dilluns, 23 de novembre de 2020

Contra la pulsió autodestructiva de l'independentisme

Segueixo buidant el pap en la línia del post anterior, com a independentista que sóc des que pràcticament tinc ús de raó, decebut i fins i tot emprenyat amb l'infantilisme estèril pel qual s'ha deixat arrossegar la part més estrident de l'independentisme català, mentre d'altres han convertit l'ideal independentista en una carcassa buida sota la qual s'aixopluguen per justificar totes les renúncies a les idees més bàsiques del nacionalisme català, començant per la centralitat de la llengua. 

L'infantilisme és aquesta il·lusió d'esperar que vingui algú de fora a salvar-nos, perquè estem demostrant al món que l'estat espanyol vulnera els drets humans, o perquè l'estat espanyol és econòmicament inviable, o perquè l'estat és fràgil i caurà pel seu propi pes i aleshores serà la nostra oportunitat. És el mateix infantilisme que et fa creure que cada cop que reps de l'estat espanyol és un punt en una mena de competició per a la legitimitat, en virtut de la qual, quan assoleixes una determinada puntuació,  acabes sumant un suport massiu a l'interior i el ple reconeixement de la comunitat internacional. Des d'aquesta perspectiva qualsevol millora de l'autogovern català acaba sent contraproduent perquè et fa perdre punts en la cursa per a la independència, i el que ens convé és que des de Madrid es degradin les institucions catalanes i que la situació del país empitjori, fins al punt que per a propis i estranys la independència sigui l'única sortida possible. És un plantejament que pot funcionar com a construcció teòrica d'algun il·luminat, però que, almenys des de l'octubre de 2017, ha estat abastament refutada per la realitat. Si aquella lògica fos correcta, el desembre de 2017 l'independentisme haurà assolit una victòria abassegadora, potser més de dos terços de la cambra catalana, perquè just abans havíem viscut la repressió salvatge de l'estat contra milers de catalans que només pretenien votar, l'empresonament o exili dels principals dirigents del país i la suspensió de l'autogovern.  Estàvem davant la tempesta perfecta per legitimar una reacció independentista de la gran majoria dels catalans. En canvi, tot i que feliçment, vam sumar una majoria absoluta, l'independentisme no va arribar ni al 50% dels vots, i la força més votada, C's, era la més bel·ligerant amb el procés, per no dir directament catalanòfoba. A Irlanda,  la repressió britànica  contra els rebels que van declarar-ne la independència el dia de Pasqua de 1916 va provocar una reacció de la mateixa població que en un  primer moment els havia ignorat,  reacció que es va traduir en una gran victòria independentista. A Catalunya, una repressió del tot desmesurada a ulls de qualsevol observador objectiu,  gairebé no va sumar nous  adeptes a la causa independentista. Sembla que la via del martirologi poc més pot aportar a l'hora de fer avançar l'alliberament nacional, més enllà de reescalfar el nucli dur dels convençuts i despertar la simpatia compassiva dels unionistes de bon cor.  I no oblidem que el dia 8 d'octubre de 2017, després de veure mig país apallissat i vexat per les forces policials enviades per l'estat, l'espanyolisme va tenir els sants collons d'organitzar una manifestació per la unitat d'Espanya, demostrant una nul.la empatia envers els seus conciutadans maltractats tan sols una setmana abans.  Pel que fa a l'àmbit exterior, malgrat l'impacte mediàtic que van tenir les imatges de l'1-O, la causa catalana no va rebre cap suport de la comunitat internacional, i molt escasses mostres de suport de la "societat civil" d'arreu del món, a banda d'altres moviments independentistes- i encara amb reserves en els casos escocès i basc- i de dissidents ambigus com Julian Assange. Una altra cosa són els petits èxits que s'han assolit en l'àmbit de la justícia, a Bèlgica, a Alemanya, o en òrgans de l'ONU, però en aquests casos no es jutjava la bondat de la causa independentista sinó els mètodes emprats per l'estat per perseguir-la. 
Cal assumir que, a nivell internacional, la causa de Catalunya no desperta cap simpatia especial. La independència de Catalunya provoca més indiferència, i en alguns casos animadversió, que no pas solidaritat.  Per més que es forcin els paral·lelismes amb la lluita dels negres americans pels drets civils, ben poca gent al món veu la nostra realitat en els mateixos termes, encara que hi hagi elements d'aquella lluita que siguin aprofitables en el nostre cas.  
  
