AMPLIACIÓ DEL CAMP DE BATALLA.

A Catalunya hi ha més de 900 alcaldes i milers de regidors, però avui per un sol alcalde i el seu regidor d'urbanisme tenim tots els càrrecs públics del país a la picota. El cas "Pretòria" s'està sobredimensionant i esbiaixant interessadament. Entre els directament implicats tan sols hi ha dos polítics i un alt càrrec de la Generalitat que estiguessin en actiu quan va esclatar l'escàndol, tots ells socialistes. Això no obstant hi ha una insistència obsessiva en implicar-hi Convergència, perquè més de deu anys enrere tant en Macià Alavedra com en Lluís Prenafeta havien ostentat altes responsabilitats al govern del país. Hi ha un enfocament sensacionalista per part dels mitjans, que en comptes de concentrar-se en els fets que podrien constituir delictes es dedica a esbombar converses telefòniques que en molts casos no tenen res a veure amb el nucli de l'afer. Suposo que estant com està bona part de la premsa a sou del poder , avui en mans socialistes, no se'

Aquestes iniciatives populars perquè el Parlament convoqui un referèndum sobre la independència em deixen perplex. En primer lloc perquè n'hi ha més d'una, amb diferents promotors, la qual cosa ja és un mal senyal, però sobretot perquè no hi vaig cap estratègia seriosa per assolir la independència, sinó més aviat un foc d'encenalls que no ens portarà enlloc. Tinc un gran respecte i admiració per en López Tena, i potser ell em podria convèncer del meu error de percepció, però ara mateix no veig per enlloc la conveniència d'endegar un procés que exigeix un gran desplegament d'energies sense cap garantia d'èxit. D'entrada hi ha un inconvenient clau, i és que les enquestes de què disposem indiquen que avui el referèndum el perdríem, però a banda d'aquest element, que pot modificar-se segons les circumstàncies, hi ha un factor fonamental, perquè un procés secessionista tingui possibilitats d'èxit cal el compromís absolut del govern del país. Els nous esta

Junt amb l'enfrontament atàvic entre les dues espanyes, els conflictes nacionals han estat l'altre element clau de la realitat política de l'estat espanyol, almenys des de principis del S. XX.  Els nacionalisme català, basc i gallec han defensat, amb notable suport popular, l'existència de nacions alternatives a la nació oficial espanyola, que té l'ADN del Regne de Castella.  Això no obstant, l'estat espanyol s'ha negat en tot moment a reconèixer el caràcter plurinacional del seu territori, prescindint olímpicament de la voluntat expressada de forma reiterada per la majoria dels representants elegits per bascos i catalans. L'any 1919 el catalanisme va fer una gran campanya per a l'autonomia, quan a l'Europa central i de l'est s'intentava traçar les fronteres atenent al principi de nacionalitat, però la iniciativa catalana va ser derrotada a Madrid. La tan idealitzada Segona República va concedir un estatut d'autonomia, que era una ver

"Socialism is a philosophy of failure, the creed of ignorance, and the gospel of envy, its inherent virtue is the equal sharing of misery" . Avui aquesta sentència de Winston Churchill adquireix una actualitat punyent, quan ens trobem a les portes de la  retallada de salaris del personal de les administracions públiques, de la congelació de les pensions, de la supressió del xec-nadó, de la irretroactivitat de les ajudes a la dependència i de la disminució dràstica de les inversions en infrastructures. No són mesures socialistes, però ha estat la política d'un govern socialista que, en plena crisi, s'ha dedicat a  gastar com un mariner borratxo,  la que ha deixat les finances públiques en  un estat crític, fins al punt de fer necessària l'adopció de mesures excepcionals. La ironia és sagnant, els que s'han omplert la boca una vegada i una altra parlant de drets socials, els qui han pretès fer una defensa "numantina" de l'estat del Benestar, els

David Cameron ja ha confegit el seu govern amb els liberal demòcrates, el primer de coalició des de fa 65 anys i d'una viabilitat incerta, ateses les diferències existents entre els dos partits que en formen part. Tanmateix és una experiència estimulant, on es combinaran ministres de l'ala més dretana del partit tory, com William Hague, Liam Fox i Ian Duncan Smith, conservadors renovadors i pragmàtics com el mateix Cameron i George Osborne, i les tendències més aviat socialdemòcrates dels membres "libdem" del govern.  Tot un repte , també per en Nick Clegg que, tot i haver obtingut uns resultats electorals per sota de les expectatives creades, ha esdevingut viceprimer ministre i és el polític liberal més poderós des dels anys 30 del segle passat.  Llegint per sobre les principals dades biogràfiques dels nous ministres és fàcil deduir que es tracta d'un govern format per personalitats de pes, amb la formació i l'experiència adequades per assumir els seus càrre

Ha guanyat les eleccions i probablement serà primer ministre, però David Cameron no ha estat capaç de generar una gran onada de canvi entre la ciutadania britànica. En un moment de gran desgast dels laboristes després de 13 anys al poder, en plena crisi econòmica, sense el carismàtic Tony Blair, amb un Gordon Brown en hores baixes i un sistema electoral que afavoreix les majories absolutes, el resultat del Partit Conservador es queda curt, és una victòria sí, però molt lluny d'un "landslide" que permeti configurar un govern fort i vigorós per afrontar les reformes que la situació reclama. Existeix la possibilitat que els laboristes puguin formar govern amb els libdems, però encara que al final sigui el nou primer ministre, estarà molt condicionat per les exigències d'un Partit Liberal Demòcrata amb un programa electoral força allunyat del conservador. David Cameron no ha aconseguit clavar els darrers claus en el taüt polític de Gordon Brown, que encara respira, i no

Els resultats de les eleccions britàniques signifiquen un fracàs del sistema "first past the post", perquè per una banda cap partit no ha assolit una majoria suficient per governar en solitari - que normalment és un dels principals avantatges d'aquest sistema electoral-, i per l'altra l'assignació d'escons segueix estan molt allunyada del percentatge de vots emesos a favor de cada partit, sobretot si comparem els laboristes, que amb un 29% dels vots obtenen 258 escons, amb els liberal demòcrates, que amb un 23% dels vots tindran tan sols 57 membres del Parlament, cinc menys que en l'anterior legislatura, tot i haver incrementat en un punt el tant per cent de vots obtinguts sobre el total. I encara sort que no s'ha produït el resultat que auguraven algunes prediccions: que els laboristes haguessin quedat tercers en nombre de vots i en canvi haguessin guanyat en nombre d'escons. Al final, tot i l'anomalia del "hung Parliament", les aigü

Al cap de poques hores s'obriran els col·legis electorals a la Gran Bretanya. Malgrat que quan hi ha boira al Canal de la Mànega el continent queda aïllat, tot i la lliura esterlina, les milles i els peus, la conducció per la dreta i la relació especial amb els EUA, sóc del parer que els anglesos segueixen marcant tendències a tot Europa. La derrota del feixisme va ser possible gràcies a la seva resistència i determinació, després de la guerra van assenyalar el camí de la construcció de l'estat del Benestar, fins que la senyora Thatcher va posar-hi aturador, al mateix temps que iniciava un procés de privatització que van seguir els altres països europeus.  Després va arribar en Tony Blair i la seva tercera via, una barreja de capitalisme financer, relacions públiques i despesa social, que tots els dirigents europeus es van afanyar a intentar a imitar, fins que primer les diferències sobre la guerra de l'Iraq i ara l'impacte de la crisi,  han fet perdre atractiu a l'