AMPLIACIÓ DEL CAMP DE BATALLA.

Tate Britain: pintura d'artistes instal.lats a Anglaterra, encara que molts no anglesos, retrats, paisatges, mitologia, "Paradise Lost", i sempre una bellesa serena, una lluminositat impròpia d'un país tan plujós. M'ha recordat el contrast de la National Gallery: pintura anglesa, francesa, italiana, flamenca i holandesa, i de cop i volta, la tenebra de la pintura espanyola, fins i tot fa pensar que els responsables del museu van triar expressament les obres per seguir alimentant la llegenda negra de la inquisició, la colonització d'Amèrica, i el tancament catòlic de Felip II, el rei que va enviar una Armada, que es volia invencible, per tornar la pèrfida Albió a l'òrbita papal. Anglaterra, enemiga històrica d'Espanya, no en va la principal plaça de Londres commemora una gran batalla naval contra una flota francesa i espanyola, Trafalgar, i l'almirall que hi va perdre la vida dirigint les esquadres britàniques, Nelson. Anglaterra, enemiga d'Espa

Demà me'n vaig cap a Londres per passar-hi aquests dies fins a reis, i aprofitar per fer un curs intensiu d'anglès, aquesta llengua amb què em relaciono de fa tants anys sense arribar-la a dominar. També voldria aprofitar per fer recerca en algunes de les grans biblioteques, però m'haig d'encarar al gran inconvenient que suposen els horaris britànics, perquè he vist que molts dies tanquen a les 18h. Els anglesos, com a la major part d'Europa, segueixen uns horaris laborals excel·lents, molt més adaptats a les naturalesa humana que no pas al nostre país, on és habitual, com deia en Josep Pla, que a les vuit del vespre encara s'estiguin remenant calaixos per les oficines. Però hi ha molts serveis que, a Londres, es podrien cobrir amb un segon torn, o alguna cosa semblant, perquè et trobes que, molt bé, plegues a les sis de la tarda, aparentment tens molt de temps lliure, però no pots fer res perquè a tot arreu tanquen i no et queda més remei que refugiar-te al pub

S'acosta el dia de la presa de possessió del president Obama, la tria que ha fet dels responsables de defensa i política exterior m'ha semblat molt més encertada del que n'esperava, perquè no es tracta precisament de colomins progressistes, sinó d'un secretari de defensa republicà, una secretària d'estat falcona, i un assessor de seguretat nacional que és general dels marines, i amic d'en John McCain. El senador McCain ha estat una de les moltes personalitats que han aplaudit la tria, que pot resultar decebedora per als partidaris més ideologitzats d'Obama. A partir del 20 de gener veurem quina política segueix el nou equip, però hores d'ara les expectatives són prometedores, i tot apunta que els EUA no abandonaran l'Iraq fins que el nou estat no estigui més consolidat. És molt aviat encara, però podem especular sobre una complementarietat entre la presidència d'Obama i la de Bush. Aquest últim haurà estat qui hagi fet la feina bruta d'envair

Hi ha un corrent historiogràfic que es dedica sistemàticament a posar al descobert els "mites" del nacionalisme i molt específicament del nacionalisme català. El dimarts vaig assistir a un seminari amb un dels representants més bel·ligerants d'aquest corrent, en Joan Lluís Marfany, professor, ja jubilat, de la Universitat de Liverpool. És un personatge que contraposa les seves troballes a les idees d'uns catalanistes i d'uns nacionalistes arquetípics i caricaturescos. La veritat és que amb bona part de la seva visió de la història de la llengua i del concepte de nació hi puc estar d'acord, si bé no al 100%, i en canvi difereixo radicalment de la valoració política que en fa. En Marfany reconeix obertament, i fins i tot sembla que li sap greu, que el català és una de les poques llengües europees que existeix com a tal com a mínim des del segle XIV, quan apareixen els primers testimonis escrits que evidencien la consciència lingüística dels seus parlants, i de l

Enguany es commemora el 75è aniversari de l'Holodomor, la gran fam que va assolar Ucraïna i altres territoris de la Unió Soviètica entre 1932 i 1933. És una fam amb una gran  significació política, perquè va ser causada per les decisions del règim d'Stalin. La col·lectivització salvatge del camp, que obligava els pagesos a abandonar les seves explotacions per integrar-se en granges col·lectives, fortament contestada, va ser una de les causes, juntament amb factors climàtics, d'una davallada de les collites, tràgicament agreujada per la requisició sistemàtica de gra practicada pel règim, que va deixar la població rural sense els aliments necessaris per sobreviure. La mort i la desesperació es van apoderar del món rural, els pagesos, devastats per la gana, feien ús de tots els recursos a l'abast, totes les plantes i els animals van esdevenir comestibles, i com en tota fam, la condició humana es va expressar en els seus extrems de degradació, fins al límit del canibalisme,

Llegeixo, desordenament, el blog que transcriu el "Quadern Gris" de Josep Pla. Hi trobo la descripció cal.lidoscòpica del món d'ahir, de l'abans, que dirien els meus pares. Perquè, tot i néixer força anys després de 1918, el món de la seva infantesa, el dels anys 40 a un poble de l'Alt Penedès i a un poble del Baix Llobregat, no difereix gaire de la realitat que reconstrueix Pla. Una època de límits temporals imprecisos, que va iniciar la seva decadència definitiva vers als anys 60 del segle passat, i l'inici de la qual potser es pot situar al començament de la Revolució Industrial al nostre país, perquè el món que Pla retrata no és estrictament rural i mariner, també hi actuen burgesos i fabricants. Un retrat que, malgrat les sotragades de les guerres, és vàlid per a una època de prop, o més, de 150 anys, i que enfonsa les seves arrels en el passat ancestral, sense solució de continuïtat. Després els canvis tecnològics i econòmics, i els moviments demogrà