En definitiva, la independència no l'assolirem en proporció directa al nivell de repressió que patim, sinó en funció del poder- en un sentit molt ampli- que puguem acumular, un poder tan gran que l'estat no pugui tòrcer com ha fet fins ara. Això implica majories polítiques més grans que les actuals, sumant per totes bandes, una institucionalització més forta i resilient, una societat civil més preparada, unes aliances internacionals més ben travades i fonamentades en el realisme, etc, etc. Condicions que no es construeixen des de la feblesa, el desgovern i un victimisme eixorc, sinó des de la pròpia fortalesa i de l'ús intel·ligent de totes les eines que tinguem a l'abast. 

 


dissabte, 21 de novembre de 2020

La independència com a excusa

Les dades esgarrifoses sobre l'ús del català a la ciutat de Barcelona que ens aporta l'Enquesta d'Usos Lingüístics, i que reflecteixen localment la reculada general de la nostra llengua en tot el seu territori històric, obliguen a pensar i prendre mesures amb immediatesa,  per revertir una situació que, altrament, ens aboca a l'extinció. Malgrat totes les adversitats, encara hi ha espai per a una esperança basada en l'acció. Però no és de la vital qüestió lingüística que vull parlar, sinó de la reacció de certs sectors independentistes, expressada sobretot a través de les xarxes socials, per als quals la solució de tot problema resta subordinada a la consecució prèvia de la independència. Quan es diu que el català està en perill de mort, et responen "sense un estat propi la llengua no es pot salvar", "fem la DUI i el català serà l'única llengua oficial", "Ho veieu com sense la independència no ens en sortirem!", i així de forma reiterada i constant.  Hores d'ara aquestes exclamacions semblen relegades a una fracció minoritària però sorollosa de l'independentisme, però aquest idea d'ajornar la resposta a les urgències nacionals fins l'endemà de la independència ha estat present, implícitament i explícita, durant tot el nostre malaguanyat procés sobiranista. I si això es podia entendre quan semblava que ho teníem a tocar, ara que hem constatat que encara ens queda un bon tros de camí i cap garantia d'assolir l'objectiu, és imperatiu afrontar, ara i aquí, totes aquelles urgències, perquè pel camí ens podem quedar sense país, i aleshores no hi haurà ni independència, ni referèndums,  ni DUIs, ni federalisme asimètric,  ni res, perquè una Catalunya sense identitat és una Catalunya morta, sense cap motivació per defensar el seu dret a l'autodeterminació. Cal afrontar tots els reptes que té plantejats el país amb les poques eines que tenim a l'abast, des dels governs locals fins a la Generalitat , passant per tota la xarxa de societat civil capaç de generar propostes i de portar-les a la pràctica.  Sense estat propi difícilment resoldrem els problemes que té aquest país, i encara menys ens podrem convertir en una nació capdavantera a Europa, però,  com s'ha demostrat des de la recuperació de la democràcia i de l'autogovern, existeixen petits marges pels quals es pot avançar, si bé per aprofitar-los es necessiten unes habilitats que no es troben a l'abast de qualsevol polític ni de qualsevol tecnòcrata o líder cívic i social. 

