Entrades

Impressions de Turquia

Aquest estiu vaig fer una ruta per Turquia. Partint d'Istanbul vam seguir cap a la península de Gal·lípoli, vam travessar els Dardanels per baixar fins a Esmirna, a la costa occidental d'Anatòlia,  i d'allà ens vam dirigir cap a la Capadòcia, a la regió central del país. Des de la Capadòcia vam fer camí cap a la capital, Ankara, i des d'allà, de tornada cap a Istanbul, vam visitar la vila de Safranbolu, coneguda per la seva arquitectura típicament otomana.  Turquia és un país sòlid en el sentit físic de la paraula.  A les grans ciutats els gratacels de nova planta i els minarets de les mesquites dibuixen un "skyline" assertiu, de la mateixa manera que els blocs de pisos que s'estenen pels barris residencials de les ciutats desprenen una remarcable sensació de solidesa i qualitat constructiva, ben allunyada de la precarietat aparent de moltes barriades de les perifèries urbanes del nostre país i de moltes ciutats europees. Hi ajuda que molts d'aquests e

La Sicília catalana

Article publicat a l'Europeu:  https://www.leuropeu.cat/la-sicilia-catalana Molts catalans visiten Sicília però ben pocs són conscients dels vincles històrics d’aquella illa amb el nostre país i de l’empremta que hi vam deixar. Al català mitjà li pot sonar que els almogàvers van conquerir Atenes i que a una ciutat de Sardenya hi resta un reducte de catalanoparlants, però poca cosa més coneix d’allò que alguns historiadors han descrit com l’Imperi de la Corona catalanoaragonesa o, encara millor, de l’Imperi Català de la Mediterrània; una expansió i una presència que es van estendre, en la seva plenitud, entre el s. XIII i principis del s. XVI, i dels quals una part del nomenclàtor de l’Eixample de Barcelona és un recordatori constant. Pere el Gran va desembarcar a Sicília el 30 d’agost de 1282, cridat pels sicilians que s’havien rebel·lat contra el domini francès de Carles d’Anjou. La revolta antifrancesa va esclatar el dia 30 de març de 1282, les cèlebres “Vespres Sicilianes”, i el

Una idea d’Europa

Imatge
Publicat a L'Europeu: Una idea d’Europa - L'Europeu (leuropeu.cat) La caiguda del mur de Berlín, el 9 de novembre de 1989, un fet que per si mateix ja va ser prou potent, va oferir la imatge emblemàtica de l’esclat dels canvis que es covaven a l’est del teló d’acer a conseqüència de la “Perestroika” engegada per Gorbatxov; uns canvis que van posar fi a la Guerra Freda, que van fer caure un seguit de dictadures comunistes i que, amb la dissolució de la Unió Soviètica l’any 1991, van permetre l’accés a la independència de tot una colla de nacions d’Europa, del Caucas i d’Àsia Central, fins aleshores pràcticament desconegudes per nosaltres. Berlín, 9 de novembre de 1989 No és per atzar que, al cap d’un mes dels fets de Berlín, el 12 de desembre de 1989, la Comissió de Cultura del Parlament va aprovar reconèixer el dret de Catalunya a l’autodeterminació, a partir d’una proposta de l’aleshores diputat d’ERC Josep-Lluís Carod-Rovira. Els vents de canvi que cantaven els  Scorpions  es

Què vol Putin?

Publicat a L'Europeu: Què vol Putin? - L'Europeu (leuropeu.cat) Després del fracàs de la “guerra llampec” per tenir el control d’Ucraïna en pocs dies, les autoritats militars russes van anunciar que centrarien els seus esforços a conquerir l’est del país. Poc abans, a partir dels primers contactes entre les delegacions russa i ucraïnesa, havia transcendit que els primers podrien limitar les seves pretensions a assolir la “neutralització” del país, el reconeixement de l’annexió de Crimea i la cessió de tot el Donbass. En realitat, els objectius de Putin van molt més enllà d’uns guanys territorials o d’impedir l’ingrés d’Ucraïna a l’OTAN. El projecte de l’ex-agent del KGB és restablir l’Imperi Rus, i per això necessita imposar el seu domini sobre Ucraïna, ja sigui via annexió, ja sigui establint-hi un règim titella com el bielorús. La lògica imperialista russa la va explicar el pensador estratègic estatunidenc Zbigniew Brzezinski 1  tot just després de la fi de la Unió Soviètica:

Ucraïna i nosaltres

Publicat a l'Europeu   https://www.leuropeu.cat/ucraina-i-nosaltres/  Ara que la invasió d’Ucraïna s’ha produït, i durant tot el període previ, han tornat a circular els vells arguments de la propaganda russa: que si l’OTAN encercla i amenaça el gegant euroasiàtic, que si el règim de Kyiv és ultranacionalista i discrimina els russoparlants, que si l’Euromaidan va ser un cop d’estat, que si Ucraïna és un paradís per als neonazis, etc. Calúmnies i difamacions que actuen com a cortina de fum per ocultar la clau de la qüestió: la pretensió del Kremlin de sotmetre Ucraïna al seu domini, amb un respecte nul per la seva sobirania, com ja va demostrar annexionant-se Crimea i mantenint els focus rebels de Donestk i Luhansk en territori ucraïnès. Per als aficionats a la geopolítica és molt llaminer submergir-se en les anàlisis abstractes del conflicte, que hi veuen poc més que un intent de Rússia per recuperar profunditat estratègica enfront d’una suposada amenaça occidental, però en aquests

Pan-Europa i el Brexit

  Amb el nou any el Regne Unit de la Gran Bretanya i Irlanda del Nord ha abandonat ( definitivament?) la Unió Europea. Hom podria dir veure-hi una mutilació greu de l’ideal europeu, però Richard Nikolaus Coudenhove-Kalergi, apòstol del paneuropeisme, ja va imaginar la unió política i econòmica de tots els estats europeus, de Polònia a Portugal, sense els britànics. L’any 1923 va publicar un dels textos fundacionals de l'europeisme, "Pan-Europa", un concepte polític diferent del concepte geogràfic d’Europa,  que inclouria tots els estats democràtics i semidemocràtics del continent, incloent-hi Islàndia (aleshores unida a Dinamarca per una unió personal) i excloent-ne Rússia, la part europea de Turquia i l’Imperi Britànic.   Aquesta Europa estaria unida sota un model confederal  per garantir la pau i la prosperitat interiors   i   la protecció enfront de les ambicions imperials de Rússia, tsarista o bolxevic. Pan-Europea se situaria en una posició d’igualtat, i potser de su

Armin Laschet? Connais pas

El 16 de gener   la Unió Cristianodemòcrata (CDU) va elegir el seu nou president, Armin Laschet. Per la premsa sabem que aquest polític de 59 anys, catòlic i d’orígens familiars valons,   representa una opció continuista amb el centrisme de la cancellera Merkel. Laschet es troba en una bona posició per ser el candidat del partit a la cancelleria alemanya, en les eleccions que s’han de celebrar el proper mes de setembre, però no és l’únic, també sona, entre d’altres, el nom de Markus Söder, de la Unió Socialcristiana (CSU) bavaresa, aliada de la CDU. Què tenen en comú Laschet i Söder? Segurament moltes coses, però com a catalans hauríem de parar esment a una dada: tots dos són presidents d’estats alemanys, el primer de Renània del Nord-Westfàlia i el segon de Baviera.  És a dir, institucionalment es troben al mateix nivell del president de la Generalitat de Catalunya. Tot i que les dimensions d’aquests dos Länder, en termes de població (18 i 12 milions d’habitants, respectivament) i d