dissabte, 23 de juliol de 2022

Una idea d’Europa

Publicat a L'Europeu:Una idea d’Europa - L'Europeu (leuropeu.cat)

La caiguda del mur de Berlín, el 9 de novembre de 1989, un fet que per si mateix ja va ser prou potent, va oferir la imatge emblemàtica de l’esclat dels canvis que es covaven a l’est del teló d’acer a conseqüència de la “Perestroika” engegada per Gorbatxov; uns canvis que van posar fi a la Guerra Freda, que van fer caure un seguit de dictadures comunistes i que, amb la dissolució de la Unió Soviètica l’any 1991, van permetre l’accés a la independència de tot una colla de nacions d’Europa, del Caucas i d’Àsia Central, fins aleshores pràcticament desconegudes per nosaltres.


Berlín, 9 de novembre de 1989
No és per atzar que, al cap d’un mes dels fets de Berlín, el 12 de desembre de 1989, la Comissió de Cultura del Parlament va aprovar reconèixer el dret de Catalunya a l’autodeterminació, a partir d’una proposta de l’aleshores diputat d’ERC Josep-Lluís Carod-Rovira. Els vents de canvi que cantaven els Scorpions es feien notar també a la banda occidental del continent, des d’on assistíem, entre la meravella i l’astorament, a una successió d’esdeveniments impensables poc abans, protagonitzats per múltiples moviments que aplegaven la defensa de la llibertat i la reivindicació de la sobirania per als seus països, tant dels que formaven part de la Unió Soviètica com dels que, formalment independents, estaven subjectes al control de Moscou. La mateixa reunificació alemanya es va justificar en l’exercici de l’autodeterminació dels pobles, i Txèquia i Eslovàquia, una vegada alliberades del règim promoscovita, van pactar la partició de Txecoslovàquia en dos nous estats. Lituània va ser la primera república bàltica que va reclamar la recuperació de la seva independència, i el seu triomf, assolit de forma quasi incruenta tot i enfrontar-se al gegant soviètic, va tenir un gran impacte en el món del nacionalisme català, fins al punt que el president Pujol va haver de refredar els ànims amb una important puntualització: “Catalunya és com Lituània, però Espanya no és l’URSS”.  Certament, l’onada autodeterminista no va arribar gaire més enllà de la riba dreta de l’Elba, però va deixar una gran empremta en l’independentisme català, que l’ha tinguda molt present com a model i inspiració durant tot el “procés”. El caràcter predominantment pacífic dels processos seguits a l’Europa Central i de l’Est va evitar que les posteriors guerres dels Balcans fixessin la idea que les independències tan sols es podien assolir a través d’un conflicte violent.

La Via Bàltica

L’onada autodeterminista dels anys 90, com la de 1918, va ser possible gràcies a l’enfonsament d’uns imperis, però la fi dels imperis no determina la fi de la ideologia imperialista. El nazisme, entre altres coses, era un moviment revisionista que pretenia restaurar el domini germànic sobre l’Europa centreoriental i anar més allà, ocupant l’espai de l’antic imperi rus fins als Urals. El revisionisme imperialista mai no ha desaparegut de la Rússia postsoviètica i n’explica les intervencions armades als països del seu entorn, el manteniment de conflictes congelats a Geòrgia i a Moldàvia, així com el desplegament de múltiples mitjans de propaganda i influència a Occident i arreu del món. Avui, amb la invasió d’Ucraïna, assistim a la manifestació més agosarada, violenta i criminal d’aquest revisionisme que té per objectiu retornar Rússia a la condició de gran potència i capgirar l’ordre internacional sorgit de la fi de la Guerra Freda. Qui se sent més amenaçat, a banda dels ucraïnesos que pateixen l’agressió en la seva pròpia pell, són les nacions europees que més es van mobilitzar a finals dels 80 i principis dels 90  per desempallegar-se del jou soviètic: les repúbliques bàltiques, Polònia, Txèquia i Eslovàquia. Tot i que el paraigua de seguretat de l’OTAN teòricament els protegeix d’una invasió com la que devasta part d’Ucraïna, els bàltics no poden descartar atacs llampec que els prenguin part del seu territori. Al seu torn, els polonesos, txecs i eslovacs amb memòria històrica temen una Rússia ressorgida amb capacitat per imposar una nova arquitectura de seguretat europea que els situï de nou sota la seva òrbita o, si més no, sota la pressió constant d’un Kremlin victoriós. No són els únics països que se senten amenaçats, però sí els que, en proporció amb les seves dimensions i recursos, dels que més s’han compromès amb Ucraïna i la seva resistència contra la invasió.

Milan Kundera
A l’assaig “El teló”[1], publicat l’any 2005,  l’escriptor txec Milan Kundera, resident a França des de 1975,  ens aporta algunes de les claus que es troben rere el compromís de les nacions bàltiques i de l’Europa central: hi recorda com l’any 1938 el destí de Txecoslovàquia es va decidir a Munic, mentre els representants del govern de Praga s’esperaven a l’avantcambra, i conclou: “A Europa hi ha, d’una banda, els grans països, i de l’altra, els petits; hi ha les nacions instal·lades a les sales de negociacions i les que esperen tota la nit a l’avantcambra”. Més endavant, en el mateix assaig,  aprofundeix en aquesta distinció: “El que distingeix les nacions petites de les grans no és pas només el criteri quantitatiu del nombre d’habitants; és alguna cosa més profunda: l’existència no és per a elles una certesa indubtable, sinó sempre una qüestió, una aposta, un risc. Estan a la defensiva davant la Història, aquesta força que les supera, que no les pren en consideració, que ni tan sols les arriba a veure”. 

