AMPLIACIÓ DEL CAMP DE BATALLA.

Que el PSC s'hagi despenjat del dret a decidir no hauria de sorprendre a ningú. El que ha estat sorprenent és que hi hagi estat flirtejant fins ara, i el que és altament positiu és que els millors quadres que ha tingut al llarg de la seva història sí que s'estan pronunciant a favor del dret a l'autodeterminació de Catalunya. Al PSC se li retreu que amb els acords del seu darrer Consell Nacional s'ha apartat d'un trajectòria catalanista que suposadament hauria seguit fins ara. Però sense negar que el PSC ha prestat innegables serveis a la nació, ha estat també, entre altres coses i en unes èpoques de forma més marcada que d'altres, el gran partit espanyol de Catalunya.  A vegades sembla que oblidem que durant molts anys, gairebé dues dècades, l'autèntic líder del PSC no va ser Joan Reventós ni Raimon Obiols ni Pasqual Maragall, sinó Felipe González. Narcís Serra va deixar l'alcaldia de Barcelona per esdevenir Ministre de Defensa del govern que, a més de

"Rubbish" és una d'aquelles paraules que fan gran la llengua anglesa. És eufònica, taxativa i flegmàtica. És difícil fer-ne una traducció precisa: brossa, escombraria, porqueria, a vegades bestiesa. El castellà ens n'ofereix una traducció més contundent: "basura". Un sol mot per descriure la xerrameca absurda i enganyosa de tants, una insuperable definició dels arguments al·legats pel ministre Wert amb la pretensió de justificar la retallada de les beques Erasmus. Hem d'estar agraïts a Dennis Abbot, portaveu d'educació de la Comissió Europea, un gal·lès bregat a la corrosiva premsa anglesa, per saltar-se els convencionalismes diplomàtics i l'argot eurocràtic i dir les coses pel seu nom. A Europa cada dia tenen més apamat el govern espanyol i s'hi miren menys a l'hora de qualificar-lo. És un petit pas, però amb actituds com la d'en Dennis, la UE es fa més propera als ciutadans. Rubbish, una paraula que si formés part del nostre lèxic

L'estratega electoral de Bill Clinton per a les presidencials de 1992 repetia als seus col·laboradors una expressió que va fer fortuna: "the Economy, stupid", més coneguda com a "It's the Economy, stupid". La idea que un dels eixos centrals de la campanya per derrotar Bush pare passava per atacar-lo pel flanc econòmic, perquè justament era la màxima preocupació del país en una època de crisi com la que s'hi vivia.  Avui l'economia també és la màxima preocupació del dia a dia dels catalans, però un discurs polític que a Catalunya pretengui centrar-se només en l'economia no té cap ni peus, perquè per fer una política econòmica efectiva cal disposar d'un poder polític que el nostre país no té, una impotència que sobretot es posa de manifest en un període d'escassedat com el present, quan ni tan sols no es pot ocultar la manca de poder amb el repartiment de subvencions i ajudes. La Generalitat i els governs locals poden fer coses, però el se

Els unionistes (per utilitzar una denominació neutra) tenen greus problemes per trobar arguments sòlids contra l'independentisme. Un dels seus recursos habituals és el que assenyala que el procés està obrint una fractura social com mai no s'havia vist a Catalunya. Es veu que la possibilitat que el nostre país esdevingui independent treu la son a milions de catalans, divideix les famílies i fa impossible la convivència. Res de més fals, Catalunya, com tots els països del món, ha patit múltiples fractures internes, des dels nyerros i cadells fins a les esquerres i les dretes de la guerra civil, passant per les guerres carlines i el pistolerisme dels anys 20.  Feliçment, des de fa algunes dècades, a la major part d'Europa els conflictes es dirimeixen per altres mitjans. Des del retorn de les institucions democràtiques hem viscut instal·lats en la fractura de l'anomenada Catalunya dual, on les institucions governades pels socialistes i els seus aliats s'enfrontaven a l