dissabte, 23 de gener de 2021

Pan-Europa i el Brexit

 

Amb el nou any el Regne Unit de la Gran Bretanya i Irlanda del Nord ha abandonat ( definitivament?) la Unió Europea. Hom podria dir veure-hi una mutilació greu de l’ideal europeu, però Richard Nikolaus Coudenhove-Kalergi, apòstol del paneuropeisme, ja va imaginar la unió política i econòmica de tots els estats europeus, de Polònia a Portugal i sense els britànics. L’any 1923 va publicar un dels textos fundacionals de l'europeisme, "Pan-Europa", la denominació d'un concepte polític, diferent del concepte geogràfic d’Europa,  que inclouria tots els estats democràtics i semidemocràtics del continent, incloent-hi Islàndia (aleshores unida a Dinamarca per una unió personal) i excloent-ne Rússia, la part europea de Turquia i l’Imperi Britànic.  Aquesta Europa estaria unida sota un model confederal  per garantir la pau i la prosperitat interiors  i  la protecció enfront de les ambicions imperials de Rússia, tsarista o bolxevic. Pan-Europea se situaria en una posició d’igualtat, i potser de superioritat, respecte les altres quatre grans potències que augurava l’aristòcrata paneuropeista: dos imperis ja existents, el Rus i el Britànic; Pan-Amèrica, que agruparia els països de  l’hemisferi occidental, liderats pels EUA; i l'Imperi Mongol, que sorgiria d’una eventual agrupació entre la Xina i el Japó.

La Unió Europea post-Brexit inclou països que abans formaven part de l’Imperi Britànic,  com la República d'Irlanda, Malta i Xipre, i no ha incorporat Noruega, Suïssa, ni microestats com Andorra i San Marino, i tampoc una part dels estats balcànics, si bé aquests darrers aspiren a afegir-s'hi. Islàndia, avui independent de Dinamarca, també en resta voluntàriament al marge. Belarús  és una dictadura sota tutela russa i Ucraïna té un conflicte obert amb Rússia, justament per la seva voluntat d'integrar-se a la UE i a l'OTAN.  El mapa de la UE no coincideix exactament amb el de Pan-Europa però, en essència, una vegada el Regne Unit ha aixecat el vol, ve a ser el mateix, i més quan els països que no en formen part s’hi troben intensament vinculats, ja sigui a través del mercat únic, de l’Acord de Schengen i/o de diferents tractats i acords d’associació.  Coudenhove-Kalergi pensava en una Pan-Europa que l'any 1923 hauria agrupat 26 grans estats i set territoris, amb una superfície total de 5 milions de km quadrats i una població de 300 milions d'habitants. Avui la UE aplega 27 estats, 4,2 milions de km2 i una població de gairebé 448 milions d'habitants. La diferència de superfície és deguda, sobretot, a l'absència de Noruega i també a les parts occidentals d’Ucraïna i Belarús que formaven part de la Polònia d’entreguerres. Tanmateix, la idea de Pan-Europa tenia una altra dimensió, l'ideòleg paneuropeu hi sumava totes les possessions colonials dels estats que en formarien part, les quals dividia en dos grups: l'imperi colonial africà i les altres colònies de la resta del món, des de la Guyana a la Indoxina francesa, passant per les Índies neerlandeses. El conjunt de Pan-Europa abastaria una superfície d'uns 26 milions de km quadrats  i una població de 431 milions d'habitants, que la situarien en condicions d'igualtat o per damunt dels altres blocs. Actuant individualment,  els estats europeus podrien ser dominats per les grans potències, en canvi,  integrant-se a Pan-Europa podrien ser part d’una de les grans potències, potser la més poderosa.

El diagnòstic en què es basava l’aristòcrata partia de l’evidència que Europa havia deixat de ser el centre del poder polític, econòmic i cultural del món, sobretot després de la Gran Guerra. Mentre arreu emergien diferents agrupacions d’estats que s’organitzaven com a federacions o a través de mecanismes de cooperació, a Europa imperava una anarquia armada.  El continent anava de camí cap a una nova guerra que, si finalment esclatava, seria d’extermini, les potències enfrontades ja no tindrien com a objectiu la derrota de l’enemic, sinó la seva destrucció perquè no tornés a esdevenir una amenaça. L’acarnissament que aquest tipus de conflicte comporta per a tots els contendents deixaria vencedors i vençuts igualment devastats. Els únics beneficiaris serien les altres gran potències. Per evitar una nova guerra europea caldria constituir una organització que assegurés als estats membres el màxim de seguretat amb el mínim sacrifici de la seva llibertat, substituint el duel pel recurs a la justícia, creant un tribunal de mediació vinculant per resoldre els conflictes. Un  dels principis de la nova organització hauria de ser una versió europea de la “Doctrina Monroe” imperant al content americà, el rebuig de tota ingerència  de potències estrangeres a Europa.

