AMPLIACIÓ DEL CAMP DE BATALLA.

Hi ha certs polítics i opinadors professionals que es creuen ungits per determinar "allò que interessa la gent". Per a aquests personatges el conflicte Catalunya-Espanya no interessa la gent i per tant no se n'ha de parlar, ha de desaparèixer de l'esfera pública perquè, diuen, la gent està cansada dels debats identitaris i insistir-hi tan sols genera allunyament de la política i abstenció. Aquests posicionaments afavoreixen l'statu quo i normalment van acompanyats de la pràctica d'allò que s'anomena nacionalisme banal d'estat: s'adopten sense qüestionar-los els símbols i referències establerts i es procriu la dissidència en nom de la voluntat popular que segons ells -els opinadors aquests- ha decidit que això no toca. Paradoxalment, quan més es vol defugir el debat territorial i es vol centrar l'atenció en la millora de la qualitat dels serveis es constata que justament dues infrastructures bàsiques per al benestar de les persones, que afecten

Les eleccions municipals estan a tocar i a can covergent es respira un optimisme moderat. S'estan configurant unes llistes potents i en termes generals capto més implicació i entusiasme que quatre anys enrera. Costa trobar la gent més idònia per a les candidatures però tot i així veig que molts s'hi apunten, fins i tot persones que temps enrera no hagués cregut que s'impliquessin políticament. Aquestes són les primeres eleccions municipals des de 1983 que CiU afronta trobant-se a l'oposició a la Generalitat, encara és una incògnita saber com es traduirà aquest fet. Per una banda es constata que a molts petits municipis on fins ara CiU concorria en solitari ara ERC i PSC estan fent molts esforços per presentar-hi llistes. Això d'entrada pot suposar un retrocés en el nombre total de regidors i potser d'alcaldies que pugui obtenir CiU, però no hauria de tenir grans conseqüències en quant al nombre total de vots. Per altra banda el desencís que el Tripartit 2.0 ha

Sempre celebro trobar-me amb catalanistes, però em cansa el catalanisme de saló que es limita indignar-se per les ximpleries del Jiménez Losantos o la barra del PP. Em cansa el catalanisme reactiu, ja està bé que plantem cara i que sapiguem que més enllà de Fraga n'hi ha una colla que no ens volen cap bé, però el catalanisme és molt més que això, el catalanisme és projecte nacional, és demanar-se què puc fer pel meu país, per la nostra identitat, per la nostra llibertat nacional. L'actitud purament reactiva ens paralitza i ens aboca als braços del mal menor, és dir el ZP i el PSOE. Així no guanyarem mai, tan sols farem la viu viu fins que ens tallin l'oxigen definitivament. El nacionalisme català ha de pensar quin futur vol per Catalunya i estendre el missatge, ens cal estratègia nacional i que la gent que comparteix la idea pugui tenir també conceptes clars sobre el camí a seguir.

Desconec la realitat andalusa i pensava que en aquella regió espanyola la participació al referèndum del seu estatut podria ser superior a la que es va registrar a Catalunya l'any passat. Ho pensava per l'acord de la major part dels partits polítics, llevat del PA, i perquè la societat andalusa és identitàriament més homogènia que la catalana, suposo que per a l'andalús mitjà no existeix cap conflicte Andalusia-Espanya (jo també ho penso) i per tant els debats polítics i identitaris hi estan mancats d'aquest factor que atorga una significació específica a posicionaments que en altres circumstàncies no els tindrien. Opinar sobre l'estatut català implica prendre partit en el debat Catalunya-Espanya, a Andalusia aquest debat senzillament no existeix. A Catalunya es diu que el conflicte, l'expressió del conflicte, allunya els ciutadans de les urnes, però més ho fa l'abscència de conflicte a Andalusia. Pel que fa al nostre país estic convençut que si en comptes d

L'honorable Ernest Maragall ha parlat clar: s'ha de repensar la immersió lingüística del català i aplicar-la en funció de les necessitats de cada territori i segons la voluntat dels pares i de la comunitat educativa (llegiu l'AVUI). Ahir mateix comentàvem amb un grup de regidors que es detecta un retrocés real de l'ús social del català i el que resulta més preocupant és, com remarcava un pare de fills adolescents, que fills de famílies catalanoparlants entre ells parlen en castellà, i això passa en un poble com la Palma on malgrat tot el català ha mantingut la seva primacia. El fenomen és molt greu, l'arribada de més i més gent sense cap motivació per parlar el català, la deserció dels catalanoparlants i ara l'anunci governamental de repensar la immersió lingüística situen la nostra llengua en la situació més greu de la seva història: una llengua mor quan el seus parlants l'abandonen, un fenomen que prèviament tan sols havia afectat sectors de l'aristocr

Aquest és un article que he escrit per a CiU de la Palma: Darrerament ha tingut un cert ressò una campanya d’aquestes antisistema que tant agraden a la senyora Mayol, i que té per lema “No tindràs casa en la puta vida” . Si de CiU depèn a la Palma ningú amb ganes de treballar no es podrà fer una predicció tan sinistre, al contrari, nosaltres diem que a la Palma tindràs casa. Quan es coneixen els preus que s’estan pagant pels pisos la gent s’esgarrifa però un cop passada la primera esgarrifança hom comença a fer números i tots aquells que ja són propietaris de casa seva s’adonen que es revaloritza constantment. El preu de l’habitatge no és un gran problema per als que ja en tenen, contràriament els incrementa el patrimoni i en cas que vulguin canviar-lo la venda de la primera casa facilita la compra de la segona. El problema de l’habitatge afecta els qui no en tenen, bàsicament els joves que encara no s’han emancipat i les altres persones que per circumstàncies de la vida (divorcis, at

