AMPLIACIÓ DEL CAMP DE BATALLA.

A corruptes sempre guanyaran, s'ha de ser enze per voler defensar la unitat d'Espanya denunciant la corrupció catalana. L'esclat de l'afer Bárcenas ha posat de nou el focus sobre el partit que ha batut tots els rècords de corrupció, el mateix que tenia la barra d'enviar els seus ministres i dirigents a Catalunya per denunciar les preteses mans brutes dels dirigents convergents i del catalanisme en general. El misteri embolcalla les finances populars, ja sigui l'origen de l'apartament de luxe del president madrileny a la incorruptible ciutat de Marbella, o els 20 milions d'euros del sempitern tresorer del PP a Suïssa. D'on surten? d'on vénen aquests diners? els sous dels càrrecs polítics, per alts que siguin, no donen per aquestes alegries, si bé el Molt Honorable Eduardo Zaplana ja va dir allò de "estoy en política para forrarme". A què es dedica el senyor Bárcenas per manegar tanta pasta? què fabrica? què ven? quins serveis ofereix? P

Dimecres el Parlament de Catalunya va aprovar la Declaració de Sobirania, l'afirmació del dret a l'autodeterminació del poble català sobre la qual es fonamentarà la convocatòria de la consulta que s'ha de celebrar l'any de 2014. És una nova fita del full de ruta cap a la independència, que com totes les seves fites té un indubtable valor històric. Un gran dia doncs, que alguns volen enterbolir remarcant el vot negatiu dels 15 diputats oficialistes del PSC-PSOE, l'actitud dubitativa de la CUP o les diferències entre Convergència i Unió. No podem deixar que els arbres ens amaguin el bosc i la realitat és que hem assolit un primer objectiu, la confirmació efectiva d'una majoria operativa d'almenys 85 diputats a favor del dret a decidir, la traducció pràctica dels resultats del 25-N. Que el PSC hi estaria en contra es podia donar per descomptat, no tan sols perquè el "sector catalanista" hagi estat vençut i desarmat dins del partit, sinó perquè aquest

En una entrevista concedida al diari madrileny "El País" l'historiador John H. Elliot afirma que en aquest món global la independència no existeix, la qual cosa és certa, com també ho és que hi ha nacions que són més independents que d'altres, nacions amb estat propi i nacions que ocupen una posició subordinada dins d'un estat. Però on realment rellisca l'Elliot és quan fa un paral·lelisme entre la mitificació de la història de Kosovo i la de Catalunya, per tornar a barrejar la reivindicació nacional catalana amb els horrors balcànics. Elliot ens parla de Vicens Vives i de la seva voluntat de desmitificar la història de Catalunya i de com ell es va identificar amb aquest corrent que diu, avui, davant l'auge sobiranista, constata que no ha triomfat.  Elliot s'equivoca, el sobiranisme català no es basa en una història mitificada, sinó en la realitat tangible d'avui i en la consciència d'una continuïtat històrica, que el seu llibre "La Revol

La meritocràcia perfecta no existeix enlloc, en tot cas hi ha societats amb més igualtat d'oportunitats i més mobilitat social que d'altres, però a tot arreu hi ha unes elits que tendeixen a perpetuar-se, de generació en generació, en les alçades del poder polític i econòmic, ambdós íntimament connectats. Qui neix dins l'elit acostuma a tenir accés a una millor educació i sobretot, i aquest fet és determinant, a una xarxa de contactes i influències que en faciliten un aterratge còmode en el món professional. Després, un cop ja col·locats, n'hi ha que fan més carrera que d'altres. Segurament, a l'estat espanyol, un dels qui millor ha sabut aprofitar la seva posició avantatjada és el fill d'una família poderosa i beneficiària de la victòria franquista a la Guerra Civil, en Rodrigo Rato, el qual, després d'arribar als cims més alts en el camp polític va passar al sector privat per ocupar posicions suculentament retribuïdes.  La seva gestió a Bankia es cons