Per a la unitat europea caldria superar la rivalitat mil·lenària entre França i Alemanya, artificialment mantinguda durant segles per motius polítics i militars. Els dirigents i els pobles de tots dos països haurien d’assumir la necessitat d’encetar la via de l’aliança, perquè l’única alternativa seria devorar-se mútuament. El camí per a la constitució de Pan-Europa tindria tres fases: La celebració d’una conferència Pan-Europea, la signatura d’un tractat de mediació vinculant i de garanties entre tots els estats democràtics de l’Europa continental, la unió duanera de tots els estats membres i, finalment, la constitució dels Estats Units d’Europa. Pan-Europa apareixeria davant de les altres potències mundials com una unitat i internament seria regida per dues cambres representants: la cambra dels pobles, amb tres-cents diputats, un per cada milió d’habitants, i la cambra dels estats, amb 26 membres, un per cada govern. No es pot negar que l’actual estructura institucional de la UE hi té un clar paral·lelisme. Si bé es garantiria la igualtat de totes les llengües nacionals, per raons tècniques l’anglès esdevindria llengua d’aprenentatge obligatori, que ja estava esdevenint llengua de les relacions internacionals. El fet que tots els europeus dominessin l’anglès com a llengua auxiliar posaria fi a la rivalitat entre les llengües europees i promouria la intercomprensió internacional.   

La unió Europea no seria l’estadi final de l’ideal polític de Coudenhove-Kalergi, sinó un pas previ per a la unió de la humanitat, ja que al seu entendre, per superar l’anarquia mundial imperant calia que prèviament els estats s’unissin en superestats que després poguessin establir una organització mundial efectiva.

Pan-Europa exclouria el Regne Unit perquè, als ulls de Coudenhove-Kalergi, l’Imperi Britànic constituïa per si mateix un “continent” unit per una llengua comuna,  la cultura de la nació dominant i el seny polític dels seus dirigents. Encara que Anglaterra forma part de la civilització europea, la seva missió no seria projectar-se al continent sinó europeïtzar el món a través de les conquestes de l’Imperi Britànic.  A Pan-Europa li correspondria la missió de desenvolupar al màxim la cultura europea que els britànics expandirien pel món.  Anglaterra i Pan-Europa haurien de basar les seves relacions en la cooperació i en un acord que garantís la seguretat britànica, excloent tota possibilitat d’invasió de les Illes. Anglaterra i Irlanda només podrien unir-se a Pan-Europa si caigués l’Imperi Britànic.  Paradoxalment, el Brexit s’ha produït quan ja no existeix l’Imperi, però la mentalitat imperial roman, i va jugar el seu paper en el resultat del referèndum.

Pel que fa a Rússia, que l'any 1923 tot just acabava de sortir d’un guerra civil devastadora,  tan aviat com es recuperés els països que hi feien frontera serien incapaços d’aturar-ne l’avanç cap a Occident. Europa hauria d’establir una política de pau amb Rússia, però amb l’esquena militarment coberta. Això només podria funcionar si Pan-Europa s’organitza també com una aliança de defensa contra el “perill rus”. La UE no s’ha organitzat com a aliança militar, però aquesta funció la realitza l’OTAN que tant durant la guerra freda, com ara, sobretot respecte els països bàltics, Polònia i Romania, és la principal garantia enfront les ànsies russes d’ampliar la seva esfera d’influència.

Les grans potències no coincideixen exactament amb les que imaginava el comte Kalergi, però la Xina cada dia és més assertiva en la defensa dels seus interessos; Turquia desplega ambicions neo-otomanes; Rússia no renuncia a una àrea d'influència a l'est d'Europa; el Món Àrab i l'Àfrica susahariana viuen una explosió demogràfica que afecta directament el Vell Continent; l'Iran s'enfronta amb les monarquies del Golf per l'hegemonia a l'Orient Mitjà; l'Índia, potència nuclear, manté una conflicte congelat amb Paquistan, que també disposa de la Bomba, etc,  L'Europa d'avui no tem per una invasió militar- el paraigua que ofereix l'OTAN és determinant d'aquesta sensació de seguretat-, però en el món multipolar del S.XXI, si no vol esdevenir una regió secundària i sotmesa als capricis de les grans potències  no té  més remei que actuar conjuntament. 

Si el Coudenhove-Kalergi tornés a la vida, es trobaria un Europa que, internament, no dista gaire de la que va idear, encara que sense colònies, però que portes enfora, en un món de colossos en conflicte, encara no ha aconseguit parlar amb una sola veu i fer-se respectar per la seva capacitat d'acció conjunta.  

 

dijous, 21 de gener de 2021

Armin Laschet? Connais pas

El 16 de gener  la Unió Cristianodemòcrata (CDU) va elegir el seu nou president, Armin Laschet. Per la premsa sabem que aquest polític de 59 anys, catòlic i d’orígens familiars valons,  representa una opció continuista amb el centrisme de la cancellera Merkel. Laschet es troba en una bona posició per ser el candidat del partit a la cancelleria alemanya, en les eleccions que s’han de celebrar el proper mes de setembre, però no és l’únic, també sona, entre d’altres, el nom de Markus Söder, de la Unió Socialcristiana (CSU) bavaresa, aliada de la CDU.

