Catalana com per acceptar un nou estatus polític per al país i qui sap si obrir-se a la celebració d'un referèndum pactat. Òbviament, la meva creença es basava en la fe i no pas en el coneixement dels preparatius que eventualment s'haguessin fet per a l'endemà de l'1-O, però creia si havíem arribat fins allà era perquè estàvem a punt per desafiar l'estat amb unes mínimes garanties.  El 26 d'octubre va ser un gerro d'aigua freda, tan aviat com es va conèixer que allò que el president tenia entre mans no era l'obertura de negociacions polítiques amb l'estat espanyol, amb mediació internacional, sinó la convocatòria d'unes noves eleccions autonòmiques per, en el millor dels casos, aturar l'aplicació del 155. Al final es va desestimar aquesta opció, que en aquell moment s'hauria viscut com una rendició total, però se'm va fer evident que a la piscina de la DUI no hi havia gens d'aigua. L'endemà vaig viure la declaració d'independència aprovada pel Parlament amb escepticisme i preocupació, molt allunyat de la il·lusió dels qui celebraven aquella fita a la Ciutadella i a la plaça Sant Jaume. Els  esdeveniments dels dies posteriors no van fer més que confirmar la nostra nul·la capacitat per implementar la república, al mateix temps que els  cossos repressius de l'estat i els seus sicaris gaudien de llibertat d'acció i impunitat a Catalunya. Tot i aquesta demostració d'impotència, veig que encara n'hi ha molts que creuen que si el 27 d'octubre, o encara més el 10 d'octubre, si s'hagués declarat la independència en la data prevista inicialment, la resistència de la gent al carrer hauria fet efectiva la República, com si fos només qüestió de plantar cara als antiavalots espanyols, com si la independència depengués del control temporal d'unes quantes seus institucionals. Hi hauria hagut un cristo molt gros,  però res no fa pensar que la comunitat internacional, i específicament la UE, imposés a l'estat espanyol l'obligació d'obrir negociacions polítiques amb les autoritats catalanes, més enllà de demanar contenció en l'acció repressiva, perquè a les tele els cops de porra fan mal efecte.
Tanmateix, vam ser capaços de guanyar les eleccions del 21 de desembre i ara tenim l'oportunitat de recuperar les institucions d'autogovern, tot i que previsiblement intervingudes per l'estat fins al moll de l'os. Ara cal demanar-se quins han de ser els propers passos, tenint en compte que tenim quatre dirigents a la presó i una pila de gent investigada pels presumptes delictes de rebel·lió i sedició, i molts d'altres per suposats delictes vinculats a la celebració del referèndum de l'1 d'octubre. 
Hi ha qui advoca per una insurgència immediata, apel·lant a la resistència cívica heroïca del primer d'octubre, assumint totes les baixes que sigui necessàries,  en termes d'empresonaments i també d'agressions físiques, i celebrant l'acció repressiva de l'estat com la clau que ens ha d'obrir la porta de la llibertat, en virtut de la intercessió salvadora de la UE i de la Comunitat Internacional, que davant una innegable deriva autoritària de l'estat espanyol es veurien obligats a retirar-li el suport que fins ara li han donat. 
Després hi ha els qui semblen advocar per un retorn a la via autonomista de tota la vida, si pot ser amb coartada ideològica d'esquerres, amb l'esperança d'estovar la màquina repressiva estatal i guanyar forces perquè, qui sap si una nova generació, es pugui entomar novament la torxa independentista. 
Finalment, entenc que hi ha una tercera via, que passaria per formar Govern sense renunciar a res, però evitant enfrontaments estèrils amb l'ordenament jurídic espanyol. En tot cas, qui haurà d'actuar al marge de l'estat de dret, serà el poder espanyol, tal com ja ha fet el TC, traient-se de la màniga unes condicions per a la investidura del president Puigdemont, tot seguint el dictat de la vicepresidenta del gobierno i atribuint-se funcions que no li correponen. En realitat, des de les actuacions policials per evitar el referèndum fins a les acusacions de sedició i rebel·lió, passant pels empresonaments provisionals, el poder estatal no ha deixat de depassar els límits de l'estat de dret i dels drets humans més bàsics, la qual cosa fa pensar que moltes d'aquestes actuacions poden acabar sent condemnades pel TEDH. Però mentre això no arriba,si és que mai arriba, cal seguir resistint i avançant en un context molt hostil.

