AMPLIACIÓ DEL CAMP DE BATALLA.

Avui aquest bloc arriba al post número 100. Per celebrar-ho i donar dignitat a l'esdeveniment transcric un altre poema del gran J.V. Foix, un text del llibre "Les irreals omegues", que com tant d'altres del mateix autor em fascina per la seva riquesa lèxica i sobretat de significats: BAIXAVA DE COLL FORMIC AL BRULL, I EN ÉSSER PROP DE LA MORERA EM VAN ATURAR ELS CICLOPS. VOLIA FUGIR, PERÒ, BURXANC EN MÀ, EM VAN FORÇAR A MIRAR COM ENSACAVEN LLIBRES I MÉS LLIBRES MEUS, IMPRESOS I INÈDITS, PERGAMINS DELS AVANTPASSATS SOSTRETS AL RECTOR DELS TORRENTS DE LLADURS I MANIFESTS EVERSIUS. EL MEU COS FULLAVA COM UN FAIG, I UN ULL DESCLÒS ALS BRULLS DEL FRONT EM VA FER VEURE, AIGUOSA I TRANSPARENT, LA MEVA PRÒPIA IRREALITAT d'embruix-, el serrat; ...o, a mig aire, -Darrere els faigs, allà on la nit udola-, Els traginers encorbats i somnàmbuls, Durs i arreluts entre els coscolls airívols, Com omplen bucs carboners i les sitges Parpellejants, amb llibres nous, diaris, Codis i

En Joan Carretero ha ficat el dit a la nafra d'ERC: l'abandonament del nacionalisme per part de la cúpula republicana converteix el vell partit en una força subordinada al PSC-PSOE. Recordo el primer contacte que juntament amb l'alcalde de la Palma vam tenir amb l'aleshores recentment nomenat conseller de Governació. Vam mantenir-hi una xerrada de trenta minuts en què no es va estar de manifestar-nos els seus prejudicis respecte els governs de CiU, que segons ell repartien les subvencions amb criteris estrictament partidistes, i respecte els socialistes barcelonins i metropolitans, que segons ell veien la gent de la resta del territori com uns bàrbars vestits amb pells d'animals que baixaven a la capital. Entre altres coses ens va anunciar la seva voluntat que fossin els alts càrrecs del Departament els qui es desplacessin al territori i no els alcaldes els qui haguessin de baixar a Barcelona per reunir-s'hi( aquesta voluntat inicial va anar modificant-se amb el

Passen els dies i els postcomunistes nostrats ens ofereixen un espectacle constant de declaracions psicodèliques. Si els darrers tres anys van estar marcats pel show d'ERC i Maragall, en la nova etapa inaugurada aquest novembre han sortit a escena els pallassos rojos, verds i violetes. En l'anterior post ja he fet esment de la política d'habitatge d'inspiració totalitària que s'està covant al Departament d'en Francesc Baltasar. En plena onada de robatoris a les cases el conseller Saura sembla més preocupat per la multiculturalitat dels nostres agents de policia que per la seva eficàcia contra el crim, i per acabar-ho d'arrodonir, quan la xacra de l'ocupació il·legal d'immobles està agafant proporcions preocupants la Imma Mayol, que no forma part del govern català però que com a regidora ecosocialista de l'ajuntament de Barcelona és una integrant destacada de l'estructura familiar i política del poder "progre" que ens atenalla, es de

De fa uns anys la necessitat de polítiques d'habitatge ha tornat a la palestra pública. Com és habitual els anticapitalistes aprofiten l'avinentesa del problema per carregar contra el sistema i de passada intentar legitimar delictes tan flagrants-amb independència del que digui el Codi penal- com ara l'ocupació de la propietat aliena. Amb els neo i post comunistes al govern la campanya s'agreuja perquè l'objectiu d'aquesta gent és dinamitar els valors que garanteixen l'ordre, la llibertat i la prosperitat dels pobles. Un d'aquests valors, potser el més important després del dret a la vida i del dret a la integritat física, és el dret de propietat. Ara s'estan empescant aquesta animalada d'aplicar una mena d'impost de nou euros diaris sobre els habitatges desocupats, a més de l'amenaça d'expropiació. Estem davant una nova intromissió en la vida privada de les persones, volen tenir accés a la informació sobre consums d'aigua, gas i

