AMPLIACIÓ DEL CAMP DE BATALLA.

Segueixo a Amsterdam i d'aquí a una estona ens adreçarem cap a la placa Dam per celebrar l'entrada del nou any i després cap a una discoteca del centre. Tinc els meus dubtes sobre la tria pero ja ho veurem. Abans hi ha prou notícies a comentar. Tenim en Saddam Hussein penjat, el nou estat iraquià ha demostrat una singular eficàcia, tant pel procés judicial com per la ràpida execució de la sentència. Des de la distància no puc calibrar els efectes d'aquesta actuació pero si més no veiem que a Iraq hi ha coses que funcionen mínimament. Ja en parlarem. A Madrid va esclatar una bomba presumptament col.locada per ETA a l'aparcament de la nova T-4 de l'aeroport de Barajas. Sembla que els terroristes bascos volien fer una acció semblant a l'atemptat de l'IRA a la City de Londres, pero no els ha sortit bé, a diferència del cas londinenc de moment han provocat dues morts i han deixat una pila de ferits. Es parla de suspensió del procés de pau, no de la seva fi, però

Sóc a Amstedam per passar aquest cap de setmana llarg de la festa del final de l'any. És la segona vegada que visito aquesta ciutat, la primera va ser fa cosa d'uns nou anys i em va entusiasmar, no per tot allò de la tolerància, dels hippisme, dels coffee shops i del Red light district, que té la seva gràcia, sinó per la singular arquitectura, tant diferent de la del nostre país, pels canals, per l'ambient, per la combinació de prosperitat i simplicitat. Em va fer la sensació que era una ciutat que combinava a la perfecció trobar-se a l'avantguarda no tan sols cultural sinó també econòmica del planeta, i alhora gaudir d'una qualitat de vida excepcional, per a mi escenificada per la imatge de l'executiu que es desplaça a la feina amb bicicleta. Ara torno a ser-hi i el mite no se m'ha desfet, m'he fixat a més amb una evidència que no recordava i és que es tracta d'una ciutat eminentment jove, la qual cosa sens dubte va influir molt en la meva primera

Só c agnòstic de tendència atea però de cultura cristiana i per això defenso un concepte ple i desacomplexat del Nadal, com una expressió de la nostra identitat. Això d'anomenar aquest període "festes" o "vacances de Cap d'any" em sembla una de les típiques estupideses que ens pretén imposar el moviment políticament correcte ( que amaga una determinada visió ideològica del món) , de la mateixa manera que durant la Guerra dels Tres anys als revolucionaris els va agafar per rebatejar (potser no és el verb més adient) tots els pobles amb denominacions religioses i monàrquiques, i així Sant Cugat del Vallès va passar a anomenar-se Pins del Vallès i Molins de Rei, Molins del Llobregat. El desgavell va continuar després de la Guerra quan els vencedors van imposar la seva pròpia versió dels noms tradicionals i ens van col·locar meravelles com ara "San Cucufate" i "San Baudilio". Renunciar al Nadal i convertir-lo en una mera època vacacional sens

A causa de problemes tècnics aquests dies de festa m'ha estat impossible accedir a l'editor del bloc i això m'ha impedit penjar el poema de Nadal quan tocava. Jo sóc dels que pensen que més val mes tard que mai i per tant aquí teniu el poema, molt obvi i molt tòpic, "Ho sap tothom i és profecia" d'en J.V. Foix, un poema que m'ha interessat perquè a més del seu sentit nadalenc conté una clara reivindicació dels Països Catalans així com altres missatges més encriptats i molt interessants. Us desitjo retroactivament un Bon Nadal i que encareu el nou any amb energia i bona sort. Ho sap tothom, i és profecia. La meva mare ho va dir un dia Quan m'acotxava amb blats lleugers; Enllà del somni ho repetia L'aigua dels astres mitjancers I els vidres balbs d'una establia Tota d'arrels, al fosc d'un prat: A cal fuster hi ha novetat. Els nois que ronden per les cales Hi cullen plomes per les ales I algues de sol, i amb veu d'albat, Criden per l&#

