AMPLIACIÓ DEL CAMP DE BATALLA.

Al mateix temps que el PSC intenta repetir l'èxit de les eleccions espanyoles apel·lant al vot anti-dretà i contraposant una desconeguda Maria Badia a l'arxiconegut Vidal-Quadras , s'han fet públics els contactes mantinguts entre José Montilla i Alicia Sánchez-Camacho i entre altres dirigents catalans d'ambdues formacions, per pactar una més gran presència de la dreta espanyola en els mitjans de comunicació públics i en òrgans com ara el Consell de Garanties Estatutàries. Podem recordar la clàusula anti-PP del pacte del Tinell, i visualitzar mentalment els reiterats atacs i referències denigratòries dels socialistes catalans i dels seus aliats del tripartit envers el Partit Popular i el que representa, en una campanya de demonització constant que els permetia captar vots i presentar CiU com una força contaminada pels seus antics acords amb els conservadors espanyols. Ara però, quan el tripartit agonitza després d'haver-se demostrat abastament com una fór

L'any 1925 l'autoritat governativa va clausurar el camp del Barça perquè el públic hi havia xiulat la " Marcha Real". Vuitanta-quatre anys després dos símbols suprems de l'estat espanyol, el rei i l'himne, han estat xiulats a l'estadi de Mestalla per la majoria dels assistents, seguidors bascos de l'Atlètic de Bilbao i seguidors catalans del F.C. Barcelona. Transcorreguts tots aquests anys Espanya encara no ha pogut assimilar ni Catalunya ni Euskadi, però a diferència de moltes altres nacions europees, sotmeses encara l'any 1925 o el 1918 i amb estat propi avui, encara hem d'anar xiulant pels estadis per fer-nos sentir. La xiulada és l'expressió d'un malestar que té l'origen en causes estructurals, constitucionals si voleu, a les quals s'afegeixen circumstàncies cojunturals diferenciades, com ara la formació d'un govern basc recolzat en el frontisme espanyol, i l'accentuació de l'asfíxia política, econòmica i cultu

Recordo que al president Pujol se li havia criticat que s'envoltava de mediocres perquè no volia ningú que li pogués fer ombra. Aleshores faig memòria de qui formava part dels governs Pujol i qui eren els dirigents amb qui treballava, i em vénen al cap personalitats com en Trias Fargas, en Miquel Roca, en Macià Alavedra, en Lluís Prenafeta, en Joaquim Molins, en Josep Maria Collell, en Miquel Coll i Alentorn, o en Max Canher, per esmentar-ne tan sols alguns que ja no es troben a la política activa. Tot seguit visualitzo mentalment l'actual govern de la Generalitat i els principals dirigents del tres partits coaligats. No cal dir res més.

S'acosten les eleccions al Parlament Europeu i tot fa pensar que la participació hi serà molt minsa. És normal, perquè ningú no s'ha preocupat de forjar un espai europeu compartit per la majoria de la població, no hi ha punts de referència, no hi ha una cultura de masses compartida. Hi ha múltiples iniciatives transfrontereres , però en general tenen una finalitat comercial, o són elitistes o són superficials, com els agermanaments entre ciutats. Experiències com l' Erasmus sovint no passen de ser unes llargues vacances en un altre país, acompanyat de compatriotes erasmistes amb qui es crea un ghetto protector enfront de l'entorn estranger. Sortosament tenim un mercat únic, però les velles inèrcies estatals encara hi pesen molt. La mobilitat laboral hi és reduïda, es limita a les elits professionals i als emigrants dels països de l'antic bloc comunista, i les grans llengües estatals actuen sovint com una barrera infranquejable. El Festival d'Eurovisió és una

A l'estat espanyol hi ha un nacionalisme hegemònic i dominant, que té al seu servei l'administració central, la constitució, les lleis, els mitjans de comunicació més poderosos, les grans empreses, la cultura de masses, un exèrcit d'intel·lectuals, el marc mental, el reconeixement internacional i tots la resta d'atributs propis de les nacions amb estat propi. Després hi ha uns pocs nacionalismes perifèrics, els uns importants però minoritaris, com el gallec, i els altres relativament majoritaris en una part del seu territori, com el basc i el català. Tanmateix, el nacionalisme basc és important però minoritari a Navarra , i el nacionalisme polític català és gairebé insignificant a les Illes i al País Valencià, tot i que s'hi manté la flama de la cultura compartida, i hi existeixen formacions polítiques, que amb més o menys intensitat, hi defensen la pròpia identitat i el vincle amb la resta dels Països Catalans , un concepte que el mateix Bloc Nacionalista Valencià

El pacte PP-PSOE a Euskadi té un elevat valor pedagògic. He sentit qui el qualifica de pacte contranatura , he llegit qui escriu que les contradiccions són tan grans que acabarà fracassant, fins i tot l'ex-lehendakari Garaikoetxea anunciava grans friccions motivades per la disparitat de programes socioeconòmics . No em convencen, al contrari, deixant de banda el combat pel poder que enfronta el centredreta i el centreesquerra espanyols, a l'hora de la veritat, quan està en joc la integritat de l'estat, pesa més allò que els uneix que no pas allò que els separa. I és normal que així sigui en tant que partits nacionals espanyols, per més que el PSOE tingui una capacitat camaleònica per adoptar diferents identitats segons el lloc on es troba. A Euskadi l'objectiu era foragitar el nacionalisme basc del govern, i no n'han deixat passar l'oportunitat. A diferència de l'ofensiva de l'any 2001, aquesta vegada han estat més subtils, Patxi López es va passar l

D'ençà de l'aposta estratègica d'ERC per esdevenir la crossa del PSC s'ha anat creant un espai polític format per les persones, que em sembla que en Salvador Cardús va batejar com els sense nom, que són independentistes, van votar ERC, però no en comparteixen l'estratègia. L'aparició d'aquest espai orfe de referent polític es produeix en un moment en què la centralitat catalanista s'ha desplaçat cap al sobiranisme , i per tant més gent que mai abans és partidària de l'estat català. Per tant, el discurs d'en Carretero disposa, aparentment, d'un massa crítica de simpatitzants gens menyspreable. El primer problema és que molts dels sobiranistes , entre els quals m'incloc jo mateix, sí que tenim un referent polític clar que no és ERC, és Convergència, encara que no es defineixi amb total i absoluta nitidesa com a tal. E l segon problema per a en Carretero és que formar un partit polític des del no-res requereix un esforç titànic. La his