Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: agost, 2006
Primeres impressions de Praga Avui em trobo a Viena, novament en un locutori pero en aquest cas una curiosa barreja turco-africana . Vull deixar escrits uns molt breus comentaris sobre Praga: -.Meravellós centre històric ( Stare Mesto , Hradcani , etc ) . Com a ciutat viva la que té una zona monumental més concentrada i gran. -.Els barris perifèrics, tot i que prou dignes, conserven encara un cert aire post-comunista que desentona amb la bellesa del centre. -.Txèquia és un país amb un gran passat, fins i tot recent, que convergeix cap a la mitjana europea, però encara un punt endarrerit fora del centre de ciutats com Praga i Brno . -.Malgrat el relatiu endarreriment la sensació general és d'ordre i netedat, més netedat que a alguns barris de la Viena on avui ens trobem. -.Crida l´atenció la presència de sex shops distribuïts per tota la ciutat, talment supermercats de barri. És l'únic país on he observat una tal proliferació . Pel que fa a Àustria, la primera sorpresa
Retard Seguint el pla inicial ara hauria de trobar-me en territori francès camí de Heidelberg, però vet aquí que ahir el vespre em vaig adonar que tenia la roda davantera dreta punxada, avui l'he portada al taller i m'han dit que fins a la una no en podrien tenir una altra com aquella, amb el mateix dibuix. Ja ens teniu cancel·lant la reserva de l'hotel a Alemanya i reservant una habitació a un Ibis de Mulhouse, i tot això des d'un locutori públic i a ritme de música llatina perquè a casa Internet avui no rutlla. Què hi farem !.
Viatge a l'Imperi Austro-Hongarès i a la Sereníssima República de Venècia, o el que en quedi. Demà passat si Déu vol me'n vaig de viatge per Centreuropa. El primer dia farem nit a Heidelberg i l'endemà seguirem cap a Praga. Passarem tres dies a la capital de Bohèmia i els seus voltants, i després cap a Viena, l'antiga capital imperial, amb una breu escapada a Bratislava, capital d'Eslovàquia. Tot seguit cap a Pàdua (Itàlia) on farem dues nits per visitar durant un dia Venècia, sense haver de pagar els elevats preus dels hotels de Mestre i l'entorn més immediat de l'antiga capital de la Sereníssima República. I ja de tornada escala d'una nit a Niça per reposar forces abans de la tirada final, donar un breu cop d'ull a la Costa Blava i qui sap si fer una escapada al Casino de Montecarlo. El dia 1 de setembre per la nit arribem a casa i el dia 4 sant tornem-hi a la feina.
Polítiques socials Diu en Puigcercós que lògic fóra repetir el tripartit d'esquerres, per allò de fer unes millors polítiques socials. Aquesta colla segueixen instal·lats en aquesta cantarella buida del paper redistribuidor de l'estat. Encara recordo quan en Xavier Vendrell va dir allò que estava orgullós que aquest govern havia gastat més en politiques socials que en infraestructures...Calen bones escoles, hospitals i atenció mèdica, però en tot cas la millor política social és l'oportunitat de tenir una bona feina o muntar un negoci, i una bona pensió quan per una raó o altre no es pot treballar. El millor exemple que conec de reinserció social és el d'un noi, ex-drograddicte, que es trobava en un estat quasi catatònic. Després de començar a treballar com a escombriaire va anar refent la seva vida pas a pas. Avui està casat, té un nou pis, i fa plans de futur. Les infraestructures fan possible la mobilitat de persones i mercaderies i faciliten el desenvolupament eco

