dimecres, 26 de desembre de 2012

Discussions domèstiques

L'endemà del 25-N, o més ben dit, la mateixa la nit, a Madrid molts van cridar victòria pensant que la reculada electoral de CiU avortava el projecte sobiranista. Fins i tot per alguns ministeris va córrer el xampany francès. S'equivocaven, el debat d'investidura de la setmana passada i la presa de possessió d'aquesta són les proves fefaents del seu error de percepció. Ara bé, que ells s'equivoquin en la seva anàlisi no vol dir que puguem llençar coets com si res. Els resultats del 25-N posen en evidència la fortalesa del sobiranisme, però també els seus punts febles, uns punts febles que s'han de reduir o no podrem guanyar el referèndum de cap de les maneres. Hi ha sectors molt  importants de la societat catalana indiferents o directament hostils a la idea de declarar la independència que, deixant de banda tots els eufemismes posats en circulació, hauria de ser l'objectiu del procés iniciat a partir del darrer 11 de setembre. No cal aspirar a la unanimitat, però sí a una majoria àmplia que encara no s'ha solidificat. L'altre dia hi pensava tot conversant amb uns amics, votants d'ERC, que celebraven el retrocés de CiU únicament com una conseqüència de la poca fiabilitat de la seva aposta sobiranista. La seva conclusió era que el poble vol més contundència nacional i una trajectòria independentista més coherent que la que pot oferir el president Mas. Tanmateix no els interessava la reflexió sobre com  l'aposta sobiranista explica una part molt important de la pèrdua de vots experimentada per CiU, una pèrdua de vots parcialment compensada pels vots obtinguts d'antics votants d'altres formacions que ara han volgut fer confiança al president. Hi ha hagut un flux de vots molt important de CiU cap a ERC, però també hi ha hagut transferència de CiU cap a PP i C,s i cap a l'abstenció, de gent que no comparteix l'objectiu de l'estat propi o la simple expectativa d'exercir el dret a l'autodeterminació. Des del bàndol independentista alegrar-se de la pèrdua de suport experimentada per CiU revela una certa miopia estratègica, tot hauria estat molt més fàcil amb una majoria absoluta, o quasi, de CiU, i un resultat digne d'ERC. Per començar perquè hauria estat la prova de l'existència d'una majoria social sobiranista més sòlida que no pas la que es va expressar el dia 25. Hores d'ara, quan tenim un full de ruta força clar, és estèril, quan no contraproduent, posar-se a debatre qui és més independentista, o pitjor encara, especular sobre si les polítiques que s'apliquen són de dretes o d'esquerres, quan és ben sabut que l'asfíxia financera de la Generalitat amb prou feines permet garantir el pagament de les nòmines del sector públic i no ofereix cap marge per a l'enginyeria social. De fet, les condicions econòmiques pactades amb ERC no van gaire més enllà de la cosmètica financera, perquè tal com ha posat de manifest la crisi, i contràriament al que proclama l'esquerra populista anti-retallades,  a Catalunya no es podran fer polítiques de dreta ni d'esquerra reals, que vagin més enllà de la superfície, fins que no disposem d'un estat propi.

Cap comentari: