AMPLIACIÓ DEL CAMP DE BATALLA.

Després de l’èxit esclatant de la Via Catalana l’estat espanyol ha activat la campanya pel no a la independència, i ho ha fet traient el  “Cristo gros”, l’amenaça de restar fora de la Unió Europea, entre d’altres motius perquè les enquestes indiquen que la perspectiva d’una Catalunya lliure però fora del marc europeu fa baixar el nombre de partidaris del sí per sota del 50% dels catalans. Joaquín Almunia, el mateix comissari europeu que l’any passat es va negar a vaticinar quina seria la situació d’una hipotètica Catalunya independent respecte a la UE, ara ha afirmat amb rotunditat que el territori català en seria expulsat “ipso facto”. Que això ho digui un comissari espanyol, és a dir, part directament interessada en el conflicte, li nega credibilitat, però les seves paraules van ser ratificades per la portaveu de la Comissió Europea. A partir d’aquí s’ha reiniciat l’atac contra la proposta independentista, tant des de l’espanyolisme més visceral com per part d’aquells que juguen

Ara que hi ha un important recuperació de la memòria històrica dels fets de 1714, afavorida pel context polític, per obres com "Victus", per la commemoració del tricentenari i per la conseqüent aparició de tota mena de publicacions, recreacions i instal·lacions, com el tot just inaugurat Centre Cultural del Born, quan se'ns fa evident que els ciutadans de Barcelona i molts altres catalans van plantar cara a les tropes borbòniques fins a la derrota total i fins i tot més enllà, deixant-hi el patrimoni, la salut, la vida o la llibertat, no es pot evitar formular-se algunes preguntes: va valer la pena? hauria estat millor capitular quan la derrota ja es veia inevitable? va ser una decisió encertada continuar la lluita després que l'any 1713 les tropes austriacistes ens deixessin a l'estacada?. Després de la desfeta, de la dura repressió i de la supressió de les institucions catalanes, podem pensar que el sacrifici de tota aquella gent va ser inútil, que la sang vess

Ha passat molt abans del que em pensava, gràcies a la formidable cadena humana que vam fer aquest dimecres. Ja vaig escriure que per al reconeixement internacional de l'estat català pot ser clau el paper de les nacions que tenen en la seva memòria històrica el record de la seva pròpia lluita per la independència, i per això reprodueixo un fragment d'aquell post "Les joves repúbliques d'Europa" : "dels 28 estats de la Unió Europea, n'hi ha 14 ( Croàcia, Eslovènia, Hongria, Àustria, la República Txeca, Eslovàquia, Polònia, Estònia, Letònia, Lituània, Finlàndia, Malta, Xipre i Irlanda) que no existien abans de 1918, són estats que en la seva majoria (deixant de banda casos com el d'Àustria i en certa mesura Hongria) han sorgit de la voluntat de ser d'uns pobles subjugats al llarg de molts anys que durant el segle XX han assolit o recuperat la seva sobirania, havent superat intents d'assimilació i genocidi cultural, èpoques de repressió i de ne