Ser una nació gran o petita, a criteri de Kundera, no depèn de les dimensions demogràfiques o geogràfiques, sinó que ve determinat per l’experiència històrica. Ho exemplifica contraposant els espanyols amb els polonesos: “Els polonesos són tan nombrosos com els espanyols. Però Espanya és una vella potència que mai no ha sentit amenaçada la seva existència, mentre que la història ha ensenyat als polonesos el que vol dir no ser privats del seu Estat, han viscut durant més d’un segle al corredor de la mort”. (…) “Polònia no ha mort encara” és el primer vers, patètic, del seu himne nacional, i no fa pas més d’una cinquantena d’anys, Witold Gombrowicz, en una carta a Czeslav Milosz, va escriure una frase que no se li hauria pogut acudir a cap espanyol: “Si, d’aquí a cent anys, la llengua polonesa encara existeix…”.  Tot i que en aquell assaig Kundera ignora totalment l’existència de la nació catalana, el sentiment de fragilitat que descriu és identificable i plenament compartit per qualsevol català amb un mínim de consciència (potser per això els castellans ens diuen “polacos”). Aquest mateix sentiment de fragilitat i de lluita per la supervivència, per molt que parlem de nacions que avui disposen d’un estat propi, és el que anima la resposta enèrgica que els bàltics i els eslaus centreeuropeus han donat a la invasió russa d’Ucraïna; és la mateixa energia que els va permetre plantar cara a l’imperialisme soviètic per recuperar la seva sobirania i que tant va inspirar l’independentisme català.

Amb les seves accions, Putin vol revertir els efectes de l’onada autodeterminista de 1991. Per llunyà que a alguns els pugui semblar el conflicte, Rússia ataca la idea d’una Europa en què les nacions petites, segons la definició de Kundera, puguin decidir lliurement el seu futur. Una idea d’Europa de la qual Catalunya hauria de fer bandera per tal de reivindicar-hi el seu lloc.

1 Milan Kundera, “El teló”. Tusquets Editores (2005).

dimecres, 20 d’abril de 2022

Què vol Putin?

Publicat a L'Europeu:Què vol Putin? - L'Europeu (leuropeu.cat)

Després del fracàs de la “guerra llampec” per tenir el control d’Ucraïna en pocs dies, les autoritats militars russes van anunciar que centrarien els seus esforços a conquerir l’est del país. Poc abans, a partir dels primers contactes entre les delegacions russa i ucraïnesa, havia transcendit que els primers podrien limitar les seves pretensions a assolir la “neutralització” del país, el reconeixement de l’annexió de Crimea i la cessió de tot el Donbass.

En realitat, els objectius de Putin van molt més enllà d’uns guanys territorials o d’impedir l’ingrés d’Ucraïna a l’OTAN. El projecte de l’ex-agent del KGB és restablir l’Imperi Rus, i per això necessita imposar el seu domini sobre Ucraïna, ja sigui via annexió, ja sigui establint-hi un règim titella com el bielorús. La lògica imperialista russa la va explicar el pensador estratègic estatunidenc Zbigniew Brzezinski1 tot just després de la fi de la Unió Soviètica: “Sense Ucraïna Rússia deixa de ser un imperi eurasiàtic. Rússia sense Ucraïna encara podria aspirar a un estatus imperial, però aleshores esdevindria un estat imperial predominantment asiàtic”(…) “En canvi, si Moscou recupera el control sobre Ucraïna, amb els seus 52 milions d’habitants (cens de l’època soviètica) i grans recursos, així com amb el seu accés al Mar Negre, Rússia, automàticament, podria tornar a esdevenir un poderós estat imperial, abastant Europa i Àsia”.

L’obsessió russa contra l’Aliança Atlàntica s’explica perquè és el principal obstacle al seu expansionisme. L’OTAN no té cap pretensió ofensiva respecte la Federació Russa; ningú a Occident no té cap interès per ocupar Kaliningrad, conquerir Moscou o sotmetre Novosibirsk. Els països de l’antic Pacte de Varsòvia coneixen l’amenaça russa millor que ningú, i per això van demanar ingressar a l’Aliança tan aviat com van poder. L’any 1956, els tancs russos van fer fracassar una revolta democratitzadora a Hongria i el 1968 ho van fer a Txecoslovàquia, però avui la seva capacitat de projectar força es troba geogràficament molt més limitada. Sota el paraigües defensiu de l’OTAN, Ucraïna restaria fora de l’abast de les urpes de l’os rus.

Però la visió putiniana d’Ucraïna i d’un determinat nacionalisme rus va més enllà de la simple subordinació estratègica: l’objectiu final és l’assimilació d’Ucraïna dins d’una única nació russa. Un testimoni privilegiat del pensament del cabdill rus ens l’ofereix Andrei Illarionov, que en fou el principal assessor econòmic entre el 2000 i el 2005. En una entrevista2 per al “Westminster Institute”, del 22 de juny de 2021, va desgranar dues idees centrals de la visió geopolítica putinesca, compartida per bona part dels dirigents del país: el poble dividit i la Rússia històrica.

Putin considera que russos, bielorussos i ucraïnesos conformen un sol poble o nació, amb unes diferències poc significatives (el menyspreu per la llengua i la cultura pròpies d’aquests dos últims països és total); un poble que hauria estat dividit de forma artificial per un seguit de circumstàncies històriques. L’estat rus tindria la missió històrica de reunificar aquest poble dividit. Tan sols un mes després de l’entrevista d’Ilariov, el juliol de 2021, Putin va publicar un assaig3 pseudohistòric (de lectura obligatòria per als militars) per argumentar que russos i ucraïnesos formen un sol poble, insistir en la idea que Ucraïna no té prou entitat per considerar-se una nació i assenyalar que les actuals fronteres de l’estat ucraïnès no serien més que el resultat de l’agregació de diferents territoris decidida pels dirigents de la Unió Soviètica. Es tracta del mateix discurs imperialista que Putin va desplegar en la seva intervenció davant del Consell de Seguretat de Rússia, el dia 21 de febrer, en el qual es va decidir reconèixer la independència de les repúbliques titella de Donetsk i Lugansk, tres dies abans de l’inici de la invasió.

La “Rússia històrica”, diu Ilarionov, es defineix a través de tres elements: la llengua russa, la religió ortodoxa cristiana i les fronteres de l’Imperi rus de finals del S.XVIII. Aquestes fronteres inclouen tota la Bielorússia actual i la major part d’Ucraïna, amb exclusió d’una part a l’oest del país que, a finals del divuit, es trobava sota domini austríac. Fins i tot Transnístria (l’enclavament prorús de Moldàvia) i les repúbliques bàltiques formarien part d’aquesta “Rússia històrica”, segons el concepte teòric desenvolupat pel mateix Putin amb l’ajuda de diferents assessors. La restitució de la “Rússia històrica” permetria la reunificació del poble dividit de russos, bielorussos i ucraïnesos (a més de sotmetre altres nacions) i, segons Ilarionov, es culminaria amb la figura d’un nou “príncep” al capdamunt, que ja ens podem imaginar qui seria.

La intervenció a Geòrgia l’any 2008, l’annexió de Crimea i la guerra del Donbass es poden entendre com a fites dirigides a la recreació d’aquella “Rússia històrica” o almenys a deixar-ne oberta la possibilitat futura. La invasió d’Ucraïna iniciada el 24 de febrer seria el moviment més ambiciós i agosarat en aquesta direcció, al servei d’unes idees que l’home del Kremlin reivindica de forma oberta en tota mena d’intervencions des de fa més de deu anys. Si per saber quines eren les veres intencions de Hitler només calia analitzar el Mein Kampf i els seus discursos més abrandats, els plans de Putin es poden conèixer llegint els articles que ha publicat i parant atenció a les seves intervencions públiques. Malgrat el secretisme que envolta el règim moscovita, la voluntat expansionista del líder no és cap misteri amagat.

Podem veure en Putin una mena de Quixot maligne que ha perdut el seny a través de la lectura de la historiografia imperialista de Rússia, fins a voler erigir-se en un nou tsar alliberat de les constriccions més bàsiques del dret internacional. Quan els models a seguir són Ivan el Terrible, Pere el Gran, Caterina la Gran o Stalin, desapareix qualsevol pretensió de civilitat. Al capdavall, tots aquests personatges van ser responsables d’assassinats de masses i de la submissió total dels seus súbdits, però gràcies a les seves conquestes territorials són celebrats per la història oficial russa. Putin pot pensar que, si aconsegueix reconstruir l’imperi rus, la història no només l’absoldrà dels seus crims, sinó que el glorificarà tant com als seus antecessors més sanguinaris.

Si els ucraïnesos aconsegueixen derrotar els invasors, Putin pot veure’s obligat a signar un acord de pau molt allunyat de les seves pretensions inicials, però no per això renunciarà als seus objectius de màxims. S’equivoca qui pensi que, per assolir una pau duradora, n’hi haurà prou que Ucraïna faci unes cessions territorials i renunciï a ingressar a l’OTAN. Fins que a Moscou no hi hagi un canvi de règim i d’ideologia reals, els ucraïnesos hauran de continuar destinant grans esforços i recursos per mantenir la seva capacitat defensiva i garantir la seva supervivència com a nació.

2 https://westminster-institute.org/events/what-makes-putin-tick/

3 https://en.wikisource.org/wiki/On_the_Historical_Unity_of_Russians_and_Ukrainians

dissabte, 2 d’abril de 2022

Ucraïna i nosaltres

Publicat a l'Europeu https://www.leuropeu.cat/ucraina-i-nosaltres/ 

Ara que la invasió d’Ucraïna s’ha produït, i durant tot el període previ, han tornat a circular els vells arguments de la propaganda russa: que si l’OTAN encercla i amenaça el gegant euroasiàtic, que si el règim de Kyiv és ultranacionalista i discrimina els russoparlants, que si l’Euromaidan va ser un cop d’estat, que si Ucraïna és un paradís per als neonazis, etc. Calúmnies i difamacions que actuen com a cortina de fum per ocultar la clau de la qüestió: la pretensió del Kremlin de sotmetre Ucraïna al seu domini, amb un respecte nul per la seva sobirania, com ja va demostrar annexionant-se Crimea i mantenint els focus rebels de Donestk i Luhansk en territori ucraïnès.

Per als aficionats a la geopolítica és molt llaminer submergir-se en les anàlisis abstractes del conflicte, que hi veuen poc més que un intent de Rússia per recuperar profunditat estratègica enfront d’una suposada amenaça occidental, però en aquests moments el que es troba en joc no és la seguretat de Rússia, una potència nuclear que ningú no té la més mínima intenció d’envair, ni tampoc una eventual integració d’Ucraïna a l’OTAN que els principals socis atlantistes rebutgen, sinó el dret a l’autodeterminació o, com diríem en el llenguatge processista primerenc, el dret a decidir dels ucraïnesos.

Tenint en compte els paral·lelismes existents entre la relació de Rússia amb Ucraïna i el tracte que l’estat espanyol dispensa a Catalunya, fóra d’esperar més empatia dels catalans envers els ucraïnesos. Al nostre país, però, encara hi resta un pòsit d’antiamericanisme que tendeix a simpatitzar amb tot adversari geopolític dels EUA i fins i tot hi ha jugadamestristes que, fent bones les teories més delirants de l’instructor del cas “Volhov”, creuen que Rússia pot ser un aliat determinant per assolir la nostra independència (sobretot ara que s’està convertint en un país pària a Occident).

