Tres fronts

En molt poc temps s'han obert tres fronts contra el nostre procés de construcció nacional, tres fronts en què o bé els nostres màxims representants estan en retirada o bé ho tenim pelut. El nostre govern s'ha empassat la Llei de Dependència amb els ulls clucs, malgrat el dictamen demolidor del Consultiu, ha acceptat l'increment de les hores de castellà a l'escola, encara que ha interposat un conflicte positiu de competències, i la recusació del magistrat Pérez Tremps fa preveure que l'estatut encara sortirà més esquilat del TC, si és que en queda res. ERC i en general les forces tripartites pretenen desviar l'atenció posant el PP en el punt de mira, i és cert que la dreta espanyola està en guerra permanent contra tot avenç de l'autogovern català, però en aquest precís moment qui està soscavant la nostra escassa autonomia i la immersió lingüística no és el Partit Popular, que no governa a l'estat, sinó el PSOE amb la connivència de l'esquerra catalana. És clar que cal plantar cara al PP, però el nacionalisme català no pot tornar a ser part d'una de les dues Espanyes, ja s'ho faran. El pitjor error d'ERC als anys trenta i ara és pretendre lligar el futur del país a la sort de l'esquerra espanyola, oblidant allò que deia en Josep Pla que no hi ha res que s'assembli més a un espanyol de dretes que un espanyol d'esquerres, i que al capdavall tant quan les dretes i les esquerres espanyoles es barallen com quan es posen d'acord sempre a qui li toca el rebre és a Catalunya. Només cal fixar-se en la història dels darrers 100 anys per veure-ho clarament. Amb l'enemic s'hi poden fer pactes però no aliances estratègiques.