Normalment els militants de les forces del Tripartit expressen una mena d'orgull irracional pel fet de ser d'esquerres, per a la majoria d'ells, inclosos força independentistes, la identitat ideològica és més important que la pròpia identitat nacional. El cas és que jo també tinc un passat: dels 18 als 23 anys vaig militar activament a les JERC i a ERC, i un dels motius pels quals me'n vaig anar distanciant va ser per aquesta obsessió que tenen per ser d'esquerres, que per una banda imposa una ètica i un estil personals amb els que no em sento identificat i per l'altra es basen en una visió de la realitat molt allunyada de la meva. Recordo anècdotes dels consells nacionals de les JERC, i això en plena època Colom quan ERC encara no havia caigut en la deriva esquerranosa actual, com ara quan una militant que no tenia cap altra currículum que ser membre de l'Eix Violeta(això als partits d'esquerres vesteix molt) va despotricar de les joventuts d'UDC pe

Amb tots els matisos que vulguem el president Pujol és un conservador, un conservador pragmàtic i moderat, però amb una ideologia personal fonamentada en valors que avui s'identifiquen amb la dreta. Em resulta molt interessant la lluita del president Pujol per treure's del damunt aquesta etiqueta, des de l'època en què CDC proposava el model socialdemòcrata suec, passant per allò del centre-esquerre, i seguint amb les seves constants remissions a Helmut Schmitt, a Tony Blair, i darrerament a Sègoléne Royal, per legitimar les seves pròpies idees amb referents dels partits de l'esquerra europea. De la mateixa manera que és un conservador, més concretament un conservador socialcristià (jo em considero més aviat un conservador liberal ,o un liberal conservador), també és un home amb una especial capacitat per auscultar el país i per tant conscient que a Catalunya ben poca gent acceptaria considerar-se de dretes, per la qual cosa un partit com CDC amb voluntat de ser el pal

En molt poc temps s'han obert tres fronts contra el nostre procés de construcció nacional, tres fronts en què o bé els nostres màxims representants estan en retirada o bé ho tenim pelut. El nostre govern s'ha empassat la Llei de Dependència amb els ulls clucs, malgrat el dictamen demolidor del Consultiu, ha acceptat l'increment de les hores de castellà a l'escola, encara que ha interposat un conflicte positiu de competències, i la recusació del magistrat Pérez Tremps fa preveure que l'estatut encara sortirà més esquilat del TC, si és que en queda res. ERC i en general les forces tripartites pretenen desviar l'atenció posant el PP en el punt de mira, i és cert que la dreta espanyola està en guerra permanent contra tot avenç de l'autogovern català, però en aquest precís moment qui està soscavant la nostra escassa autonomia i la immersió lingüística no és el Partit Popular, que no governa a l'estat, sinó el PSOE amb la connivència de l'esquerra catalana

Potser sí que Barcelona està de moda, però què busca la gent que visita la nostra capital?, quina imatge se'n té a nivell internacional?. Aquest cap de setmana assegut en un restaurant rus he vist un clip musical d'un grup que canta en anglès que va d'una parelleta de guiris que s'enrolla per Barcelona, però tot el que es pot veure del cap i casal són carrers insalubres de Ciutat Vella , l'interior indistingible d'una disco- potser la mítica New York del carrer Escudellers- i alguna cosa de la Sagrada Família. Ahir diumenge vaig veure el documental britànic sobre la compra de passaports falsos al "30 minuts", que novament ens mostra la Barcelona més canalla, on la periodista anglo-uzbeka no s'està de parlar-nos de l'elevat risc que suposen els carteristes a BCN i de com es va estar movent per uns carrers plens de prostitutes, delinqüents i drogaddictes. A sobre resulta que el passaport holandès que li proporciona un tal Collins i que manipula u

En alguns posts exteriors ja he exposat casos reals que m'han passat a mi, de discriminació de la llengua catalana a Catalunya, bàsicament cambrers que diuen no entendre l'idioma, uns casos que amb poques variants han estats viscuts darrerament per moltes altres persones. No fa gaires anys t'adreçaves a tothom en català amb la seguretat que la immensa majoria de castellanoparlants portaven prou temps al nostre país com per entendre el català. Ara davant la nova onada migratòria que hem patit i estem patint s'han carregat fins i tot la possibilitat de ser entès en català en molts negocis basats en l'atenció al públic. Els mèdia no en parlen gaire, tendeixen a edulcorar la realitat, però Catalunya és el país d'Europa que proporcionalment ha rebut més immigració durant els darrers 10 anys, amb els agreujants prou coneguts que prèviament ja havíem rebut una immensa immigració d'origen espanyol encara no plenament integrada a la nació, i que el català és una llen

El dictamen del Consell Consultiu ha posat al descobert la flagrant invasió de competències perpretada per l'anomenada Llei de la Dependència (un nom que ho diu tot). La trampa és que en la mesura que poc o molt l'aplicació d'aquesta normativa ha de permetre millorar les condicions de vida d'aproximadament 200.000 catalans la sortida còmoda per al govern català i els seus alegres seguidors és limitar-se a portar-la a la pràctica en nom dels interessos de les persones dependents. Tot el ventall polític català coincideix que l'estat del benestar també ha de garantir l'atenció dels qui pateixen problemes que no els permeten valdre's per sí mateixos, les diferències rauen en el "com", és a dir, els partits d'esquerres, amb la connivència del PP, volen muntar una superestructura burocràtica d'atenció i en canvi CiU proposa un esquema en què els prestadors dels serveis puguin ser tant públics com privats, garantint en tot cas que l'atenció se