AMPLIACIÓ DEL CAMP DE BATALLA.

Més o menys a cada dècada hi ha un revival de la dècada de vint anys enrere. Per tant ara tocaria recuperar els 90. A TV3 fan un programa sobre els Jocs Olímpics del 92 que va en aquesta línia, i imagino que un certa recuperació del primer boom del rock català també s'hi pot incloure. Ara mateix no em vénen al cap grans fites culturals d'aquella època ( si bé, sens dubte n'hi va haver), però en canvi, en el terreny de la política internacional, és el període més espectacular que recordo haver viscut. La fi de la Guerra Freda, simbolitzada per la caiguda del mur de Berlín el novembre de 1989, va donar pas a un escenari completament nou on, després d'una llarga etapa d'immobilisme, semblava que tot era possible: la fi dels règims totalitaris, la independència i creació de nous estats, la guerra i la pau. Des del final de la 2a Guerra Mundial també s'havien succeït múltiples conflictes i canvis de règim, però menys concentrats en el temps, menys transcendents i, e

Diria que l'exigència d'una fiança de 3,3 milions a CDC per responsabilitat civil en el procés que se segueix pel cas "Palau" no és aliena a la situació política del país. D'altra banda fins a cert punt és lògic que l'oposició intenti fer-ne sang, però l'acarnissament i visceralitat anticonvergent de certs sectors de l'independentisme demostra una ceguesa política preocupant. N'hi ha que encara somien en el Big Bang de Convergència, el mite d'una explosió que obriria la porta al repartiment del seu electorat entre els partits que hi fan frontera-gairebé tots-, amb un especial plus per a les forces explícitament independentistes, que així assolirien la majoria electoral necessària per declarar la independència. Aquest mite té un fort ascendent sobre determinats sectors, i va ser una de les idees de fons que van fer possible que el tripartit aguantés el tipus durant set anys. És un mite del tot fals, com s'ha demostrat sobradament, perquè Co

Diuen que és una maledicció xinesa, però no se'n coneix la suposada versió original en mandarí, i en canvi s'ha donat a conèixer a través de l'anglès :"May you live in interesting times", que visquis en temps interessants. Una maledicció que avui ja podem donar per complerta, és innegable que vivim en temps interessants. Temps en què es combina el sofriment d'un avui difícil, amb els canvis accelerats i l'esperança d'un esdevenidor millor però del tot incert i desconegut. Hi penso i no recordo temps tan interessants com aquests: contemplem una caiguda incessant de l'economia, un enduriment progressiu de les condicions de vida, la devaluació d'institucions fins fa poc considerades intocables, el projecte europeu a la corda fluixa, entre la ruptura i el reforçament, el qüestionament general del sistema, l'eclipsi de la democràcia. El temps interessants per excel·lència són els de guerra, no els de conflictes llunyans on s'hi envien solda

Cada dia veig un balcó d'on penja una bandera espanyola. Una primera impressió podria portar a pensar  que el ciutadà, empès per un patriotisme fervent, expressa la seva voluntat de plantar cara amb fermesa a la maltempsada, amb confiança en el futur col·lectiu espanyol. Un sentiment nacional espanyol totalment enfrontat al meu sentiment nacional català, però tanmateix noble, un esperit churchillià en ple blitz econòmic i financer. Un patriota que sap que avui Espanya tan sols li pot oferir "blood, toil,  tears and  sweat", però que està disposat a aguantar el que calgui. Però no, el miratge s'esvaeix ràpidament quan observo que al costat de la bandera el veí hi té estesa una samarreta de la selecció espanyola de futbol. Lluny d'una crida a l'esforç i al sacrifici patriòtic, tinc davant meu un individu que encara celebra la victòria de la "Roja" a l'Eurocopa. On creia veure-hi un patriota responsable en una hora difícil no hi ha res més que un h

Avui la Vanguardia ens ofereix una interessant entrevista a l'economista Paul Krugman, executada pel seu col·lega Xavier Sala i Martín. De nou ens explica allò que fa temps que es repeteix: els països menys competitius de la zona euro es podrien veure abocats abandonar la moneda única per poder procedir a una devaluació que els permeti guanyar competitivitat i iniciar la recuperació econòmica, que mai no podran assolir per la via exclusiva de l'austeritat. Krugman alerta que, tanmateix, a les alçades actuals, els costos de desvincular-se de la moneda única serien superiors als guanys, i per tant no és una sortida recomanable, però almenys a nivell teòric, si Alemanya no s'avé a incrementar els seus nivells d'inflació perquè el sud d'Europa pugui guanyar competitivitat, l'euro esdevindrà insostenible per a països com Espanya. A Catalunya es llegeix això i es tendeix a creure  que el diagnòstic també és vàlid per a nosaltres, perquè la tendència a veure el món co