A principis del S. XX els pares del nacionalisme català, entre els quals personatges tan destacats com Prat de la Riba i Rovira i Virgili,  somiaven, sense renunciar als objectius més ambiciosos,  que Catalunya pogués assolir un cert grau d'autonomia,  conscients que qualsevol engruna de poder que pogués guanyar el país s'havia d'aprofitar, com ho va demostrar el mateix Prat amb un poder tan limitat com el de les diputacions provincials unides en la Mancomunitat. Ara que disposem de molts més mitjans que a principis del S. XX seria imperdonable renunciar a governar el país amb mentalitat d'estat, fer deixadesa de les pròpies responsabilitats a l'espera d'una solució quasi miraculosa, mentre el país se'ns escola veloçment.

dissabte, 10 d’octubre de 2020

Per una redescoberta activa de l'antic imperi català

Cal redescobrir la presència catalana al Sud de la Península Itàlica i a Sicília, a més dels altres indrets de la Mediterrània que en algun moment es van trobar sota domini català. Per a espanyols, portuguesos, francesos, anglesos i d'altres, la memòria de l'imperi és una realitat viva, no només perquè la seva fi és molt posterior a la desaparició de l'imperi català, sinó també perquè l'ús de les seves llengües en múltiples països n'és una prova ineludible. En el cas català, més enllà dels Països Catalans, tan sols el reducte minvant de catalanoparlants de l'Alguer resta com a testimoni viu de la nostra expansió mediterrània.  Però els arxius són plens de documents que acrediten el pes dels catalans en aquelles terres, i múltiples edificis, escampats per la geografia meridional italiana, conserven evidències d'aquella poderosa presència. Només cal visitar una de les fortaleses més emblemàtiques de Nàpols, el Castell Nou, i observar-hi l'escut amb les quatre barres sobre l'entrada principal. Nàpols va ser durant uns anys la capital efectiva de la Corona d'Aragó, el rei Alfons el Magnànim hi va instal·lar la seva cort i per commemorar la seva arribada victoriosa a la ciutat, l'any 1443, féu construir un arc de triomf  monumental a la porta del castell,  al bell mig del qual hi figura la nostra ensenya. El Magnànim no desperta gaires entusiasmes en la historiografia catalanista, era un Trastàmara, va  castellanitzar parcialment la seva cort i la va situar fora dels Països Catalans. Tanmateix, sota el seu regnat, la Corona d'Aragó, d'hegemonia catalana i valenciana, va viure un dels seus períodes de màxima expansió. No debades el català fou llengua oficial, signe de poder i prestigi, al Regne de Nàpols. El domini catalanoaragonès no es va limitar a la capital napolitana, es va exercir sobre tot aquell Regne i avui encara es poden visitar els castells "aragonesos", en indrets com l'illa d´Ísquia, al Golf de Nàpols, o a Tàrent (regió de Pulla), així com molts altres exponents, més o menys amagats,  de la petjada catalana. Com passa sovint, l'expansió medieval catalana resta oculta sota el gentilici "aragonès", que en aquest cas no identifica els naturals del Regne d'Aragó sinó els súbdits del sobirà de la Corona d'Aragó, el qual  tenia el títol de Rei d'Aragó com el de més rang, ja que governava el Principat de Catalunya amb el títol de Comte. Malgrat la identificació amb la paraula Aragó, en aquella monarquia l'element català, incloent-hi valencians i illencs, hi era el dominant.

Amb la conquesta de Nàpols, Alfons va reunificar el sud itàlic amb l'illa de Sicília, que s'havia incorporació a la Corona d'Aragó arran de la guerra de les vespres sicilianes.  A conseqüència d'aquell conflicte, l'any 1282 el regne de Sicília s'havia dividit entre el regne de Nàpols, que seguia sota domini de la dinastia francesa dels Anjou, foragitats de l'illa per catalans i sicilians, i el regne de la Sicília insular, el tron del qual va ser ocupat per Pere d'Aragó, el nostre Pere el Gran. Des d'aquell moment la presència catalana a Sicília va passar a ser determinant, per la seva integració en la Corona d'Aragó, pel pes dels catalans en la societat de l'illa i per la influència cultural que hi van exercir. 

