AMPLIACIÓ DEL CAMP DE BATALLA.

S'està obrint un debat sobre la decadència de Catalunya, i és convenient, perquè més enllà de la crisi econòmica i dels debats polítics del dia a dia, el problema és profund i estructural. Penso que fa anys que anem mal encaminats, que hem errat el model. Per a mi també és un descobriment, jo també creia que el creixement econòmic d'un país era necessàriament positiu, que si les dades del turisme, de la construcció i de la indústria eren positives, volia dir que progressàvem.  Però en aquesta anàlisi hi un error fonamental, es basa en el creixement quantitatiu: més turistes, més diners, més pisos, més diners, més llocs de treball, més diners. Però no serveix de res créixer quantitativament, que a Catalunya hi hagi més activitat, més llocs de treball i més diners, si els catalans, cadascun de nosaltres, no vivim millor, no tenim millors expectatives, no som més savis, no som millors. I no millorem, el nivell mitjà del país ha baixat,  resulta que ara hi ha 100.000 personatges d&

Cada dia que passa les coses es posen més magres per al vell John. Tota l'embranzida que va agafar amb la Convenció Republicana es va estavellar contra la crisi financera, que reforça les ganes de canvi de la societat nord-americana. Gairebé cada dia faig un cop d'ull al New York Times per seguir la campanya, perquè és molt accessible per internet i dóna informació a dojo. L'esbiaixament pro-demòcrata es nota molt, que divendres fessin públic el seu suport per l'Obama no és cap sorpresa, des de l'any 1960 han donat suport a tots i cadascun dels candidats demòcrates a la presidència.  Hi ha tres crítiques reiterades a la campanya d'en McCain: el seu caràcter erràtic, la tria d'una persona poc preparada com la Sarah Palin com candidata a la vicepresidència-un tema sensible tenint en compte l'edat d'en McCain-, i els constants atacs a l'Obama. Totes aquestes crítiques són plausibles, però en McCain no té gaires més opcions que fer exactament això. P

La "memòria històrica", tal com es promou avui des de les instàncies oficials, és una perversió de la història. La història, com a ciència social, intenta acostar-se a la veritat dels fets passats. La memòria històrica s'interessa pel record subjectiu d'uns fets, no per la veritat, amb finalitats polítiques.  I no és que la història no s'utilitzi políticament, tot el contrari, segurament és la disciplina acadèmica que més s'ha polititzat. No existeixen els historiadors neutres, tothom arrossega els propis prejudicis, ideals i influències, però encara que les seves conclusions puguin ser errònies o esbiaixades, estan obligats a seguir un mètode i a poder demostrar que tot allò que afirmen són fets comprovats, o es dedueix lògicament d'uns fets comprovats. La memòria històrica no, la memòria històrica es pot valdre del testimoni d'una senyora que explica els seus records de quan era petita i es van endur el seu pare a la presó, i presentar-ho com la narr

Entenc que ERC i ICV es barallin per fer-se amb la figura d'en Lluís Companys, al capdavall era un mediocre que va arribar més amunt del que li corresponia per la seva categoria, que va posar el seu compromís amb el republicanisme espanyol per damunt de la seva fidelitat al país, i que va salvar el seu currículum patriòtic amb la seva mort. Si no fos per la mitificació del període republicà, propiciada per la necessitat de mantenir el record d'un temps pretesament ideal enfront la dictadura franquista, i sobretot, pel seu afusellament, el record d'en Companys seria més aviat negatiu. Fa molts anys, llegint una mica, vaig descobrir que el seu catalanisme era molt tebi, a diferència del president Macià, el 14 d'abril de 1931 va sortir al balcó de l'ajuntament de Barcelona per proclamar la República espanyola, no la catalana. Fa uns dos anys l'Enric Vila va publicar un llibre que hauria de ser de lectura obligatòria per a totes les persones interessades en la nostr

Ens agradi o no, els EUA són l'única superpotència mundial, i per operar en l'àmbit internacional és millor tenir-los a favor que no pas en contra. Això també és aplicable a l'independentisme català, perquè al capdavall la secessió i el reconeixement d'un nou estat independent són actes que afecten de ple l'àmbit de les relacions internacionals. Per assolir aquest objectiu, la sobirania, haurem de treballar junts persones de diferents ideologies, des de l'esquerra fins a la dreta, des dels propalestins fins als prosionistes, des dels amics dels EUA fins als entusiastes d'Hugo Chávez. És difícil, i en alguns casos gairebé impossible, però si volem guanyar uns i altres haurem de desar per un temps els nostres desacords i maximitzar les nostres coincidències. De la mateixa manera cal ser el màxim de realistes, la possibilitat que Catalunya s'independitzi d'Espanya és el pitjor malson de les elits espanyoles, i faran tots els possibles per evitar-ho. Enf

Amb el fitxatge de Sarah Palin i la convenció republicana, John McCain va capgirar el sentit de les enquestes electorals i es va situar per davant d'Obama amb un clar avantatge. L'esclat de la crisi financera ha tornat a situar el senador d'Illinois com a favorit, no tant per mèrits propis com pel descrèdit que la situació actual ha suposat per al Partit Republicà, que ha controlat el poder executiu durant els darrers vuit anys. Tot i que McCain és un dels legisladors que més ha maldat per establir controls més estrictes per a entitats com Fanny Mae i Freddie Mac, contràriament a l'opció de molts congressistes demòcrates, és difícil que els republicans puguin guanyar la batalla electoral en el camp de l'economia. Tan sols els resta, tal com els estrategues de la campanya ja han manifestat, assenyalar els punts febles del candidat Obama. Els EUA són un país políticament més conservador que Europa, han estat capaços d'elegir dues vegades seguides un personatge c

El partit polític que acumula més poder a Catalunya és el PSC-PSOE, i alguns dels catalans més poderosos i influents són en Celestino Corbacho, la Carme Chacón i en José Montilla. Aquests tres tenen en comú la seva pertinença al partit i que provenen dels feus socialistes de l'Hospitalet i del Baix Llobregat. La Carme Chacón és més jove, té formació universitària i una trajectòria meteòrica, diferent de la dels altres dos. Però tant en Corbacho com en Montilla van arribar a Catalunya com a immigrants, tenen orígens humils i poca formació. Però, això no obstant, tots dos han exercit l'alcaldia d'una ciutat metropolitana, han presidit la Diputació de Barcelona i han arribat a ministres. Per acabar-ho d'arrodonir en Montilla és el president de la Generalitat. Unes carreres polítiques que, pel seu èxit i la singularitat dels seus protagonistes, es mereixen un estudi aprofundit. Hi ha força bibliografia sobre en Pujol i els homes del pujolisme, que d'altra banda durant e

Un dels pitjors crims del segon tripartit ha estat deixar el Departament d'Interior en mans d'Iniciativa.  Just en el període en què es culmina el desplegament dels Mossos n'han cedit el màxim comandament a uns polítics que encara no han entès quina és la funció d'una policia i exerceixen el seu càrrec amb el cor encongit. Ser el responsable de la seguretat dels catalans és un dels màxims honors a què pot aspirar un polític d'aquest país, i en canvi aquest inútil profund d'en Saura s'escapoleix de les seves responsabilitats, delega tant com pot en els seus subordinats i es distreu amb tot aquest muntatge lamentable de la memòria històrica. Els fets de l'Estadi Lluís Companys confirmen la incapacitat dels responsables actuals d'Interior, que ja es s'havia fet patent en situacions anteriors en què es va deixar via lliure als vàndals, per por de "mals majors",  en un exercici d'inhibició fastigosa i irresponsable. Fa tot l'efecte q