AMPLIACIÓ DEL CAMP DE BATALLA.

Barack Obama es va equivocar en jurar el càrrec de president dels EUA, i tothom s'ha apressat a excusar-lo, perquè va ser induït a error pel jutge que li prenia el jurament. No vull ni pensar en l'aquelarre que s'hauria muntat si en George W. Bush hagués comès el mateix error. I no ho dic perquè tingui cap simpatia per en Bush júnior, tan sols constato un fet. De la mateixa manera constato com, malgrat els evidents errors comesos pel Govern de Catalunya en la gestió de l'emergència del passat cap de setmana, totes les crítiques han estat més que moderades. No vull ni pensar en com s'esgargamellaria l'avui secretari general d'Interior, en Joan Boada, si al govern hi hagués CiU, una veu, la d'en Boada, que destacaria en un cor delirant de polítics opositors, units en l'exigència de dimissions. Fa pocs dies els postcomunistes s'exclamaven d'un suposat assetjament mediàtic, però no paren de castigar el país amb la seva malaptesa i mal judici, sen

Una de les dades més rellevants de la manifestació del dissabte passat és l'elevada presència de musulmans, que es manifestaven directament en contra d'Israel, més enllà de la condemna de l'operació Plom Fos, i en molts casos exhibien un suport cridaner a l'organització islamofeixista Hamàs. Finalment s'ha visualitzat al nostre país la presència d'un sector de població amb unes idees polítiques allunyades dels plantejaments tradicionals de dretes i esquerres, espanyolistes i catalanistes. En altres països europeus l'impacte fa anys que es va fer notar, ja sigui amb la polèmica per l'obra de Salman Rushdie, "Els versos satànics", especialment a la Gran Bretanya, ja sigui per les caricatures de Mahoma a Dinamarca, l'assassinat de Theo Van Gogh i la persecució d'Ayaan Hirsi Ali als Països Baixos, i la polèmica sobre l'ús del xador a França. La politització de l'Islam planteja reptes molt importants a les societats occidentals, en

El conflicte d'Israel i Palestina aixeca passions, evidentment per la seva dimensió humanitària, però sobretot perquè milions de persones d'arreu del món hi projecten els seus propis valors i identitat. Els àrabs i els musulmans se solidaritzen amb els palestins perquè són dels seus, i el seu drama ha esdevingut la gran causa panàrab i panislàmica, el gran punt de trobada entre àrabs de diferents confessions, entre musulmans xiïtes i sunnites, i entre àrabs, perses i indonesis. Bona part de l'esquerra mundial s'identifica amb els palestins perquè, amb els anys, la causa d'Israel ha esdevingut una de les prioritats de la política exterior nord-americana, el gran Satan, al mateix temps que s'identifica els palestins com la part feble i els israelians com la part forta. La dreta antisemita, per raons òbvies, també s'apunta a la coalició anti-Israel. Per altra banda, els pro-israelians ho són també per diversos motius: els uns perquè pertanyen a la diàspora juev

Tot apunta que ens trobem en l'inici d'una nova època, marcada per un nou paradigma econòmic i social. En un post anterior ja he apuntat que el S. XXI pot ser un nou segle americà, malgrat l'emergència de velles i noves potències i de realitats alternatives, com ho ha estat bona part del segle XX . Però més enllà de l'hegemonia nord-americana, que no veig perillar, la crisi econòmica actual obre la porta a un canvi profund en la manera d'entendre els papers de l'estat i del mercat. A Europa Occidental, a partir de 1945, es va bastir un consens basat en la construcció de l'estat del benestar i el mantenient d'una economia de mercat fortament intervinguda pels oders públics. A partir dels anys 80, si bé com a conseqüència de la crisi de 1973, es va iniciar una etapa, que s'ha titllat de neoliberal, marcada per la privatització, la desregulació, i l'obertura de mercats, al mateix temps que es posava fre al creixement de l'estat del benestar. Aqu