AMPLIACIÓ DEL CAMP DE BATALLA.

És curiós, però no fa gaires anys molts polítics catalans tenien els seus principals referents internacionals a Itàlia. Als anys 70 i primers dels vuitanta, el Partit Comunista Italià era el model a seguir pels eurocomunistes del PSUC i per a molts socialistes, mentre d'altres podien veure en el Partit Socialista de Bettino Craxi un nova esquerra aparentment liberalitzadora. La sempre governant  Democràcia Cristiana, amb les seves famílies situades més a la dreta i més a l'esquerra i les seves ramificacions dins la societat civil, era observada amb gran interès tant per UDC com per sectors de CDC i de la dreta espanyola instal·lada a Catalunya. Conceptes de la política italiana, com ara el compromís històric, que havia de possibilitar un govern del PCI i la DC, eren objecte d'especial atenció a casa nostra. Posteriorment, a partir dels anys 90, els processos judicials coneguts com a "mani pulite" van posar al descobert la corrupció que corsecava els partits polít

El president Mas ha descrit la receptivitat que troba per part de les altes esferes europees en relació al procés català: respecte pel dret a decidir i preocupació per la independència. No és cap sorpresa, qualsevol persona mínimament informada sap que els estats són reticents a tot allò que posi en qüestió l'statu quo europeu, i és innegable que la creació d'un estat català seria un trasbals important per al continent, carregat d'incerteses, sobretot una, la reacció de l'estat espanyol. Fins a quin punt intentarà sabotejar la consolidació del nou estat impedint un solució òptima per a totes les parts i per al concert europeu. Ningú no va dir que seria fàcil, però que una cosa no sigui fàcil no vol dir que sigui impossible. En un marc que es vol democràtic com el de la UE l'èxit de la transició nacional depèn de la voluntat dels catalans. Si seguim el camí cap a la independència amb fermesa i tenacitat i aconseguim sumar una majoria prou ampla, la independència ser