Vivim una època en què la seguretat torna a ser una de les grans preocupacions de la ciutadania, en les urbanitzacions se succeeixen els robatoris de forma continuada fins al punt que a la Creu d'Aregall, a Corbera, han organitzat patrulles ciutadanes de vigilància. El descontrol fronterer i el concepte de dret penal imperant fan que les zones costaneres dels Països Catalans i d'altres indrets de l'estat espanyol hagin esdevingut una mena de paradís per als delinqüents que es dediquen a buidar habitatges. Mentrestant llegeixo que aquest postcomunista que tenim de conseller de l'Interior planteja la conveniència de tenir més immigrants als mossos, perquè aquest cos reflecteixi millor la pluraltiat de la societat catalana. O sigui, quan al país s'estén l'alarma per una inseguretat creixent els nostres governants només viuen preocupats pel color de la pell i l'origen dels policies. Del que s'han de procupar és que sigui una policia efectiva contrael crim i

Es torna a parlar de la Constitució Europea després que el vot negatiu de francesos i holandesos l'hagués deixada al congelador. La canceller Merkel ja ha anunciat que vol impulsar-la de nou fent les adaptacions necessàries perquè es pugui aprovar, i la candidata socialista francesa , Segolène Royal ha proposat incloure-hi més "drets socials" perquè pugui ser aprovada pels seus connacionals. La Constitució que va parir la Convenció presidida per en Giscard és un totxo infumable. A banda de la polèmica sobre l'abscència de reconeixement de la llengua catalana i de les que en el seu moment es van anomenar "regions constitucionals", la seva desmesurada extensió i la seva sistemàtica la fan un instrument de difícil comprensió pel comú de la ciutadania europea, que no és capaç d'entendre quins aventatges pot aportar l'aprovació d'aquest nou text normatiu. A això s'hi afegeix tota la demagògia de l'esquerra i de l'extrema dreta europea, ja

Fins ara havia emprat l'expressió "casa comuna", però m'agrada més "casa gran". Seguint amb les reflexions sobre què fer amb CDC i CiU penso que aquest debat no ens l'hauríem de plantejar ara si l'Artur Mas hagués assolit la presidència, ja fos per un resultat molt més folgat ja fos gràcies als pactes. Com ja deia en un post anterior la confirmació del bloc d'esquerres obliga a prendre unes posicions que en un marc polític més flexible podrien ser diferents. Des del meu punt de vista, suma d'allò que m'agradaria més allò que crec que objectivament pot ser més favorable per CDC i CiU, hi ha unes idees bàsiques que poden marcar un camí a seguir: -.En el vell debat sobre si CDC ha de ser un partit o un moviment, hores d'ara cal decantar-se per la fórmula moviment. Això voldria dir obrir l'estructura interna, admetre l'existència de corrents ideològics, permetre l'eclosió de diversos lideratges, i alhora ser capaços de con

Nel mezzo del cammin di nostra vita mi ritrovai per una selva oscura ché la diritta via era smarrita. Segons sembla el Dant es referia als seus trenta-cinc anys quan parlava del "mezzo del cammin di nostra vita". Avui faig trenta-cinc anys i no em trobo en cap selva obscura, i espero que la meva esperança de vida sigui molt superior a la que s'atribuïa el geni florentí. Tinc la confiança que que els avenços de la medicina em permetran viure amb qualitat fins als cent anys. Es diu que a aquestes alçades de la trentena comença una certa decadència física i també hauria de ser l'inici de la maduresa mental. És un bon moment per avaluar la trajectòria vital prèvia i fixar-se fites per al futur. Al conjunt de la meva vida fins avui li dono un aprovat alt, i contràriament a aquells que diuen que si tornessin a néixer farien el mateix jo aprofitaria l'avinentesa per corregir molts errors del passat i en especial viure amb molta més intensitat l'etapa dels divuit al

Avui la columna d'en Baltasar Porcel fa esment de com alguns cuiners catalans estan en la primera línia mundial i en canvi, fora dels restaurants cars no és un país on es mengi gaire bé. Hi estic totalment d'acord, tot i acceptant moltes excepcions, en general al nostre país menjar bé per un preu assequible és força complicat. No sóc especialment francòfil però una de les bones coses d'aquest país veí és que en termes generals els restaurants, fins i tot els més assequibles i populars, tenen un nivell de qualitat destacable. Els meus pares sempre diuen allò que abans anar a "la fonda" era sinònim d'anar menjar bé, i en canvi ara no hi ha cap garantia. A França en canvi anar al restaurant encara té aquest valor afegit, la confiança que pots fer-hi un bon àpat. A banda de França aquesta reflexió se'm va fer especialment present aquest estiu a la República Txeca, on vam menjar un parell o tres de vegades en "hospodes" i bistrots locals i barats, que