Què tenen en comú Laschet i Söder? Segurament moltes coses, però com a catalans hauríem de parar esment a una dada: tots dos són presidents d’estats alemanys, el primer de Renània del Nord-Westfàlia i el segon de Baviera.  És a dir, institucionalment es troben al mateix nivell del president de la Generalitat de Catalunya. Tot i que les dimensions d’aquests dos Länder, en termes de població (18 i 12 milions d’habitants, respectivament) i de PIB, són molt superiors a les catalanes, una interlocució directa, de tu a tu, entre el president de Catalunya i el ministre-president de qualsevol land alemany és del tot possible per vies ordinàries, sense necessitat de cap lobbisme especial.

Des d’octubre de 2017, a Europa tan sols han manifestat interès i preocupació per la repressió patida a Catalunya els previsibles partits sobiranistes d’altres nacions sense estat i alguns altres partits i polítics secundaris. L’independentisme ha estat anatemitzat per l’estat espanyol, tot senyal de simpatia i comprensió que hi pugui expressar un alt dirigent d’un altre país desemboca fàcilment en un conflicte diplomàtic amb Espanya. Altra cosa no, però Madrid ha treballat a fons i amb força èxit les relacions amb altres estats, per més barroers que hagin estat els seus diplomàtics en els seus intents de boicotejar actes del Diplocat i trobades de dirigents catalans amb dignataris estrangers. Excepcionalment, han estat polítics de la Catalunya Nord i d’Occitània, de gairebé tots els colors polítics, els qui més s’han significat a l’hora de denunciar la dissort del presos polítics catalans, per proximitat i perquè segurament han detectat que preocupa almenys una part dels seus conciutadans.

Ara mateix, fora de circumstàncies molt excepcionals,  seria molt difícil per a un president de la Generalitat aconseguir una trobada formal amb un primer ministre o un altre membre del govern d’un gran estat europeu. En canvi, és del tot factible establir relacions bilaterals amb governs regionals. Aquestes relacions, a més de tots les oportunitats que ofereixen en l’ordre dels intercanvis econòmics i culturals, permeten crear vincles més profunds, fins i tot de confiança i qui sap si d’amistat, amb mandataris que posteriorment poden arribar a ser membres de governs nacionals, i fins i tot d’encapçalar-los.  

Alemanya és la primera potència europea, el seu paper en la presa de decisions a la UE és ineludible i la seva cancelleria exerceix un cert lideratge sobre tot el bloc europeu. Més de 800 empreses d’aquell país tenen presència casa nostra, algunes de les quals amb una gran valor estratègic per a la indústria catalana. Fora de l’estat espanyol, Alemanya és el segon receptor de les exportacions catalanes, darrere de França, i és el principal origen de les importacions que rep el nostre país. Catalunya està integrada dins de la cadena de valor d’Alemanya amb molta més intensitat que la resta de la Península Ibèrica. És conegut un mapa elaborat per la revista italiana de geopolítica “Limes”, que situa Catalunya entre els territoris de l’esfera geoeconòmica  germànica, juntament amb el nord d’Itàlia, Bèlgica, Dinamarca, Suècia i Finlàndia.

De motius per relacionar-se i establir vincles i acords amb els Länder n’hi ha múltiples, des d’atreure i mantenir inversions industrials (el Land de Baixa Saxònia té un 20% dels drets vot de Volkswagen AG), fins als intercanvis culturals, passant per la formació i la recerca. Ja existeixen experiències anteriors, als anys vuitanta del segle passat es va crear l’associació de cooperació interregional “Quatre motors per a Europa” que, a més de Catalunya, aplega la Llombardia, Alvèrnia-Roine-Alps i un land alemany, Baden-Württemberg.  Als interessos obvis, de caràcter econòmic i cultural, s’hi afegeix la necessitat que té Catalunya, com a nació sense estat, de guanyar-se un espai i tenir interlocutors de primer ordre en l’esfera internacional. No cal fer-se il·lusions excessives sobre el que es pot assolir a través d’aquests contactes, res no fa pensar que Alemanya pugui jugar, en relació al nostre país, el mateix paper que va exercir per al reconeixement internacional d’Eslovènia i Croàcia, però mai no s’ha de menystenir la possibilitat de fer arribar a les més altes esferes la nostra pròpia versió d’allò que és el nostre país i del que hi passa, ben diferent del relat oficial espanyol, per no dir que resulta igualment útil conèixer de primera mà com veuen el món les persones a qui correspon prendre les grans decisions.

L’estructura federal alemanya atorga un gran protagonisme als Länder, els seus dirigents són influents en la política nacional del seu país i alguns arriben a ocupar ministeris o fins i tot la cancelleria a Berlín. Podria ser el cas d’Armin Laschet o el de Markus Söder, però dubto molt que, hores d’ara, cap dirigent català hi tingui una línia de comunicació oberta.  

