Polítiques socials
Diu en Puigcercós que lògic fóra repetir el tripartit d'esquerres, per allò de fer unes millors polítiques socials. Aquesta colla segueixen instal·lats en aquesta cantarella buida del paper redistribuidor de l'estat. Encara recordo quan en Xavier Vendrell va dir allò que estava orgullós que aquest govern havia gastat més en politiques socials que en infraestructures...Calen bones escoles, hospitals i atenció mèdica, però en tot cas la millor política social és l'oportunitat de tenir una bona feina o muntar un negoci, i una bona pensió quan per una raó o altre no es pot treballar.
Diu en Puigcercós que lògic fóra repetir el tripartit d'esquerres, per allò de fer unes millors polítiques socials. Aquesta colla segueixen instal·lats en aquesta cantarella buida del paper redistribuidor de l'estat. Encara recordo quan en Xavier Vendrell va dir allò que estava orgullós que aquest govern havia gastat més en politiques socials que en infraestructures...Calen bones escoles, hospitals i atenció mèdica, però en tot cas la millor política social és l'oportunitat de tenir una bona feina o muntar un negoci, i una bona pensió quan per una raó o altre no es pot treballar.
El millor exemple que conec de reinserció social és el d'un noi, ex-drograddicte, que es trobava en un estat quasi catatònic. Després de començar a treballar com a escombriaire va anar refent la seva vida pas a pas. Avui està casat, té un nou pis, i fa plans de futur.
Les infraestructures fan possible la mobilitat de persones i mercaderies i faciliten el desenvolupament econòmic, i amb ell la creació de llocs de treball de més qualitat i de noves oportunitats per als emprenedors. Un país amb bones infraestructures i gent formada pot atreure més inversions externes i alhora crear un entorn més favorable a la iniciativa empresarial interna. Un país competitiu en infraestructures i amb personal qualificat no necessita importar remeses massives de mà d'obra barata per seguir competint en termes de preu amb països menys desenvolupats. Malauradament sembla que a Catalunya seguim aquest segon model, mà d'obra barata per servir en hotels, restaurants, comerços, escorxadors, construcció, etc, i zero en noves tecnologies.
I mentrestant ells, els neo i els postmarxistes, només parlen de polítiques socials. Parlem d'immigració i polítiques socials doncs. Quan per posar un exemple una família magribina amb tres fills menors s'instal·la al nostre país tenim que probablement ella o ell no treballin, i que els fills van a l'escola, la desproporció entre els costos socials (mèdics, escolars, ajudes econòmiques, ús de serveis públics, etc) es tan desproporcionada respecte l'aportació que l'únic contribuent de la família fa a l'erari públic i a la seguretat social que hauria de fer callar a tots aquells que alegrement proclamen que gràcies a la immigració es fan quadrar els números de la seguretat social, es garanteixen les pensions del futur i l'economia creix. Amb això no estic qüestionant les polítiques de benestar en el seu conjunt, al capdavall una família catalana de classe mitjana baixa, amb dos fills menors i posem per cas un avi que cobra una pensió no contributiva pot suposar una relació cost-ingrés similar a l'esmentada en relació a la família immigrant, i la meva família és de classe mitjana baixa. El que qüestiono és l'argument segons el qual la immigració és la solució per al manteniment de l'estat del benestar, quan en realitat hores d'ara és principalment una càrrega afegida.
Ens estem abocant a un creixement purament quantitatiu i piramidal que, com dirien els ecologistes, NO ÉS SOSTENIBLE, no tant per raons econòmiques sinó sobretot culturals, de convivència i de model econòmic i social. Això els dirigents polítics ho saben, o ho haurien de saber, i haurien d'actuar en conseqüència, i no limitar-se als discursos de bon rotllo habituals.
Comentaris