Per desmuntar les trampes de la propaganda antiucraïnesa difosa pel poderós aparell d’agitació del règim moscovita, només cal constatar-ne la sorprenent semblança amb la propaganda anticatalana difosa per l’espanyolisme. Les denúncies de discriminació dels russòfons tenen la mateixa credibilitat que les denúncies de discriminació dels castellanoparlants a Catalunya; s’acusa els ucraïnesos de nazis amb la mateixa lleugeresa amb què l’espanyolisme titlla de nazis i de “lazis” els independentistes catalans; el separatisme prorús de les “repúbliques populars” de Donestk i de Luhansk, ja reconegudes per Moscou, connecta directament amb aquell engendre mental anomenat “Tabàrnia”; els òrgans de propaganda titllen de colpista l’Euromaidan, el moviment de protesta proeuropeu que va fer caure el president prorús Ianukóvitx, amb el mateix entusiasme amb què el workaholic Albert Rivera i els altres altaveus de l’estat espanyol qualificaven el procés independentista d’intent de cop d’estat, i un llarg etcètera.

Pel que fa a Crimea, que alguns consideren una mena de terra ancestral russa, no va ser plenament russificada fins que Stalin en va deportar els tàrtars autòctons l’any 1944, només deu anys abans de ser incorporada a la República Soviètica d’Ucraïna.

Hi ha una notable distància geogràfica i cultural entre Catalunya i Ucraïna, i una diferència essencial: ells tenen un estat propi i nosaltres encara no, a la qual cosa cal afegir-hi que es tracta del segon país amb la superfície més gran del continent per darrere de Rússia, amb més quaranta milions d’habitants. Però, tot i haver assolit la independència l’any 1991, el seu veí nord-oriental en qüestiona el dret a l’existència, la qual cosa ens els fa molt més propers. Com si una futura Catalunya independent hagués de seguir patint les intromissions, els atacs i les pretensions de domini del Regne d’Espanya. Russos i ucraïnesos són pobles eslaus orientals de tradició cristiana bizantina, de la mateixa manera que catalans i castellans som pobles llatins de tradició catòlica. L’aparent proximitat cultural i l’antecedent històric del principat de la Rus de Kiev, l’estat medieval del qual es proclamen hereus Rússia, Bielorússia i Ucraïna, són brandats pel Kremlin per “legitimar” el seu expansionisme. A parer de l’imperialisme rus, les identitats ucraïnesa i bielorussa no serien més que expressions regionals i jeràrquicament inferiors d’una identitat russa superior. Les intencions del règim de Moscou es troben ben explicitades en l’assaig “històric” publicat per Putin el juliol de l’any passat en el qual vindica la “unitat de destí” entre Rússia i Ucraïna. Unes idees que no disten gaire de la visió supremacista que té el nacionalisme espanyol sobre Catalunya. És conegut que Putin, amb la mateixa convicció amb què qualsevol espanyolista nega que Catalunya sigui una nació, el 2008 li va etzibar a Bush fill que Ucraïna ni tan sols no és un país, tal com ha reiterat en anunciar el reconeixement de la “independència” dels enclavaments prorussos del Donbass.

Un 29,6% de la població ucraïnesa considera el rus la seva llengua i un 67,5 % considera que ho és l’ucraïnès1, però molts d’aquests últims en fan un ús més aviat escàs. A l’Est i al Sud del país, especialment a les àrees urbanes, el predomini de la llengua russa és absolut. A les regions centrals, on es troba la capital, es practica un bilingüisme rus-ucraïnès al qual s’afegeix el fenomen del “súrjik”, una barreja de les dues llengües que ens evoca el catanyol nostrat. L’ucraïnès, única llengua oficial a tot Ucraïna, tan sols és clarament hegemònic a la part de l’oest del país que es va incorporar a la Unió Soviètica al final de la Segona Guerra Mundial, on també hi ha petites minories de parla hongaresa i romanesa, entre d’altres. La ciutat de L’viv és l’únic centre urbà important amb un predomini nítid de la llengua ucraïnesa. Les principals raons de la precarietat de la llengua pròpia es troben tant en la immigració històrica d’altres parts de l’imperi rus, després soviètic, com al fet que molts ucraïnesos procedents del camp, en emigrar a les zones industrials, adoptaven el rus com a llengua habitual.

El Kremlin ha intentat instrumentalitzar la realitat sociolingüística del país a favor dels seus interessos, però pretendre que els russòfons són una minoria oprimida a Ucraïna és un sarcasme. Les elits de Kyiv són majoritàriament de parla russa, el mateix president Zelenski, provinent del sud-est i que ha fet la seva carrera de comediant principalment en la llengua de Puixkin, parla ucraïnès com el president Montilla parlava català, tot i que amb més alegria i convicció.

Zelenski és la refutació vivent de les inversemblants acusacions d’ultranacionalisme filonazi amb què els propagandistes a sou de Moscou han pretès difamar la Ucraïna post-Maidan: va ser elegit en unes eleccions lliures en què va guanyar massivament, tant a l’est com a l’oest2, amb l’única excepció de la regió de L’viv, la més nacionalista del país, i va derrotar el president sortint, l’empresari xocolater Petro Poroixenko. Un relleu al poder per via democràtica inimaginable a la Rússia de Putin. Zelenski és un humorista molt popular esdevingut productor audiovisual (una de mena d’Andreu Buenafuente) que mai no ha destacat per les seves proclames nacionalistes (una altra semblança amb Buenafuente) i en qui una majoria de conciutadans van confiar com a alternativa a una classe política desprestigiada per la seva inoperància, corrupció i incapacitat de posar fi a la guerra del Donbass. A més, Zelenski és de família jueva, com també ho és el primer ministre amb qui va cohabitar políticament durant un any, Volodímir Groisman, un període en què Ucraïna va ser l’únic país del món, a banda d’Israel, amb un cap d’estat i un cap de govern jueus. El somni humit de qualsevol nazi, vaja.