El Regne de Sicília va ser fundat pels normands que van conquerir l'illa als àrabs al S. XI i van dominar la Itàlia Meridional fins l'arribada dels Anjou. Els normands eren els descendents dels víkings que s'havien assentat al Nord de França, l'actual Normandia, els quals, al mateix S. XI, van conquerir Anglaterra. El domini normand és molt present i recordat a Sicília, hi abunden els castells normands, el Parlament sicilià es troba al majestuós Palau dels Normands de Palerm i l'arquitectura religiosa d'aquell període és patrimoni de la humanitat per la seva singular fusió d'elements romànics, bizantins i àrabs. L'etapa normanda destaca com a període fundacional del Regne de Sicília, al qual se li atribueix una especial esplendor. Se'n destaca que s'hi hauria produït una exemplar convivència multicultural entre diferents religions, llengües i cultures, un relat històric molt atractiu per a les sensibilitats modernes. Afegim-hi la connexió dels normands amb França, Anglaterra i fins i tot els països escandinaus, i tenim que la molt rellevant presència catalana a l'illa es veu totalment eclipsada pels antecedents nòrdics. La permanència de les restes grecoromanes, la fascinació per l'art àrab-normand i l'esplendor del Barroc desplegat en l'època de domini espanyol deixen el llegat català en una posició secundària. Però l'empremta catalana hi és. El gòtic català és present a tota l'illa, tant perquè les seves formes van ser adoptades per diferents arquitectes com perquè molts membres de les importants colònies de mercaders i aristòcrates catalans que s'hi van instal·lar van fer-se construir les seves residències seguint els models de la seva pàtria d'origen. Fins i tot en una ciutat com Siracusa, parcialment reconstruïda després del gran terratrèmol de 1693, els entesos hi descobreixen molts exemples de la petjada catalana: en la configuració de patis interiors, en els arcs de mig punt de portals, en la disposició de les finestres, etc. A Palerm mateix, el Palau Abatellis, que avui acull la secció medieval i moderna del Museu Arqueològic de Sicília,  així com el Palau Ajutamicristo es consideren exponents destacadíssims del gòtic català, amb tocs renaixentistes,  que inevitablement ens evoquen els palaus del barri gòtic barceloní i d'altres ciutats del nostre país. La influència catalana no es limita a l'arquitectura civil, en moltes esglésies, algunes tan importants Santa Maria della Catena, hi romanen mostres d'aquella presència, quan no directament incorporen l referència catalana en la seva denominació, com ara l'església de Santa Eulàlia dels Catalans, de Palerm ( avui seu de l'Instituto Cervantes a la ciutat) o l'Església de la Santíssima Anunciació dels Catalans, a Messina. També cal destacar altres aportacions, com ara que l'any 1434 Alfons el Magnànim va fundar l'Estudi General de Catània, que avui és la universitat més antiga de Sicília. L'empremta catalana té prou entitat com per mantenir-se i fer-se evident, tot i que la Corona d'Aragó va ser substituïda en el domini de l'illa per la monarquia hispànica, d'hegemonia castellana, apropiant-se de bona part de l'herència d'origen ibèric. 

Cal fer emergir dels arxius i dels cenacles acadèmics i erudits el coneixement sobre tot aquell patrimoni arquitectònic i artístic, així com de la història que el féu possible, per redescobrir aquella dimensió de la catalanitat estesa a través de la Mediterrània occidental, el mar en  què cap peix no gosava alçar-se  si no portava  un escut o senyal del rei d'Aragó i de Sicília a la cua, com va dir l'Almirall Roger de Llúria.

