AMPLIACIÓ DEL CAMP DE BATALLA.

És destacable que els principals diaris catalans s'hagin posat d'acord per publicar un mateix editorial, encara que l'estatut de 2006 es consideri del tot insuficient no deixa de ser un acte d'alt contingut patriòtic que tota la premsa del país hagi deixat de banda les seves diferències per denunciar el paper que el TC està jugant en el procés estatutari. Hem de valorar positivament que fins i tot diaris habitualment dòcils amb el sistema s'avinguin a assenyalar la ignomínia en què s'ha instal·lat un òrgan clau de l'estat. I de la mateixa manera que des que tinc ús de raó estic convençut que a Catalunya ens cal un estat propi, i sent com sóc molt crític amb el paper indigne de corretja de transmissió dels interessos del PSC que estan  jugant alguns d'aquests diaris en aquesta etapa final del règim tripartit, si Déu vol,  em trec el barret davant aquesta demostració de cohesió nacional i la reprodueixo en aquest espai: Després de gairebé tres anys de

Que en Marc Guerrero hagi estat elegit vicepresident de l'ELDR té un mèrit enorme, perquè al capdavall, què és Catalunya en el marc de la UE i del conjunt d'Europa?, no passem de ser una regió amb cultura pròpia però poc coneguda, amb una economia mitjana i un atur elevat. I què és CDC en el marc de l'ELDR?, un partit d'una nació sense estat que ni tan sols no governa, només té un eurodiputat i cap comissari europeu. Però tot i així Convergència ha estat l'amfitriona, a Barcelona, d'un congrés del partit liberal europeu, i un representant de CDC, en Marc Guerrero, ha estat un dels quatre vicepresidents escollits entre vuit candidats, inclòs el ministre irlandès que ha capitenajat la campanya per a l'acceptació del Tractat de Lisboa, i que no ha estat elegit. Convergència té prestigi dins el món liberal europeu, un prestigi que s'ha reforçat amb l'esplèndida organització del congrés de Barcelona, i que no es pot delligar dels molts anys de participac

La designació del president i de la nova "superministra" d'afers exteriors de la UE és un nou episodi de la pèrdua de posicions de l'estat espanyol en l'àmbit internacional. No diria el mateix si un dia abans TV3 no hagués assegurat, crec que erròniament, que el ministre Moratinos era un dels aspirants més ben situats per al càrrec europeu d'exteriors. Avui llegia que han jugat en contra del candidat espanyol el no-reconeixement de Kosovo i les seves estretes relacions amb el règim castrista de Cuba, però dubto que la seva fos una candidatura que mai hagués comptat amb gaires possibilitats, quan els dirigents de la Unió havien de quadrar una equació que reconegués el predomini del Partit Popular europeu, compensés el Partit Laborista britànic per l'exclusió de Tony Blair i situés una dona en una de les dues places en joc. L'elecció d'en Moratinos hauria estat una sopresa, tant pels factors esmentats com perquè avui el govern espanyol no es troba e

És propi d'una gran obra literàtia que admeti moltes lectures, condueixi i inspiri moltes reflexions, i toqui diferents ressorts de l'ànima del lector. La novel·la d'en Joan Sales "Incerta glòria" compleix plenament aquests requisits, la seva complexitat permet que cada exegeta en pugui destacar diferents elements igualment rellevants, i per això ha estat considerada la novel·la de la guerra, la novel·la dels vençuts, una elegia per la joventut perduda, una novel·la de tesi catòlica, un homenatge al soldat català, i de moltes altres maneres. Per a mi és la gran novel·la del S. XX català fins als canvis dels anys 60, centrada en l'esdeveniment de més transcèndència, la guerra civil, però que s'estén des  del període republicà i molt abans, amb referències a les guerres carlines del XIX, i es clou amb un text datat a 26 de gener de 1969. Com a document històric és impagable,  és com un fris que presenta la societat catalana i els seus canvis al llarg d

Ara han decidit que la merda ens arriba a les celles, un parell de casos d'impacte a casa nostra i el ressò del cas Gürtel han estat suficients perquè s'alliberin les fúries populistes que clamen contra una corrupció que segons sembla impregna la política i la societat civil catalanes. Aquest és un discurs en què molts s'hi troben còmodes, en primer lloc el fariseu que tot glopejant el carajillo proclama solemnement que tots els polítics són igual de bruts i interessats, per tot seguit adreçar-se a un regidor conegut  i sol·licitar-li, sense cap vergonya, que li retiri la multa que li van posar per aparcar sobre un pas de vianants,  i després demanar-li al lampista que li cobri la reparació del bidet sense IVA. Als polítics, i també als funcionaris públics, se'ls han d'exigir uns nivells d'honestedat i d'exemplaritat superiors als que s'esperen dels particulars, però la societat no pot convertir els servidors públics en els bocs expiatoris d'uns pec

Crisi?, atur?, Estatut a la corda fluixa?,  dèficit fiscal?, aromes de corrupció?, no patim, el president Montilla, que sempre vetlla per tots nosaltres, ja ha trobat la solució, el gran repte que aixecarà el país de la misèria, la nova llei electoral. Les masses ho reclamen i lleva la son de la ciutadania, durant trenta anys hem viscut en la ignomínia de no disposar d'una llei electoral, però ara el Grup Parlamentari Socialista treballarà nit i dia per solventar aquesta mancança, i s'acabarà aquesta agonia. Hi deixaran la pell per dotar-nos de la nova legislació, una norma que no ens ha de fer por, perquè el president no vol trasbalsos, i per tant res de llistes obertes. Algú s'imagina quina carrera política hauria fet en Pepe amb llistes obertes?.

Demà es commemora el vintè aniversari de la caiguda del Mur de Berlín, l'esdeveniment que d'una forma més tangible simbolitza la fi de la guerra freda i la demolició del metafòric teló d'acer que dividia Europa. D'aleshores ençà el continent ha viscut una gran transformació amb l'extensió de la llibertat i de la democràcia a la major part dels països sotmesos abans al jou soviètic. És bo recordar-ho, sobretot enfront els profetes de l'apocalipsi i els propagadors del pessimisme històric, fa quatre dies mitja Europa vivia sotmesa a règims totalitaris, empobridors i tributaris de Moscou, avui la major part d'aquells països són membres de ple dret de la Unió Europea i l'amenaça d'una tercera guerra mundial anorreadora ha deixat de formar part dels terrors de la ciutadania. No s'han assolit els paisatges floreixents que Helmut Kohl va prometre als alemanys de l'est, però déu n'hi dó. Aquest estiu vaig estar a Polònia i vaig passar per ciutat

Es parlava d'oasi català durant els primers mesos de 1936, en vigílies de l'esclat de la guerra civil, quan l'aparent tranquil·litat regnant a Catalunya contrastava amb els xocs violents entre dretes i esquerres que es vivien a Espanya. Durant aquell breu període semblava possible l'inici d'una col·laboració entre les esquerres catalanes governants  i la Lliga, i si bé també hi havia incidents, no eren comparables als que es produïen en altres indrets de la península. Catalunya semblava un oasi, no enmig del desert, sinó envoltat de la jungla caïnita espanyola. Però aquell oasi tan sols va ser un miratge, a partir del 19 de juliol, després de sufocar la rebel·lió militar a Catalunya, les autodenominades milícies antifeixistes es van fer amb el control del país i van desfermar una tràgica  campanya de pillatge i assassinat polític. El somni de l'oasi va esdevenir un malson infernal, una orgia de sang i foc, a la que s'hi van afegir els desastres de la guer