El fracàs de David Cameron

Ha guanyat les eleccions i probablement serà primer ministre, però David Cameron no ha estat capaç de generar una gran onada de canvi entre la ciutadania britànica. En un moment de gran desgast dels laboristes després de 13 anys al poder, en plena crisi econòmica, sense el carismàtic Tony Blair, amb un Gordon Brown en hores baixes i un sistema electoral que afavoreix les majories absolutes, el resultat del Partit Conservador es queda curt, és una victòria sí, però molt lluny d'un "landslide" que permeti configurar un govern fort i vigorós per afrontar les reformes que la situació reclama. Existeix la possibilitat que els laboristes puguin formar govern amb els libdems, però encara que al final sigui el nou primer ministre, estarà molt condicionat per les exigències d'un Partit Liberal Demòcrata amb un programa electoral força allunyat del conservador. David Cameron no ha aconseguit clavar els darrers claus en el taüt polític de Gordon Brown, que encara respira, i no ha consolidat la idea de ser el líder que el Regne Unit necessita, a diferència de Tony Blair l'any 1997, que va esdevenir el model a seguir per tots els polítics europeus. Tanmateix la política no és un vedat exclusiu dels campions de la popularitat, sovint la poltrona crea el carisma, com va dir el llegendari Xabier Arzallus, és a dir, hi ha molts líders que arriben al poder sense despertar cap fervor entre les masses, però un vegada al govern són capaços d'envoltar-se d'una aura carismàtica. Tot i així, per generar aquesta aura el material humà ha de ser qualitat, perquè sinó el poder acaba posant al descobert les febleses del candidat. S'hi posi com s'hi posi, en José Montilla de carisma zero, però és que en Carod, que l'any 2003 sí que en tenia, l'ha perdut per complet amb el seu capteniment al govern, on s'ha vist ben clar que rere la façana de l'orador brillant només hi havia fum i vanitat. Tornant al David Cameron, i vist des de la distància, sembla un home endreçat, ben educat, amb una formació sòlida, simpàtic...però no transmet missatge polític, no personifica una alternativa clara, i a sobre la seva evident pinta de noi de casa bona l'allunya encara més de l'home del carrer (uix, quin tòpic!). Quan parla de polítiques socials sona paternalista, quan denuncia que la GB és una "Broken Society" la cruesa de les paraules desentona amb la placidesa de les seves galtes vermelles, quan es preocupa pel medi ambient sembla un "ecopijo" i quan va amb bicicleta per Londres ho fa acompanyat-lògicament- per un cotxe oficial i els serveis de seguretat.

Tot i que pertanyen al mateix partit i a la mateixa generació, que són antics alumnes de l'exclusivíssim Eton i d'Oxford, on van coincidir com a membres del mític Bullingdon Club, famós per la seva barreja d'elitisme i festes salvatges, Cameron i Boris Johnson són com la nit i el dia. L'alcalde de Londres és la personificació del carisma, l'home que defensa un ideari conservador modernitzat des d'una extrema originalitat expressiva, el polític que, víctima dels seus propis errors, ha reprès la seva carrera amb èxit vàries vegades, l'excèntric descamisat, l'intel·lectual amb qui tothom vol anar a prendre una cervesa. No afirmo que en Boris com a líder conservador hagués obtingut un millor resultat que en Cameron, perquè probablement alguns aspectes "frívols" de la seva biografia encara podrien actuar com un llast a l'hora que els britànics hi confiessin com a PM, però si es consolida com a alcalde de Londres (com sembla que està fent), és a dir, si demostra que és un bon governant, pot acabar esdevenint el líder il·lusionador que necessiten els tories.