En les darreres eleccions municipals la candidatura d'ERC a l'ajuntament de Girona va ser encapçalada per un dels defensors més aferrissats de la nostra llengua, en Francesc Ferrer i Gironès, lluitador des de l'agitació cívica, des de la política institucional i des del camp intel·lectual (recordem el seu best seller "La persecució política de la llengua catalana"). El senyor Ferrer, que jo recordo al Parlament sempre amb la seva inseparable pipa, el seu to irònic i afable, amb un estil molt personal, va morir l'any passat. Ara el Grup Municipal que ell va encapçalar a Girona acaba de votar junt amb els socialistes, els postcomunistes i la dreta espanyolista contra una moció de rebuig al decret que imposa la tercera hora de castellà a l'ensenyament.

L'opció per contruir la casa comuna del catalanisme obeeix a l'existència d'una part important de la ciutadania catalanista, entre 150.000-300.000 persones, que davant l'actual escenari polític s'han quedat sense referents clars. Parlo d'aquells que com a principal motivació a l'hora d'anar votar tenen el catalanisme i que fins ara havien optat per ERC com a alternativa més radical i coherent enfront la línia moderada de CiU. Des del moment que ERC ha renunciat al nacionalisme com a principal tret identificatiu i ha posat en primer terme l'esquerrisme més un independentisme ajornat fins a l'hora en què es donin les condicions objectives per a la ruptura amb l'estat ha deixat de banda una bona part d'aquelles persones que fins el present els havien fet confiança. Amb el Tripartit 1.0 i molt més amb la segona versió presidida per en Montilla la credibilitat nacional del partit republicà ha quedat greument minvada. Si sumem un electorat na

Per segona vegada l'estratègia frontista de les esquerres ha deixat CiU a l'oposició malgrat haver guanyat novament les eleccions. L'any 2003 confiàvem que en cas de victòria podríem entendre'ns amb ERC, l'any 2006 crèiem que el Tripartit es podia repetir, però no n'estàvem del tot segurs sobretot si en Montilla feia un mal resultat. L'ex-alcalde de Cornellà va fer un mal resultat i tot i així el tenim de president. Per tant l'aposta estratègica d'ERC és clara i del tot favorable als interessos del PSC-PSOE tant a nivell nacional com municipal. En el mapa polític català s'ha consolidat un bloc d'esquerres plural que posa aquesta identitat ideològica comuna per davant de l'opció nacional que els separa amb diferents intensitats. La confirmació d'aquest escenari obliga CiU a repensar la seva estratègia per als propers anys, i sembla que almenys podem dibuixar quatre camins possibles: 1. Centre-dreta català que prioritzi pactes amb el

Anys enrera el tema basc m'apassionava. Ara me'l miro amb un cert interès però sense excessos. En aquests moments tota l'atenció està centrada en les conseqüències de l'atemptat d'ETA a l'aeroport de Madrid. A banda de les preguntes que sorgeixen sobre els anomenats problemes d'interlocució entre el govern de l'estat i els terroristes, és una constant dir i repetir que a diferència de la Gran Bretanya, a l'estat espanyol el principal partit de l'oposició ha girat l'esquena al procés de pau, la qual cosa demostraria un descomunal interès partidista que posa l'afany de poder per davant de l'interès de l'estat. Jo no tinc tan clar que l'estratègia del PP sigui errònia, fins i tot des de la consideració dels interessos de l'estat. Suposo que el que pretén el PP en primer lloc és fer-se amb el govern i un cop allà retornar a la política de mà dura contra ETA i el seu entorn, deixar-los sense efectius humans i econòmics de tal m

El trencament abrupte de la treva per part d'ETA és una mostra més del "bluf" Zapatero, un dirigent carregat de grans intencions, amb voluntat aparent de resoldre els grans temes però que a l'hora de la veritat no va més enllà d'uns quants gestos simpàtics i buits, encara que agraïts per la parròquia progre. Tenim la retirada de les tropes espanyoles de l'Iraq que, en el context en què es va fer- poc després dels atemptats de l'11-M- , va representar més una victòria per als terroristes islamistes que no pas una altra cosa. Tenim allò de l'"Aliança de Civilitzacions" que s'ha traduït en poca cosa més que discursos de bones intencions i una article signat conjuntament per en ZP i Erdogan, el primer ministre islamista moderat de Turquia, en què es fa un cant a l'autocensura i a la limitació de la llibertat d'espressió com a eina per evitar els conflictes culturals. Tenim tot allò de l'Espanya plural i la promesa de respectar l&