AMPLIACIÓ DEL CAMP DE BATALLA.

L'endemà del 25-N, o més ben dit, la mateixa la nit, a Madrid molts van cridar victòria pensant que la reculada electoral de CiU avortava el projecte sobiranista. Fins i tot per alguns ministeris va córrer el xampany francès. S'equivocaven, el debat d'investidura de la setmana passada i la presa de possessió d'aquesta són les proves fefaents del seu error de percepció. Ara bé, que ells s'equivoquin en la seva anàlisi no vol dir que puguem llençar coets com si res. Els resultats del 25-N posen en evidència la fortalesa del sobiranisme, però també els seus punts febles, uns punts febles que s'han de reduir o no podrem guanyar el referèndum de cap de les maneres. Hi ha sectors molt  importants de la societat catalana indiferents o directament hostils a la idea de declarar la independència que, deixant de banda tots els eufemismes posats en circulació, hauria de ser l'objectiu del procés iniciat a partir del darrer 11 de setembre. No cal aspirar a la unanimitat

Nit de Nadal L a gent reposa colgada al llit. El llop no gosa moure brogit. D'un vell estable mal ajustat la llum eixia. Fuig el diable. La nit és dia. Jesús és nat. El bou recula poquet a poc. "Decanta't, mula, per fer-li lloc". Oh meravella! Penja una estrella de l'embigat. Les profecies són aquests dies. Jesús és nat. La neu afina xòrrecs avall. Canten el gall i la gallina. Els àngels broden el cel d'estrelles. Els pastors roden amb vestits nous perdent els bous i les esquelles. Guerau de Liost (Jaume Bofill i Mates) (Olot, 1878 - Barcelona, 1933)

Ja tenim el pacte entre CiU i ERC, i Artur Mas ja ha estat reelegit president amb els vots d'ambdues forces. És un pacte que per a molts era el més natural però que ha trigat gairebé tres dècades en tornar-se a produir, des  que Joan Hortalà va ser conseller d'Indústria amb el president Pujol. Ha plogut molt des d'aleshores i tant el país com els partits han canviat, de fet avui Joan Hortalà és militant de CDC i també ho és qui el va succeir a la secretaria general d'ERC, l'Àngel Colom. Durant tot aquest llarg període ERC ha maldat per reforçar un perfil ben diferenciat de CiU, i sobretot per guanyar-se la plena homologació com a partit d'esquerres, una homologació que la progressia d'aquest país li havia negat tant per la seva desvinculació dels plantejaments marxistes com pel seu discurs nacional. Ser considerat d'esquerres ha estat una obsessió per a dirigents com ara Josep Lluís Carod-Rovira, Joan Puigcercós i Joan Ridao, i per aconseguir-ho era nec

Els resultats de les eleccions del dia 25 de novembre a la Palma segueixen les línies generals de la resta del país, amb algunes especificitats pròpies del nostre poble. Així CiU hi guanya novament les eleccions, si bé amb menys vots (630 vs. 758) i amb un percentatge inferior al de fa dos anys (48,90% vs. 35,85%), però gairebé més de cinc punts per damunt de la mitjana catalana ( 30,68%) i 7,8 punts per sobre del resultat a la circumscripció de Barcelona (28, 05%). ERC esdevé segona força amb un important increment en el nombre de vots (de 127 a 331 )  i gairebé 10 punts addicionals en percentatge. ICV assoleix la tercera posició, per davant del PSC, relegat a quarta força, que experimenta una lleu pèrdua de vots i una reducció de 2,4 punts percentuals. El PP guanya 31 vots però es troba en cinquena posició, per davant de la novetat d’aquestes eleccions, la Candidatura d’Unitat Popular (CUP), que a la Palma suma 92 vots, un 5,23%. Finalment Ciutadans duplica resultats respecte a fa d

L'onada sobiranista catalana va agafar per sorpresa els poders espanyols, però això no vol dir que no tinguin una estratègia pensada justament per ofegar el sobiranisme català. De fet hi ha una estratègia de molt llarg abast, que es va expressar durant el franquisme però que té orígens molt anteriors, és l'estratègia que davant la resistència catalana a l'assimiliació castellana planteja diluir la identitat catalana mitjançant la immigració massiva a Catalunya. És una estratègia que s'havia formulat diverses vegades, pràcticament des de l'època del Comte-Duc d'Olivares, però que no es va començar a dur a la pràctica fins al Segle XX, de forma especialment intensa durant el franquisme. Fóra erroni veure el fenomen de la immigració a Catalunya com la conseqüència d'una política dirigida per l'estat, perquè raons econòmiques, socials i demogràfiques perquè es produís existien. Tanmateix es tracta d'un flux de població que, amb o sense intervenció de l&

Des del 25 de novembre aquest país ha entrat en una nova etapa en què, si CiU i ERC són fidels als seus programes, podrem considerar superat el paradigma que fins ara ha definit les relacions entre Catalunya i l'estat espanyol. El canvi no és unidireccional, també obeeix al canvi de paradigma de la política espanyola, que després d'anys desplegament del model autonòmic n'ha iniciat la seva demolició. En el paradigma anterior, malgrat totes les dificultats i l'enorme dèficit fiscal, es podia creure que Catalunya avui era més autònoma que ahir,  però menys que demà. Espanya s'ha embrancat en una croada recentralitzadora i ens hem adonat que el marge d'autonomia de Catalunya en realitat és molt inferior al que ens havien fet creure. Tot plegat porta a una conclusió, s'ha acabat la via reformista, basada en arrencar concessions a través de successius pactes amb els governs espanyols de torn per fer avançar la construcció nacional, ara mateix no queda cap altra

Contràriament a allò que algun periodista presumptament ben informat havia anunciat, el PP, lluny d'optar per l'apaivagament respecte Catalunya, ha iniciat una escalada d'hostilitats, ara amb un atac tan directe com la nova llei d'educació que pretén carregar-se la immersió lingüística i fins i tot marginalitzar el català a l'ensenyament. La magnitud de l'agressió deixa ben clar que ha passat el temps de les negociacions i del diàleg amb Madrid, no podem deixar el nostre futur en les mans del govern espanyol, no podem esperar que recapitulin empesos per la nostra protesta, Catalunya no té més remei que exercir la seva pròpia sobirania si no vol seguir perdent un llençol a cada bugada. No em refereixo a declarar la independència demà passat, això ja arribarà quan toqui, sinó a oposar la legitimitat del Parlament de Catalunya enfront dels atacs al nostre propi model de convivència que s'articulin des del govern de l'estat, recolzat en la majoria absoluta

Malauradament els dubtes que expressava sobre la possibilitat que CiU pogués mantenir el seu electorat no nacionalista, o directament espanyolista, es van veure sobradament confirmats, amb un resultat molt pitjor en termes de representació parlamentària del que mai m'hagués imaginat. Encara no coneixem enquestes que avaluïn la procedència dels vots que ha obtingut cada candidatura, però tenint en compte que el gruix de la pèrdua patida per CiU es concentra a les àrees metropolitanes de Barcelona i Tarragona, on l'any 2010 Artur Mas va rebre els vots prestats de molts d'aquests electors no sobiranistes, s'infereix que molts d'aquells votants ara poden haver optat per altres opcions, tant per rebuig a la nova agenda sobiranista com per oposició a les "retallades", una oposició especialment activa en aquests àmbits territorials. Tanmateix la pèrdua de 12 escons de CiU no obeeix només a la fugida dels votants oposats al gir sobiranista, també hi ha hagut