Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: desembre, 2007

Sarkozy és un crack (II)

Ja ho vaig escriure amb motiu de la seva escapada al Txad i ho reitero ara, després que ha seduït (o ha estat seduït per ) la Carla Bruni: en Sarkozy és un crack, i no ho és tan sols per aquests fets amb tanta força mediàtica, sinó perquè això es combina amb una trajectòria política de primera categoria, la presidència de la República Francesa, i una agenda política ambiciosa i transformadora. Novament dic que hi ha aspectes del personatge que no m'agraden: considero un error que es deixi pagar les vacances pels seus amics milionaris, que ho fes un parell de vegades em sembla acceptable, però que sistemàticament es valgui de la generositat de les seves amistats més acabalades obre la porta a massa sospites. Segur que l'afer amb la Bruni ha fet mal, la senyora tenia molts números per ser-si és que ja no ho era- una nova musa de la "gauche caviar", sobretot per al seu sector masculí, però l'idil·li amb el líder de la dreta trenca l'aura de puresa que podia tenia
Després d'una llarga abscència, i amb retard, avui ja és Sant Esteve, reprodueixo un poema nadalenc d'en J.V. Foix. SI L'ALTRA NIT JO CAVALCAVA AL RAS Si l'altra nit jo cavalcava al ras Com qui no torna i se'n va i esquiva el mas, Pertot i enlloc sentia corn i esquella; Sona un tunc tan tunc que tocaràs, Vénen de lluny, sense brida ni sella, Com qui torna i se'n va i esquiva el mas. De tres pastors pataus seguia el pas, I de llur folc em feia l'escarràs Per heure foc i llum amb poca estella; Canta que tunc tan tunc que cantaràs, Passen, llampants, pel bosc i la planella, I de llur folc em feia l'escarràs. Dels cims nevats i els clots, vegeu quin cas, Vénen, alats, el Persa, de domàs, l'Hindú i l'Anglès enllà de la querella; Balla que tunc tan tunc que ballaràs, I el Rus i els seus amb la gorra i l'estella. Vénen, alats, el Persa, de domàs. De dalt del cel, tan alt, com ho diràs, Quan fulla el son entre aigües i joncars, I estrullo l'ol

Llibertat vigilada

Les famoses declaracions d'en Joan Farran sobre la crosta nacionalista a la CCRTV, recolzades després per altres dirigents del PSC-PSOE , són doblement condemnables: pel que tenen de manifestació crua i descarnada d'una voluntat de censurar els mitjans de comunicació públics i d'assenyalar amb el dit els professionals que es consideren poc afectes al règim, i per una orientació ideològica que atempta contra el mateix Estatut d'autonomia que els socialistes van aprovar. L'Estatut diu que el Parlament considera que Catalunya és una nació, per tant se'n dedueix que les institucions catalanes han d'actuar en conseqüència, amb normalitat nacional. Ignoro quina és la definició que el Sr. Farran fa del terme "nacionalista", en tot cas si d'alguna cosa peca la CCRTV és precisament del contrari: s'han escrit llibres sobre l'espanyolisme a TV3, present des dels seus inicis, i s'ha denunciat que sovint els criteris informatius i el perfil del

Ja tenim aquí la nova cultura de l'aigua

Fa pocs anys la "nova cultura de l'aigua" era un clam de plataformes diverses i de les forces polítiques que avui formen el nostre entranyable tripartit. Avui ja en rebem els efectes: s'ha fet públic que les aigües de Barcelona tenen components cancerígens i s'anuncien restriccions d'aigua a la ciutat de Girona i rodalies. Puc imaginar que algun dels meus escassos lectors em titllarà de demagog fastigós per barrejar unes coses amb les altres, però la relació causa efecte és clara i cristal·lina. La nova cultura de l'aigua es basa en l'anatemització absoluta del transvasament de l'aigua dels rius. En el marc de la campanya contra el "Plan Hidrológico Nacional" sempre se sentien dos o tres científics que afirmaven que tota alteració del cabal dels rius constitueix una catàstrofe ecològica, una teoria amplificada pels agitadors professionals de la plataforma anti-transvasament i dels partits polítics que s'hi van afegir, i molt cara a to

L'il·luminat

Encara amb l'alegria de la mani del dissabte vaig llegir la delirant entrevista de "LA VANGUARDIA" a l'honorable Carod-Rovira. Aquest home no toca de peus a terra. Ep, i jo sóc dels que no descarten que l'any 2014 hi pugui haver un referèndum, a voltes la història fa moviments inesperats, i de fet, mes enllà de la manifestació i dels sectors més polititzats, cada dia resulta més evident que dins d'Espanya no hi ha lloc per a una Catalunya "plena". Fins aquí podria estar d'acord amb el dirigent republicà, amb el que ja no combrego és amb aquest pseudo-patriotisme social pel qual un àrab o un sud-americà, arribat fa quatre dies, esdevindrà independentista després de comprovar que bé que funciona la sanitat catalana, i quant de benestar que li aporta el brillant govern tripartit. O el senyor Carod ha perdut el seny o té una barra descomunal. Perquè , a veure, si un senyor nouvingut creu que els serveis públics van la mar de bé, per quins set sous ti

El sobiranista content (per un dia)

Hi vaig ser, i per aquells atzars de la vida em va tocar aguantar una cinta de plàstic per evitar que la gent que es mirava la manifestació des dels costats, es posés davant de la capçalera. Per tant, vaig formar part del petit grup de persones que precedien el gruix de la manifestació i tinc present que, quan estàvem arribant a l'edifici de Correus, em va trucar el president de CDC de la Palma, i em va dir que encara es trobava a la plaça de Catalunya junt amb la resta de la columna convergent. Èxit esclatant, la més gran manifestació a què mai he assistit, i estic convençut que una de les més grans que s'han viscut a Barcelona. Gràcies a Contrastant sabem que allò del milió de l'Onze de Setembre de 1977 és un mite, i que encara ho és més el milió de les manifestacions contra el terrorisme. Fa de mal dir, però no m'estranyaria que en la d'ahir hi hagués assistit tanta o més gent que en les esmentades manifestacions. D'altra banda, el sentit polític de la demost