diumenge, 10 de maig de 2020

Segrestats per l'esquerra

En el marc de la resposta a la Sentència que condemna a penes aberrants de presó els líders del procés independentista, una colla de joves es van instal·lar a la Plaça Universitat en una acampada permanent.    Acampada de joves de la plaça Universitat, centrada en els tòpics habituals del pacifisme, l'ecologisme, el feminisme, l'antiracisme i els desnonaments, en què els debats a l'entorn del fet nacional, és a dir, debats sobre la cultura, el poder i l'economia,  pràcticament no hi tenen cabuda. L'independentisme està pres per l'obsessió de no ser considerat nacionalista, fins a nivells ridículs. Com si l'alliberament nacional no fos un objectiu prou digne per si mateix i necessités, per legitimar-se,  anar lligat a valors "universals", o a les causes progressistes d'última fornada. Si aquest plantejament fos exclusiu d'una branca de l'independentisme molt escorada a l'esquerra, o bé situada en el liberalisme llibertari,  no hi hauria res a dir, però observo que aquest acomplexament amara totes les famílies de l'independentisme, encara que, en el fons, la majoria dels independentistes són moguts per un patriotisme genuí. El creixement de l'independentisme va necessàriament lligat a l'expansió de la identificació dels ciutadans amb el país, sense aquest identificació, sense aquest patriotisme més o menys intens, no hi pot haver independentisme, més enllà d'algunes minories molt ideologitzades que veuen la independència, o a la seva reivindicació, com una eina útil per fer avançar el seu programa polític, i en el cas de persones concretes, com una oportunitat per fer carrera política, encara que en el fons els drets nacionals de Catalunya els siguin indiferents.
Paradoxalment, sovint són les mateixes organitzacions independentistes les que adoctrinen sistemàticament els seus membres, que molts cops s'hi han afegit des d'un patriotisme sincer, perquè renunciïn al nacionalisme i esdevinguin uns "guerrers de la justícia social" per a qui l'independentisme tan sols seria una lluita compartida més. 

No hi ha independència sense nació

Un article publicat a l'ARA sota l'eloqüent títol d'"Independentisme cosmopolita" defensa la tesi, de la qual ERC n'ha esdevingut abanderada, que la legitimitat, el creixement i el reconeixement internacional del moviment independentista vindran de la seva identificació amb valors universals i la defensa del cosmopolitisme enfront del  nacionalisme dels estats-nació. No estaríem lluitant per constituir un estat-nació català sinó una altra cosa, un estat cosmopolita deslligat de la nació catalana, que en tot cas seria una identitat més en una comunitat multicultural unida per una cultura cívica compartida. En definitiva, si volem la independència hem de renunciar al nacionalisme català, perquè altrament ningú no ens farà cas ni ens reconeixerà, i a Catalunya ens quedarem reduïts al nucli de catalans convençuts. De fet, la tesi és gairebé una invitació a l'extinció nacional per renéixer de les cendres com una au fènix cosmopolita, deslliurada d'Espanya, això sí. El problema és que si renunciem a la nostra identitat nacional la independència perd tot el sentit: per què volem un estat propi si no som ningú? per crear un nou estat post-modern i post-nacional què il·lumini la humanitat? Una entitat que no existeix enlloc i que ningú no sap ben bé en què consistiria. Renunciar a la nació equival renunciar a tota pretensió de sobirania. 

La primavera de 2020

L'octubre de 2017, entre el referèndum, la declaració d'independència i el 155,  la tensió es respirava a l'aire, la incertesa era absoluta, i s'anunciaven calamitats econòmiques, violència estatal i qui sap si una declaració d'estat d'excepció. Finalment, el govern català va plegar veles, l'estat va engegar la seva maquinària repressiva contra els dirigents polítics i socials catalans i progressivament vam anar recuperant la normalitat d'un país ocupat. 