dissabte, 10 de febrer de 2018

Temps d'espera

Quins temps ens ha tocat viure! Ara a l'espera que hi hagi acord entre les forces independentistes per investir el president Puigdemont i formar govern, donant per fet que l'estat recorrerà la investidura davant el TC, amb el corresponent efecte suspensiu. I així seguim, instal·lats en la incertesa, sota la pressió repressora de l'estat i amb una barreja de desconcert i de ganes de passar a l'acció entre la base activista de l'independentisme. La premsa digital i les xarxes socials recullen el debat obert  sobre quin és el camí a seguir a partir d'ara, que actualitza els dilemes post 1-O: hem de tirar pel dret, anar a la confrontació directa amb l'estat, o bé hem de prioritzar la retirada del 155, la recuperació de les institucions i iniciar un període de tranquil·litat per recuperar forces i ampliar la base?. Ambdues posicions tenen arguments de pes a favor, i per aquest motiu crec que cal trobar un terme mig: tibar la corda al màxim per investir el nostre president, sense renunciar a recuperar el control de la Generalitat a curt termini,  i no anar a eleccions. És també una qüestió de percepcions: per a una part de l'independentisme la nostra gran força és la capacitat de mobilització, per als altres, el nostre tresor és la majoria absoluta parlamentària, sense la qual el país restaria en mans de l'enemic amb aval democràtic. Jo sóc dels que sobretot  valoro la majoria parlamentària, sense menystenir en cap cas la força del carrer. Recuperarem una Generalitat intervinguda i sota vigilància, però tot i així és preferible a la prolongació sine die del 155 o a unes eleccions de resultat incert. Malgrat tot, hi ha molta feina a fer des de les institucions, en estreta col·laboració amb la mobilització popular. Hem d'aprofitar tots els recursos que tinguem a l'abast per seguir endavant amb el projecte. L'1O va ser una experiència tan poderosa que ens ha fet creure que amb una mobilització semblant assolirem la independència, però estem oblidant que una cosa és fer possible un referèndum i una altra molt més complexa és controlar el territori i l'administració que hi actua. Hem vist a més, que la comunitat internacional, tot i sentir més o menys empatia per les víctimes de la violència policial, no ha pressionat Espanya perquè ofereixi una solució política al conflicte, o si ho ha fet, ha estat de forma molt tèbia. La UE pot ser la garantia que no hi haurà una massacre de catalans, però de poca cosa més. Al capdavall els governs, davant una situació com la catalana, posen en una balança els diferents interessos en joc, i fins ara han comprovat que per a ells pesaven més els interessos de l'estat espanyol que no pas els de la naixent República Catalana. Els estats s'han aferrat al concepte d'imperi de la llei per negar tota legitimat a la ruptura aprovada pel Parlament de Catalunya i per avalar l'acció repressiva de l'estat. Aquesta és una lliçó fonamental per als propers anys: Hem de ser molt curosos a l'hora de fonamentar jurídicament la nostra acció de cara la comunitat internacional, més enllà del dret intern espanyol, hem de convèncer altres països de la conveniència, per a ells també, d'una Catalunya independent,  i  hem de ser prou forts per obligar l'estat a seure en una taula de negociacions. Cal ampliar la base i treballar més a fons el'argumentari juridic i polític de les nostres accions, i desplegar una acció diplomàtica ambiciosa i astuta, més enllà de la reinvindicació d'un dret a decidir més o menys difús.

