Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: juny, 2010

I ara què?

Un assumpte que fa tant de temps que s'arrossega, un resultat que s'havia previst tantes vegades, la crònica d'una mort anunciada, una castració física i química,  una sentència que deixa l'estatut greument amputat.  No cal que m'hi estengui, perquè durant aquests dies n'anirem coneixent el detall, sobretot la part de la castració química, la reinterpretació dels articles, perquè la part física, els articles anul·lats, ja la coneixem. Hem de fer soroll, hem d'anar a la manifestació del 10 de juliol, i sobretot hem de pensar en el pla B, no per  elevar encara més la protesta, sinó per ser més lliures. Tanmateix hi ha vida, tot i les greus ferides l'estatut encara respira i encara ens permet guanyar algunes competències, alguns àmbits de decisió que avui encara no tenim. I jo penso que el Pla B té més a veure amb fer país que no pas amb les grans demostracions, crec més en la capacitat de cocció d'una bona brasa que no pas en la flama encesa del foc

Els tancs no són la principal amenaça

En López Tena i molts altres proclamen que avui l'exèrcit espanyol ja no és una amenaça per a les aspiracions independentistes de Catalunya, i segurament tenen raó pel que fa a la maquinària militar convencional de "hard power". És poc imaginable que en el cas que Catalunya declarés la independència amb el suport d'una majoria consistent de la població hi hagués una intervenció armada  per avortar el procés. Als països avançats els conflictes polítics no es resolen a punta de baioneta, però sense haver de recórrer a la violència els estats disposen de molts mitjans per combatre l'independentisme. El "soft power", la propaganda en un sentit ampli,  és clau en aquesta lluita pels cors i les ments dels catalans. El gran avantatge de l'estat és el nacionalisme banal, que es manifesta en múltiples àmbits de la vida, des del carnet d'identitat fins a la televisió, recordant-nos una vegada i una altra que som espanyols i vivim a Espanya, i fent-ho com s

Molt de poder durant molt de temps

Aquest diumenge se celebren eleccions a Can Barça,  una contesa en què s'atorga molt de poder i influència per una període molt llarg de temps, 6 anys. El Barça és més que un club i per tant el seu president és un personatge amb un gran pes específic al país i a l'exterior. En canvi el procés electoral propi de l'entitat ofereix als socis la possibilitat d'elegir entre uns perfectes desconeguts i un personatge, en aquest cas en Sandro Rosell, que porta anys de campanya electoral encoberta. Però en realitat tots els candidats són una capsa tancada, i és difícil augurar quin serà el seu veritable tarannà una vegada arribin, si és el cas, a la presidència. En política els filtres i els jocs d'equilibris són molt més grans, la ciutadania sap més o menys què representa cada partit i els líders normalment, quan es presenten a unes eleccions, ja porten un cert temps a l'arena pública, ja són mínimament coneguts, almenys pels seus seguidors habituals, els mandats són mé

Un altre 1898?

L'any 1898 es va produir l'esfondrament definitiu de l'Imperi espanyol, amb la pèrdua de les colònies de Cuba, Puerto Rico i Filipines. La pèrdua va obrir una enorme ferida en l'"ànima espanyola",  i la consciència de crisi va ser total. La secessió de Cuba es va viure com una amputació i el concepte d'Espanya va entrar en una fase d'autoanàlisi per al lluïment de  d'intel·lectuals, començant pels membres de la famosa "Generació del 98", que una vegada desapareguts els horitzons ultramarins es van abocar Castella endins, a la recerca de l'autèntic "Ser de España".  A Catalunya el "desastre" no va passar desapercebut, de fet els interessos catalans a Cuba eren amplíssims, però al mateix temps la fi del somni imperial i la constatació de la derrota espanyola no podien més que donar noves ales al catalanisme, que apareixia com un projecte engrescador alternatiu a les expectatives ofertes per  l'estat decadent. No

Israel ha mossegat l'ham

La famosa "Flotilla de la Llibertat" era una gran operació propagandística que no podia fallar, si aconseguia el seu objectiu declarat, trencar el bloqueig i lliurar la seva càrrega a Hamàs, s'apuntava una victòria, i si era deturada enèrgicament per les Forces de Defensa d'Israel, s'exhibia al món la "maldat" israeliana. No és la meva pretensió excusar l'Estat d'Israel per uns fets luctuosos que eren evitables, i que haurien de comportar la depuració de responsabilitats per part d'aquells militars i civils que es troben al darrere de les decisions que han precipitat els fets. Els israelians no tenien cap opció de victòria propagandística, o deixaven fer, o aconseguien fer recular les naus, o els detenien a tots. Al final s'ha produït el pitjor desenllaç dels possibles, hi ha hagut enfrontaments violents i morts. Tal com permeten observar els vídeos penjats a la xarxa, els tripulants dels vaixells no eren precisament Mahatma Gandhi o Mart