AMPLIACIÓ DEL CAMP DE BATALLA.

M'assabento que la Cambra de Representants dels EUA ha rebutjat el pla de rescat financer dissenyat per l'administració Bush, que segons sembla preveia destinar 700.000 milions de dòlars a l'adquisició de crèdits de dubtós cobrament de la banca. La cosa és molt més complexa, però així és com em resulta més intel·ligible. Llegeixo en diferents fonts que estem a les portes d'una gran hecatombe econòmica, que si no es prenen mesures ens podem veure abocats a una "Gran Depressió redux". Reconec la meva profunda ignorància sobre la matèria, i trobo a faltar explicacions més clares sobre quines poden ser les conseqüències per a la ciutadania d'una situació com la present. Parlar de crisi és massa imprecís, què vol dir? que es multiplicarà la taxa d'atur?, que els qui en tenen perdran els seus estalvis?, que es dispararan els preus dels béns de consum?, que pujaran els tipus d'interès?. Fins al moment actual semblava que la crisi s'havia de traduir en

En dic patetisme, però de fet no tinc paraules per qualificar la pobresa de criteri que caracteritza el que podríem anomenar "elits" del país. Deia en Josep Pla que la burgesia catalana era de vol gallinaci, ara és difícil identificar clarament una "burgesia catalana", però les dificultats per enlairar-se afecten bona part d'aquells que haurien de liderar el país en diferents àmbits. Només cal pensar en el paper penós d'en Miquel Valls, i per extensió de la Cambra de Comerç, en la quantificació del finançament català, com en pocs mesos han reduït a la meitat la reivindicació inicial, tot sigui per posar les coses fàcils als qui manen a Madrid i aquí, amb una nul·la ambició. Vull pensar que gestionen les seves empreses amb una mentalitat radicalment oposada a la covardia dels seus plantejaments polítics, perquè altrament no m'explico com poden competir en un mercat global. Més exemples de patetisme els trobem en l'enfocament que fa un diari com l'

Ja n'he parlat en l'anterior i en altres posts, la immigració, des de tots els punts de vista, és el repte més gran que ha d'afrontar avui la nació catalana. En primer lloc és un repte identitari: com una identitat com la catalana pot subsistir en el seu propi territori al mateix temps que esdevé minoritària entre la població?. I no parlo tant de si d'aquí a cinquanta anys se seguirà parlant el català-estic convençut que sí-, sinó del paper que tindrà la identitat catalana (llengua+altres expressions culturals autòctones) a Catalunya d'aquí a cinquanta anys, si serà un patrimoni compartit per la majoria de la població, més enllà dels orígens familiars de cadascú, o tan sols serà una identitat més, preservada per una minoria aïllada en un mar d'espanyolitat. Les tendències actuals van cap al segon escenari, i els fluxes migratoris, ara mateix, no fan més que reforçar aquestes tendències. El catalanisme no gosa parlar d'immigració d'una forma freda i racio

L a CECOT, la patronal terrassenca, ha fet un públic un nou estudi en què anuncia que el conjunt de l'estat espanyol  "necessitarà" més de dos milions d'immigrants durant els propers anys, la qual cosa, tenint en compte les proporcions del fenomen al nostre país, vol dir mig milió més d'habitants foranis a Catalunya.  S'ha de ser molt curt de vista per, des de Catalunya, seguir promovent més immigració. El mateix informe ja afirma que l'estat espanyol, i per tant Catalunya encara més, és el màxim receptor d'immigrants després dels EUA, una dada que ens dóna una clara idea de la magnitud de la tragèdia. Els EUA són la primera potència mundial, un país immens, amb una cultura de masses poderosíssima, que ha demostrat una capacitat superlativa d'integració de les successives onades migratòries, i que tanmateix té dificultats per incorporar plenament grups com els hispans o els mateixos negres. Comparem el gegant nord-americà amb l'esquifida Catalu

"Article 5 The Parties agree that an armed attack against one or more of them in Europe or North America shall be considered an attack against them all and consequently they agree that, if such an armed attack occurs, each of them, in exercise of the right of individual or collective self-defence recognised by  Article 51 of the Charter of the United Nations , will assist the Party or Parties so attacked by taking forthwith, individually and in concert with the other Parties, such action as it deems necessary, including the use of armed force, to restore and maintain the security of the North Atlantic area. Any such armed attack and all measures taken as a result thereof shall immediately be reported to the Security Council. Such measures shall be terminated when the Security Council has taken the measures necessary to restore and maintain international peace and security ." La premsa "progressista" nord-americana, i com a conseqüència la premsa europea, va presenta

Aquest estiu Rússia, després d'anys d'hibernació, ha tornat a ensenyar les urpes a Occident. La rudesa del règim postsoviètic ja s'havia manifestat a Txetxènia, però tothom mirava cap a un altre costat, al capdavall es tracta d'una part del mateix estat rus, no tenim ni idea de qui són els txetxens i els rebels semblen més terroristes islamistes que no alliberadors d'una nació oprimida. Vam fer els ulls grossos, i Moscou va imposar-hi la seva llei a sang i a foc. Ara se'ns ha ofert un nou capítol de la reconquesta russa del Caucas, però amb l'agreujant que l'atacat és un estat sobirà, aliat d'Occident, i en especial dels EUA, que malda per integrar-se a l'OTAN per fer front a l'amenaça que li ve del nord. Fins ara Rússia se n'ha sortit prou bé, ha restablert el control d'Abkhàzia i d'Ossètia del Sud i ha desplegat les seves tropes per bona part de la resta del territori georgià, sense que la comunitat internacional hagi pogut dona

Recordo que quan estudiava segon de Dret a la UPF i era membre del Bloc d'Estudiants Independentistes, un company, brillant i catalanista, em va dir que l'independentisme no tenia sentit perquè avançàvem cap a una "Europa de les regions", on obtindríem el reconeixement que ens pertoca sense necessitat de trencadissa ni de proclamar la independència. Ja en aquell moment li vaig manifestar el meu desacord, passats els anys hi he tornat a pensar, i estic convençut que el company, a qui no he vist més des de l'any 94, deu haver canviat d'opinió. Avui tot aquell discurs que afirmava que els estats nació s'estaven erosionant políticament per dalt i per baix i que les nacions sense estat en serien les màximes beneficiàries ja no se'l creu ningú. La nonada Constitució Europea ens va fer abandonar tota esperança d'un reconeixement explícit del paper de les nacions sense estat, ni tan sols camuflades sota el paraigües amplíssim de les denominades "regio

De moment l'aposta d'en John McCain per situar la Sarah Palin com a candidata a la vicepresidència li ha sortit rodona. Segons diversos "insiders" el candidat republicà tenia pensat el seu amic Joe Liberman com a company de cartell, però col·locar aquest jueu ortodox, falcó en política exterior però de llarga militància demòcrata i "pro-choice" en qüestions d'avortament, hauria allunyat la base més conservadora del Partit Republicà respecte un candidat del que ja se'n malfia per la seva aparent laxitud moral. Descartat en Lieberman, hauria pogut optar pel seu rival de les primàries, en Mitt Romney, una tria segura, però que no hauria aportat cap valor afegit a la candidatura, com segurament tampoc no n'hauria aportat cap una altra tria segura com el governador Tim Pawlenty. La governadora Palin era l'altra opció, i en McCain la va elegir desoint les recomanacions dels seus assessors, que es decantaven pels valors més segurs. Sens dubte és una