dijous, 1 de febrer de 2018

Repensar

Passi el que passi amb la investidura del president de la Generalitat i amb el 155, ens trobem en un moment en què cal repensar l'estratègia independentista, perquè la que hem seguit fins ara ens ha permès assolir victòries importants però no ens ha portat a la independència. Ara tenim l'autonomia suspesa sine die, els principals dirigents a la presó, a l'exili o encausats, Tv3 i l'escola catalana en el punt de mira de l'estat i les delegacions a l'exterior tancades i sota l'escrutini del Tribunal de Cuentas. Com diuen els anglosaxons, "fredoom is not free", i estem pagant un preu per assolir la nostra llibertat, però hem d'aconseguir que cap dels sacrificis que s'han fet no sigui en va, i això demana una estratègia guanyadora. Cal anàlisi, reflexió i sang freda, uns elements difícils de reunir en uns moments de tanta intensitat emocional com els que estem vivint, en què les demandes d'un dia a dia absorbent fan ajornar la necessària mirada llarga.  No seré tan pretensiós com per esbossar un nou full de ruta per als propers temps, però hi ha dos elements als quals no s'ha prestat prou atenció durant els darrers anys i que haurien d'incorporar-se amb més força a la caixa d'eines independentista. Un és que l'independentisme, en comptes de fer bandera de la desobediència, en faci de la seva adhesió a l'imperi de la llei versus un estat que comet un frau de llei rere un altre per esclafar l'anhel democràtic del poble català. No és que la desobediència no formi part dels instruments que tenim a l'abast, però cal fer un esforç teòric més gran per legitimar i justificar les nostres decisions. No n'hi ha prou amb l'apel·lació genèrica al principi democràtic, sempre i en tot moment, perquè ens retrauran, per injust que ens sembli, que la llei està per sobre del resultat puntual d'unes eleccions i que els representants democràtics, per molts vots que hagin obtingut, sempre han d'actuar dins els marges de l'ordenament jurídic vigent, també per modificar-lo. L'exigència de l'imperi de la llei, la "rule of law" rere la qual es refugien les mandataris europeus que es neguen a condemnar la repressió desfermada per l'estat espanyol contra l'independentisme, s'acabarà girant en contra dels nostres adversaris, perquè  és l'estat espanyol i no l'independentisme el que està fent implosionar l'estat de dret en el seu afany per esclafar-nos. Les càrregues policials de l'1O són d'una desproporció absoluta i d'una legalitat més que dubtosa, i la mateixa resolució del TC que va prohibir totes les actuacions relacionades amb el referèndum té un contingut que depassa totalment les competències d'aquell òrgan. A partir d'aquí l'actuació de la justícia espanyola suma un abús rere un altre, des de l'actuació de tribunals no competents pels delictes imputats, passant per la imputació d'uns tipus penals que exigeixen una violència que en cap cas no s'ha produït, fins a una presó preventiva del tot injustificada que té com a objectiu el càstig exemplar dels empresonats i no pas evitar la "reiteració delictiva". Podem seguir amb la restricció de la llibertat d'expressió i la conversió del delicte d'odi en una eina per perseguir la dissidència i no pas per protegir els col·lectius més vulnerables,  i amb el nyap perpetrat pel TC amb la "suspensió preventiva condicional" de la sessió d'investidura del Parlament, un altre frau de llei descomunal, amb finalitats merament polítiques. La independència de les altes instàncies del poder judicial espanyol és un farsa que cada vegada queda més al descobert, i més quan sense cap vergonya s'ascendeixen a posicions del TS i del TC persones directament vinculades al partit del govern,  amb una fita històrica com ara que arribés a president del TC un militant del PP, ara desqualificat com a magistrat del TEDH,amb zero punts per la seva ignorància idiomàtica, tot i que el seu currículm falsejat deia el contrari. Rere la façana d'estat democràtic i de dret l'estat espanyol viu una regressió autoritària a diferents nivells, accelerada com a reacció al desafiament català a la "sagrada unidad de la patria". Tots aquests abusos, tota aquesta degeneració de l'estat, són arguments a favor nostre, que quan toqui hauran d'arribar al TEDH però que ja s'han d'incorporar als argumentaris que hauríem de fer arribar als "influencers" europeus i mundials, ja siguin periodistes, polítics i d'altres creadors d'opinió i decisors de pes. Cal treballar amb rigor jurídic i capacitat divulgativa per demostrar que la causa catalana es troba del costat del dret internacional, dels drets humans i del funcionament correcte d'un estat de dret, i que justament és l'estat espanyol el que avui és un perill per a l'estat de dret a Europa, molt més que la Polònia que avui es troba en el punt de mira de la Comissió però que encara no ha experimentat una involució com la de l'estat espanyol, en què, per altra banda, el gruix dels mitjans de comunicació, públics i privats, amb diferents matisos, ballen al so del govern, que té a les mans l'aixeta del seu finançament.  Cal seguir atacant la reputació de l'estat espanyol com a estat de dret funcional, hem d'acabar amb la seva impunitat repressiva. 
D'altra banda, i pensant també amb l'argumentació de les nostres posicions, no pot ser que centrant-nos només en el principi democràtic hàgim renunciat a explicar al món que som una nació amb dret a l'autodeterminació. No hi ha una definició objectiva, clara i delimitada d'allò que constitueix una nació, però sí que hi ha elements que permeten donar credibilitat a la proclamació d'una comunitat humana com a nació. Òbviament, hi ha els trets identitaris, tan denostats en l'actualitat però que segueixen sent determinants de la identificació nacional de les persones. Catalunya és un país amb llengua, cultura, història, tradicions i dret propis, encara que avui, com a resultat de successives onades migratòries, hi tinguin presència destacada altres cultures i tradicions i que, a més, la llengua espanyola hi ha esdevingut majoritària. Tanmateix, la pròpia identitat segueix definint i distingint aquest país. Però no només això, Catalunya com a subjecte polític existeix des del S. XII, pel cap baix, tot i que els elements configuradors de la identitat catalana són molt anteriors. La nació política catalana va tenir continuïtat fins a 1714, i des d'aquell any fatídic ha tornat a emergir sempre que s'ha obert una escletxa de llibertat a l'estat espanyol. No es tracta d'un invent romàntic ni d'un regionalisme oportunista, es tracta d'una nació europea amb tanta o més legitimitat històrica que moltes altres que avui gaudeixen d'estat propi i de cadira al Consell Europeu. Catalunya és un cas excepcional, per això Juncker no ha de témer un big bang independentista. Encara que Catalunya esdevingui un nou estat a Europa no hi ha gaires més "regions" amb prou entitat nacional per seguir el mateix camí: Euskadi, Flandes, Escòcia (aviat fora de la UE) i para de comptar. Tota la resta són regionalismes més o menys accentuats, i alguns enclavaments ètnics (hongaresos a Eslovàquia i Romania, sud-tirolesos a Itàlia, russos a Estònia i Letònia, polonesos a Lituània, etc)  que plantegen més problemes de relació entre estats veïns que no pas de creació de nous estats. Perquè som una nació, el president Puigdemont els hauria pogut posar un exemple ben entenedor als estudiants de Copenhaguen: Els danesos haurien renunciat a l'autodeterminació si després de la Segona Guerra Mundial, en un moment de crisi i desconcert, Dinamarca hagués estat incorporada a la República Federal d'Alemanya com un lander més?  

