Un altre 1898?

L'any 1898 es va produir l'esfondrament definitiu de l'Imperi espanyol, amb la pèrdua de les colònies de Cuba, Puerto Rico i Filipines. La pèrdua va obrir una enorme ferida en l'"ànima espanyola",  i la consciència de crisi va ser total. La secessió de Cuba es va viure com una amputació i el concepte d'Espanya va entrar en una fase d'autoanàlisi per al lluïment de  d'intel·lectuals, començant pels membres de la famosa "Generació del 98", que una vegada desapareguts els horitzons ultramarins es van abocar Castella endins, a la recerca de l'autèntic "Ser de España".  A Catalunya el "desastre" no va passar desapercebut, de fet els interessos catalans a Cuba eren amplíssims, però al mateix temps la fi del somni imperial i la constatació de la derrota espanyola no podien més que donar noves ales al catalanisme, que apareixia com un projecte engrescador alternatiu a les expectatives ofertes per  l'estat decadent. No és casualitat que el poema de Maragall que acaba amb el famós "Adéu, Espanya" sigui de l'any 1898. És fàcil establir un paral·lelisme amb el present, quan l'estatut de 2006 és a punt de ser degollat pel TC, al mateix temps que el president del govern s'acaba d'empassar tots els seus discursos previs per anunciar una retallada de la despesa pública mai no vista, dos fets que constitueixen la prova definitiva del fracàs de la democràcia espanyola, una democràcia que novament es nega a reconèixer Catalunya com a nació i que ha aixecat el seu creixement econòmic sobre peus de fang.  Per això el documental de Dolors Genovès, "Adéu, Espanya?", que al·ludeix en el títol a aquell poema d'en Maragall, és especialment oportú, perquè posa damunt la taula, d'una forma molt pedagògica i racional , la possibilitat d'un futur català fora de l'estat espanyol. De la mateixa manera que Rússia ha basat la seva prosperitat dels darrers anys en l'alça de preus del gas i del petroli, el model espanyol de  creixement, que en part també s'ha aplicat a Catalunya, i especialment al País Valencià,  s'ha basat en l'explotació del que podríem considerar un recurs natural,  el sòl en territoris assolellats, convertit en urbanitzable per decisions polítiques, en uns temps moment d'alça permanent dels preus. Però un cop ha esclatat la bombolla immobiliària ha quedat al descobert la buidor del projecte, la mateixa buidor dels nous blocs d'apartaments de la costa i dels nous pisos de les ciutats fantasma.  No podem menystenir la importància de la bombolla, perquè mentre s'anava inflant molta gent hi feia diners i millorava les seves condicions de vida. Avui milions de ciutadans de l'estat tenen habitatges més confortables i cotxes més potents, han fet un creuer per la Mediterrània i han pres el sol al Carib, tenen pantalla plana per veure-hi els partits de la "Roja" i les anàlisis de Belén Esteban, i "que les quiten lo bailao", però com es pot mantenir tot això a partir d'ara?. Quina indústria puntera s'ha creat a Castella-La Manxa mentre el "pocero" es distreia a l'hípica de José Bono i convertia en edificis d'obra vista els seus deliris de grandesa?, quins nous emprenedors han sorgit de l'Andalusia que malgrat l'atur endèmic acollia centenars de milers de nous immigrants?, quin disseny capdavanter ha florit a la noble terra extremenya, regada de subvencions fins a la saturació?, quin valor afegit es genera a Madrid, on sí, hi ha les seus dels bancs, les seus de l'estat, les seus de les antigues empreses públiques avui privatitzades,  i  les delegacions de les multinacionals que necessiten establir-se a prop del poder, però on en el fons encara hi campa l'atàvic "que inventen ellos". En quina mesura el boom espanyol no ha estat un miratge amb data de caducitat, alimentat amb les aportacions de la Unió Europea, magnificat per un mercat immobiliari voraç, i  "at least but not last", mantingut gràcies al formidable espoli fiscal dels Països Catalans. Ara la crisi és global, però pica més fort allà on s'ha viscut més per damunt de les pròpies possibilitats, allà on l'economia té uns fonaments menys sòlids. A Catalunya la crisi ens fa mal, però és una oportunitat per fer una certa neteja darwiniana, amb la confiança que dóna una tradició industrial, comercial i emprenedora centenària que encara no s'ha perdut, però a Espanya que en quedarà de tot allò? sense negoci immobiliari, sense subvencions europees... tan sols l'espoli fiscal?.  Avui els discursos sobre com sortir de la crisi passen per davant del debat nacional, però una cosa i l'altra van íntimament lligades. Espanya ha demostrat que no és aquella potència emergent que aspirava a passar per davant de França, sinó que és una economia afectada per una baixíssima  productivitat, poc innovadora, addicta a les subvencions i a l'espoli fiscal dels territoris més productius. És un bon moment perquè els catalans ens plantegem si volem seguir-hi lligats o volem volar lliures al món. El 1898 el Regne d'Espanya va perdre Cuba, Puerto Rico i Filipines, i va entrar en una profunda crisi d'identitat. L'any 2010 s'ha desfet el miratge d'un "miracle econòmic" espanyol, serà també l'avantsala de la desarticulació de l'imperi peninsular castellà?.