dijous, 29 de novembre de 2007

Dissabte tots a la manifestació

Tot apunta que el proper dissabte molta gent sortirà al carrer per proclamar que som una nació i que tenim dret a decidir. Ja era hora, se'm feia difícil entendre com un país tan donat a la protesta pública, aguantava resignadament el xàfec que suposa el desastre de les infraestructures, ja siguin aeroportuàries, elèctriques o ferroviàries. S'ha comparat sovint la relativa calma del moment actual amb les grans manifestacions, cassolades i d'altres exhibicions que es van produir contra la invasió de l'Iraq. Es veu que aquí motiva més la política internacional que els problemes domèstics. I després diran que cal preocupar-se d'"allò que interessa la gent". La manifestació del dissabte és una resposta lògica a un conjunt de catàstrofes que no són fruit de l'atzar, sinó que són la conseqüència de la deliberada manca d'inversió de l'estat a Catalunya. Això explica el to de reivindicació nacional de la convocatòria i l'abscència de PSC-PSOE, PP i Ciutadans. Crida més l'atenció que no s'hi adhereixin els dos grans sindicats, quan els principals perjudicats pel col·lapse de RENFE son els treballadors que es veuen obligats a llevar-se molt més aviat per arribar a l'hora a la feina. I crida igualment l'atenció l'actitud que han mantingut aquests mateixos sindicats durant tota la crisi ferroviària, d'absoluta submissió als interessos del govern espanyol. Ens trobem davant d'un problema real i tangible per a milers de ciutadans, que alhora té unes causes polítiques ben clares, i resulta que hi ha diverses persones i entitats del país, tant orgulloses a vegades de la seva trajectòria reivindicativa contra el franquisme i durant la transició, que són incapaces de reaccionar amb contundència. Em demano quants dels que s'esgargamellaven contra la voluntat de l'Administració Bush d'acabar amb una dictadura de l'Orient Mitjà, se senten cridats ara a plantar cara a l'humiliació constant a què ens sotmet el mateix estat que financem generosament amb els nostres impostos. Som els que fem les manifestacions més grans contra la guerra, els que enviem més voluntaris a netejar les platges de Galícia, els que recollim més ajuda per a la Bòsnia assetjada pels serbis, i tot això està molt bé-encara que per a mi, que el senyor Bush pare assenyali Barcelona com la capital mundial de l'oposició a la invasió de l'Iraq, ens perjudica més que no ens beneficia-, però si aquesta bondat no va acompanyada de la capacitat de defensar amb fermesa els nostres interessos vol dir que tenim una societat immadura, que amaga la seva primera responsabilitat sota la capa de la solidaritat internacional.
El dissabte tenim l'oportunitat de demostrar la voluntat de decidir per nosaltres mateixos quin futur volem per al nostre país, l'oportunitat de dir prou als abusos i a la incompetència que patim dia rera dia, i l'oportunitat de visualitzar l'emergència del nou sobiranisme transversal.

1 comentari:

Jesús Cardona ha dit...

Hola Albert, es tan clar el que dius sobre el Prestige, l'Irak, etc! Sobta tant que els sindicats no diguin res! Be, no sobta, perque si el PP fos al govern anirien a la manifestacio de bon grat.

Ahir vaig trucar a casa, el meu pare em va dir que dissabte sera la primera manifestacio que va en la seva vida.