 

 




dilluns, 4 de gener de 2021

2500 anys de les batalles de les Termòpiles i de Salamina

En aquest 2020 atziac s'han commemorat els 2500 anys de les batalles de les Termòpiles i de Salamina, màxima expressió de la resistència de les polis gregues contra la invasió persa. No van ser les batalles decisives, a les Termòpiles els  grecs van ser derrotats i la victòria naval a Salamina no va servir per expulsar els invasors, però la primera va esdevenir el símbol de la resistència  grega i la segona va ser la demostració que, amb una estratègia intel·ligent, podien vèncer un invasor molt més nombrós. No va ser fins al cap d'un any, a Platea, que els grecs van foragitar definitivament els perses. A les Termòpiles, 300 espartans van plantar cara a les hosts del rei Xerxes, fins al darrer home, en una gesta heroica que encara avui inspira novel·les, còmics i pel·lícules, com la icònica "300". A Salamina, una flota de guerra persa molt superior va ser derrotada per les forces gregues comandades pel general atenès Temistocles, qui va tenir la visió estratègica de situar el combat en l'espai reduït de l'estret de Salamina. Tot i que la victòria decisiva dels autòctons no es va produir fins a la batalla de Platea, des d'un primer moment els fets d'armes més celebrats i recordats pels grecs van ser aquelles dues batalles. La narració històrica que en va fer Heròdot ha perviscut a través dels segles i la tragèdia "Els Perses", escrita per Èsquil, present a la batalla de Salamina, és un clàssic de la literatura. Fa 2500 anys d'aquells fets, però el seu significat encara ressona avui. La derrota dels invasors asiàtics va salvar la civilització grega, bressol de la civilització europea. Si Xerxes, l'emperador persa, hagués assolit els seus objectius, la nostra civilització podria ser ben diferent de l'actual. Idees fonamentals per a la nostra forma d'entendre la vida provenen d'aquell antic món grec, políticament molt divers, però en el qual els filòsofs i els artistes van crear un llegat del qual encara es nodreixen les nostres societats. Sota domini persa la democràcia atenesa no hauria estat possible i tampoc la llibertat d'idees i de debat necessàries per a la florida del pensament  del qual som hereus.

La República Hel·lènica actual, que malgrat el temps transcorregut i les ruptures experimentades, es veu com a continuadora de la Grècia antiga, ha organitzat diferents activitats per commemorar aquells esdeveniments, conscient de la seva força simbòlica i de com connecten amb la posició geopolítica de la Grècia d'avui, a la frontera d'Europa i amb una confrontació històrica permanent amb Turquia que aquest darrer any ha assolit noves cotes de tensió. 

dilluns, 23 de novembre de 2020

Contra la pulsió autodestructiva de l'independentisme

Segueixo buidant el pap en la línia del post anterior, com a independentista que sóc des que pràcticament tinc ús de raó, decebut i fins i tot emprenyat amb l'infantilisme estèril pel qual s'ha deixat arrossegar la part més estrident de l'independentisme català, mentre d'altres han convertit l'ideal de la independència en una carcassa buida sota la qual s'aixopluguen per justificar totes les renúncies a les idees més bàsiques del nacionalisme català, començant per la centralitat de la llengua. 

L'infantilisme és aquesta il·lusió d'esperar que vingui algú de fora a salvar-nos, perquè estem demostrant al món que l'estat espanyol vulnera els drets humans, o perquè l'estat espanyol és econòmicament inviable, o perquè l'estat és fràgil i caurà pel seu propi pes i aleshores serà la nostra oportunitat. És el mateix infantilisme que et fa creure que cada garrotada que reps de l'estat espanyol és un punt en una mena de competició per a la legitimitat, en virtut de la qual, quan assoleixes una determinada puntuació,  acabes sumant un suport massiu a l'interior i el ple reconeixement de la comunitat internacional. Des d'aquesta perspectiva qualsevol millora de l'autogovern català acaba sent contraproduent perquè et fa perdre punts en la cursa per a la independència, el que ens convé ( dirien els seus teòrics) és que des de Madrid es degradin les institucions catalanes i que la situació del país empitjori, fins al punt que per a propis i estranys la independència sigui l'única sortida possible. És un plantejament que pot funcionar en la ment d'algun il·luminat, però que, almenys des de l'octubre de 2017, ha estat abastament refutada per la realitat. Si aquella lògica fos correcta, el desembre de 2017 l'independentisme hauria assolit una victòria abassegadora, potser més de dos terços de la cambra catalana, perquè just abans havíem viscut la repressió salvatge de l'estat contra milers de catalans que només pretenien votar, l'empresonament o exili dels principals dirigents del país i la suspensió de l'autogovern.  Estàvem davant la tempesta perfecta per legitimar una reacció independentista de la gran majoria dels catalans. En canvi, tot i que feliçment, vam sumar una majoria absoluta, l'independentisme no va arribar ni al 50% dels vots, i la força més votada, C's, era la més bel·ligerant amb el procés, per no dir directament catalanòfoba. A Irlanda,  la repressió britànica  contra els rebels que van declarar-ne la independència el dia de Pasqua de 1916 va provocar una reacció de la mateixa població que en un  primer moment els havia ignorat,  reacció que es va traduir en una gran victòria independentista. A Catalunya, una repressió del tot desmesurada a ulls de qualsevol observador objectiu, gairebé no va sumar nous adeptes a la causa independentista. Sembla que la via del martirologi poc més pot aportar a l'hora de fer avançar l'alliberament nacional, més enllà de reescalfar el nucli dur dels convençuts i despertar la simpatia compassiva dels unionistes de bon cor.  I no oblidem que el dia 8 d'octubre de 2017, després de veure mig país apallissat i vexat per les forces policials enviades per l'estat, l'espanyolisme va tenir els sants collons d'organitzar una manifestació per la unitat d'Espanya, demostrant una nul.la empatia envers els seus conciutadans maltractats tan sols una setmana abans.  Pel que fa a l'àmbit exterior, malgrat l'impacte mediàtic que van tenir les imatges de l'1-O, la causa catalana no va rebre cap suport de la comunitat internacional, i molt escasses mostres de suport de la "societat civil" d'arreu del món, a banda d'altres moviments independentistes- i encara amb reserves en els casos escocès i basc- i de dissidents ambigus com Julian Assange. Una altra cosa són els petits èxits que s'han assolit en l'àmbit de la justícia, a Bèlgica, a Alemanya, o en òrgans de l'ONU, però en aquests casos no es jutjava la bondat de la causa independentista sinó els mètodes emprats per l'estat per perseguir-la. 
Cal assumir que, a nivell internacional, la causa de Catalunya no desperta cap simpatia especial. La independència de Catalunya provoca més indiferència, i en alguns casos animadversió, que no pas solidaritat.  Per més que es forcin els paral·lelismes amb la lluita dels negres americans pels drets civils, ben poca gent al món veu la nostra realitat en els mateixos termes, encara que hi hagi elements d'aquella lluita que siguin inspiradors.  
  
