AMPLIACIÓ DEL CAMP DE BATALLA.

Sovint quan es parla del Quebec com a referència hi ha algú que aixeca el dit i diu que no té res a veure amb la nostra realitat, i és cert que hi ha grans diferències que no permeten establir un paral·lelisme perfecte, però cap país del món no presenta exactament les mateixes característiques i tanmateix en els estudis de Ciències Polítiques hi ha una assignatura obligatòria anomenada "política comparada". El Quebec és l'exemple paradigmàtic de conflicte nacional en un estat desenvolupat, capitalista, democràtic i federal, sense violència (fora d'uns fets aïllats als anys 70) i en què la identitat i en especial la llengua juga un paper protagonista. No és un model que necessàriament s'hagi d'imitar, però sí que se'n poden extreure moltes lliçons útils per al nostre país. És curiós assenyalar que el sobiranisme quebequès és majoritàriament d'esquerres, la qual cosa no els fa renunciar a la defensa de la identitat quebequesa, al contrari, és la sev

Quan a Catalunya acaba de prendre possessió com a president el delegat regional del PSOE amb el suport de l'esquerra independentista, el debat sobre la identitat i el dret a l'autodeterminació de les nacions sense estat és més viu que mai al món occidental. Al Canadà el Parlament acaba de declarar, a proposta del primer ministre conservador Stephen Harper, que el Quebec és una nació, tot i que es diu que ho és dins del Canadà i el mateix Harper va remarcar que sempre serà dins el Canadà. A Escòcia s'ha quantificat que el suport a la independència ja és compartit per un 51% de la població i l'independentista Scottish National Party té elevades opcions de guanyar les properes eleccions al Parlament d'Edimburg i desplaçar el Labour del govern. A Euskadi ho sap tothom i és profecia que l'eventual culminació del procés de pau passa per reconèixer d'una manera o altra el dret a decidir del poble basc. I tot això quan al nostre país les forces del govern coincideix

Com a mínim des que va començar a haver-hi polítiques de normalització lingüística del català s'ha desenvolupat una ideologia que en nom de la realitat bilíngüe del país s'ha oposat a reconèixer el caràcter de la nostra llengua com a única llengua pròpia de Catalunya i de tot el que això comporta. Aquesta ideologia té diverses manifestacions i s'expressa amb diferents intensitats, des del "Manifiesto" liderat pels inefables Jiménez Losantos i Amando de Miguel fins a Ciutadans, passant per Aleix Vidal-Quadras. És una ideologia que es diferencia de l'espanyolisme tradicional perquè pretén emparar-se en els drets humans i els valors de la modernitat més que en la simple apel·lació a la "lengua del Imperio" i a la "unidad de destino en lo universal". A banda de les fórmules més estridents d'aquesta ideologia hi ha plantejaments més moderats de la mateixa que sempre han alimentat el corpus de pensament del PSC-PSOE. Sortosament els socialist

Amb l'obsessió de justificar el Tripartit 2.0 i de diferenciar-lo al màxim de la primera versió, marcada per les polèmiques lligades a l'elaboració del nou Estatut, ara aquesta colla no fan més que repetir com un mantra que és l'hora de les polítiques socials, que la seva prioritat serà aquesta i no cap altra i que no toca plantejar debats sobre l'autogovern o la identitat. Tot per no perjudicar les expectatives electorals d'en Zapatero. Des de la reinstauració de la Generalitat mai no s'havia governat Catalunya en una clau espanyola tan clara, amb un perfil de dirigents tan baix i amb un projecte tan poc ambiciós. Un govern d'una nació no es pot limitar a gestionar serveis, que això són les tan repetides polítiques socials, també ha de liderar el país cap al desenvolupament econòmic, cap a la competitivitat, cap a la internacionalització, cap a l'excel·lència. Res d'això no interessa els nostres esquerranosos. Sembla que tot ho redueixin a l'in

En la cursa per a les presidencials nord-americanes de 2008 aquest blog recolza John McCain