Tot i que els processos de russificació viscuts al país durant més de tres-cents anys hi han deixat una petjada molt profunda, a la Ucraïna d’avui hi ha una voluntat molt majoritària, més estesa que abans de l’agressió russa de 2014, per continuar avançant en la construcció d’una nació lliure i democràtica, deslliurada de tota subordinació al veí rus, econòmicament desenvolupada, integrada a Europa i amb una plena normalització de la llengua pròpia. Ideals prou comprensibles per a una majoria de catalans.

1 https://www.cia.gov/the-world-factbook/countries/ukraine/

https://www.cvk.gov.ua/pls/vp2019/wp301pt001f01=720.html

dissabte, 23 de gener de 2021

Pan-Europa i el Brexit

 

Amb el nou any el Regne Unit de la Gran Bretanya i Irlanda del Nord ha abandonat ( definitivament?) la Unió Europea. Hom podria dir veure-hi una mutilació greu de l’ideal europeu, però Richard Nikolaus Coudenhove-Kalergi, apòstol del paneuropeisme, ja va imaginar la unió política i econòmica de tots els estats europeus, de Polònia a Portugal, sense els britànics. L’any 1923 va publicar un dels textos fundacionals de l'europeisme, "Pan-Europa", un concepte polític diferent del concepte geogràfic d’Europa,  que inclouria tots els estats democràtics i semidemocràtics del continent, incloent-hi Islàndia (aleshores unida a Dinamarca per una unió personal) i excloent-ne Rússia, la part europea de Turquia i l’Imperi Britànic.  Aquesta Europa estaria unida sota un model confederal  per garantir la pau i la prosperitat interiors i la protecció enfront de les ambicions imperials de Rússia, tsarista o bolxevic. Pan-Europea se situaria en una posició d’igualtat, i potser de superioritat, respecte les altres quatre grans potències que augurava l’aristòcrata paneuropeista: dos imperis ja existents, el Rus i el Britànic; Pan-Amèrica, que agruparia els països de  l’hemisferi occidental, liderats pels EUA; i l'Imperi Mongol, que sorgiria d’una eventual agrupació entre la Xina i el Japó.

La Unió Europea post-Brexit inclou països que abans formaven part de l’Imperi Britànic, com la República d'Irlanda, Malta i Xipre, i no ha incorporat Noruega, Suïssa, ni microestats com Andorra i San Marino, i tampoc una part dels estats balcànics, si bé aquests darrers aspiren a afegir-s'hi. Islàndia, avui independent de Dinamarca, també en resta voluntàriament al marge. Belarús  és una dictadura sota tutela russa i Ucraïna té un conflicte obert amb Rússia, justament per la seva voluntat d'integrar-se a la UE i a l'OTAN.  El mapa de la UE no coincideix exactament amb el de Pan-Europa, però en essència, una vegada el Regne Unit ha aixecat el vol, ve a ser el mateix, i més quan els països que no en formen part s’hi troben intensament vinculats, ja sigui a través del mercat únic, de l’Acord de Schengen i/o de diferents tractats i acords d’associació.  Coudenhove-Kalergi pensava en una Pan-Europa que l'any 1923 hauria agrupat 26 grans estats i set territoris, amb una superfície total de 5 milions de km quadrats i una població de 300 milions d'habitants. Avui la UE aplega 27 estats, 4,2 milions de km2 i una població de gairebé 448 milions d'habitants. La diferència de superfície és deguda, sobretot, a l'absència de Noruega i també a les parts occidentals d’Ucraïna i Belarús que formaven part de la Polònia d’entreguerres. Tanmateix, la idea de Pan-Europa tenia una altra dimensió, l'ideòleg paneuropeu hi sumava totes les possessions colonials dels estats que en formarien part, les quals dividia en dos grups: l'imperi colonial africà i les altres colònies de la resta del món, des de la Guyana a la Indoxina francesa, passant per les Índies neerlandeses. El conjunt de Pan-Europa abastaria una superfície d'uns 26 milions de km quadrats  i una població de 431 milions d'habitants, que la situarien en condicions d'igualtat o per damunt dels altres blocs. Actuant individualment,  els estats europeus podrien ser dominats per les grans potències, en canvi,  integrant-se a Pan-Europa podrien ser part d’una de les grans potències, potser la més poderosa.

El diagnòstic en què es basava l’aristòcrata partia de l’evidència que Europa havia deixat de ser el centre del poder polític, econòmic i cultural del món, sobretot després de la Gran Guerra. Mentre arreu emergien diferents agrupacions d’estats que s’organitzaven com a federacions o a través de mecanismes de cooperació, a Europa imperava una anarquia armada.  El continent anava de camí cap a una nova guerra que, si finalment esclatava, seria d’extermini, les potències enfrontades ja no tindrien com a objectiu la derrota de l’enemic, sinó la seva destrucció perquè no tornés a esdevenir una amenaça. L’acarnissament que aquest tipus de conflicte comporta per a tots els contendents deixaria vencedors i vençuts igualment devastats. Els únics beneficiaris serien les altres gran potències. Per evitar una nova guerra europea caldria constituir una organització que assegurés als estats membres el màxim de seguretat amb el mínim sacrifici de la seva llibertat, substituint el duel pel recurs a la justícia, creant un tribunal de mediació vinculant per resoldre els conflictes. Un  dels principis de la nova organització hauria de ser una versió europea de la “Doctrina Monroe” imperant al content americà, el rebuig de tota ingerència  de potències estrangeres a Europa.