En definitiva, la independència no l'assolirem en proporció directa al nivell de repressió que patim, sinó en funció del poder- en un sentit molt ampli- que puguem acumular, un poder tan gran que l'estat no pugui tòrcer com ha fet fins ara. Això implica majories polítiques més grans que les actuals, sumant per totes bandes, una institucionalització més forta i resilient, una societat civil més preparada, unes aliances internacionals més ben travades i fonamentades en el realisme, etc, etc. Condicions que no es construeixen des de la feblesa, el desgovern i un victimisme eixorc, sinó des de la pròpia fortalesa i de l'ús intel·ligent de totes les eines que tinguem a l'abast. 

 


dissabte, 21 de novembre de 2020

La independència com a excusa

Les dades esgarrifoses sobre l'ús del català a la ciutat de Barcelona que ens aporta l'Enquesta d'Usos Lingüístics, i que reflecteixen localment la reculada general de la nostra llengua en tot el seu territori històric, obliguen a pensar i prendre mesures amb immediatesa,  per revertir una situació que, altrament, ens aboca a l'extinció. Malgrat totes les adversitats, encara hi ha espai per a una esperança basada en l'acció. Però no és de la vital qüestió lingüística que vull parlar, sinó de la reacció de certs sectors independentistes, expressada sobretot a través de les xarxes socials, per als quals la solució de tot problema resta subordinada a la consecució prèvia de la independència. Quan es diu que el català està en perill de mort, et responen "sense un estat propi la llengua no es pot salvar", "fem la DUI i el català serà l'única llengua oficial", "Ho veieu com sense la independència no ens en sortirem!", i així de forma reiterada i constant.  Hores d'ara aquestes exclamacions semblen relegades a una fracció minoritària però sorollosa de l'independentisme, però aquest idea d'ajornar la resposta a les urgències nacionals fins l'endemà de la independència ha estat present, implícitament i explícita, durant tot el nostre malaguanyat procés sobiranista. I si això es podia entendre quan semblava que ho teníem a tocar, des que hem constatat que encara ens queda un bon tros per arribar-hi i cap garantia d'assolir l'objectiu, és imperatiu afrontar, ara i aquí, totes aquelles urgències, perquè pel camí ens podem quedar sense país, i aleshores no hi haurà ni independència, ni referèndums,  ni DUIs, ni federalisme asimètric,  ni res, perquè una Catalunya sense identitat és una Catalunya morta, sense cap motivació per defensar el seu dret a l'autodeterminació. Cal afrontar tots els reptes que té plantejats el país amb les poques eines que tenim a l'abast, des dels governs locals fins a la Generalitat, passant per tota la xarxa de societat civil capaç de generar propostes i de portar-les a la pràctica.  Sense estat propi difícilment resoldrem els problemes que té aquest país, i encara menys ens podrem convertir en una nació capdavantera a Europa, però, com s'ha demostrat des de la recuperació de la democràcia i de l'autogovern, existeixen petits marges pels quals es pot avançar, si bé per aprofitar-los es necessiten unes habilitats que no es troben a l'abast de qualsevol polític ni de qualsevol tecnòcrata o líder cívic i social. 