Ara, per causes ben diferents, tot just comencem a deixar enrere una realitat  que en tots sentits depassa els pitjors escenaris que hom podia imaginar per al cas que s'hagués intentat implementar la independència: centenars de víctimes a diari, milers d'hospitalitzats, molts lluitant entre la vida i la mort, entubats i dependent d'una màquina per sobreviure. La indústria paralitzada, el comerç tancat, el turisme reduït a zero, i milions de catalans tancats a casa, a l'espera de cobrar el subsidi d'atur o les ajudes als autònoms. En l'àmbit polític,  el govern espanyol va declarar l'estat d'alarma i va centralitzar tota la presa de decisions a Madrid, deixant  el govern català com a mer executor de les seves directrius, mentre l'exèrcit es desplegava pel nostre país per realitzar, maldestrament i de cara a la galeria, unes tasques que ningú no els havia demanat. Molta gent es va espantar, l'octubre de 2017, per les conseqüències que podia tenir el conflicte amb l'estat espanyol i tot d'una ens trobem amb un malson més sinistre que no pas les amenaces amb què s'especulava en aquell moment. I amb això no vull dir que, com creuen molts, la tardor de 2017 vam deixar passar una oportunitat real d'assolir la independència, ans al contrari, amb el temps no he fet més que reafirmar la convicció que no podíem assolir-la en aquell moment perquè nosaltres no érem prou forts ni l'estat no era prou feble com perquè el conflicte es resolgués a favor nostre.  El que posa de manifest la tardor de 2020 és que les societats i els estats són més forts i resilients del que les aparences fan creure. Acabem de passar per tot aquest tràngol i,   si bé tindrà conseqüències polítiques, socials i econòmiques, cap dels fonaments del sistema no trontolla. Alguna lliçó n'hauríem d'extreure, sobretot aquells que es pensen que assolir la independència és cosa d'una setmana de vaga general. un estat com l'espanyol pot aguantar això i molt més abans que cedir la seva sobirania.  He sentit reiteradament el mantra, si els fem mal a l'economia, cediran. Una visió molt materialista que dona per fet que l'adversari més poderós està més condicionat pel càlcul econòmic que no pas la precària majoria sobiranista catalana, que s'imagina disposada a perdre-ho tot amb l'esperança d'un futur radiant. La realitat ha desmentit aquestes anàlisis tan esteses entre alguns sectors de l'independentisme, els estats estan disposats a renunciar a molts coses abans de perdre que allò que consideren essencial.  Hem vist com a la major part de governs dels nostre entorn no els ha tremolat el pols a l'hora d'aturar l'economia, assumint l'expectativa d'una recessió severa,  per raons de salut pública. No estaria disposat a molt més un estat si allò que té en joc és la seva integritat territorial i una porció fonamental dels seus recursos? No és que la independència sigui impossible, però per assolir-la primer cal transformar la realitat, crear  i enfortir un sistema propi alternatiu al central, construcció nacional amb els pocs mitjans de què es disposi, fins que es donin les condicions per a una ruptura que l'altra part pugui acceptar com a inevitable, perquè la ruptura "de facto" ja s'ha produït abans. En circumstàncies molt diferents, és el que fan nacions sense estat propi com Flandes, Escòcia, i fins i tot el Quebec, governada actualment per un partit nacionalista que no es planteja un nou referèndum, i també, encara que a Catalunya no s'acabi d'entendre la seva estratègia, Euskadi. Cada moment històric ens ofereix l'oportunitat d'aprendre noves lliçons, i la primavera de 2020 en va plena.  