....i de casa ens tragueren

Hom podria dir que de fet l'atorgament del dret de vot als immigrants no és més que ampliar allò que ja es va fer al seu dia respecte els ciutadans de la Unió Europea. Però jo d'entrada hi veig dues diferències, fonamentals: la primera és cultural, sabem que en general-no nego les moltes excepcions- els ciutadans europeus comparteixen els valors democràtics i liberals d'Occident. I en segon lloc, almenys fins ara, no hi ha hagut i tampoc no s'espera una gran onada migratòria procedent de cap altre país europeu. Malgrat l'existència d'importants comunitats d'europeus expatriats en poblacions turístiques, no són una força decisiva, com si que ho poden ser en molts municipis els col·lectius magribins i llatino americans. Algú també podria al·legar que els llatinoamericans comparteixen en bona mesura els valors occidentals, i això és cert en part, però a Catalunya el gran problema és que sovint les persones procedents de l'Amèrica Llatina són les que tenen
Hostes vingueren.... Mentre el món viu convulsionat per allò que el primer ministre Tony Blair anomena "Clash about civilization", en contraposició a la més simplista "War on terror" del president Bush, i reinterpretant allò que el gran politòleg nord-americà Samuel P. Huntington va anomenar "Clash of civilizations", i de fet en la seva primera versió :"Clash of civilizations?", així amb interrogant, a l'estat espanyol la progressia governant es despenja amb la proposta de concedir el dret de vot en les eleccions municipals a tots els immigrants regularitzats. Aixó vol dir que al nostre país, de la nit al dia, mig milió de persones passarien a engruixir el cens electoral, sense prèviament haver acreditat cap altra condició d'arrelament a Catalunya que l'obtenció dels corresponents permisos de treball i residència i l'empadronament. En una nació com Catalunya, amb una identitat fortament amenaçada- no per la globalització econòmi
Resolució 1701. I ara què? Molt bé, ja hi ha una resolució de les Nacions Unides que posa fi, de moment al conflicte obert al Líban pels atacs de Hezbol·lah contra Israel. Diuen que hi haurà un nou desplegament de tropes internacionals per evitar nous enfrontaments, però Hezbol·lah no haurà de lliurar les armes. S'ha aturat la terra però en la mesura que de cara a l'opinió pública musulmana, Hezbol·lah pugui reclamar un certa victòria basada en el fet que malgrat la invasió israeliana manté la seva capacitat d'acció militar i política- no oblidem que participa en el govern libanès-les possibilitats que es reprodueixi una escalada de violència no disminueixen.És més, Hezbol·lah i el seu líder Nasrallah gaudeixen ara d'una onada de popularitat en el món islàmic que segurament es traduirà en més recursos econòmics, a més dels que ja rep dels seus patrocinadors habituals Iran i Síria, per seguir condicionant la política libanesa i per en el moment oportú tornar a atacar
La història s'escriu en pedra. Res com l'arquitectura no deixa un llegat tan prolongat en el temps i alhora manté la capacitat de commoure segle rera segle. Ho penso arran de la visita a Madrid i a llocs com El Escorial, la ciutat de Toledo, la visió de les torres KIO, fins i tot el "Valle de los Caídos". Sense simpatitzar amb les idees que es troben en el fonament d'aquests edificis-l'art és inescindible de la ideologia- reconec que em generen interès i resulten evocadores del poder dels qui les van ordenar construir. Aquest reflexió se'm va fer molt present la darrera Setmana Santa quan vaig visitar París, on malgrat totes les revolucions i els moviments polítics i culturals que en un moment o altre han estat presents a la ciutat de la Llum (això no obstant, ara bastant fosca), allò que brilla amb més esplendor són les obres de les monarquies (borbònica i napoleònica) i de l'Església. Mentre les revolucions deixen un rastre de destrucció, els governa

Impressions de Madrid

Gràcies a la generositat d'uns amics de la família he passat uns dies a Madrid i he pogut  revisitar uns indrets que ja coneixia i que ara m'han ofert noves lectures. Per començar "El Escorial", l'impressionant complex polític i religiós erigit per voluntat del monarca Felip II. Constitueix en sí mateix una declaració de principis en què es barreja la grandiositat de l'edifici, proporcional a la magnitud de l'Imperi regit per la monarquia dels Àustria en aquell moment, i l'austeritat de les cambres reials, una austeritat vinculada a la religiositat del Rei i segurament a la tradició de Castella. Fent un salt en el temps estic convençutque en el pensament polític de l'expresident espanyol Aznar hi ha influït poderosament el contacte i coneixement d'espais com els de l'Escorial. Més enllà del fet que triés l'indret per celebrar el matrimoni de la filla, mostra de la hibris del personatge, en la seva acció trobem una actitud i uns
L'ONU té la solució? Diverses veus han proposat com a solució al conflicte entre Israel i el Líban, provocat per Hezbol·lah, que es desplegui una força d'interposició de l'ONU amb la missió, entre d'altres, de fer complir la resolució del Consell de Seguretat que obliga a procedir al desarmament de les milícies polítiques del Líban. És una idea que sobre el paper queda molt bé, però se'm fa molt difícil imaginar-me soldats d'una força multinacional jugant-se la pell en un conflicte que no els va ni els ve. És impensable que es pugui desarmar Hezbol·lah sense un gran vessament de sang per part dels dos bàndols, llevat que prèviament es pactés amb la mateixa organització. I a canvi de què en Nasrallah i els seus sequaços estarien disposats a lliurar els fusells, els explosius i els míssils generosament proporcionats per l'Iran?.
Sense honor i sense victòria? Israel té dret a defensar-se dels atacs de Hezbol·lah, i fer els possibles per deixar aquesta organització terrorista sense capacitat ofensiva. Ara però, a la vista de com s'allarga la campanya militar, de l'elevadíssim en cost en vides humanes, principalment de civils libanesos, després de la mort de quatre observadors de l'ONU, després de la terrible tragèdia de Qana es plantegen seriosos dubtes sobre l'encert de l'estratègia seguida pels dirigents israelians. En primer lloc uns grans dubtes morals. La guerra, tota guerra "per se", entra en contradicció radical amb les idea més bàsica de drets humans, ja que suposa engegar tota una maquinària adreçada primordialment a generar mort i destrucció, és a dir, constitueix una actuació racionalment dirigida a negar el més elemental dels drets humans, el dret a la vida, seguit del dret a la integritat física. Tot i així, el món d'avui no permet que els estats democràtics i que