A principis del S. XX els pares del nacionalisme català, entre els quals personatges tan destacats com Prat de la Riba i Rovira i Virgili,  somiaven, sense renunciar als objectius més ambiciosos,  que Catalunya pogués assolir un cert grau d'autonomia,  conscients que qualsevol engruna de poder que pogués guanyar el país s'havia d'aprofitar, com ho va demostrar el mateix Prat amb un poder tan limitat com el de les diputacions provincials unides en la Mancomunitat. Ara que disposem de molts més mitjans que a principis del S. XX seria imperdonable renunciar a governar el país amb mentalitat d'estat, fer deixadesa de les pròpies responsabilitats a l'espera d'una solució quasi miraculosa, mentre el país se'ns escola veloçment.

dissabte, 10 d’octubre de 2020

Per una redescoberta activa de l'antic imperi català

Cal redescobrir la presència catalana al Sud de la Península Itàlica i a Sicília, a més dels altres indrets de la Mediterrània que en algun moment es van trobar sota domini català. Per a espanyols, portuguesos, francesos, anglesos i d'altres, la memòria de l'imperi és una realitat viva, no només perquè la seva fi és molt posterior a la desaparició de l'imperi català, sinó també perquè l'ús de les seves llengües en múltiples països n'és una prova ineludible. En el cas català, més enllà dels Països Catalans, tan sols el reducte minvant de catalanoparlants de l'Alguer resta com a testimoni viu de la nostra expansió mediterrània.  Però els arxius són plens de documents que acrediten el pes dels catalans en aquelles terres, i múltiples edificis, escampats per la geografia meridional italiana, conserven evidències d'aquella poderosa presència. Només cal visitar una de les fortaleses més emblemàtiques de Nàpols, el Castell Nou, i observar-hi l'escut amb les quatre barres sobre l'entrada principal. Nàpols va ser durant uns anys la capital efectiva de la Corona d'Aragó, el rei Alfons el Magnànim hi va instal·lar la seva cort i per commemorar la seva arribada victoriosa a la ciutat, l'any 1443, féu construir un arc de triomf  monumental a la porta del castell,  al bell mig del qual hi figura la nostra ensenya. El Magnànim no desperta gaires entusiasmes en la historiografia catalanista, era un Trastàmara, va  castellanitzar parcialment la seva cort i la va situar fora dels Països Catalans. Tanmateix, sota el seu regnat, la Corona d'Aragó, d'hegemonia catalana i valenciana, va viure un dels seus períodes de màxima expansió. No debades el català fou llengua oficial, signe de poder i prestigi, al Regne de Nàpols. El domini catalanoaragonès no es va limitar a la capital napolitana, es va exercir sobre tot aquell Regne i avui encara es poden visitar els castells "aragonesos", en indrets com l'illa d´Ísquia, al Golf de Nàpols, o a Tàrent (regió de Pulla), així com molts altres exponents, més o menys amagats,  de la petjada catalana. Com passa sovint, l'expansió medieval catalana resta oculta sota el gentilici "aragonès", que en aquest cas no identifica els naturals del Regne d'Aragó sinó els súbdits del sobirà de la Corona d'Aragó, el qual  tenia el títol de Rei d'Aragó com el de més rang, ja que governava el Principat de Catalunya amb el títol de Comte. Malgrat la identificació amb la paraula Aragó, en aquella monarquia l'element català, incloent-hi valencians i illencs, hi era el dominant.

Amb la conquesta de Nàpols, Alfons va reunificar el sud itàlic amb l'illa de Sicília, que s'havia incorporació a la Corona d'Aragó arran de la guerra de les vespres sicilianes.  A conseqüència d'aquell conflicte, l'any 1282 el regne de Sicília s'havia dividit entre el regne de Nàpols, que seguia sota domini de la dinastia francesa dels Anjou, foragitats de l'illa per catalans i sicilians, i el regne de la Sicília insular, el tron del qual va ser ocupat per Pere d'Aragó, el nostre Pere el Gran. Des d'aquell moment la presència catalana a Sicília va passar a ser determinant, per la seva integració en la Corona d'Aragó, pel pes dels catalans en la societat de l'illa i per la influència cultural que hi van exercir. 

