Un món més inhòspit per als dèspotes.

Tota intervenció armada és plena de riscos, i més quan es vol portar a terme a un país musulmà, quan  l'Iraq encara no està prou estabilitzat i l'OTAN segueix empantanegada a Afganistan. Però la comunitat internacional, i sobretot els països que es proclamen defensors dels drets humans i de la democràcia, no poden restar impassibles davant l'avanç implacable de les tropes del coronel Gaddafi sobre els rebels que volen un canvi de règim. Gaddafi és un dels personatges més sinistres del planeta, la seva aproximació a Occident i les expectatives d'explotació dels enormes recursos petrolífers i gasístics de Líbia van provocar un atac d'amnèsia selectiva als dirigents europeus i nord-americans, que tot d'una van oblidar la implicació del règim del coronel en tot tipus d'activitats terroristes,  com ara la col·locació d'explosius en un vol comercial de la Pan Am que, com a conseqüència de l'esclat, va caure sobre el poble de Lockerbie ( Escòcia) l'any 1988, i va causar 270 morts. L'agost de 2009 ja vaig escriure indignat sobre l'alliberament per les autoritats escoceses, amb la connivència del govern britànic, d'Abdel Basset Ali al-Megrahi, l'agent libi condemnat per la seva participació en aquell atemptat. Un home que va deixar la presó i va retornar al seu país al·legant una malaltia terminal, va ser rebut com un heroi i encara és ben viu. La repatriació del terrorista va satisfer una vella exigència de Gaddafi, prescindint del sentiment de famílies de les víctimes i pensant en els interessos de les empreses energètiques britàniques.

Ara la rebel·lió d'amples sectors de la població líbia ha posat en evidència el caràcter totalitari del règim de la Jamahiriya i la possibilitat de tombar Gaddafi. Però a diferència de les veïnes Tunísia i Egipte, la dictadura no ha fet cap concessió i ha emprès una guerra sense quarter contra els seus opositors, sense cap restricció en l'ús de la força.  Tenim una situació amb clars paral·lelismes amb el que va passar als Balcans durant els anys 90.En aquell cas va ser necessària la intervenció armada internacional per aturar les massacres, primer a Bòsnia i posteriorment a Kosovo. Els atacs aeris de l'OTAN van portar Milosevic a la taula de negociacions, i tant en un cas com en l'altre,els països europeus van haver de lamentar no haver actuat abans, perquè es va veure ben clar que el gruix dels abusos comesos pels serbis, i també per les altres faccions enfrontades, s'hauria pogut evitar amb una acció inicial més enèrgica per part de la comunitat internacional. L'any 1991, després de la Guerra del Golf, els EUA van badar i van permetre que Saddam Hussein massacrés els kurds, de l'Iraq, fins i tot amb armes químiques. A l'Àfrica, a Ruanda i a Darfur, la inoperància internacional va deixar el camp lliure a la comissió dels pitjors crims contra la humanitat, i ara, la passivitat de l'ONU hauria pogut precipitar una orgia de sang i foc a Bengasi i en d'altres ciutats on els rebels s'han fet forts. Aquesta vegada però, França i el Regne Unit han liderat l'adopció pel Consell de Seguretat de la resolució que autoritza l'ús de la força en exercici de la responsabilitat de protegir la protecció civil, un concepte que es va adoptar arran  de les experiències dels anys 90. No estem davant d'una nova invasió, com la d'Afganistan i la d'Iraq, sinó d'una acció molt més limitada que hauria de facilitar als rebels la possibilitat de defensar-se i decantar la situació a favor seu.

És molt important que la Lliga Àrab també s'hi hagi compromès i que alguns dels seus membres estiguin disposats a aportar-hi recursos. La seva implicació hauria d'apaivagar les interpretacions antioccidentals de la intervenció armada. Gaddafi sempre ha estat un home molest per als altres dirigents del món àrab, però podem sospitar que més d'un autòcrata àrab preferiria que el coronel boig se'n sortís després d'esclafar l'oposició, com a exemple dissuasiu per als seus propis opositors. Tot i així, de cara a l'opinió del "carrer àrab", avui connectat a través d'internet i d'Al-Jazeera, la Lliga no podia desinhibir-se del cas libi. Tanmateix, es innegable l'existència d'una certa incoherència entre l'actitud dels altres països àrabs respecte a Líbia i la repressió en curs a Bahrain, on l'oposició xiïta ha estat expulsada del carrer amb el concurs de l'exèrcit i de les forces de seguretat d'Aràbia Saudita i dels Emirats Àrabs.

Tot i les incerteses, la intervenció a Líbia pot marcar una nova fita en la lluita contra la impunitat dels règims que pretenen imposar el seu poder utilitzant la força contra els seus opositors. interns Si Gaddafi cau, altres dictadors s'ho hauran de pensar  molt abans d'enviar l'exèrcit a suprimir de forma sagnant els  qui qüestionen el seu poder.