dilluns, 6 d’abril de 2020

És la guerra

Ja portem tres setmanes de confinament, l'estat d'alarma s'allargarà fins al 26 d'abril i tot apunta que l'emergència es mantindrà per molt més temps. Mai no havíem viscut una situació com aquesta que ,com més es perllongui en el temps més excepcional serà. Tot va començar a la Xina fa uns mesos, però fins que no ens ha arribat a casa no hem estat conscients de la perillositat del virus ni del fet que ens obligaria a tancar-nos a casa, setmanes i potser mesos, aturant l'activitat econòmica i de tot altre ordre com no s'havia fet mai abans. Això és com una guerra, sense violència però amb morts i ferits, no entre els joves combatents, sinó entre la gent més gran i la més vulnerable al virus.  Els treballadors del sistema sanitari i de les residències d'avis han esdevingut els soldats i els metges els comandants de l'exèrcit que lluita en primera línia,  mentre la rereguarda s'encarrega del suport logístic o es protegeix rera els murs de la llar. Sortosament, les botigues d'alimentació segueixen ben proveïdes i la major part de la població gaudeix d'habitatges prou confortables per fer-hi vida nit i dia i de recursos digitals per comunicar-se, passar l'estona i sovint, treballar. Però vist fredament, tot és molt bèstia. Cada dia les víctimes de la plaga es compte a centenars i milers lluiten entre la vida i la mort en hospitals saturats de pacients i mancats d'equipament. El gruix del comerç, de la indústria i de l'activitat cultural del país estan aturats i milions de catalans es veuen abocats a sobreviure amb els subsidis i ajudes que puguin rebre de les administracions, sovint amb uns expectatives de futur laboral molt fosques.
Si la guerra és dura, la postguerra s'anuncia pitjor. El cessament d'hostilitats no es preveu fins al cap de dos anys, quan es disposi d'una vacuna efectiva repartida per tot el món. Mentrestant,  viurem un conflicte d'intensitat variable, amb un retorn esglaonat a l'activitat, mantenint limitacions a les concentracions i al contacte entre les persones, i amb possibles nous confinaments puntuals per plantar cara als eventuals rebrots del virus. Moltes de les activitats que formen part de la nostra vida quotidiana es troben en entredit, però sobretot les feines, les formes de guanyar-se la vida de milions de persones estan amenaçades, ara per l'efecte immediat del tancament i tot seguit  per les dificultats d'adaptació a un nou escenari en què baixarà la demanda de molts serveis que fins ara han tingut un gran pes en la nostra economia, com ara el turisme i tot allò que se'n deriva, més un empobriment de la població en uns casos i una major prudència a l'hora de consumir en d'altres, que poden provocar una profunda depressió econòmica.  Tot apunta que en sortirem com se surt de les guerres a Europa, amb moltes famílies plorant els seus difunts i una economia devastada. Viure una guerra fa canviar la percepció de les coses i de les prioritats i això es tradueix en canvis polítics que poden arribar a tenir conseqüències constitucionals i geopolítiques de gran nivell. Veurem. 

