AMPLIACIÓ DEL CAMP DE BATALLA.

 Auschwitz II-Birkenau. Si Theodor Adorno va dir que escriure poesia després d'Auschwitz era una barbaritat, no sé què pensaria de la idea de fer turisme al mateix camp de concentració, una pràctica que després de la caiguda del comunisme s'ha tornat molt més habitual. El dia de 15 d'agost de 2009 vaig visitar Auschwitz, concretament els camps Auschwitz I i Auschwitz II-Birkenau, a les proximitats del poble polonès que li dóna nom, Oświęcim (Auschwitz en alemany). Les SS van establir-hi inicialment un camp de treball per a presoners polonesos, però entre març de 1942  i novembre de 1944 el van convertir en el principal centre d'extermini de jueus d'Europa. Més d'un milió de jueus, entre el 90 i el 95% de les víctimes del camp, hi van perdre la vida, la immensa majoria a les cambres de gas d'Aushwitz II-Birkenau. També hi van morir uns 19.000 gitanos i uns 70.000 presoners polonesos i soviètics, aquests principalment a Auschwitz I.  Més que els barracon

Avui fa 66 anys que l'Exèrcit Roig va alliberar el camp d'extermini d'Auschwitz-Birkenau, la fita que marca la fi del genocidi que van patir els jueus d'Europa durant la Segona Guerra Mundial.  Per això  en aquesta data es commemora el Dia Internacional de les Víctimes de l'Holocaust. Uns sis milions de jueus van perdre la vida com a conseqüència de les accions executades pels nazis amb la voluntat d'exterminar-los, l'assassinat de masses més gran de la història, esdevingut fa tan sols sis decennis i a poca distància de casa nostra. No va ser l'únic ni el darrer genocidi de la història, però sí el que va causar més morts d'una forma més sistemàtica, industrial, posant els mètodes i la tecnologia d'una de les societat més desenvolupades del món al servei de l'eliminació total dels membres d'un grup humà, definit per la seva religió i el seu origen. Molt se n'ha escrit, molt s'hi reflexionat, i molt se'n seguirà dient, i és nece

Si no la cosa no es capgira el PP té a l'abast de la mà obtenir majoria absoluta a les eleccions espanyoles previstes per a 2012. La lletra i la música de les seves proclames anuncia un atac en tota regla contra Catalunya, d'una banda a través d'un retallada més o menys explícita de les competències de la Generalitat, i de l'altra imposant una presència encara superior de la llengua castellana en l'àmbit de l'administració pública i de l'escola, en detriment de la llengua del país.   Si això es confirma la confrontació està servida i ningú no podrà dir que no estàvem avisats. El govern de Catalunya, ja prou capficat per la urgència de reduir dràsticament el dèficit públic i per l'exigència d'adoptar mesures efectives contra la crisi econòmica, té el repte addicional de preparar el país per resistir les agressions que l'estat espanyol pugui endegar contra l'autogovern i la cohesió nacional. S'ha de muscular la nació per resistir i perquè,

The Way Back (Camino a la libertad) és una bona pel·lícula, a estones un punt feixuga, que ens explica la fugida d'un grup de presoners d'un camp de treball siberià l'any 1940. És l'epopeia d'uns homes que travessen milers de quilòmetres a peu,  fins arribar a l'Índia, havent passat pels boscos glaçats de Sibèria, el desert de Gobi i les muntanyes de l'Himàlaia. El guió està basat en la història que l'ex-militar polonès Slavomir Rawicz , resident a Anglaterra, va narrar en el llibre "The Long Walk", publicat amb gran èxit de vendes als anys cinquanta, si bé posteriorment es va descobrir que els fets no eren reals. No hi fa res, la pel·lícula té el mèrit de confrontar-nos amb un dels grans horrors del S. XX, el comunisme soviètic, que va matar milions de persones i en va esclavitzar moltes més, en nom de la construcció del paradís socialista. És prou conegut que el nazisme va ser una monstruositat, però abans que el Tercer Reich iniciés l'ex

El problema del PSC a Barcelona no es diu Jordi Hereu, el problema es diu PSC. La candidatura de la vallesana Montserrat Tura a les primàries del partit socialista ha esvalotat el galliner i sospito que ha injectat una nova dosi d'il·lusió entre les decaigudes rengleres de la progressia local. Però val més que no s'equivoquin i no es deixin enlluernar per un suflé condemnat al fracàs. Tant si de les primàries en surt vencedora l'ex-consellera com si l'elegit és l'actual alcalde no podran passar per damunt pel fet més important: el projecte socialista a Barcelona, després de 32 anys de govern, està exhaurit. No tenen res més per oferir, sigui quina sigui la persona que n'encapçali la candidatura. L'any 1992 queda lluny, molt lluny, els Jocs olímpics d'hivern són una vana il·lusió, i la ciutat no té un model de futur. Els catalans estem orgullosos de la nostra capital, i una part del mèrit correspon als alcaldes i als equips de govern que ha tingut, però a

El llibre d'en Germà Bel "España, capital París" és important, perquè demostra, no tan sols  allò que ja sabíem, que l'estat espanyol desenvolupa les seves infraestructures seguint un model radial amb centre a Madrid, sinó també que aquesta és una especificitat espanyola. A la resta d'Europa són criteris principalment econòmics els que expliquen la distribució de les inversions en carreteres i ferrocarrils, i els aeroports de països de dimensions iguals o superiors a les espanyoles són gestionats des del territori o per empreses privades, no pas per un engendre com AENA.  Queda ben demostrat que "Spain is different", no pels toros, el sol i el flamenc, sinó per la forma que té de concebre el paper de les grans infrastructures, que lluny de servir  les demandes reals de transport de viatgers i mercaderies estan al servei de la major glòria de Madrid, amb l'objectiu, en bona mesura ja assolit, que la ciutat castellana passi de capital política a cap

Aquest blog deu el seu nom a Michel Houellebecq, per ser més precís haig de dir que "ampliació del camp de batalla" és la traducció al català del títol de la traducció castellana de la seva novel·la "Extension du domaine de la lutte ", no pas perquè m'hi inspiri  a l'hora d'escriure en aquest espai, sinó perquè  aquell títol és una expressió poderosament polisèmica que, per exemple, és aplicable per descriure internet com  una immensa ampliació del camp de batalla de les idees. La meva simpatia envers l'obra de l'escriptor francès, no necessàriament envers ell,  també explica aquesta denominació amb què humilment l'homenatjo. M'interessa Houellebecq per com observa les transformacions socials, i conseqüentment morals, que viu Occident,  si bé des d'una perspectiva molt francesa. L'escriptor va més enllà i gosa imaginar futurs que deriven del nostre present canviant, ja sigui el dels nous humans hermafrodites de "Les partícule