diumenge, 2 de desembre de 2012

Salpem!

Malauradament els dubtes que expressava sobre la possibilitat que CiU pogués mantenir el seu electorat no nacionalista, o directament espanyolista, es van veure sobradament confirmats, amb un resultat molt pitjor en termes de representació parlamentària del que mai m'hagués imaginat. Encara no coneixem enquestes que avaluïn la procedència dels vots que ha obtingut cada candidatura, però tenint en compte que el gruix de la pèrdua patida per CiU es concentra a les àrees metropolitanes de Barcelona i Tarragona, on l'any 2010 Artur Mas va rebre els vots prestats de molts d'aquests electors no sobiranistes, s'infereix que molts d'aquells votants ara poden haver optat per altres opcions, tant per rebuig a la nova agenda sobiranista com per oposició a les "retallades", una oposició especialment activa en aquests àmbits territorials. Tanmateix la pèrdua de 12 escons de CiU no obeeix només a la fugida dels votants oposats al gir sobiranista, també hi ha hagut un efecte contrari, la capacitat d'atracció de la nova ERC d'Oriol Junqueras per a molts electors que l'havien abandonada escamats pels tripartits i que ara l'han identificada novament com una força que podia tibar la corda cap a la independència, una transferència de votants afavorida per missatges contradictoris emesos per algun sector minoritari de CiU. I tot això, alhora que el president Mas també es guanyava la confiança de ciutadans que mai abans no havien votat CiU, uns nous vots que probablement han compensat una pèrdua de vots pel flanc menys catalanista que pot haver estat més elevada del que reflecteixen els resultats estrictes. Ara bé,  l'altra cara de la moneda és que un context d'alta mobilització del vot unionista, amb prop d'un 70% de participació, les forces sobiranistes han aconseguit una majoria absoluta al Parlament a la qual s'hi pot afegir l'aposta d'ICV pel dret a decidir. Avui, atès l'objectiu de l'estat propi fixat per CiU, tenim el Parlament més sobiranista de la nostra història i amb un mandat clar per convocar un referèndum d'autodeterminació durant aquesta legislatura. Mai no hi havíem estat tan a prop, però la persona i la força política cridades a liderar el procés, el president Mas i CiU, han sortit afeblits de les eleccions i encarem la perspectiva d'un govern en minoria i sense ni cinc de calaix, obligat a obrir una nova tanda de retallades draconianes. Es combina doncs un moment de màxima esperança amb els núvols foscos de la crisi i de l'asfíxia financera de la Generalitat. És una situació crítica que exigeix un plus de responsabilitat per part de tots els actors que facin seu l'objectiu de celebrar la consulta i d'assolir l'estat propi, és a dir, fonamentalment CiU i ERC. Si en aquest país el patriotisme fos més elevat i estès, és a dir, si hi hagués més gent disposada a posar el país per damunt de qualsevol altre càlcul o preferència, no costaria gens formar un govern d'unitat entre CiU i ERC que, a més, tenint en compte l'objectiu compartit de la consulta, comptés amb una certa complicitat d'ICV-EUiA, i fins i tot de la CUP. Òbviament, res més lluny de la realitat, en la política catalana es porta més el patriotisme de partit que no el de país ( en això ens assemblem més a Grècia que al nord d'Europa), i tothom escombra cap a casa seva, encara que impliqui afeblir la força del conjunt. Partint d'aquesta realitat, i tenint en compte que ara més que mai ens hi juguem el futur del país, no té sentit entrar en un joc de retrets entre CiU i ERC, i val més que fem tots els possibles perquè aquest model "innovador" d'un govern de CiU amb suport estable d'ERC al Parlament funcioni el millor possible i assoleixi les tres grans fites: organitzar el referèndum, guanyar-lo i, sobretot, aconseguir l'estat propi. I si algun dels embarcats no té clars aquests objectius que baixi del vaixell o calli, perquè el rumb ja l'ha marcat una majoria contundent del poble català.

2 comentaris:

Xavier Company ha dit...

Bon anàlisi, Albert. Però deixa’m apuntar un comentari seccionant el problema des d’una altra perspectiva.

El juny passat vaig assistir a una conferència d’en Rull, em penso que era, a la sèu de la Fundació Nous Catalans. Ens va explicar que si l’entrevista amb el Rajoy sobre el pacte fiscal no tenia èxit que es passaria al pla B, que era demanar estructures d’estat per Catalunya. Jo no m’ho vaig creure. “CiU demanant estat propi!? És per fer pressió”.

Doncs, sí, va passar exactament d’aquesta manera. I es va passar a la segona opció. La qual es va argumentar força bé, però no ha obtingut els resultats desitjats. Hi ha gent que diu que ha fallat el tempo, i crec que és així.

Els canvis, per a ser assumits, necessiten dues coses: temps i voluntat d’acceptar-los. Modificar la visió sobre CiU en l’inconscient de tots els catalans requereix més que dos o tres mesos. Hi ha una franja d’electorat que valora el capteniment, prudència o seny, anomeneu-ho com vulgueu, del nostre partit. I passar a demanar, amb totes les cometes que es vulgui sobre la paraula, la “independència”, s’hauria hagut de fer amb mesura, retenint una il•lusió que ens ha acabat desbordant.

Un exemple, pels qui hagin llegit la novel•la de l’Oscar Wilde, “El retrat de Dorian Grey”. És una peça acurada, enginyosa, que transcorre amb exquisidesa fins a l’últim quart, el del desenllaç. Allí en Wilde accelera i escriu pel broc gros, gairebé a raja ploma, com si tingués pressa per acabar-la. L’argument del final és totalment lògic, però està abocat d’una manera massa gruixuda i sintètica. Trenca la cadència, el pols de l’estructura de la història. I el lector es desinfla en comptes d’arribar al clímax.

Ja anirem parlant de les coses que s’han fet bé, que en són unes quantes.

Albert Guilera ha dit...

Estic d'acord amb tu Xavier, que un dels problemes de CiU ha estat la insuficient credibilitat de l'aposta sobiranista per un estat propi, senzillament, com molt bé dius, perquè per a molt gent no hi ha hagut prou temps per assimilar-la, per creure que de debò CiU anava en aquesta direcció i no es limitava a fer una grangesticulació per acabar negociant a la baixa amb el govern de l'estat. Però per altra banda,n'hi ha molts que, creient-se o no que CiU anava de debò, s'han estimat més triar altres opcions perquè no volen sentir a parlar d'autodeterminació ni d'independència, i això es nota especialment al Baix Llobregat i en ciutats com Castelldefels, on em smebla que hem perdut gairebé 2000 vits respecte a l'any 2010. Almenys ara tenim un fotografia més fidel de la realitat sociopolítica del país, i és clar que de cara al referèndum cal fer una gran esforç de proselitisme a les àrees metropolitanes, per convèncer el màxim de persones que el camí correcte és el de la independència, i si no els podem convèncer del tot, almenys que el dia del referèndum optin pel vot en blanc.