30 minuts de propaganda chavista

He vist el documental que avui el programa "30 minuts" de Tv3 ha dedicat al règim chavista de Veneçuela, el mateix dia que aquell país celebra eleccions presidencials. La posició dels periodistes que han realitzat el reportatge és diàfana, suport absolut a la revolució bolivariana. És lamentable comprovar que la nostra televisió és molt més imparcial que la mateixa televisió espanyola, que fa cosa d'un parell de setmanes, al programa "Informe Semanal" ens va oferir un reportatge molt més matisat i en què es va donar molt més espai a les veus de l'oposició, unes veus que en el programa d'avui no han anat gaire més enllà d'una senyora que passejava els seus gossets vestits amb samarretes que duien l'emblema de BMW. El plantejament dels periodistes de TVC és linial: Veneçuela és un país amb una gran riquesa petrolera de la que fins ara tan sols se n'havia beneficiat una minoria, mentre el 70% de la població vivia sota el llindar de la pobresa. Ara gràcies a en Chávez els beneficis del petroli arriben als segments més desafavorits de la societat. Seguint el que ens explica el reportatge podem valorar positivament que el chavisme estigui utilitzant els diners del petroli per bastir un estat del benestar, és a dir, per estendre la sanitat i l'ensenyament gratuïts i de qualitat a tota la població. Això és inqüestionable. També podem acceptar l'encert d'aconseguir molts més recursos de les petroleres que els que havien aconseguit anteriors governs veneçolans. Fins aquí bé, tot i que en el documental no es dóna veu a cap crític significatiu del règim que permeti contrastar les afirmacions excessivament benevolents que s'hi fan. La cosa s'embolica quan ens presenten l'aposta per col·locar la gent dels barris a treballar en cooperatives que depenen dels diners de l'estat per constituïr-se i de les compres de l'estat per mantenir-se. La idea pot ser molt vistosa, però amb dues greus mancances: no hi ha risc empresarial, els cooperativistes no s'hi juguen els seus diners sinó els diners de l'estat, i la producció no està orientada a la demanda del mercat sinó a allò que l'estat vulgui comprar-los. En el documental ja es diu, tot i que sense gaires explicacions ni detalls, que moltes d'aquestes cooperatives han fracassat. La cosa agafa un aire més sinistre quan es dóna veu a múltiples chavistes de les classes populars que no paren de retre homenatge al cabdill, en una clara deriva de culte al líder altament perillosa per a la salut democràtica del país. En altres paraules, en Chaves reparteix els diners del petroli i a canvi obté l'adhesió incondicional dels sectors beneficiats per la repartidora. I encara més sinistre quan veiem l'Hugo al costat de l'Ahmadinejad, el president islamofeixista de l'Iran, parlant amb altres dirigents sobre la conveniència d'aliar-se amb els iranians per controlar el mercat americà del petroli. Se'ns explica com el règim destina recursos ingents a guanyar-se suports i a col·laborar amb causes "amigues" arreu del món, sobretot a l'Amèrica Llatina. Això inclou una actuació humanitària molt potent, l'"Operación Milagro" pensada per portar milers de persones de tota Amèrica Llatina a operar-se de cataractes amb totes les despeses pagades a Cuba i a Veneçuela. Chaves guanya amics a cops de talonari i sembla decidit a encapçalar una mena d'aliança que planti cara als EUA. Entre els entrevistats en el reportatge s'inclou un cooperant català que expressa la seva esperança que el moviment de Chaves suposi la recuperació de la utopia de l'esquerra mundial, que vaga desorientada i sense il·lusió des de la caiguda del Mur de Berlín. La nostra recomanació al jove solidari és que si vol implantar el chavisme a casa nostra comenci per buscar petroli al Pirineu o a la plana de Vic, perquè sinó l'invent no s'aguanta per enlloc. El reportatge es queda molt curt, crec que intencionadament, a l'hora de presentar-nos les idees i crítiques de l'oposició, entre les quals la proposta del seu candidat presidencial, Manuel Rosales, de repartir una targeta de dèbit entre tota la ciutadania ( Mi negra) perquè disposin directament dels beneficis del petroli, una idea interessant que em sembla que coincideix amb una proposta d'en Sala-i-Martín per a una distribució equitativa de les plus-vàlues petroleres en els països productors, que en la mesura que dóna poder econòmic als ciutadans evita l'ús populista d'aquests recursos per part dels governants.

En conclusió, els reportatges del "30 minuts" acostumen a tenir un clar escorament ideològic, en aquest cas l'esbiaixament del documental comença a fer fàstic i és una mostra de quin és el "mainstream" polític a Catalunya i la preponderància de les visions altermundialistes de la realitat internacional en els mitjans catalans. Pel que fa a Veneçuela, podem detectar un ús positiu dels diners provinents de la riquesa natural del país en la mesura que s'utilitzen per dotar-se d'infraestructures sanitàries i educacionals i per millorar les condicions de vida de la població, però és preocupant i perillós que això vagi unit a un populisme i a un culte al líder que situa el país a l'avantsala de l'autoritarisme, i que el model econòmic s'assenta en la total dependència del petroli, és paternalista i no promou la capacitat emprenedora dels ciutadans, no afavoreix l'ampliació de les classes mitjanes-base natural de la democràcia i de la prosperitat d'una nació- sinó que es limita a millorar el nivell de vida dels pobres sense impulsar-ne la promoció social. En darrer terme la megalomania del líder que aspira a encapçalar el moviment dels desheretats enfront els USA el converteix en un agent de desestabilització al Sud de Río Grande i en un col·laborador amb diners i influència d'algunes de les pitjors dictadures del planeta.