Condemnats a les tenebres exteriors?

Després de l’èxit esclatant de la Via Catalana l’estat espanyol ha activat la campanya pel no a la independència, i ho ha fet traient el  “Cristo gros”, l’amenaça de restar fora de la Unió Europea, entre d’altres motius perquè les enquestes indiquen que la perspectiva d’una Catalunya lliure però fora del marc europeu fa baixar el nombre de partidaris del sí per sota del 50% dels catalans.

Joaquín Almunia, el mateix comissari europeu que l’any passat es va negar a vaticinar quina seria la situació d’una hipotètica Catalunya independent respecte a la UE, ara ha afirmat amb rotunditat que el territori català en seria expulsat “ipso facto”. Que això ho digui un comissari espanyol, és a dir, part directament interessada en el conflicte, li nega credibilitat, però les seves paraules van ser ratificades per la portaveu de la Comissió Europea. A partir d’aquí s’ha reiniciat l’atac contra la proposta independentista, tant des de l’espanyolisme més visceral com per part d’aquells que juguen a la puta i a la Ramoneta amb el tema, i s’han tornat a dibuixar aquelles caricatures que presenten una Catalunya aïllada del món, envoltada de controls duaners, amb un comerç subjecte a aranzels i uns ciutadans que no poden bellugar-se del seu país sense passaport i visat.  

Afirmar que una Catalunya independent esdevindrà automàticament, sense cap negociació prèvia, un estat membre de ple dret de la UE és  “wishful thinking”, però proclamar la conversió de l’estat català en una país pària és una falsedat manifesta, que en boca de segons quins personatges i mitjans posa en evidència la seva pròpia deshonestedat intel·lectual.

Més enllà dels debats jurídics sabem que els Tractats no preveuen com s’ha d’actuar davant el supòsit de secessió de part d’un estat membre,  no hi ha precedents i el cas algerià, un estat del Magrib  que en el moment de la seva independència no tenia pretensions de formar part de les comunitats europees d’aquella època, no té res a veure amb els casos català  i escocès, que són els que avui es troben damunt de la taula. Més enllà de les declaracions d’Almunia i de la portaveu de la Comissió Europea, que només fan referència al minut zero de la independència i no a les seves conseqüències posteriors, la posició oficial de les institucions comunitàries i dels estats membres és no prendre partit sobre el tema, i això sol ja és una victòria, perquè posa en evidència la manca de predeterminació del resultat final. Contràriament a allò que voldria l’estat espanyol, es deixa la porta oberta a l’admissió de Catalunya si esdevé un estat sobirà. Un silenci oficial trencat justament per les agosarades declaracions dels primers ministres letó i lituà, que fins i tot amb rectificacions posteriors, han reconegut Catalunya com a subjecte polític amb dret a l’autodeterminació. I encara més sorprenent, l’estat jacobí per excel·lència, el que més dificultats pot tenir per entendre el cas català i el que més pot témer (injustificadament, tanmateix), que una Catalunya independent podria tenir efectes desestabilitzadors dins de les seves fronteres, no ha expressat, de moment, cap posició que es pugui considerar ofensiva envers el nostre procés. És més, justament ha estat un comissari francès, Michel Barnier, un home de l’establishment del país veí, antic ministre i dirigent del centredreta, qui ha matisat en primer lloc les declaracions d’Almunia i de la portaveu de la Comissió, de la mateixa manera que el ministre català de la República Francesa, en Manuel Valls, ha fet unes declaracions exquisidament diplomàtiques sobre la qüestió. No he sentit encara cap màxim dirigent europeu, a part dels espanyols, que negui categòricament el dret dels catalans a decidir el seu estatus polític.  

És evident que, tant si el nou estat català es mantingués dins de la UE com si en fos expulsat, suposant en aquest cas que aspirés a ser-hi readmès, hauria de negociar la seva presència a les institucions europees, com també ho hauria de fer l’estat espanyol, atesa la seva pèrdua de pes demogràfic i econòmic. Un escenari plausible és el d’una readmissió ràpida de Catalunya, després d’un breu període de negociacions, atès que el país ja compleix amb els requisits per formar  part del club. Un altre escenari versemblant és el d’un període més llarg d’exclusió, a causa, per exemple,  d’un hipotètic boicot polític espanyol i potser d’algun altre estat incòmode amb la secessió catalana. És un escenari possible, però en cap cas apocalíptic. En aquest cas cal recordar que hi ha uns quants països europeus que viuen la mar de bé fora de l’estructura comunitària. Cal recordar igualment que una vegada fets els números resulta que Catalunya és contribuent net a la UE i per tant l’amenaça, proferida per Manuel Chaves, segons la qual la nostra exclusió ens faria perdre ajudes i subsidis, és a dir, el malson dels polítics de l’Europa meridional i la mesura del seu europeisme,  no suposa un perill real. És més, un estat català boicotejat diplomàticament per Espanya és un estat que no assumeix ni un ral del deute públic espanyol i que no transfereix ni cinc al país veí, és a dir, és un país amb poques càrregues econòmiques heretades i amb una potentíssima hisenda pública que pot compensar sobradament la pèrdua de les transferències de la UE. Pel que fa a l'euro, només cal dir que Montenegro el té com a moneda i encara li resta un bon tros per poder ser admès a la Unió.

El que és vital per a Catalunya és el lliure comerç amb la resta d’Europa,  i aquest és un obstacle que es pot salvar sense l’acord de l’estat espanyol,  l’establiment de tractats de lliure comerç no requereix unanimitat dels membres de la Unió. Cal tenir en compte la important presència a Catalunya d’indústries alemanyes de difícil deslocalització, un bon motiu perquè el govern de Berlín faciliti l’entrada als mercats europeus dels productes fets a Catalunya. Nogensmenys, per raons geogràfiques, la lliure circulació a través del territori català és vital per a bona part  de les exportacions espanyoles cap a la resta del continent, per tant el mateix estat espanyol seria el primer interessat en aplanar el terreny perquè Catalunya formés part de la zona de lliure comerç europea.

Finalment, des de la perspectiva de la situació individual de cada català respecte a la UE, el cas és que, en una primera fase, malgrat la independència, els ciutadans d’aquest país seguiríem tenint DNI i passaport espanyol, llevat que hi renunciéssim explícitament, i per tant, en el supòsit més que improbable que s’establís alguna limitació a la lliure circulació i establiment dels catalans pel territori europeu, provisionalment podríem seguir fent ús de la nostra condició de ciutadans espanyols.  

En definitiva, la posició de Catalunya dins d’Europa l’endemà de la independència és summament important, però no és possible imaginar cap escenari versemblant que comporti una situació pitjor que la que patim ara com a comunitat autònoma del Regne d’Espanya.