Per a la unitat europea caldria superar la rivalitat mil·lenària entre França i Alemanya, artificialment mantinguda durant segles per motius polítics i militars. Els dirigents i els pobles de tots dos països haurien d’assumir la necessitat d’encetar la via de l’aliança, perquè l’única alternativa seria devorar-se mútuament. El camí per a la constitució de Pan-Europa tindria tres fases: La celebració d’una conferència Pan-Europea, la signatura d’un tractat de mediació vinculant i de garanties entre tots els estats democràtics de l’Europa continental, la unió duanera de tots els estats membres i, finalment, la constitució dels Estats Units d’Europa. Pan-Europa apareixeria davant de les altres potències mundials com una unitat i internament seria regida per dues cambres representants: la cambra dels pobles, amb tres-cents diputats, un per cada milió d’habitants, i la cambra dels estats, amb 26 membres, un per cada govern. No es pot negar que l’actual estructura institucional de la UE hi té un clar paral·lelisme. Si bé es garantiria la igualtat de totes les llengües nacionals, per raons tècniques l’anglès esdevindria llengua d’aprenentatge obligatori, que ja estava esdevenint llengua de les relacions internacionals. El fet que tots els europeus dominessin l’anglès com a llengua auxiliar posaria fi a la rivalitat entre les llengües europees i promouria la intercomprensió internacional.   

La unió Europea no seria l’estadi final de l’ideal polític de Coudenhove-Kalergi, sinó un pas previ per a la unió de la humanitat, ja que al seu entendre, per superar l’anarquia mundial imperant calia que prèviament els estats s’unissin en superestats que després poguessin establir una organització mundial efectiva.

Pan-Europa exclouria el Regne Unit perquè, als ulls de Coudenhove-Kalergi, l’Imperi Britànic constituïa per si mateix un “continent” unit per una llengua comuna,  la cultura de la nació dominant i el seny polític dels seus dirigents. Encara que Anglaterra forma part de la civilització europea, la seva missió no seria projectar-se al continent sinó europeïtzar el món a través de les conquestes de l’Imperi Britànic.  A Pan-Europa li correspondria la missió de desenvolupar al màxim la cultura europea que els britànics expandirien pel món.  Anglaterra i Pan-Europa haurien de basar les seves relacions en la cooperació i en un acord que garantís la seguretat britànica, excloent tota possibilitat d’invasió de les Illes. Anglaterra i Irlanda només podrien unir-se a Pan-Europa si caigués l’Imperi Britànic.  Paradoxalment, el Brexit s’ha produït quan ja no existeix l’Imperi, però la mentalitat imperial roman, i va jugar el seu paper en el resultat del referèndum.

Pel que fa a Rússia, que l'any 1923 tot just acabava de sortir d’un guerra civil devastadora,  tan aviat com es recuperés els països que hi feien frontera serien incapaços d’aturar-ne l’avanç cap a Occident. Europa hauria d’establir una política de pau amb Rússia, però amb l’esquena militarment coberta. Això només podria funcionar si Pan-Europa s’organitza també com una aliança de defensa contra el “perill rus”. La UE no s’ha organitzat com a aliança militar, però aquesta funció la realitza l’OTAN que tant durant la guerra freda, com ara, sobretot respecte els països bàltics, Polònia i Romania, és la principal garantia enfront les ànsies russes d’ampliar la seva esfera d’influència.

Les grans potències no coincideixen exactament amb les que imaginava el comte Kalergi, però la Xina cada dia és més assertiva en la defensa dels seus interessos; Turquia desplega ambicions neo-otomanes; Rússia no renuncia a una àrea d'influència a l'est d'Europa; el Món Àrab i l'Àfrica susahariana viuen una explosió demogràfica que afecta directament el Vell Continent; l'Iran s'enfronta amb les monarquies del Golf per l'hegemonia a l'Orient Mitjà; l'Índia, potència nuclear, manté una conflicte congelat amb Paquistan, que també disposa de la Bomba, etc,  L'Europa d'avui no tem per una invasió militar- el paraigua que ofereix l'OTAN és determinant d'aquesta sensació de seguretat-, però en el món multipolar del S.XXI, si no vol esdevenir una regió secundària i sotmesa als capricis de les grans potències  no té  més remei que actuar conjuntament. 

Si el Coudenhove-Kalergi tornés a la vida, es trobaria un Europa que, internament, no dista gaire de la que va idear, encara que sense colònies, però que portes enfora, en un món de colossos en conflicte, encara no ha aconseguit parlar amb una sola veu i fer-se respectar per la seva capacitat d'acció conjunta.  

 

dijous, 21 de gener de 2021

Armin Laschet? Connais pas

El 16 de gener  la Unió Cristianodemòcrata (CDU) va elegir el seu nou president, Armin Laschet. Per la premsa sabem que aquest polític de 59 anys, catòlic i d’orígens familiars valons,  representa una opció continuista amb el centrisme de la cancellera Merkel. Laschet es troba en una bona posició per ser el candidat del partit a la cancelleria alemanya, en les eleccions que s’han de celebrar el proper mes de setembre, però no és l’únic, també sona, entre d’altres, el nom de Markus Söder, de la Unió Socialcristiana (CSU) bavaresa, aliada de la CDU.

Què tenen en comú Laschet i Söder? Segurament moltes coses, però com a catalans hauríem de parar esment a una dada: tots dos són presidents d’estats alemanys, el primer de Renània del Nord-Westfàlia i el segon de Baviera.  És a dir, institucionalment es troben al mateix nivell del president de la Generalitat de Catalunya. Tot i que les dimensions d’aquests dos Länder, en termes de població (18 i 12 milions d’habitants, respectivament) i de PIB, són molt superiors a les catalanes, una interlocució directa, de tu a tu, entre el president de Catalunya i el ministre-president de qualsevol land alemany és del tot possible per vies ordinàries, sense necessitat de cap lobbisme especial.

