Calen més armes i suport per a Ucraïna
La guerra és l’infern, com deia el general Sherman, però per més que es vulgui evitar, a vegades truca a la porta de casa teva i pot fer que antimilitaristes convençuts agafin les armes i fins i tot esdevinguin oficials d’un exèrcit, com explicava Tísner en referència al seu propi compromís militar durant la Guerra Civil.
Avui, a Europa, tenim una guerra provocada per l’agressió imperialista descarnada d’una potència autoritària amb la pretensió de sotmetre de nou una nació veïna que durant tres segles havia tingut subjugada. Contra tot pronòstic, i malgrat les pèrdues territorials, els ucraïnesos han pogut resistir i defensar el seu país durant dos anys, amb una eficàcia militar inesperada i un compromís patriòtic que molts creien desaparegut del continent. Però no n’hi ha prou, el règim de Putin, lluny de renunciar a la seva cruenta i fracassada aventura annexionista, s’ha acomodat a una guerra que li permet estrènyer encara més el control sobre la societat russa, tot liquidant impunement els seus rivals i opositors. El Kremlin es pot permetre invertir en el desplegament de la indústria bèl·lica i en la reposició de tropes gràcies als recursos provinents de l’exportació de matèries primeres i a la possibilitat de disposar de les vides de centenars de milers de súbdits per a molts dels quals els salaris militars, i fins i tot les indemnitzacions a la família en cas de mort, són molt superiors a allò que els pot oferir la vida civil a qualsevol regió perifèrica de Rússia.
Cap d’aquests avantatges no fa que Rússia sigui invencible. Tot i que l’economia russa, a curt termini, se n’ha sortit millor del que alguns esperaven, les sancions internacionals limiten els ingressos de l’estat rus i la seva capacitat per desenvolupar tecnològicament les seves forces armades. La Unió Europea, malgrat Hongria, ha exhibit més unitat en el seu suport a Ucraïna del que es preveia, i l’OTAN s’ha vist reforçada amb l’ingrés de Finlàndia i Suècia. Ucraïna ha sabut treure el màxim rendiment dels seus propis recursos i del suport obtingut dels seus aliats per parar els peus a unes forces quantitativament molt superiors. Tanmateix, les Forces Armades d’Ucraïna no han rebut els míssils de llarg abast ni les aeronaus que els haurien permès avançar significativament en la contraofensiva de l’any passat. Ara els ucraïnesos es ressenten de l’aturada de l’ajuda provinent dels EUA, per efecte del filibusterisme parlamentari dels trumpistes, aliats de Putin, i pateixen una preocupant falta de munició que facilita les coses a l’invasor. Hi ha diferents iniciatives en marxa que fan preveure que l’escassedat de munició es podrà anar superant, però no pas de forma immediata.
Per més que Rússia pugui mobilitzar més homes i armament, una Ucraïna amb la capacitat econòmica i tecnològica d’Occident al darrere podria guanyar una guerra que probablement es decidirà, en un sentit o en un altre, en funció dels recursos que els seus aliats facin arribar a Kíiv.
Hi ha diferents formes de definir el que seria una victòria per Ucraïna. La més òbvia seria recuperar les fronteres de 2014, abans de l’ocupació de Crimea i de part del Donbas, sense cap cessió geopolítica a Rússia. Però també es poden imaginar altres escenaris de victòria ucraïnesa, com ara una recuperació de territori potser no tan completa però amb integració a la UE, plenes garanties de seguretat de l’OTAN i possibilitats d’ingressar-hi a curt termini. En canvi, un simple cessament d’hostilitats, amb consolidació de les actuals posicions russes, tan sols obriria un període d’espera fins a l’inici d’una nova invasió tan bon punt el règim de Moscou es vegi amb cor de tornar-hi. Per no parlar d’un escenari de victòria russa, que es podria produir si l’ajuda occidental a Ucraïna no remunta i el Kremlin pot avançar les seves posicions fins a ocupar la major part del país o, altrament, obligar a la rendició del govern ucraïnès. Pel que hem vist fins ara, tot avenç rus es tradueix en la imposició d’un règim de terror en què es reprimeix cruament o, en el millor dels casos, s’expulsa de casa seva els qui són identificats com a possibles adversaris, se segresten infants per enviar-los cap a Rússia i s’anorrea la llengua i la cultura ucraïnesa. Si en algun indret del planeta la lluita contra el feixisme és una realitat tangible és als camps de batalla d’Ucraïna, on una democràcia emergent planta cara a un estat invasor que ha anat esllavissant-se cap a un autoritarisme amb molts dels atributs dels feixismes i totalitarismes del segle XX.