En un post anterior ja vaig explicar que no entenc per què els EUA i els seus aliats van envaïr l'Iraq, o en tot cas que totes les explicacions que se m'ocorren han resultat fallides. Tot i això un cop empantanegada la situació per una invasió segurament mal calculada em sembla que una retirada sense garanties seria el més gran regal que es podria fer a la insurgència que ha ensangonat el país des de l'enderrocament de Saddam Hussein. Avui és notícia que el primer ministre Tony Blair en una entrevista concendida a Al-Jazeera ha manifestat que la Guerra de l'Iraq és un desastre. Almenys aquesta és la interpretació que de les seves paraules ens donen les ràdios i televisions del nostre país. Jo he vist el fragment d'entrevista i el que m'ha semblat entendre que deia no és que la invasió hagi estat un desastre sinó que la situació a l'Iraq avui és catastròfica. I a més ha explicat per què és catastròfica, perquè per una banda Al-Qaida i els terroristes sunnites

El passat dijous 16 de novembre va morir Milton Friedman, l'eminent economista, premi Nobel 1976, autor d'algunes de les principals teories del liberalisme econòmic modern. Em vénen al cap unes frases que vaig llegir fa anys al seu llibre "Capitalisme i Llibertat", en què contraposava les famoses paraules de Kennedy: "No et demanis què pot fer per tu Amèrica, demana't què pots fer tu per Amèrica" a les seva pròpia proposta: "No et demanis què pot fer per tu Amèrica, no et demanis què pots fer tu per Amèrica, demana't què pots fer per tu mateix.". Una invitació a l'individualisme més absolut. Realment la riquesa de les nacions no està feta només de l'idealisme patriòtic, però tampoc només de l'individualisme desbocat. La prosperitat i la grandesa dels països es basa en la correcta combinació d'ambdós principis: patriotisme, sentit dels interessos comunitaris, i individualisme, la persecució del propi benifici, òbviament din

Segons sembla abans de les eleccions de 2003, ERC va fer el que anomenen l'aposta estratègica per liderar l'esquerra nacional. Creuen que tard o d'hora passaran al davant del PSC-PSOE en l'espai de l'esquerra d'aquest país. Per assolir aquest objectiu, que implica que molts votants socialistes o almenys els seus fills acabin votant E, consideren que el camí passa per prioritzar els pactes amb la sucursal catalana del socialisme espanyol. A partir de les declaracions d'uns i altres, i per tant sense haver analitzat què diuen les ponències congressuals del partit republicà, dedueixo que defensen un independentisme amb mínima càrrega identitària, i creuen que a través de la gestió feta conjuntament amb el PSC- PSOE es treuran del damunt els estigmes de ser un partit nacionalista radical i seran identificats com un partit primordialment d'esquerres que planteja un horitzó de plena sobirania per a Catalunya. Fa tres anys ja vaig llegir un article d'en Bru

És un tòpic parlar de l'abstenció electoral, jo fa temps que vaig decidir que se me'n fot bastant, la gent és prou grandeta per decidir si vol anar a votar o no. Si no ho fan deu ser perquè els és igual el resultat, ja els està bé, o tot els està malament i per tant no confien en ningú. Al capdavall el món no el canvien els abstencionistes sinó els que van a votar. El país més poderós de la terra, els EUA, es caracteritza per una baixa participació electoral, i no els va pas tan malament. El tema és que després de parlar tant de democràcia participativa, de la necessitat que la participació política no es limiti a anar a votar cada quatre anys, de la implicació de la ciutadania, de tenir tot un departament de la Generalitat dedicat a aquestes tasques, tenim que a l'hora de la veritat, en el moment en què de debò els ciutadans poden exercir plenament el seu dret d'escollir, els resultats electorals són administrats d'una forma que escapa totalment del control de la c