Ahir en la sessió del ple municipal de la Palma vam aprovar l'avenç del Pla d'Ordenació Urbanística Municipal amb els vots a favor de CiU (6), els vots en contra d'Entesa-PSC (3) i d'ERC(1) i l'abstenció de la Candidatura per la Concòrdia (1). S'acosten les eleccions i ERC, més ben dit el tàndem Riverola-Sanarau, ha fet un nou viratge brusc en el seu habitual joc d'apropament i distanciament de CiU. El Cristian Riverola no fa més que dir que aprecia molt en Pep (l'alcalde) però ahir es va deixar anar en una intervenció populista-demagògica contra el POUM i altres decisions de l'alcalde i l'equip de govern del que tinc l'honor de formar part. En Cristian és un personatge força peculiar que no té res a veure amb els militants estàndards d'ERC, és d'una altra galàxia, rera una oratòria vistosa deixa entreveure bocins de la seva particular visió del món. Sense anar més lluny i després d'afirmar orgullosament la seva condició de jurist

Escolto i llegeixo que la cartera d'Interior és un regal enverinat per a Joan Saura i companyia, que en Montilla ha volgut carregar-los amb una responsabilitat que erosionarà els postcomunistes. Aquesta opinió és compartida per alguns quadres d'ICV que ja van expressar els riscos que comporta assumir aquest càrrec. De fet el mateix Saura l'ha assumit amb ben poc entusiasme, amagant-se el primers dies i mantenint el seu despatx a Palau en detriment de la seu del Departament. Estic d'acord que Interior és una cartera d'alt risc: un incendi forestal que s'escampa més del compte, una onada de robatoris a les cases, un increment de la sinistralitat a les carreteres, fenòmens difícilment controlables per un conseller que li poden costar la pell política. Això s'agreuja en el cas dels postcomunistes, que simpatitzen amb els moviments anti-sistema que sovint es troben a l'altra costat de la barricada enfront de les forces de l'ordre i que tendeixen a veure

Ahir vaig llegir un article d'en Ferran Sáez a l'AVUI sobre el catalanisme que tenia com a tesi central que cal renovar-lo perquè se segueix movent amb conceptes i categories de molts anys enrera i la realitat ha canviat molt. És cert que la realitat ha canviat i la proposta catalanista, el nacionalisme català, s'ha d'adaptar perquè resulti atractiu i actuï com a ideologia hegemònica a la societat d'avui. Això no obstant al meu entendre els dos grans eixos del catalanisme s'han mantingut inalterats des de les seves primeres formulacions polítiques, ço és, enfortiment de la nostra pròpia identitat i obtenció de més capacitat d'autogovern. Sobre aquests dos grans eixos es poden fer els matisos que es vulguin, se'ls pot donar la intensitat que es cregui convenient, però el catalanisme és això. El catalanisme "per se" no és un projecte cívic, no és un projecte moral, no és un projecte sòcioeconòmic, però admet múltiples combinacions amb formulacion

El tema de la llengua presenta una gravetat extrema. Mai com ara no m'havia trobat amb personal d'atenció al públic que afirmen sense posar-se vermells que no entenen el català. Aquest dissabte mateix al Cafè Catalunya de la plaça ídem de Barcelona vaig demanar un cafè i un cafè llarg amb una mica de llet a un individu amb grenyes d'okupa però amb uniforme de cambrer que servia a la barra. El personatge em va dir amb un cert to ofensiu que no entenia el català. Li vaig demanar el cafè amb llet en espanyol i li vaig preguntar d'on era i quant de temps feia que vivia aquí. Em va contestar que era gallec i que feia 5 mesos que residia a Barcelona. Li vaig dir que aviam si espavilava a aprendre català, ja que treballa de cara al públic i em va respondre que no ho pensava fer perquè no li agrada el català, precisament per la manera que tenim els catalans d'exigir-lo. I encara va afegir que ell havia viscut a moltes ciutats i que enlloc com a Catalunya no s'havia trob

A Catalunya tothom sap parlar l'espanyol i encara que les escoles no l'ensenyessin tothom sabria parlar-lo. No passa el mateix amb la llengua pròpia del país, el català, i tampoc amb la llengua franca global, l'anglès. Que es deixin d'històries, s'ha de reforçar l'ensenyament del català i de l'anglès. Jo encara em trobo massa jovent amb feines d'atenció al públic educat en escoles on teòricament s'aplica la immersió lingüística que és incapaç d'articular una frase en la llengua de J.V. Foix. I malgrat tota la xerrameca del cosmopolitisme i de l'obertura al món aquí no parla anglès ni Déu. Som uns provincians espanyolitzats. Si creiem en aquest país l'aposta passa per fer necessari el català com a llengua d'arrelament i progrés social a Catalunya, és a dir, que tothom qui visqui en aquest país amb intenció d'instal·lar-s'hi de forma permanent ha de tenir clar que sense parlar el català no prosperarà. En paral·lel, tant per ref

