AMPLIACIÓ DEL CAMP DE BATALLA.

Les penalitats que les polítiques d'austeritat imposen a la població grega poden fer pensar que la culpa de la seva desgràcia la tenen els països que els imposen aquestes polítiques, o els mercats, o els  bancs, o una conspiració judeomaçònica ( no m'estranyaria que la tropa de l'Alba Daurada hi vegi algun component jueu). Però l'origen del problema és grec, és molt senzill i s'ha dit reiteradament: durant anys els grecs han viscut per damunt de les seves possibilitats, han acumulat un deute imponent i se'ls ha acabat el crèdit. No són els únics, però el que fa el problema més gros, l'autèntica tragèdia grega, és que Grècia no té capacitat per generar la riquesa necessària per superar aquesta situació. Fins ara l'economia grega s'ha recolzat en tres pilars: el turisme, la marina mercant i les ajudes internacionals, sigui en forma de subsidis o de crèdit barat. El turisme segueix sent un motor de l'economia, però és insuficient i no té, ni molt

El primer llibre que va atorgar una certa celebritat intel·lectual a l'historiador Tony Judt, abans del seu supervendes "Postwar", va ser "Past imperfect", un assaig en què analitza les posicions dels intel·lectuals francesos més influents entre 1945 i 1956 en relació a les dictadures soviètica i dels països del bloc de l'est. El llibre va fer soroll al seu dia perquè exhibia la manca d'escrúpols de molts intel·lectuals pretesament compromesos amb el progrés de la humanitat que, en nom d'aquest progrés, acceptaven sense immutar-se les atrocitats perpretades pels règims comunistes.

Sento sovint una vella cançó, aquella que diu que no té sentit demanar sobirania per a Catalunya quan a Europa el que es porta és cedir-ne. És una vella cançó, quan tenia divuit anys ja m'ho deien companys d'estudis:¿com pots reivindicar la independència per a Catalunya quan tots els països d'Europa convergeixen cap a una unitat interdependent? Ha plogut molt des d'aleshores, i per poc o molt que hagi avançat la unitat europea, els estats segueixen tan vigents com sempre,  encara que tinguin menys sobirania, Catalunya segueix sotmesa a l'estat espanyol, i segueixen sentint-se veus que afirmen que no té sentit parlar d'independència perquè Europa en serà la superació. S'oblida, intencionadament, que la Unió Europa la constitueixen els estats, no els ciutadans individualment, tampoc les regions i encara menys els pobles i ciutats. Fins i tot en el supòsit, força improbable, que es creessin uns Estats Units d'Europa d'estil federal, els seus components

Si la vida és el que ens passa mentre fem altres plans, l'única previsió possible és intentar estar preparat pel que pugui passar. L'estat espanyol podria ser intervingut per la Unió Europea, i segurament seríem testimonis de retallades més bèsties que les que hem vist fins ara, però també hi hauria efectes positius: el govern es veuria obligat a actuar amb criteris de la més estricta racionalitat econòmica, per exemple en matèria d'infraestructures, i no hi hauria ministra que gosés esmentar el maleït corredor central. Tot i així la intervenció també suposa una amenaça més per a l'autonomia de Catalunya. Existeix la possibilitat que ens fiquin en el mateix sac de les comunitats autònomes considerades com les grans generadores de dèficit, i que l'escàs marge de maniobra de què gaudim encara es vegi més limitat, alhora que es qüestionin elements estructurals del país com ara la mateixa Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals. Hi ha riscos evidents, però també op