AMPLIACIÓ DEL CAMP DE BATALLA.

Coincidint amb l'apoteosi de les obres del TGV, amb cancel·lació del servei de rodalies, col·lapse a la carretera i enfonsaments diaris, les imatges repulsives de l'agressió perpetrada per un "neng" racista a una menor equatoriana en un tren dels FGC, ha permès centrar l'atenció mediàtica, durant uns dies, en aquest cas i no en la destrossa propiciada pel Ministeri de Foment. Tenint en compte que no es tracta de la primera agressió que es produeix en un tren que ha estat enregistrada per les càmeres, però que en canvi aquesta ha estat àmplament difosa, tot plegat fa malpensar. La visió d'aquest acte depravat ens remou l'estómac, però a mi també em causa repulsa que com a conseqüència de l'impacte comunicatiu, la reacció dels estaments públics sigui molt superior a la que hi hagués hagut si el mateix cas no hagués estat reproduït pels mèdia. La vinguda de la ministra d'Exteriors equatoriana, i la contractació d'una primera espasa del dret penal

Veia l'altre dia el programa Àgora dedicat al retorn del president Tarradellas, on en Ramon Espasa feia referència, una vegada i una altra, a l'elevat sentit del poder que tenia el polític que va retornar a Catalunya l'any 1977, després de trenta-vuit anys d'exili. Tanmateix els exemples que donava d'aquest sentit del poder no permeten afirmar una autèntica voluntat d'obtenir i d'exercir poder polític, sinó més aviat una gran preocupació pel reconeixement, en primer lloc pel seu reconeixement com a president de la Generalitat i per rebre el tractament que això suposa. L'aposta de Suárez pel retorn de Tarradellas s'explica amb dues claus: en primer lloc evitar que socialistes i comunistes, que havien obtingut més del 50% dels vots en les eleccions de 1977 a Catalunya, es fessin amb el control del nou govern autonòmic, i en segon lloc, aprofitar la situació personal precària i la seva coneguda necessitat de reconeixement, després de llargs anys de resi

Ja fa uns dies vam tenir la polèmica sobre la nena de Girona, de vuit anys, que va a l'escola amb xador. Primer l'escola, d'acord amb el seu propi reglament, va prohibir a la família que la nena assistís a classe amb el mocador al cap, però després el Departament d'Educació va imposar l'assistència de la criatura, amb o sense vel. Aquest fet ha obert a casa nostra una polèmica, que a d'altres indrets d'Europa, i especialment a França, ja fa temps que es viu, amb respostes diverses. La diversitat cultural i religiosa creixent al nostre país ens obliga a respondre preguntes que fins ara no se'ns havien plantejat, i cal que les respostes siguin correctes i duradores en el temps. No estic d'acord amb la proposta d'excloure tota simbologia religiosa de l'àmbit públic. La fe forma part de la identitat de cada persona i em sembla absurd mutilar radicalment aquesta dimensió. Penso que hem d'anar més per la línia d'establir uns criteris amplis

Ahir dia 15 es va commemorar, una vegada més, l'aniversari de l'afusellament del president Companys. L'any passat ja vaig fer esment de com el magnífic llibre de l'Enric Vila "Companys:la veritat no necessita màrtirs" havia col·locat el mite en el seu lloc, com a polític mediocre i patriota de darrera hora, després d'una llarga trajectòria vinculada al republicanisme no catalanista . Per en Vila, la mort afusellat a Montjuïc, com a president de Catalunya, va ser la culminació de la recerca d'una fi heroïca que el personatge anhelava. Malgrat el que puguem pensar de l'home, el significat polític de la seva mort l'ha convertit en un símbol que trascendeix la realitat històrica. Precisament ara que he llegit les memòries d'en Xammar, tinc present com aquest es carrega un altre dels mites del catalanisme, el president Macià, de qui diu que un cop pactada la renúncia a la República Catalana i la seva substitució per la Generalitat, tan sols es

Feliçment s'ha reeditat un llibre mític, "Seixanta anys d'anar pel Món", les memòries d'Eugeni Xammar transcrites per en Josep Badia. Tot just acabo de llegir-lo i en les seves pàgines he trobat l'atzarosa vida d'un gran periodista català, que es va passar la major part de la seva existència fora del nostre país, i un compendi de la història d'Europa des de principis del segle XX fins a després de la Segona Guerra Mundial, relatada per un home que, segons el cas, va ser un observador en primera, en segona o en tercera línia. Quan llegeixo memòries de personatges catalans de principis del segle XX sempre em sorprèn l'activa vida social i cultural que menaven alguns joves a Barcelona, i com l'interès per l'òpera, el teatre o la música clàssica, ocupava el lloc que per a molts avui ocupen el futbol, el bàsquet o la música pop. I això no vol dir que aquests joves de primers de segle no tinguessin interès per l'esport, en Xammar mateix va ju

En l'anterior post ja he explicat com de petit creia que això de les guerres i dels exèrcits ja havia estat superat per la història, que el dilema es limitava a o bé mantenim la pau, o bé destruïm el planeta, la famosa "destrucció mútua assegurada". Després de la fi de la guerra freda sabem que no és tan senzill, que al món segueixen produint-se enfrontaments bèl·lics dels quals els europeus no ens podem inhibir apel·lant al nostre pacifisme. Europa durant alguns segles ha estat el centre del món, el continent des d'on es comandaven els més grans imperis, on es produïen els més importants avenços científics, i on residien els principals poders econòmics. Després de dues guerres mundials devastadores el nostre continent ha perdut la primacia, tot i que segurament segueix sent un dels indrets on, en general, es viu millor. Els EUA són avui l'única superpotència, i ja s'albira la nova emergència de la Xina i d'altres grans països fins ara molt endarrerits. Ar

Jo vaig néixer en plena guerra freda i a mesura que vaig anar adquirint ús de raó la possibilitat d'una guerra nuclear m'aterroritzava més i més. No creia que mai es produís, però la possibilitat que algun grillat accionés el botó en un costat o altre del teló em produïa veritable neguit. Encara recordo una edició molt antiga del programa "La Clave", il·lustrada amb el film "Dr. Strangelove" d'Stanley Kubrik, que en versió espanyola s'anomena "Teléfono Rojo:Volamos hacia Moscú", i seguida d'un debat en què, a banda de diversos analistes, hi participava també un representant soviètic que per si sol ja semblava una amenaça. La barreja de tragicomèdia apocalíptica i de debat dens sobre les possibilitats i conseqüències d'un enfrontament amb armament atòmic, amanits amb la musiqueta de "La Clave", em va causar una profunda impressió, que explica que anys després, l'enderrocament del Mur de Berlín i tot el que això repres

Escric aquest post i escolto com s'explica el nacionalista espanyol José Bono al programa "59 segundos", de TVE. Només començar ja es despatxa contra la darrera iniciativa d'Ibarretxe i proclama que en nom de la llei caldrà impedir que se celebri la consulta popular anunciada. Poc després ens descriu la bandera espanyola com el símbol dels "valors constitucionals", i un mica més tard diu que aquells que reclamen un tracte fiscal i financer just són uns trabucaires carlistes que defensen privilegis, uns privilegis que segons ell serien radicalment incompatibles amb el seu ideal d'igualtat socialista. Ara mateix ja va a tota màquina parlant de la "nación", del seu patriotisme i de la bandera. Vaja, de tot "allò que interessa la gent". Com a mínim el Bono és sincer, i si bé ha iniciat la seva intervenció parlant de la llei i dels "valors constitucionals", poc després ja ens ha definit la nació com una comunitat de sentiments.