AMPLIACIÓ DEL CAMP DE BATALLA.

Creure que el fruit madur de la independència caurà pel seu propi pes és una forma d'autoengany, una recepta per a la inacció. Només assolirem l'estat propi si hi apliquem una voluntat de ferro, una estratègia intel·ligent i una  determinació indestructible, tot lluny, molt lluny, de la frivolitat i del facilisme. Però el cert és que mai com ara no s'havien presentat unes condicions objectives tan òptimes: no tinc present cap procés de canvi de fronteres a Europa que no s'hagi plantejat en un context general de grans transformacions, ja fos després de la caiguda del Mur i de la fi de a Unió Soviètica, o bé com a conseqüència de la Segona o de la Primera Guerra Mundials. Potser tan sols la independència de Noruega respecte de Suècia ( un procés del qual tinc un coneixement ínfim) no va coincidir amb una època de grans trasbalsos europeus, però Escandinàvia acostuma a regir-se per uns paràmetres diferents i aparentment més civilitzats que la resta. Ara però, una nova cri

Per ser sobirans hem d'aprendre a destriar els nostres interessos dels interessos espanyols. Sovint poden ser coincidents, altres vegades poden ser parcialment coincidents, i d'altres del tot divergents. El cas de l'expropiació d'YPF és un exemple, sobre el qual encara no tinc una opinió prou formada, si bé em sembla del tot censurable l'actuació frívola i populista del govern argentí. Segur que uns quants s'hi ompliran les butxaques, com ho van fer abans uns altres amb la privatització de la mateixa empresa, però el prestigi del país en queda greument afectat, ¿quina confiança poden tenir en l'Argentina els inversors estrangers a partir d'ara?. REPSOL està participada per la Caixa, però la seva identitat és la d'empresa espanyola amb pretensions internacionals. Cal forçar molt la imaginació per afirmar que REPSOL és catalana. En tot cas un dels elements de l'escàndol actual té el seu origen en la creença que l'Amèrica Llatina és un terreny

Demà, si Déu vol,  faré una altra de les meves periòdiques incursions en terres franceses, aquesta vegada en direcció a Bordeus, la capital de la Gironda, famosa pels seus vins, tan bons com ben promocionats. Em segueix sorprenent la gran desconeixença que tenim els catalans d'una realitat tan pròxima com França, tant que es parla de l'ensenyament dels idiomes a Catalunya, tanta preocupació que hi ha perquè no es perdi el castellà(!?) i ningú no es preocupa gens ni mica pel coneixement del francès, la llengua del nostre veí del nord, avui també la llengua materna de centenars de milers de catalans de més amunt de l'Albera. Tenim a tocar una de les grans cultures europees i hi vivim d'esquena, de la mateixa manera que es deia que Barcelona vivia d'esquena al mar, malgrat que és un dels grans actius de la ciutat. Em deixa perplex veure com, fins i tot en l'exposició de Delacroix que es pot visitar al Caixafòrum, han optat pel trilingüisme habitual, català-castell