Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: agost, 2008

Elogis desmesurats

Des de l'àmbit catalanista, començant pel president Pujol, s'ha aixecat un cor de veus que elogien la fermesa amb què el president Montilla i el conseller Castells defensen un nou finançament per a Catalunya. És possible que en Jordi Pujol, amb les seves declaracions, pretengui pressionar patriòticament el Govern de Catalunya i el PSC perquè no afluixin, perquè l'elogi d'avui es pot convertir en una crítica despietada  si al final els socialistes catalans cedeixen davant el PSOE. Ara bé, si fem una anàlisi objectiva, des d'una perspectiva nacionalista, el que fan en Montilla i en Castells no difereix gaire d'allò que faria qualsevol govern autonòmic que s'estigués jugant els quartos amb el govern central. El president Montilla no està actuant com a president d'una nació sinó com a cap de l'executiu autonòmic, i com és lògic, defensa els interessos de la seva autonomia, però no hi ha en la seva argumentació, ni en els seus gestos, ni en la seva acció

Què s'ha de fer amb Ossètia del Sud i Abkhàzia?

Pretendre respondre aquesta pregunta des del desconeixement de la realitat, i sobretot, de la història d'aquests territoris és un agosarament. Avui el president de Rússia ha anunciat la seva decisió de reconèixer-ne la independència. Ara mateix, per la poca informació que en tinc, no em sembla cap crim que aquests dos indrets formalment georgians, però a la pràctica sotmesos a Moscou des de primers dels anys noranta, acabin consolidant la seva secessió respecte de Geòrgia, sempre i quan se'n pugui afirmar l'existència d'una identitat històricament i culturalment diferenciada. Aparentment és així des del punt i l'hora que parlem d'Ossètia del Sud, i per tant, com diu el seu nom es tracta del sud d'una altra nació, i d'un territori com Abkhàzia, incorporat per Stalin a Geòrgia, país del seu origen, i posteriorment poblat per un gran nombre de georgians, que en van ser majoritàriament expulsats en un procés de neteja ètnica coincident amb la guerra que va e

Els temps estan canviant

Imatge
El govern dels EUA i el de l'Iraq  estan treballant un acord de retirada de les tropes nord-americanes. Això és possible perquè el "surge" ha donat fruits, la nova estratègia basada en el desplegament de més tropes i l'aplicació d'un pla de contrainsurgència, amb implicació creixent de la població iraquiana en la lluita contra Al-Qaida i les milícies díscoles, ha permès reduir dràsticament les actuacions terroristes i la violència sectària.  Una estratègia adoptada pel president Bush contravenint les recomanacions de l'"Iraq Study Group" del que formaven part personatges tan lligats al partit republicà i al seu pare com en James Baker, que proposaven abandonar l'Iraq previ pacte amb els països que precisament recolzen la insurgència, l'Iran i Síria, que abans el mateix Bush havia descrit com a integrants de l'"Eix del Mal", junt amb Corea del Nord. L'aplicació del full de ruta de l'"Iraq Study Group" hauria abo

El poder i la ciutat

Imatge
Fa poques hores que he tornat de Londres, sens dubte una de les grans capitals del món.  És un centre de poder global i això es nota. Anglaterra no és un país tan ben organitzat com Suïssa o Alemanya, per garantir la seguretat ciutadana han hagut d'omplir els carrers de càmeres de televisió, els transports públics funcionen però no són res de l'altre món, i és difícil fer un àpat de dos plats, postres i vi per un preu raonable, tot i que  la lliura està en hores baixes. Tot i així és el país més poderós d'Europa. Ho és per l'herència imperial, perquè encara segueix sent un punt de referència per als països que van ser colònies britàniques, ho és per la seva relació especial amb la superpotència nord-americana, ho és perquè acull seus d'empreses capdavanteres en l'economia financera, en el comerç global i en els serveis, i òbviament pel paper de la llengua anglesa com a nova "lingua franca" mundial, que dota les seves creacions culturals d'un impact

Georgia in my mind

Des de la distància es fa difícil valorar el paper de Geòrgia respecte a Ossètia del Sud i Abkhàsia, però el que és ben clar es com Rússia utilitza les reivindicacions d'aquests dos territoris,oficialment georgians, per erosionar el règim de Tbilisi i intentar situar-lo de nou sota el seu domini. Geòrgia es un petit estat independent que té frontera amb Russia, un estat que sota diferents règims, mai democràtics, s'ha caracteritzat sempre pel seu imperialisme. Geòrgia i Rússia són dues nacions íntimament relacionades, i moltes figures russes han estat d'origen georgià, com Stalin i Beria, però això no justifica que una nació hagi d'estar sotmesa a l'altra, com ha succeït durant els darrers segles.

