AMPLIACIÓ DEL CAMP DE BATALLA.

Tot apunta que el proper dissabte molta gent sortirà al carrer per proclamar que som una nació i que tenim dret a decidir. Ja era hora, se'm feia difícil entendre com un país tan donat a la protesta pública, aguantava resignadament el xàfec que suposa el desastre de les infraestructures, ja siguin aeroportuàries, elèctriques o ferroviàries. S'ha comparat sovint la relativa calma del moment actual amb les grans manifestacions, cassolades i d'altres exhibicions que es van produir contra la invasió de l'Iraq. Es veu que aquí motiva més la política internacional que els problemes domèstics. I després diran que cal preocupar-se d'"allò que interessa la gent". La manifestació del dissabte és una resposta lògica a un conjunt de catàstrofes que no són fruit de l'atzar, sinó que són la conseqüència de la deliberada manca d'inversió de l'estat a Catalunya. Això explica el to de reivindicació nacional de la convocatòria i l'abscència de PSC-PSOE, PP i

Una de les metàfores que millor il·lustra el nacionalisme de Convergència Democràtica de Catalunya, i per extensió de CiU, és la del tren. Un tren que va avançant, en la mesura que avança l'autogovern del país, d'estació en estació. A cada parada els passatgers que vulguin-votants i militants- poden baixar-ne, si consideren que ja han arribat a on volien, i els que s'esperen a l'andana poden pujar-hi, si creuen que el tren va en la seva direcció. La conferència d'en Mas d'abans d'ahir comunica als passatgers i als que s'esperen a l'andana que ens disposem a marxar cap a una altra estació, que no és l'estació final-si fos així potser alguns passatgers que no hi volen arribar en baixarien abans d'hora- però que s'hi acosta, per la qual cosa molts dels que s'esperen poden pujar-hi i els que van a dins s'assabenten, malgrat els anuncis equívocs d'algun maquinista- que el tren segueix fent camí.

L'incident de Juan Carlos I amb Hugo Chávez ha fet guanyar popularitat, però no prestigi, al rei espanyol, encara que per aquests fets també se'l titlla de neocolonialista i similars. He llegit vàries crítiques que acusen el rei de barroer i mancat de diplomàcia, però jo celebro que algú li pari els peus a un aprenent de dictador que delira en públic, per molt que hagi estat elegit pel seu poble. Nogensmenys, en el seu dia hi va haver un pintor austríac fracassat que també va ser el més votat pels alemanys, i no per això creiem que fos mereixedor d'un especial tacte i mesura. Darrerament el monarca espanyol es troba al centre de la polèmica: les caricatures del seu fill i la seva jove a la portada d'"El Jueves", la crema de les seves fotos, les demandes d'abdicació que formula el Jiménez Losantos, el viatge a Ceuta i Melilla. Per uns motius o altres s'ha ficat, o l'han ficat, a l'ull de l'huracà. Ja només li faltava la separació de la filla

Parlar dels aires de secessió que ens arriben de Flandes i d'Escòcia no és cap novetat. Aquesta setmana s'ha produït un nou pas endavant en la crisi belga, fa de mal dir si això acabarà finalment en un divorci "praline", com vaticinava "The Economist", però podem posar la mà al foc que l'estat belga viurà una nova reforma que encara afeblirà més el poder central. El vot de tots els partits flamencs a favor d'annexionar una regió de l'entorn de Brussel·les a Flandes, amb l'abandó de la sala per part dels diputats francòfons, marca un abans i un després: per la clara imatge de separació entre els representants d'ambdues comunitats, pel fet que el partits flamencs hagin superat el cordó sanitari que els impedia votar conjuntament amb el Vlaams Belang, partit nacionalista de tendència ultradretana-un cas bastant insòlit d'independentisme de dreta dura-, perquè la majoria flamenca ha fet servir la seva força per imposar el seu criteri a la

Ahir dia 7 de novembre es va commemorar el 90è aniversari de la Revolució Russa que va transformar l'Imperi dels tsars en un megaestat socialista. El periodista nord-americà John Reed va escriure'n un llibre amb el títol "Nou dies que van canviar el món", i va encertar-la, perquè la victòria bolxevic ha tingut una gran repercussió durant tot el segle XX, i encara se'n senten les conseqüències. Per veure'n la transcendència només cal plantejar el contrafactual corresponent: com hagués estat el S. XX si la Revolució hagués fracassat o hagués derivat cap a un règim liberal. És fàcil imaginar que hauria estat molt diferent, perquè els principals fenòmens històrics, de 1917 fins a finals dels 90 estan vinculats amb aquest esdeveniment. La Unió Soviètica ha tingut un pes determinant en les relacions internacionals i en els conflictes bèl·lics de l'època, però l'impacte més devastador es va produir en el seu sí. Ja des de Lenin, el règim va incorporar en el s

Com ja he escrit en el post anterior em va semblar molt bé que en Sarkozy engegués a dida la periodista que li va demanar per l'estat del seu matrimoni, però al mateix temps crec que en Sarko és responsable que s'hagi arribat a aquest punt, perquè ell va ser el primer que va utilitzar la seva relació amb l'ex-model com una eina promocional en els moments de màxima entesa al sí de la parella, tenint-la com a assessora al seu costat i fent-se fotografiar repetidament en actitud romàntica. El problema va sorgir quan la Cecilia es va embolicar amb un altre home, i allò que hauria hagut de quedar en una crisi matrimonial resolta a casa, amb la reconciliació o el divorci, va esdevenir una notícia d'impacte nacional, inclosa la portada de "Paris Match" amb la foto de Mme. Sarkozy i el seu amant agafats de la mà pel centre de París. Un scoop que segur que va deixar el Nicolas K.O. per unes hores, per no dir més. Però va ser ell qui en primer terme va col·locar la se

No és cap novetat que en aquest blog s'elogiï el president de la República Francesa, i com que no es tracta de quedar com un fan acrític, haig de dir que hi ha aspectes del personatge que no em fan el pes, en especial la seva promiscuitat amb els empresaris més poderosos del seu país i l'ús que a vegades fa de la seva influència-ja des d'abans de ser president-per pressionar els mitjans de comunicació. Dit això, la seva idea d'anar per feina em sembla una alenada d'aire fresc en la política europea, en especial venint de França, un país que més aviat s'havia caracteritzat per l'immobilisme. Ara mateix acabo de veure les imatges del president francès surtint de la capital del Txad amb les hostesses alliberades, al mateix temps que el periodista de Tv3, un tal Xesco Reverter, l'omplia d'improperis en la seva crònica dels fets, titllant-lo d'oportunista, d'aprofitat i d'utilitzar la influència postcolonial francesa sobre el país africà. Donc