diumenge, 1 de març de 2020

Irish blood, English tongue

Hi ha sectors de l'independentisme català que juguen amb la idea que la pèrdua de la nostra llengua no seria cap tragèdia i que en tot cas no impediria la consecució de la independència, és més, per a alguns il·luminats la desaparició d'aquesta barrera identitària fins i tot facilitaria que un independentisme basat en valors abstractes (república, democràcia, justícia social, etc) i càlculs racionals d'interès arribés a molta més gent. S'invoca sovint l'exemple d'Irlanda que, tot i tenir la llengua pròpia reduïda a la mínima expressió, va assolir la independència parlant anglès, que n'és la llengua oficial i vehicular, malgrat l'oficialitat simbòlica del gaèlic. En realitat la situació identitària de la Irlanda del primer terç del segle XX es troba a anys llum de la Catalunya actual en la mesura que, si bé el gaèlic ja hi estava tocat de mort, els irlandesos fonamentaven la seva identitat amb indicadors tan forts i diferenciadors com la religió catòlica i el llinatge familiar, la sang.  Per això m'he permès la llibertat d'adaptar el títol d'un tema prou conegut de Morrissey, "Irish blood, English heart", perquè els republicans irlandesos, malgrat parlar en anglès, tenien molt clara la seva vinculació  ancestral amb  la tradició de la terra i allò que els distingia de l'ocupant britànic, amb l'afegit de la seva insularitat. El nacionalisme irlandès va renunciar a la normalització de la llengua pròpia, que s'esllanguia en els racons més apartats del país,  però no va deixar mai de ser identitari. Tant és així que Irlanda del Nord es manté sota sobirania britànica perquè  allà la població era majoritàriament protestant i originària de la Gran Bretanya, especialment d'Escòcia.  En definitiva, res a veure amb el cas català, en què qualsevol plantejament etnicista es troba abocat al fracàs, ja que els catalans de soca-rel hi són minoria i, òbviament, no tenim una religió ni una església pròpia que ens aglutinin com a poble i ens distingeixin de la "metròpoli". L'altre exemple de poble que ha assumit la llengua de l'invasor que se sol esmentar és el basc, però negar-li component identitari al nacionalisme basc seria una demostració de la més profunda ignorància. Justament, atès el coneixement reduït de l'eusquera entre els mateixos bascos d'avui, el basquisme, sense renunciar mai a la llengua, ha compensat aquesta mancança amb l'exaltació de molts altres  elements distintius de la seva antiquíssima cultura i alhora també, amb un cert grau d'etnicisme, en què factors com els cognoms i l'origen familiar juguen un paper molt destacat a l'hora de definir-se com a basc, sense excloure l'adhesió d'altres persones que no comparteixen aquest vincle amb el país. En essència, els exemples que se solen citar com a prova que la normalització de la llengua pròpia no és un element imprescindible per als moviments d'alliberament nacional obvien que aquesta mancança es compensa amb uns altres elements més durs d'identitat, insostenibles en una societat tan diversa com la catalana. La llengua que, malgrat tot, és molt més fàcil d'adoptar que no pas una religió i es troba a la disposició de tothom qui vulgui fer-la seva. 

dilluns, 18 de novembre de 2019

Prat de la Riba

En aquests temps convulsos que vivim fóra bo tenir present Enric Prat de la Riba, ideòleg primigeni del nostre nacionalisme i president de la primera institució política que va abastar tot el Principat des de la desfeta de 1714, la Mancomunitat de Catalunya. Un home que va pensar el país i que va poder portar a la pràctica, amb ben pocs mitjans, una part inicial del seu programa polític, primer a la Diputació de Barcelona i, a partir de 1914, a la Mancomunitat que va aplegar les quatre diputacions catalanes, la qual, amb ben poques competències i recursos, va endegar una ambiciosa obra de govern en el terreny de les infraestructures, de l'educació, de la cultura i la ciència, de la qual encara en gaudim. Si puc escriure aquestes línies amb uns criteris gramaticals clars és gràcies a la tasca de normativització de la llengua que va portar a terme l'Institut d'Estudis Catalans, fundat per Prat de la Riba, de qui també va ser la iniciativa de  fitxar l'enginyer Pompeu Fabra per endreçar una llengua instal·lada en l'anarquia des dels temps de la Cancelleria.
Més enllà dels debats sobre autonomisme, federalisme i independentisme, el Sr. Prat va voler construir Catalunya en funció d'estat,  dotar d'estructures d'estat modern aquella nació malgirbada i ocupada, donar cos institucional a l'ànima del país. Per això Eugeni d'Ors el va anomenar "seny ordenador" de la pàtria. El país d'avui és molt diferent de la Catalunya de principis del S. XX però n'és hereu, i algunes de les institucions creades o desenvolupades per Prat encara perduren. Des de la distància Prat de la Riba ens interpel·la, ens obliga a demanar-nos si avui estem traient el màxim profit possible d'allò que tenim, si estem bastint institucions sòlides i perdurables, útils per als catalans d'avui i que garanteixin la projecció futura de la nostra nació.
Més enllà de la resposta a la sentència, del conflicte amb l'estat espanyol i de la mobilització popular, també tenim la responsabilitat d'enfortir les institucions del país, tenim el deure d'autogovernar-nos fins allà on sigui possible i ampliar així, sense fer més soroll del necessari, els espais de sobirania.