AMPLIACIÓ DEL CAMP DE BATALLA.

És probable que el nostre país esdevingui l'abocador dels residus nuclears d'Espanya. Ja no ve d'aquí .  Des de l'any 1997 paguem un recàrrec a la factura de la llum per compensar les companyies elèctriques de les pèrdues que els va provocar la moratòria nuclear aplicada pels governs socialistes, però tot i així a  Catalunya tenim tres reactors en funcionament , o sigui que la moratòria no ens ha evitat cap risc i a sobre hem hagut de pagar per la seguretat dels altres, amb l'afegit que no gaire lluny tenim el paradís atòmic francès, que ens ha de proporcionar l'energia que ens manca a través d'un vistós traçat de torres de Molt Alta Tensió.  Ara encara serà millor,  perquè sense generar ni un watt més d'electricitat probablement ens empassarem tota la merda nuclear d'Espanya. Nosaltres els fem una aportació anual de 20.000 milions d'euros per via fiscal i ell ens envien els seus residus nuclears.  Un negoci rodó.   Però preu per preu, si emmagat

La proposta frustrada de l'ajuntament de Vic té uns efectes dubtosos sobre el control de la immigració, però ha servit per reviure el debat des d'una ciutat acreditada per les seves modèliques polítiques d'integració,  que ja no es veu amb cor d'assumir la responsabilitat de gestionar l'acollida de més nouvinguts que, d'acord amb la llei, no estan autoritzats a treballar i poden ser multats i fins i tot expulsats pel fet de trobar-se en territori de l'estat espanyol de forma irregular. De tot el debat dels darrers dies, a més dels estirabots xenòfobs més deplorables proferits des de posicions marginals, em queda l'esgarrifança de comprovar la visió naïf del món i de l'espècie humana que tenen bona part dels opinadors més influents d'aquest país. "Imagine" és una cançó molt bonica però res més que això, en canvi sembla que bona part de la progressia catalana, i també d'altres sectors benpensants, l'ha convertida en el seu credo,

Hi ha dos tipus de governants, els que afronten els problemes i fan els possibles per resoldre'ls i els qui miren cap a un altre costat i intenten desviar l'atenció del personal. L'alcalde de Vic pertany a la primera categoria i finalment ha decidit començar a posar ordre en el desgavell de la immigració descontrolada. L'alcalde de Barcelona pertany a la segona categoria, i lluny de donar resposta als grans reptes de la ciutat se'n va per la tangent i es treu de la màniga una quimèrica candidatura per esdevenir seu dels Jocs Olímpics d'Hivern l'any 2022. ¿Però algú creu que Barcelona té cap possibilitat de ser escollida seu dels Jocs Olímpics d'hivern?.  ¿Algú creu que la candidatura de Barcelona passarà el filtre del Comitè Olímpic Espanyol, que haurà de triar entre una candidatura catalana i una d'aragonesa, i després serà l'escollida pel COI quan l'any 92 ja va ser seu dels jocs d'estiu?. Si la tingués em jugaria una suma important de

No acabo de veure en Joan Laporta en el rol de polític, una professió que té molt de cursa de fons.  L'actual president del Barça podria encapçalar una candidatura, fer una bona campanya i guanyar un grapat de diputats, a partir d'aquí el més probable és que acabi de líder d'un grup parlamentari a l'oposició o com a membre d'un govern presidit per un altre. I francament, em costa molt imaginar-lo en cap d'aquests dos papers, infinitament més foscos que la presidència del Barça. En Laporta ha demostrat una gran capacitat de seducció electoral, dots de lideratge i resistència a la pressió.  Ha passat per moments molt durs, però el càrrec de president del Barça li ha ofert moltes satisfaccions, sobretot per a una personalitat egocèntrica i apassionada com la seva, que han compensat sobradament els atacs personals que ha rebut. La política no pot oferir satisfaccions equiparables i, en canvi, li pot suposar maldecaps superiors als que ha hagut de patir fins ara.  De

El desenllaç del cas Centelles és una petita derrota per a aquest país, i com a tal posa en evidència moltes de les nostres febleses i ens mostra quines són les armes de l'adversari.  Els germans Centelles s'han queixat del tracte rebut per la Generalitat, però no n'han tingut prou de trencar unes negociacions, sinó que han hagut d'escopir sobre la dignitat del país i sobre la tomba del seu pare i sobre es tombes d'aquells que el van ajudar a produir les fotos i a conservar-les durant uns anys molt difícils. S'han venut les fotos al Ministeri de Cultura i ells mateixos, en un clar exercici d'exhibicionisme provocador,  han portat els negatius a Salamanca, al mateix lloc on el seu pare va evitar que fossin portades setanta anys enrere.  Normalment quan un francès s'emprenya amb un ministre li diu el nom del porc, però no renuncia a França. A Catalunya no, en aquest país són molts els qui a la mínima diferència amb el conseller o el govern de torn reneguen

Tots aquells que durant anys han clamat per un món multipolar ja el tenen: el dimarts passat la Xina va executar Akhmal Shaikh, un malalt mental  britànic acusat d'haver introduït heroïna al país, i condemnat a mort en un judici de 30 minuts, sense les mínimes garanties processals. Les pressions occidentals no han pogut salvar la vida d'aquell pobre home, el règim xinès ha estat implacable, sabent-se invulnerable, gràcies a la seva gran força econòmica i geopolítica, a l'escàndol d'uns quants governs occidentals. Queda molt lluny l'època gloriosa de l'Imperi Britànic, però no cal anar tan enllà, és probable que durant els anys noranta la pressió de la Gran Bretanya amb el suport dels EUA hagués pogut evitar l'execució d'un ciutadà britànic sense delictes de sang. L'any 1990, en plena caiguda de l'Imperi Soviètic, el columnista conservador Charles Krauthammer va escriure que el món vivia "the unipolar moment": els EUA havien es