AMPLIACIÓ DEL CAMP DE BATALLA.

Gairebé sense proposar-m'ho m'he acabat de llegir el volum "Memòries (1876-1936)" d'en Francesc Cambó. L'he tingut mesos aparcat i en d'altres com a lectura secundària, és a dir, m'abocava a les seves pàgines quan no tenia res de més urgent o interessant per llegir. Tot i així, i contràriament al que n'esperava, m'ha despertat prou interès com per arribar, tot xino-xano, fins a l'última línia.  Fa força anys ja n'havia llegit alguna biografia breu i el llibre de Borja de Riquer sobre "L'últim Cambó", el que va finançar i va col·laborar activament amb el bàndol franquista durant la Guerra Civil, però en les memòries, redactades els darrers anys de la seva vida, quan vivia en exili voluntari a Argentina, ens parla en primera persona i ens ofereix la seva visió sobre la seva vida pública( ni un mot sobre la seva "atrafegada" vida sentimental), i la història de Catalunya, d'Espanya i d'Europa des de finals de

És remarcable el suport que ha rebut la intervenció armada internacional a Líbia, fins i tot els d'ICV hi han estat d'acord, recordant potser  el paper que van jugar els Verds alemanys a favor de la intervenció de l'OTAN a la guerra de Kosovo. Per sort, en la votació al Consell de Seguretat de la resolució 1973, Xina i Rússia, erigits en guardians  de la sobirania dels estats amb què no tenen frontera, es van abstenir,  com també ho va fer, incomprensiblement, Alemanya, un país que està assumint el lideratge de la Unió Europea en matèria econòmica, però que en aquest cas no ha estat a l'alçada de les circumstàncies i ha preferit mantenir-se en un segon pla, possiblement per càlculs electoralistes, en comptes d'assumir el paper capdavanter que li correspondria juntament amb França i el Regne Unit. D'altra banda, com ja vaig esmentar en l'anterior post, el suport inicial de la Lliga Àrab és un altre element crucial per a l'èxit de l'operació, malgrat e

Tota intervenció armada és plena de riscos, i més quan es vol portar a terme a un país musulmà, quan  l'Iraq encara no està prou estabilitzat i l'OTAN segueix empantanegada a Afganistan. Però la comunitat internacional, i sobretot els països que es proclamen defensors dels drets humans i de la democràcia, no poden restar impassibles davant l'avanç implacable de les tropes del coronel Gaddafi sobre els rebels que volen un canvi de règim. Gaddafi és un dels personatges més sinistres del planeta, la seva aproximació a Occident i les expectatives d'explotació dels enormes recursos petrolífers i gasístics de Líbia van provocar un atac d'amnèsia selectiva als dirigents europeus i nord-americans, que tot d'una van oblidar la implicació del règim del coronel en tot tipus d'activitats terroristes,  com ara la col·locació d'explosius en un vol comercial de la Pan Am que, com a conseqüència de l'esclat, va caure sobre el poble de Lockerbie ( Escòcia) l'any

12.841 milions de dòlars és la quantitat que els EUA van transferir a setze  països d'Europa Occidental i a Turquia entre 1947 i 1951 en el marc de l' "European Recovery Plan" , conegut com a pla Marshall,  tal ens recordava en un article d'ahir Enric Juliana. Una xifra que actualitzada suposaria uns 40.000 milions d'euros, és a dir, una tercera part de les transferències que un sol estat, l'espanyol, ha rebut via fons estructurals i fons de cohesió de la Unió Europea entre 1986 i 2006. El pla Marshall ha estat mitificat com un dels motors d'allò que a França es va batejar com "Les Trente Glorieuses" , a Alemanya com a " Wirtschaftswunder" i a Itàlia "Miracolo economico italiano", és a dir, la llarga etapa de gran creixement econòmic que es va iniciar a partir de la Postguerra a l'Europa Occidental. La valoració de l'efecte real del famós pla Marshall sobre l'economia europea encara és objecte de controvèrsia,

La frivolitat i la improvisació els perd. Aquesta combinació de límit de velocitat de 110 km/h i reducció del preu dels bitllets de tren en un 5% és una altra obra mestra de l'estil ZP, que té entre els seus millors artistes aquest Miguel Sebastián, de qui, ara mateix, no tinc present cap encert que justifiqui la seva permanència en el càrrec de ministre. Cal seguir una lògica molt recargolada per inferir que el nou límit de velocitat a la carretera es compensa amb un 5% de rebaixa en el tren, o simplement per creure que gràcies a aquesta reducció els usuaris del transport privat s'abocaran massivament a les estacions ferroviàries. Tenir l'opció d'anar a la feina amb tren de rodalia és un privilegi i qui no l'exerceix no és per aquest 5% del preu. D'altra banda, no acabo d'entendre això de l'estalvi energètic gràcies a reduir la velocitat màxima. En primer lloc perquè no hi ha una evidència científica que en garanteixi l'efectivitat, i en segon lloc

Per fortuna l'independentisme català és molt més ampli i transversal que els partits que se'n proclamen, i encara és més gran si hi encabim tots els ciutadans que, en l'eventualitat d'un referèndum, estarien disposats a votar a favor de la independència. Ara assistim a l'enèsim episodi d'escissió dins d'una d'aquestes formacions. Vist des de lluny, la valoració del cas concret no pot ser categòrica, d'una banda l'opció del millor president del Barça (fins que es demostri el contrari), sembla que és la que podria donar un millor resultat electoral per al conjunt de partits independentistes, tenint en compte el canvi radical de context que ha suposat la victòria de CiU i  la desaparició d'aquella hidra de tres caps que era el tripartit. Ara bé, si l'objectiu de SI és consolidar el seu propi espai polític , presentar-se a les eleccions sota el lideratge d'ERC no és la millor alternativa. Encara que electoralment encertat, el moviment d&#