dimarts, 2 de gener de 2018

La victòria

El dia 21 D vaig acabar el recompte al meu col·legi electoral cap a les onze del vespre, cansat i amb mal de cap, en un estat anímic marcat encara pel terror experimentat durant la tarda, quan l'afluència massiva d'electors feia témer, ara sí, l'expressió d'una majoria silenciosa disposada a votar qualsevol cosa per aturar el procés cap a la independència, i més quan els principals increments de participació es registraven allà on l'independentisme obté sempre pitjors resultats. L'escrutini va tenir un efecte tranquil·litzador. A les 10 meses electorals de l'escola Molí de Finestrelles, de Sant Andreu de Palomar, on vaig fer d'apoderat, les candidatures independentistes van resistir prou bé l'embat unionista i les primeres estimacions de resultats a nivell nacional indicaven una majoria absoluta a favor de la República, però encara no sabíem si reflectien els efectes de la pujada de participació de la tarda.  Fins que no es van fer públiques les dades del recompte amb més d'un 90% escrutat, no vaig tenir la certesa de la victòria, un triomf èpic en les pitjors condicions possibles. Un èxit com feia anys que no en vivíem. Fins i tot el 27 de setembre de 2015, tot i guanyar, que JuntsxSí no assolís la majoria absoluta i depengués d'un soci imprevisible com la CUP va aigualir-ne la celebració. Aquesta vegada però, la incògnita sobre el resultat era enorme. El fet de tenir els candidats a la presó i a l'exili, l'aplicació del 155 i la repressió de l'1O es poden considerar factors mobilitzadors per a l'independentisme, però en canvi, la marxa orquestrada d'empreses, la manca d'un full de ruta i d'expectatives clares de cara a l'assoliment de l'objectiu, podien allunyar de l'independentisme persones que l'any 2015 s'havien sentit atretes per la revolució dels somriures. Ara no hi ha gaires motius per somriure, l'estat espanyol ha exhibit la seva ànima autoritària amb tota l'energia i no sabem ben bé quins han de ser els nostres propers passos.
Tot i així hem plantat cara, tal com ho vam fer l'1 d'octubre defensant les urnes. En tres mesos hem hagut d'assumir un escenari de repressió que, per molt que fos previsible, no havíem experimentat fins ara, amb l'agreujant que, a diferència del que molts havien sostingut, aquesta repressió no ens ha obert les portes del reconeixement internacional. Els estats han preferit mirar cap a una altra banda, quan no han donat un suport explícit al govern espanyol, i les ONG internacionals han mostrat nivells d'interès diversos, però en cap cas no s'han compromès a favor del reconeixement de la República Catalana. Tanmateix, tot i no rebre els suports que alguns esperaven,  l'1O ha internacionalitzat com mai abans el plet català i el 21D ha ratificat de forma clara davant de les opinions públiques interessades d'Europa i de la resta del món, que al nostre país existeix una majoria social a favor de la independència, encara que no arribi al 50% dels vots emesos. La repressió estatal ens ha fet mal, però no ens ha vençut, en el camp democràtic els hem guanyat, quan havien apostat a fons per deixar l'independentisme en minoria al Parlament. Ara sabem millor de quin peu calcen i com reacciona la comunitat internacional. Això ens hauria de portar, amb les lliçons apreses durant aquest període, a afinar millor l'estratègia. Tenim un capital humà enorme, forjat no només en l'esperit festiu d'Onzes de Setembre assoleiats sinó també en la resistència a la persecució que va culminar l'1O, i que s'ha alçat tossudament després d'haver patit l'impacte de l'empresonament i l'exili dels nostres principals dirigents. El 21D va ser una gran victòria, encara que no la celebréssim gaire. Som un poble resilient,
després del sotrac ens hem d'aixecar de nou per bastir la República, sense ingenuïtats, deixant de  banda el pensament màgic que massa sovint ha impregnat el moviment, tocant de peus a terra però amb els objectius més clars que mai.