Des d’octubre de 2017, a Europa tan sols han manifestat interès i preocupació per la repressió patida a Catalunya els previsibles partits sobiranistes d’altres nacions sense estat i alguns altres partits i polítics secundaris. L’independentisme ha estat anatemitzat per l’estat espanyol, tot senyal de simpatia i comprensió que hi pugui expressar un alt dirigent d’un altre país desemboca fàcilment en un conflicte diplomàtic amb Espanya. Altra cosa no, però Madrid ha treballat a fons i amb força èxit les relacions amb altres estats, per més barroers que hagin estat els seus diplomàtics en els seus intents de boicotejar actes del Diplocat i trobades de dirigents catalans amb dignataris estrangers. Excepcionalment, han estat polítics de la Catalunya Nord i d’Occitània, de gairebé tots els colors polítics, els qui més s’han significat a l’hora de denunciar la dissort del presos polítics catalans, per proximitat i perquè segurament han detectat que preocupa almenys una part dels seus conciutadans.

Ara mateix, fora de circumstàncies molt excepcionals, seria molt difícil per a un president de la Generalitat aconseguir una trobada formal amb un primer ministre o un altre membre del govern d’un gran estat europeu. En canvi, és del tot factible establir relacions bilaterals amb governs regionals. Aquestes relacions, a més de tots les oportunitats que ofereixen en l’ordre dels intercanvis econòmics i culturals, permeten crear vincles més profunds, fins i tot de confiança i qui sap si d’amistat, amb mandataris que, posteriorment, poden arribar a ser membres de governs nacionals, i fins i tot encapçalar-los.  

Alemanya és la primera potència europea, el seu paper en la presa de decisions a la UE és ineludible i la seva cancelleria exerceix un cert lideratge sobre tot el bloc europeu. Més de 800 empreses d’aquell país tenen presència casa nostra, algunes de les quals amb una gran valor estratègic per a la indústria catalana. Fora de l’estat espanyol, Alemanya és el segon receptor de les exportacions catalanes, darrere de França, i és el principal origen de les importacions que rep el nostre país. Catalunya està integrada dins de la cadena de valor d’Alemanya amb molta més intensitat que la resta de la Península Ibèrica. És conegut un mapa elaborat per la revista italiana de geopolítica “Limes”, que situa Catalunya entre els territoris de l’esfera geoeconòmica  germànica, juntament amb el nord d’Itàlia, Bèlgica, Dinamarca, Suècia i Finlàndia.

De motius per relacionar-se i establir vincles i acords amb els Länder n’hi ha múltiples, des d’atreure i mantenir inversions industrials (el Land de Baixa Saxònia té un 20% dels drets vot de Volkswagen AG), fins als intercanvis culturals, passant per la formació i la recerca. Ja existeixen experiències anteriors, als anys vuitanta del segle passat es va crear l’associació de cooperació interregional “Quatre motors per a Europa” que, a més de Catalunya, aplega la Llombardia, Alvèrnia-Roine-Alps i un land alemany, Baden-Württemberg.  Als interessos obvis, de caràcter econòmic i cultural, s’hi afegeix la necessitat que té Catalunya, com a nació sense estat, de guanyar-se un espai i tenir interlocutors de primer ordre en l’esfera internacional. No cal fer-se il·lusions excessives sobre el que es pot assolir a través d’aquests contactes, res no fa pensar que Alemanya pugui jugar, en relació al nostre país, el mateix paper que va exercir per al reconeixement internacional d’Eslovènia i Croàcia, però mai no s’ha de menystenir la possibilitat de fer arribar a les més altes esferes la nostra pròpia versió d’allò que és el nostre país i del que hi passa, ben diferent del relat oficial espanyol, per no dir que resulta igualment útil conèixer de primera mà com veuen el món les persones a qui correspon prendre les grans decisions.

L’estructura federal alemanya atorga un gran protagonisme als Länder, els seus dirigents són influents en la política nacional del seu país i alguns arriben a ocupar ministeris o fins i tot la cancelleria a Berlín. Podria ser el cas d’Armin Laschet o el de Markus Söder, però dubto molt que, hores d’ara, cap dirigent català hi tingui una línia de comunicació oberta.  

 

 




dilluns, 4 de gener de 2021

2500 anys de les batalles de les Termòpiles i de Salamina

En aquest 2020 atziac s'han commemorat els 2500 anys de les batalles de les Termòpiles i de Salamina, màxima expressió de la resistència de les polis gregues contra la invasió persa. No van ser les batalles decisives, a les Termòpiles els  grecs van ser derrotats i la victòria naval a Salamina no va servir per expulsar els invasors, però la primera va esdevenir el símbol de la resistència  grega i la segona va ser la demostració que, amb una estratègia intel·ligent, podien vèncer un invasor molt més nombrós. No va ser fins al cap d'un any, a Platea, que els grecs van foragitar definitivament els perses. A les Termòpiles, 300 espartans van plantar cara a les hosts del rei Xerxes, fins al darrer home, en una gesta heroica que encara avui inspira novel·les, còmics i pel·lícules, com la icònica "300". A Salamina, una flota de guerra persa molt superior va ser derrotada per les forces gregues comandades pel general atenès Temistocles, qui va tenir la visió estratègica de situar el combat en l'espai reduït de l'estret de Salamina. Tot i que la victòria decisiva dels autòctons no es va produir fins a la batalla de Platea, des d'un primer moment els fets d'armes més celebrats i recordats pels grecs van ser aquelles dues batalles. La narració històrica que en va fer Heròdot ha perviscut a través dels segles i la tragèdia "Els Perses", escrita per Èsquil, present a la batalla de Salamina, és un clàssic de la literatura. Fa 2500 anys d'aquells fets, però el seu significat encara ressona avui. La derrota dels invasors asiàtics va salvar la civilització grega, bressol de la civilització europea. Si Xerxes, l'emperador persa, hagués assolit els seus objectius, la nostra civilització podria ser ben diferent de l'actual. Idees fonamentals per a la nostra forma d'entendre la vida provenen d'aquell antic món grec, políticament molt divers, però en el qual els filòsofs i els artistes van crear un llegat del qual encara es nodreixen les nostres societats. Sota domini persa la democràcia atenesa no hauria estat possible i tampoc la llibertat d'idees i de debat necessàries per a la florida del pensament  del qual som hereus.

