Una gran oportunitat

Creure que el fruit madur de la independència caurà pel seu propi pes és una forma d'autoengany, una recepta per a la inacció. Només assolirem l'estat propi si hi apliquem una voluntat de ferro, una estratègia intel·ligent i una  determinació indestructible, tot lluny, molt lluny, de la frivolitat i del facilisme. Però el cert és que mai com ara no s'havien presentat unes condicions objectives tan òptimes: no tinc present cap procés de canvi de fronteres a Europa que no s'hagi plantejat en un context general de grans transformacions, ja fos després de la caiguda del Mur i de la fi de a Unió Soviètica, o bé com a conseqüència de la Segona o de la Primera Guerra Mundials. Potser tan sols la independència de Noruega respecte de Suècia ( un procés del qual tinc un coneixement ínfim) no va coincidir amb una època de grans trasbalsos europeus, però Escandinàvia acostuma a regir-se per uns paràmetres diferents i aparentment més civilitzats que la resta. Ara però, una nova crisi europea està servida, una crisi que, a diferència de les altres grans crisis continentals, té un dels seus epicentres a la Península Ibèrica. Si Espanya s'enfonsa pot arrossegar la UE en la seva caiguda. A la pràctica l'estat espanyol ja està sotmès a un cert nivell d'intervenció que encara pot accentuar-se en els propers mesos. Aquesta situació d'entrada tampoc no és bona per a Catalunya, perquè l'estratègia de l'estat passa per carregar-nos al damunt el pes de la crisi per anar fent la viu-viu i reduir al mínim les reformes a emprendre en el si de l'administració estatal i no renucniar a les inversions pretesament vertebradores del territori estatal, com el delirant AVE cap a Galícia. Tanmateix, aquesta estratègia se'ls pot girar en contra, i l'article del Wall Streel Journal de l'altra dia n'és el primer símptoma rellevant. Se'ls pot girar en contra a Catalunya, perquè encara més gent pot afegir-s'hi al clam sobiranista, i a nivell internacional, perquè al capdavall als alemanys, per poca simpatia que tinguin envers les nacions sense estat, no els costa gaire entendre el greuge que significa un dèficit fiscal de prop del 9% del PIB mantingut al llarg de decennis, que entre altres coses ha fet possible la construcció d'autovies gratuïtes que no van enlloc, d'aeroports d'on cap avió no s'envola i de trens d'alta velocitat buits. Tot finançat amb diners dels catalans i també dels alemanys. Ells encara no ho saben, però alemanys i catalans pertanyem al mateix club de cornuts que paguem el beure espanyol.  La pedagogia torna a ser necessària, però ja no envers Espanya, com havia pretès durant molts anys el catalanisme, sinó més enllà, sobretot davant els estats més poderosos i influents, que han d'entendre que un nou estat català, a més de respondre a la voluntat majoritària dels catalans ( aquesta és una condició prèvia que hem d'assolir portes endins), forma part de la solució dels problemes europeus, perquè implica l'aparició d'un estat al Sud regit per paràmetres del Nord que, alliberat de l'espoli espanyol, pot esdevenir un motor de l'àrea mediterrània, i de retruc beneficiar la mateixa Espanya. Mai com ara no havíem patit una crisi general que obligués a repensar-ho, començant per la mateixa estructura de l'estat espanyol. És una oportunitat única que hem de saber aprofitar, sent conscients que tot el que té d'oportunitat`per assolir la plena sobirania ho té també d'amenaça per a la nostra existència com a entitat política autònoma. De com juguem les nostres cartes durant aquest període convuls dependrà que la balança es decanti d'un costat o de l'altre.