El Regne de Sicília va ser fundat pels normands que van conquerir l'illa als àrabs al S. XI i van dominar la Itàlia Meridional fins l'arribada dels Anjou. Els normands eren els descendents dels víkings que s'havien assentat al Nord de França, l'actual Normandia, els quals, al mateix S. XI, van conquerir Anglaterra. El domini normand és molt present i recordat a Sicília, hi abunden els castells normands, el Parlament sicilià es troba al majestuós Palau dels Normands de Palerm i l'arquitectura religiosa d'aquell període és patrimoni de la humanitat per la seva singular fusió d'elements romànics, bizantins i àrabs. L'etapa normanda destaca com a període fundacional del Regne de Sicília, al qual se li atribueix una especial esplendor. Se'n destaca que s'hi hauria produït una exemplar convivència multicultural entre diferents religions, llengües i cultures, un relat històric molt atractiu per a les sensibilitats modernes. Afegim-hi la connexió dels normands amb França, Anglaterra i fins i tot els països escandinaus, i tenim que la molt rellevant presència catalana a l'illa es veu totalment eclipsada pels antecedents nòrdics. La permanència de les restes grecoromanes, la fascinació per l'art àrab-normand i l'esplendor del Barroc desplegat en l'època de domini espanyol deixen el llegat català en una posició secundària. Però l'empremta catalana hi és. El gòtic català és present a tota l'illa, tant perquè les seves formes van ser adoptades per diferents arquitectes com perquè molts membres de les importants colònies de mercaders i aristòcrates catalans que s'hi van instal·lar van fer-se construir les seves residències seguint els models de la seva pàtria d'origen. Fins i tot en una ciutat com Siracusa, parcialment reconstruïda després del gran terratrèmol de 1693, els entesos hi descobreixen molts exemples de la petjada catalana: en la configuració de patis interiors, en els arcs de mig punt de portals, en la disposició de les finestres, etc. A Palerm mateix, el Palau Abatellis, que avui acull la secció medieval i moderna del Museu Arqueològic de Sicília,  així com el Palau Ajutamicristo es consideren exponents destacadíssims del gòtic català, amb tocs renaixentistes,  que inevitablement ens evoquen els palaus del barri gòtic barceloní i d'altres ciutats del nostre país. La influència catalana no es limita a l'arquitectura civil, en moltes esglésies, algunes tan importants Santa Maria della Catena, hi romanen mostres d'aquella presència, quan no directament incorporen l referència catalana en la seva denominació, com ara l'església de Santa Eulàlia dels Catalans, de Palerm ( avui seu de l'Instituto Cervantes a la ciutat) o l'Església de la Santíssima Anunciació dels Catalans, a Messina. També cal destacar altres aportacions, com ara que l'any 1434 Alfons el Magnànim va fundar l'Estudi General de Catània, que avui és la universitat més antiga de Sicília. L'empremta catalana té prou entitat com per mantenir-se i fer-se evident, tot i que la Corona d'Aragó va ser substituïda en el domini de l'illa per la monarquia hispànica, d'hegemonia castellana, apropiant-se de bona part de l'herència d'origen ibèric. 

Cal fer emergir dels arxius i dels cenacles acadèmics i erudits el coneixement sobre tot aquell patrimoni arquitectònic i artístic, així com de la història que el féu possible, per redescobrir aquella dimensió de la catalanitat estesa a través de la Mediterrània occidental, el mar en  què cap peix no gosava alçar-se  si no portava  un escut o senyal del rei d'Aragó i de Sicília a la cua, com va dir l'Almirall Roger de Llúria.

diumenge, 10 de maig de 2020

Segrestats per l'esquerra

En el marc de la resposta a la Sentència que condemna a penes aberrants de presó els líders del procés independentista, una colla de joves es van instal·lar a la Plaça Universitat en una acampada permanent.    Acampada de joves de la plaça Universitat, centrada en els tòpics habituals del pacifisme, l'ecologisme, el feminisme, l'antiracisme i els desnonaments, en què els debats a l'entorn del fet nacional, és a dir, debats sobre la cultura, el poder i l'economia,  pràcticament no hi tenen cabuda. L'independentisme està pres per l'obsessió de no ser considerat nacionalista, fins a nivells ridículs. Com si l'alliberament nacional no fos un objectiu prou digne per si mateix i necessités, per legitimar-se,  anar lligat a valors "universals", o a les causes progressistes d'última fornada. Si aquest plantejament fos exclusiu d'una branca de l'independentisme molt escorada a l'esquerra, o bé situada en el liberalisme llibertari,  no hi hauria res a dir, però observo que aquest acomplexament amara totes les famílies de l'independentisme, encara que, en el fons, la majoria dels independentistes són moguts per un patriotisme genuí. El creixement de l'independentisme va necessàriament lligat a l'expansió de la identificació dels ciutadans amb el país, sense aquest identificació, sense aquest patriotisme més o menys intens, no hi pot haver independentisme, més enllà d'algunes minories molt ideologitzades que veuen la independència, o a la seva reivindicació, com una eina útil per fer avançar el seu programa polític, i en el cas de persones concretes, com una oportunitat per fer carrera política, encara que en el fons els drets nacionals de Catalunya els siguin indiferents.
Paradoxalment, sovint són les mateixes organitzacions independentistes les que adoctrinen sistemàticament els seus membres, que molts cops s'hi han afegit des d'un patriotisme sincer, perquè renunciïn al nacionalisme i esdevinguin uns "guerrers de la justícia social" per a qui l'independentisme tan sols seria una lluita compartida més. 