Un dels efectes perversos de les dictadures és que sovint provoquen la idealització dels règims que han substituït. Ho hem viscut a casa nostra, on durant molts anys la IIa República era concebuda com una Arcàdia feliç brutalment destruïda per la rebel·lió militar de 1936, i la Generalitat republicana la culminació de les nsotres aspiracions nacionals. Durant la Dictadura franquista aquests podien ser uns mites necessari per alimentar la resistència, però després d'una trentena d'anys de democràcia és inadmissible que se segueixin presentant els anys 30 com un període brillant quan en realitat va ser altament problemàtic, gràcies a obres com l'assaig d'·Enric Vila sobre Lluís Companys sabem que molts dels polítics catalans del moment no van estar a l'alçada de les circumstàncies i enlloc de construir el país es van deixar arrossegar per exòtiques il·lusions revolucionàries. Revisant els fets d'aquell període es constata una molt estesa manca de sentit democràtic

Fa un parell de setmanes vaig veure BORAT, la pel·lícula de l'any, i em vaig fer un tip de riure. El contrast entre el punt de visita d'un suposat periodista kazak i les reaccions dels americans que hi coincideixen durant el seu periple pels EUA ens ofereix uns quants gags hilarants. Algú ha dit que la pel·lícula en realitat és una crítica brutal de la societat nord-americana. Jo no crec pas que sigui exclusivament una crítica de la societat USA, si deixessim anar un personatge tipus Borat a Catalunya es generarien situacions igualment xocants.(imaginem-lo per posar alguns exemples a una trobada castellera, un diumenge a Montserrat, al congrés d'Iniciativa per Catalunya o a la Fira d'Abril ).L'encert del personatge és que amb l'excusa d'un fals origen exòtic pot prescindir de totes les convencions socials i generar tot tipus de situacions surrealistes. També ens permet descobrir realitats delirants com el show del temple evangèlic o les opinions d'un ve

He vist el documental que avui el programa "30 minuts" de Tv3 ha dedicat al règim chavista de Veneçuela, el mateix dia que aquell país celebra eleccions presidencials. La posició dels periodistes que han realitzat el reportatge és diàfana, suport absolut a la revolució bolivariana. És lamentable comprovar que la nostra televisió és molt més imparcial que la mateixa televisió espanyola, que fa cosa d'un parell de setmanes, al programa "Informe Semanal" ens va oferir un reportatge molt més matisat i en què es va donar molt més espai a les veus de l'oposició, unes veus que en el programa d'avui no han anat gaire més enllà d'una senyora que passejava els seus gossets vestits amb samarretes que duien l'emblema de BMW. El plantejament dels periodistes de TVC és linial: Veneçuela és un país amb una gran riquesa petrolera de la que fins ara tan sols se n'havia beneficiat una minoria, mentre el 70% de la població vivia sota el llindar de la pobresa. A

Mai no he acabat d'entendre per què la incorporació de Turquia figura a l'agenda d'ampliacions de la Unió Europea. D'ençà de la caiguda del Mur de Berlín s'ha fet un gran progrés per integrar els països del Centre i de l'Est, i encara hi ha molta feina a fer en àrees com la dels Balcans:aviat tindrem Romania i Bulgària a la UE i existeix el gran repte d'acabar incloent Croàcia, Bòsnia-Herzegovina, Sèrbia, Montenegro, Macèdonia, Albània i en el cas que acabi obtenint la independència, Kosovo. I encara un altre desafiament, hores d'ara molt difícil, afegir Ucraïna al club europeu. En tots els casos esmentats parlem de països genuïnament europeus, tant des del punt de vista geogràfic com cultural. Turquia en canvi no compleix cap d'aquests requisits: tan sols una petita porció del seu territori es troba dins del continent i com a país de religió musulmana, hereu de l'Imperi Otomà i d'ideologia kemalista no comparteix un model polític i cultural