Una victòria de Putin seria una tragèdia per al poble ucraïnès i tindria greus conseqüències per a la resta del món. La Xina, en constatar la manca de compromís occidental, es veuria esperonada per envair Taiwan, l’escenari que amb més probabilitats de desencadenar un conflicte amb els EUA. El Kremlin, una vegada sotmesa Ucraïna, podria alçar la mirada cap a d’altres objectius que el seu inquilí no ha deixat d’acaronar i que podria assolir per via militar o per altres mitjans, com ara convertir Geòrgia i Armènia en estats satèl·lits i intentar el mateix amb Moldàvia. Alhora, podria posar a prova la cohesió i capacitat defensiva de l’OTAN amb provocacions armades a les repúbliques bàltiques i qui sap si alguna invasió limitada. Putin podria situar l’Aliança Atlàntica davant la disjuntiva diabòlica d’entrar o no en un perillós conflicte directe amb Moscou per defensar la sobirania estoniana sobre Narva (ciutat de majoria russòfona tocant a la frontera) o la de Lituània sobre el corredor que separa Kaliningrad de Bielorússia.
Fins i tot es pot donar el cas que les ambicions d’expansió imperialista de Rússia comptin amb la complicitat d’aliats occidentals, si la dreta autoritària que li és afí assoleix noves cotes de poder, ja sigui a França amb Le Pen o, sobretot i molt especialment, als EUA amb Donald Trump. La paradoxa seria que molts actors de l’anomenat Sud global podrien mirar cap a una altra banda o donar-hi suport, implícit o explícit, per allò de celebrar tota derrota dels que identifiquen com a antics colonitzadors occidentals, per més que cap de les possibles víctimes directes de Putin no hagi tingut mai cap colònia i es tracti de nacions històricament sotmeses i colonitzades. Ens trobaríem davant d’un escenari de regressió democràtica a nivell mundial, amb barra lliure per a les aventures expansionistes de qualsevol estat amb una potència militar superior a la dels seus veïns.
Contràriament, una victòria d’Ucraïna enfortiria la UE com a actor geopolític en un món creixentment multipolar, emetria un missatge molt contundent davant les pretensions expansionistes d’altres potències i afebliria l’eix autoritari que lliga Moscou amb Beijing, Teheran i Pyongyang.
Si bé és fàcil presentar un eventual procés d’incorporació de la Ucraïna de postguerra a la UE com una cursa d’obstacles d’èxit incert, la realitat és que la suma d’un país amb prop de quaranta milions d’habitants i un potencial de desenvolupament enorme també és una gran oportunitat per a l’economia europea i per al projecte d’unió continental. Un procés ràpid d’integració permetria consolidar la democràcia ucraïnesa i donar-li un nou impuls econòmic que li permetés assolir nivells de creixement com els experimentats abans per veïns com Polònia, que l’any 1991 tenia la mateixa renda per càpita que Ucraïna, però que l’any 2021 gairebé la quadruplicava (18.000 dòlars versus 4.835 dòlars).
Finalment, una victòria ucraïnesa és també l’única esperança dels opositors russos de poder fer caure el règim putinista. És difícil imaginar que el putinisme pugui ser substituït per una democràcia, però el fracàs de la seva agressió imperialista hauria de provocar canvis al Kremlin, obligar-los a repensar la seva posició al món i qui sap si a intentar una retrobada progressiva amb Occident, motivada també per la necessitat de superar el règim de sancions, la qual cosa hauria d’anar lligada igualment amb l’obertura política a l’interior del país. Dos anys després de l’inici de la invasió a gran escala d’Ucraïna, el vessament de sang continua, res no està decidit, però el poble ucraïnès continua demostrant una voluntat de lluita i resistència exemplars. Si Ucraïna rep les armes que necessita no caldrà témer que tropes europees s’hi hagin de desplegar ni futurs esclats bèl·lics al continent. Però si Ucraïna és abandonada a la seva sort el més probable és que ens trobem amb nous conflictes que, d’una manera o altre, encara ens tocaran de més a prop.
Comentaris