Els temps estan canviant

El govern dels EUA i el de l'Iraq  estan treballant un acord de retirada de les tropes nord-americanes. Això és possible perquè el "surge" ha donat fruits, la nova estratègia basada en el desplegament de més tropes i l'aplicació d'un pla de contrainsurgència, amb implicació creixent de la població iraquiana en la lluita contra Al-Qaida i les milícies díscoles, ha permès reduir dràsticament les actuacions terroristes i la violència sectària.  Una estratègia adoptada pel president Bush contravenint les recomanacions de l'"Iraq Study Group" del que formaven part personatges tan lligats al partit republicà i al seu pare com en James Baker, que proposaven abandonar l'Iraq previ pacte amb els països que precisament recolzen la insurgència, l'Iran i Síria, que abans el mateix Bush havia descrit com a integrants de l'"Eix del Mal", junt amb Corea del Nord. L'aplicació del full de ruta de l'"Iraq Study Group" hauria abocat en el pitjor dels escenaris possible, una victòria per a Síria, l'Iran i Al-Qaida, que si bé defensen interessos diferents i en alguns casos oposats, s'haurien sabut aprofitar de la derrota occidental. Existeix un clar paral·lel amb la retirada soviètica de l'Afganistan als anys vuitanta, que va crear el mite de què s'ha alimentat el terrorisme islamista dels últims vint anys, i del queprou que n'han patit les conseqüències els EUA. Que el govern iraquià comenci a veure's amb cor de controlar la situació al país amb les seves pròpies forces suposa en sí mateix una derrota històrica per a Al-Qaida, que pot tenir conseqüències clares per a la moral dels membres d'una xarxa terrorista que es creien destinats a guanyar sempre. L'estabilització de l'Iraq suposaria la culminació, tardana, de la invasió iniciada pels EUA i els seus aliats l'any 2003 i un canvi d'escenari radical respecte als darrers anys, en què s'havia donat per fet que Mesopotàmia era ingovernable. Encara és massa aviat per donar per fet el resultat final, a fè que les coses es poden tòrcer, però és innegable que la realitat present obre grans expectatives. Al final pot resultar que l'agenda "neocon" no haurà acabat en el més absolut dels fracassos, com anunciaven la gran majoria dels augurs, sinó que s'haurà demostrat molt més difícil de portar a la pràctica del que creien els seus promotors, però no impossible. La reivindicació dels plantejaments neoconservadors ve donada per un altre esdeveniment d'una transcendència similar, la invasió russa de Geòrgia, que posa de manifest la necessitat de reforçar la capacitat d'acció de les democràcies enfront de les autocràcies reemergents, com Rússia i probablement la Xina, que amb els seus mètodes expeditius poden seguir fent jugades d'escac a la comunitat internacional.  Així doncs,tenien raó els neocons?. No, als neocons els perd el seu dogmatisme, la seva retòrica maniquea, els seus dobles estandàrds, les seves incoherències, les seves anàlisis simplistes,´el seu imperialisme  i el seu afany manipulador, i malgrat tot encara no s'entén per què van endegar una aventura tan perillosa i sagnant com la invasió de l'Iraq, quan es probable que un dictador decadent com en Saddam, sense ideologia ni suports exteriors rellevants, s'hagués pogut eliminar per altres vies. El fet que és que tan bon punt els avions es van encastar contra les Torres Bessones i el Pentagon, en Donald Rumsfeld i en Paul Wolfowitz es van entestar en carregar-li el mort al tirà de Bagdad.  Tanmateix, per molt que des de la nostra comfortabilitat europea occidental ens puguem afegir al carro de la crítica i del menyspreu envers aquells intel·lectuals i polítics, no podem oblidar que, en bona mesura,  el final feliç de la guerra freda és degut a la seva persistència en plantar cara a la Unió Soviètica,i que en el món d'avui les receptes alternatives basades purament en la diplomàcia i les bones  maneres d'Occident ens poden deixar en una situació d'absoluta feblesa enfront les dictadures més bel·ligerants.