No hi ha independència sense nació

Un article publicat a l'ARA sota l'eloqüent títol d'"Independentisme cosmopolita" defensa la tesi, de la qual ERC n'ha esdevingut abanderada, que la legitimitat, el creixement i el reconeixement internacional del moviment independentista vindran de la seva identificació amb valors universals i la defensa del cosmopolitisme enfront del  nacionalisme dels estats-nació. No estaríem lluitant per constituir un estat-nació català sinó una altra cosa, un estat cosmopolita deslligat de la nació catalana, que en tot cas seria una identitat més en una comunitat multicultural unida per una cultura cívica compartida. En definitiva, si volem la independència hem de renunciar al nacionalisme català, perquè altrament ningú no ens farà cas ni ens reconeixerà, i a Catalunya ens quedarem reduïts al nucli de catalans convençuts. De fet, la tesi és gairebé una invitació a l'extinció nacional per renéixer de les cendres com una au fènix cosmopolita, deslliurada d'Espanya, això sí. El problema és que si renunciem a la nostra identitat nacional la independència perd tot el sentit: per què volem un estat propi si no som ningú? per crear un nou estat post-modern i post-nacional què il·lumini la humanitat? Una entitat que no existeix enlloc i que ningú no sap ben bé en què consistiria. Renunciar a la nació equival renunciar a tota pretensió de sobirania. 

La primavera de 2020

L'octubre de 2017, entre el referèndum, la declaració d'independència i el 155,  la tensió es respirava a l'aire, la incertesa era absoluta, i s'anunciaven calamitats econòmiques, violència estatal i qui sap si una declaració d'estat d'excepció. Finalment, el govern català va plegar veles, l'estat va engegar la seva maquinària repressiva contra els dirigents polítics i socials catalans i progressivament vam anar recuperant la normalitat d'un país ocupat. 

Ara, per causes ben diferents, tot just comencem a deixar enrere una realitat  que en tots sentits depassa els pitjors escenaris que hom podia imaginar per al cas que s'hagués intentat implementar la independència: centenars de víctimes a diari, milers d'hospitalitzats, molts lluitant entre la vida i la mort, entubats i dependent d'una màquina per sobreviure. La indústria paralitzada, el comerç tancat, el turisme reduït a zero, i milions de catalans tancats a casa, a l'espera de cobrar el subsidi d'atur o les ajudes als autònoms. En l'àmbit polític,  el govern espanyol va declarar l'estat d'alarma i va centralitzar tota la presa de decisions a Madrid, deixant  el govern català com a mer executor de les seves directrius, mentre l'exèrcit es desplegava pel nostre país per realitzar, maldestrament i de cara a la galeria, unes tasques que ningú no els havia demanat. Molta gent es va espantar, l'octubre de 2017, per les conseqüències que podia tenir el conflicte amb l'estat espanyol i tot d'una ens trobem amb un malson més sinistre que no pas les amenaces amb què s'especulava en aquell moment. I amb això no vull dir que, com creuen molts, la tardor de 2017 vam deixar passar una oportunitat real d'assolir la independència, ans al contrari, amb el temps no he fet més que reafirmar la convicció que no podíem assolir-la en aquell moment perquè nosaltres no érem prou forts ni l'estat no era prou feble com perquè el conflicte es resolgués a favor nostre.  El que posa de manifest la tardor de 2020 és que les societats i els estats són més forts i resilients del que les aparences fan creure. Acabem de passar per tot aquest tràngol i,   si bé tindrà conseqüències polítiques, socials i econòmiques, cap dels fonaments del sistema no trontolla. Alguna lliçó n'hauríem d'extreure, sobretot aquells que es pensen que assolir la independència és cosa d'una setmana de vaga general. un estat com l'espanyol pot aguantar això i molt més abans que cedir la seva sobirania.  He sentit reiteradament el mantra, si els fem mal a l'economia, cediran. Una visió molt materialista que dona per fet que l'adversari més poderós està més condicionat pel càlcul econòmic que no pas la precària majoria sobiranista catalana, que s'imagina disposada a perdre-ho tot amb l'esperança d'un futur radiant. La realitat ha desmentit aquestes anàlisis tan esteses entre alguns sectors de l'independentisme, els estats estan disposats a renunciar a molts coses abans de perdre que allò que consideren essencial.  Hem vist com a la major part de governs dels nostre entorn no els ha tremolat el pols a l'hora d'aturar l'economia, assumint l'expectativa d'una recessió severa,  per raons de salut pública. No estaria disposat a molt més un estat si allò que té en joc és la seva integritat territorial i una porció fonamental dels seus recursos? No és que la independència sigui impossible, però per assolir-la primer cal transformar la realitat, crear  i enfortir un sistema propi alternatiu al central, construcció nacional amb els pocs mitjans de què es disposi, fins que es donin les condicions per a una ruptura que l'altra part pugui acceptar com a inevitable, perquè la ruptura "de facto" ja s'ha produït abans. En circumstàncies molt diferents, és el que fan nacions sense estat propi com Flandes, Escòcia, i fins i tot el Quebec, governada actualment per un partit nacionalista que no es planteja un nou referèndum, i també, encara que a Catalunya no s'acabi d'entendre la seva estratègia, Euskadi. Cada moment històric ens ofereix l'oportunitat d'aprendre noves lliçons, i la primavera de 2020 en va plena.