Elogi de la vellesa

Imatge
Que un negre, en realitat un mulat, pugui esdevenir el nou president dels EUA ha estat assenyalat com la gran novetat de l'actual campanya presidencial nord-americana, i sens dubte ho és. No es dóna la mateixa connotació positiva, ans al contrari, al fet que l'altre aspirant amb possibilitats té també una característica singular, és vell, si guanya prendrà possessió del càrrec amb 72 anys d'edat. En termes històrics no és cap novetat, el mateix Reagan va iniciar el seu segon mandat amb una edat més avançada, i els exemples de caps d'estat d'edat avançada són més que nombrosos, començant pel mateix Papa de Roma. Tot i així, en el món d'ara mateix, que venera la joventut, que celebra l'èxit ràpid dels joves talents i condemna els vells a diferents formes d'ostracisme, comfortables les unes, denigrants les altres, la possible victòria d'un home d'edat provecta obre també nous horitzons. L'edat d'en McCain és un handicap,  avui ningú no confi

Viatge llampec a la "villa y corte"

Imatge
Malgrat internet, malgrat l'estat de les autonomies, malgrat la globalització, malgrat que, com diu Don Hilarión a "La verbena de La Paloma" , la ciència avança que és una barbaritat, el divendres passat em vaig veure obligat a viatjar fins a Madrid per fer una gestió, en persona. Hi vaig anar en cotxe i com que anava just de temps vaig agafar l'autopista R-2, l'única de peatge a l'entorn de la capital espanyola. I vet aquí que tot just entrar-hi  t'indiquen clarament que t'has de guardar el tiquet fins a la sortida, com si no ho sabessim, i el primer que penses és quin advertiment més absurd, tothom sap que el tiquet serveix per pagar a la sortida. Però no tothom ho sap, ho sabem els catalans que som experts usuaris dels peatges, però no pas els madrilenys, uns neòfits en la pràctica de pagar per circular.  Però el viatge encara m'oferia una altra curiositat, de Barcelona a Saragossa gairebé no hi ha cap senyal que indiqui que és la direcció de Ma

Pàtria transpirinenca

Imatge
Un cap de setmana enrera em vaig arribar fins a Tolosa de Llenguadoc, tot passant per Andorra. Feia anys que no visitiva el petit estat català dels Pirineus, i si bé vaig comprovar una vegada més que la presència de la llengua catalana és minoritària al carrer, com a mínim el nostre idioma hi gaudeix d'una hegemonia absoluta en tota la retolació pública i privada, la qual cosa ens demostra que no hi ha res com tenir un estat propi  perquè la pròpia identitat sigui respectada, fins i tot quan la majoria de la població  no la comparteix. Seguint la ruta fins a la capital occitana em vaig torbar novament amb cua des del Pas de la Casa fins a Acs, en una carretera d'un sol carril per sentit de circulació.En tornar, i per anar més de pressa, vaig agafar l'autopista, que em va obligar a fer marrada per Carcassona, Narbona i Perpinyà per arribar a Barcelona. Costa d'entendre que no hi hagi una bona connexió directa entre Barcelona i Tolosa, se suposa que la C-17 ha de fer aque

Respostes de perdedors

Enfront la nova ofensiva espanyolista del "Manifiesto" aquell de la "lengua común", sento massa respostes que es limiten a afirmar que no, que el castellà no està discriminat a Catalunya. Sembla mentida que perdem el temps explicant-nos davant els qui desitgen el nostre extermini lingüístic. La crua realitat és que al nostre país l'única llengua discriminada és la pròpia, des del punt i l'hora que és del tot possible viure tan sols en castellà i és impossible fer-ho només en català. La primera prova la tenim amb aquest senyor que fa de president, que fins que no ha arribat a aquest càrrec no ha sentit cap pressió per parlar un català correcte i suficient. Però constatada la realitat, el que és lamentable és que sigui així. És a dir, quan alguns dels qui teòricament defensen la posició catalana s'esgargamellen afirmant la nostra meravellosa convivència lingüística, el que estan fent, enlloc de combatre la ideologia de fons del "manifiesto", és q