La República Hel·lènica actual, que malgrat el temps transcorregut i les ruptures experimentades, es veu com a continuadora de la Grècia antiga, ha organitzat diferents activitats per commemorar aquells esdeveniments, conscient de la seva força simbòlica i de com connecten amb la posició geopolítica de la Grècia d'avui, a la frontera d'Europa i amb una confrontació històrica permanent amb Turquia que aquest darrer any ha assolit noves cotes de tensió. 

dilluns, 23 de novembre de 2020

Contra la pulsió autodestructiva de l'independentisme

Segueixo buidant el pap en la línia del post anterior, com a independentista que sóc des que pràcticament tinc ús de raó, decebut i fins i tot emprenyat amb l'infantilisme estèril pel qual s'ha deixat arrossegar la part més estrident de l'independentisme català, mentre d'altres han convertit l'ideal de la independència en una carcassa buida sota la qual s'aixopluguen per justificar totes les renúncies a les idees més bàsiques del nacionalisme català, començant per la centralitat de la llengua. 

L'infantilisme és aquesta il·lusió d'esperar que vingui algú de fora a salvar-nos, perquè estem demostrant al món que l'estat espanyol vulnera els drets humans, o perquè l'estat espanyol és econòmicament inviable, o perquè l'estat és fràgil i caurà pel seu propi pes i aleshores serà la nostra oportunitat. És el mateix infantilisme que et fa creure que cada garrotada que reps de l'estat espanyol és un punt en una mena de competició per a la legitimitat, en virtut de la qual, quan assoleixes una determinada puntuació,  acabes sumant un suport massiu a l'interior i el ple reconeixement de la comunitat internacional. Des d'aquesta perspectiva qualsevol millora de l'autogovern català acaba sent contraproduent perquè et fa perdre punts en la cursa per a la independència, el que ens convé ( dirien els seus teòrics) és que des de Madrid es degradin les institucions catalanes i que la situació del país empitjori, fins al punt que per a propis i estranys la independència sigui l'única sortida possible. És un plantejament que pot funcionar en la ment d'algun il·luminat, però que, almenys des de l'octubre de 2017, ha estat abastament refutada per la realitat. Si aquella lògica fos correcta, el desembre de 2017 l'independentisme hauria assolit una victòria abassegadora, potser més de dos terços de la cambra catalana, perquè just abans havíem viscut la repressió salvatge de l'estat contra milers de catalans que només pretenien votar, l'empresonament o exili dels principals dirigents del país i la suspensió de l'autogovern.  Estàvem davant la tempesta perfecta per legitimar una reacció independentista de la gran majoria dels catalans. En canvi, tot i que feliçment, vam sumar una majoria absoluta, l'independentisme no va arribar ni al 50% dels vots, i la força més votada, C's, era la més bel·ligerant amb el procés, per no dir directament catalanòfoba. A Irlanda,  la repressió britànica  contra els rebels que van declarar-ne la independència el dia de Pasqua de 1916 va provocar una reacció de la mateixa població que en un  primer moment els havia ignorat,  reacció que es va traduir en una gran victòria independentista. A Catalunya, una repressió del tot desmesurada a ulls de qualsevol observador objectiu, gairebé no va sumar nous adeptes a la causa independentista. Sembla que la via del martirologi poc més pot aportar a l'hora de fer avançar l'alliberament nacional, més enllà de reescalfar el nucli dur dels convençuts i despertar la simpatia compassiva dels unionistes de bon cor.  I no oblidem que el dia 8 d'octubre de 2017, després de veure mig país apallissat i vexat per les forces policials enviades per l'estat, l'espanyolisme va tenir els sants collons d'organitzar una manifestació per la unitat d'Espanya, demostrant una nul.la empatia envers els seus conciutadans maltractats tan sols una setmana abans.  Pel que fa a l'àmbit exterior, malgrat l'impacte mediàtic que van tenir les imatges de l'1-O, la causa catalana no va rebre cap suport de la comunitat internacional, i molt escasses mostres de suport de la "societat civil" d'arreu del món, a banda d'altres moviments independentistes- i encara amb reserves en els casos escocès i basc- i de dissidents ambigus com Julian Assange. Una altra cosa són els petits èxits que s'han assolit en l'àmbit de la justícia, a Bèlgica, a Alemanya, o en òrgans de l'ONU, però en aquests casos no es jutjava la bondat de la causa independentista sinó els mètodes emprats per l'estat per perseguir-la. 
Cal assumir que, a nivell internacional, la causa de Catalunya no desperta cap simpatia especial. La independència de Catalunya provoca més indiferència, i en alguns casos animadversió, que no pas solidaritat.  Per més que es forcin els paral·lelismes amb la lluita dels negres americans pels drets civils, ben poca gent al món veu la nostra realitat en els mateixos termes, encara que hi hagi elements d'aquella lluita que siguin inspiradors.  
  
En definitiva, la independència no l'assolirem en proporció directa al nivell de repressió que patim, sinó en funció del poder- en un sentit molt ampli- que puguem acumular, un poder tan gran que l'estat no pugui tòrcer com ha fet fins ara. Això implica majories polítiques més grans que les actuals, sumant per totes bandes, una institucionalització més forta i resilient, una societat civil més preparada, unes aliances internacionals més ben travades i fonamentades en el realisme, etc, etc. Condicions que no es construeixen des de la feblesa, el desgovern i un victimisme eixorc, sinó des de la pròpia fortalesa i de l'ús intel·ligent de totes les eines que tinguem a l'abast.