El nou tripartit ens promet emocions fortes, com deia avui un sms dels que circulen en Montilla que no sap parlar el català serà responsable de política lingüística, en Carod que no parla l'anglès serà el responsable de relacions exteriors, en Saura que és el defensor de pràctiques il·legals com l'okupació de propietats tindrà les responsabilitats d'Interior, i més que en veurem. Per anar fent boca avui el Guillot d'ICV ja ha anunciat que es dedicaran a defensar els febles dels forts. Jo sempre havia pensat que la policia havia de perseguir els malfactors, però ara en cada cas hauran de calibrar qui és el més fort. Per tant si un pobre desgraciat us roba el cotxe nou de trinca és possible que en Saura us faci detenir perquè no pugueu impedir que aquella víctima de la societat capitalista se surti amb la seva. Felicitem-nos, en Robin Hood serà el nostre conseller d'Interior. Això no obstant és innegable que els comunistes tenen una gran experiència en qüestions polic

Amb la repetició del tripartit el PSC-PSOE veu reforçada la seva total hegemonia sobre el país. Segueixen existint sectors de societat civil autònoms però molta gent i entitats s'ho hauran de pensar dos cops abans de criticar el "Gran Germà" socialista i les seves comparses. Des dels anys vuitanta a Catalunya s'havia conformat una realitat dual de convivència entre institucions, mèdia i entitats paraconvergents-nacionalistes i parasocialistes-progressistes. L'emergència d'ERC va anar obrint noves escletxes fins que amb el Tripartit s'ha trencat la dualitat en favor del bloc progre. Això no obstant la feblesa i múltiples errors del primer tripartit ha permès el manteniment i extensió de focus de resistència que han denunciat els desastres del govern i han donat un cert ressò a les opinions crítiques i als plantejaments que podia fer CiU des de l'oposició. Ara amb el Tripartit 2.0 és probable que tots aquests focus que d'una manera o altra depenen de

Aquest diumenge el Carod ha confirmat que hi haurà un nou tripartit, sembla ser que ja no en diran el GEC sinó l'Entesa (això em sona de la Palma). Tindrem en Montilla de President, un personatge de poca alçada intel·lectual que parla un català amb prou feines de nivell B i que mai de la vida no s'ha vinculat al catalanisme. Se me'n fot el seu origen i el seu cognom, el problema és que mai, tampoc ara, no ha assumit com a pròpia la defensa de la nació catalana. Ell va ser el primer polític català que va anunciar esmenes a l'Estatut del 30 de setembre. Els mateixos que tracten el Bush d'ignorant( quan almenys és diplomat per Yale) ens posen en Montilla de President de Catalunya. Molts ja ens imaginàvem que si tornaven a sumar repetirien el tripartit. Però encara el mateix dia de les eleccions un votant d'ERC de mitjana edat va comentar que havia votat en Carod perquè controlés Convergència. El més lamentable és que prop de 100.000 persones que l'any 2003 hav

Catalunya necessita "realpolitik" dedicada a la defensa dels seus interessos. Això demana que després de la batalla ens curem ràpidamentles nafres i intentem un pacte CiU-ERC. A Euskadi el PNB i EA tampoc no s'estimen gens i són capaços de governar junts. Primer caldria pactar un programa, que tenint en compte que en Carod es proclama liberal no hauria de ser tan difícil, malgrat esculls com els de les infraestructures. La distribució de les àrees de govern és possible i finalment, i com a element molt potent, es podria pactar una estratègia conjunta a Madrid, condicionar en Zapatero, evitar que el PSC fes una oposició salvatge i neolerrouxista a Catalunya i forçar un desplegament de màxims del nou Estatut. D'entrada el que plantejo és molt difícil, però amb unes bones dosis de patriotisme i sang freda hauria de ser possible. L'alternativa que ERC segueixi donant el lideratge del govern al PSOE-C i a la seva crossa ens aboca a una progressiva dilució de la nostra

El 16 de novembre de 2003 amb un resultat com aquest, 48 escons, hauríem saltat d'alegria. Ara estem tristos però això encara es pot salvar. Posar en primer lloc el país, i per què no? intentar un pacte nacionalista. Potser seria possible la sociovergència, però no seria el mateix.