AMPLIACIÓ DEL CAMP DE BATALLA.

La retirada de les tropes espanyoles de Kosovo és un acte coherent amb el no reconeixement de la independència del nou estat balcànic. Fa poc més d'un any que els representants del poble kosovar van fer un acte de sobirania, que ha estat reconegut per la majoria dels països de la Unió Europea. Espanya forma part del club dels qui neguen el que ja és un fet consumat, l'existència de la República de Kosovo, i no cal pensar-hi gaire per veure a què és deguda aquesta negativa a reconèixer l'evidència, la secessió d'una província de Sèrbia, no una república de l'antiga Iugoslàvia, per constituir un nou estat, presenta massa paral·lelismes amb el que podria passar a Catalunya i a Euskadi, de la mateixa manera que en planteja respecte al Tibet, al Turkmenistan oriental, o Txetxènia. Tot i el meu ferm sobiranisme no sóc especialment entusiasta de la independència de Kosovo, perquè entenc que és més fruit de l'extraordinària capacitat reproductiva d'un grup ètnic

Vaig veure les imatges del desallotjament del rectorat de la UB i no em va semblar que els Mossos d'Esquadra s'excedissin en cap moment, al contrari, una colla de joves, molestos perquè se'ls feia complir la llei, s'encaraven i llançaven cadires metàl·liques contra les forces de l'ordre. Una altra cosa, que encara s'ha d'aclarir, és saber què va passar amb els periodistes . Tinc la impressió que tot aquest moviment d'oposició al procés de Bolonya que s'ha congriat a les universitats catalanes està totalment fora de lloc, és possible que alguns dels seus arguments siguin raonables, però les seves accions reivindicatives són del tot desmesurades. Pel que sembla Catalunya és dels pocs països d'Europa on existeix una oposició activa a aquest procés, un procés que, per la informació que en tinc, és avantatjós per als estudiants, perquè eleva la qualitat de l'educació i facilita la plena homologació de les titulacions en l'àmbit europeu. Desp

En iniciar-se la crisi financera alguns personatges de les esquerres es fregaven les mans i anunciaven la caiguda del paradigma neoliberal, el retorn del paper regulador de l'estat, el descrèdit del capitalisme i del mercat lliure. I fins a cert punt tenien raó, el problema és que la fi d'un model no implica el retorn al model socialdemòcrata, i encara menys la implantació d'una alternativa al capitalisme. Avui els discursos polítics proclamen el pitjor de cada casa: un increment de la regulació, l'endeutament públic, les subvencions a les empreses, la congelació salarial i treballar més. Superarem la crisi, però les regles que han regit l'economia fins fa quatre dies ja no seran vàlides. Penso en l'obsessió pel capital immobiliari. Sabíem que un moment o altre els preus dels habitatges deixarien de pujar, però ens consolàvem pensant que hi hauria un aterratge suau, que en comptes d'increments anuals del 20%, els preus s'ajustarien a la inflació, ja fos

Als anys vuitanta l'independentisme era un moviment polític d'extrema esquerra extraparlamentària, i si bé també hi havia independentistes en les forces polítiques parlamentàries, aquesta posició no anava més enllà d'uns cercles reduïts i de les organitzacions juvenils dels partits nacionalistes. Fins i tot la Crida, en els seus moments més gloriosos, no era expressament una organització independentista. A partir de 1987 sectors de l'independentisme provinents especialment de la Crida i de Nacionalistes d'Esquerra van confluir a ERC, i l'any 1989, quan l'Àngel Colom es va fer amb la secretaria general del partit, va aparèixer el primer partit parlamentari explícitament independentista. Esquerra va tenir un mèrit formidable en treure l'independentisme de les catacumbes i convertir-lo en una opció política adreçada a la majoria de la població. Aquesta estratègia, malgrat les gravíssimes crisis internes, els va portar a uns excel·lents resultats entre 2003

La manifestació per l'estat propi a Brussel·les ha estat un èxit. No hi he pogut anar, però avui sí que assistiré a la presentació de les parelles lingüístiques dels regidors de CiU del Baix Llobregat. Gràcies a l'empenta de l'Àngel Colom Convergència està desplegant un gran esforç per arribar a la immigració dels darrers anys, amb un evident interès electoral, però sobretot, perquè amb la integració d'aquesta gent ens hi juguem el país. Dir-ho és políticament incorrecte, però tinc el convenciment que Catalunya ha rebut massa immigració, i l'arribada massiva de persones alienes al país sempre és un problema, aquí i a tot arreu, però sobretot en una nació sense estat com Catalunya, que té menys mecanismes per promoure la integració i que té la seva identitat fortament amenaçada. El mal ja està fet, i ara cal destinar grans esforços a fer que el màxim nombre de nouvinguts possible es faci seva almenys una part de la nostra identitat, i aprenguin i parlin el català.

Avui es produirà la desfilada dels 10.000 catalans per l'autodeterminació, pel centre de Brussel·les. M'hauria agradat poder-hi anar, però no ha estat possible. Encara no se'n coneix l'abast, però estem davant un fenomen polític de web 2.0, en el camp del sobiranisme català. Una iniciativa sorgida d'un bloc, que es difón a través de Facebook, i recorre, un cop engegada, als mitjans més habituals de difusió, ja siguin actes públics o la premsa comarcal, i un escàs ressò en la premsa nacional. Més enllà del nombre de participants definitius, és destacable la capacitat de mobilització que presenta avui el sobiranisme català, molt més enllà dels partits polítics. L'independentisme està arribant a un alt grau de maduresa, la qual cosa resulta reconfortant en un moment en què molt altres indicadors de la nostra vitalitat nacional són preocupants. Prova de maduresa és el caràcter transversal de la convocatòria, que no es fixa en el partit a què pertany cadascú, ni en s

"Ha ganado España ", va afirmar categòricament, el diumenge a la nit, un dels comentaristes de la tertúlia de la ultraespanyola " Intereconomía TV " , referint-se als resultats electorals d'Euskadi, i potser també als de Galícia, per l'arraconament del BNG , si bé no em sembla més espanyolista el Nuñez Feijoo , qui, com va dir un comentarista d'un altre d'aquests meravellosos canals espanyols a què ens dóna accés la TDT , " ya ves, ha hablado en gallego ", que en Touriño . Galícia és un cas molt especial, perquè si bé per una banda és la nació ibèrica sense estat que ha rebut menys immigració -al contrari, ha generat una enorme emigració-, el galleguisme majoritari no ha passat d'una certa exaltació folklòrica , sense projecte nacional al darrere, i sense capacitat per combatre efectivament la diglòssia, la patuesització i l'abandonament del gallec per part de les classes mitjanes urbanes. El BNG , per la seva part, ha est

De tant en tant, llegint i navegant per la xarxa, et trobes un raig de llum que t'il·lumina intuïcions que en algun moment havies tingut, però que encara no havies estat capaç de sintetitzar en poques paraules. Avui m'ha passat amb una citació d'en Winston Churchill que m'he trobat accidentalment, tot cercant una altra cosa, i que per a mi identifica d'una forma clara i eficaç l'essència de la ideologia socialista, i per extensió, de la visió del món que té l'esquerra: "Socialism is a philosophy of failure, the creed of ignorance, and the gospel of envy, its inherent virtue is the equal sharing of misery." Sir Winston Churchill, KG, OM, CH, TD, FRS, PC (Can).(Prime Minister 1940-1945, 1951-1955).