AMPLIACIÓ DEL CAMP DE BATALLA.

El castellà és una realitat tan potent a Catalunya que les elucubracions sobre el seu estatus en una futura Catalunya independent resulten ridícules. En un estat català el gran repte seguirà sent dotar la llengua del país de l'estatus que li correspon i expandir-ne l'ús social fent-ne la llengua comuna de tots els catalans, amb independència de quina sigui la seva llengua materna o familiar. Últimament n'hi ha uns quants que pretenen haver descobert la pedra filosofal de l'independentisme assenyalant que la via per assolir una autèntica majoria social per a l'estat propi passa per abraçar el castellà. No sé exactament en què es tradueix això d'abraçar el castellà, però d'entrada em sembla una proposta inútil i contraproduent. Inútil perquè no són aquests gestos els que transformen les consciències, no perquè l'independentisme esdevingui bilingüe assolirà grans conversions entre la ciutadania castellanoparlant.I contraproduent, perquè assumir un model bi

Hi ha un corrent important de l'independentisme català que es proclama no nacionalista, que ve a dir que l'única raó per assolir la independència és que això ens permetrà viure millor i pagar-nos un estat del benestar de primera categoria. Però aquest enfocament parteix d'una feblesa evident, si desvinculem la independència de la idea de nació, si assolir un estat propi tan sols té com a finalitat gaudir de millor qualitat de vida, si tot respon a un afany merament materialista, per què aquest hipotètic nou estat hauria d'establir-se dins els límits de la Catalunya històrica? Per què, si només es tracta del vil metall, no es delimiten uns àmbits geogràfics que ens assegurin el màxim d'ingressos i les mínimes despeses? Des d'aquests paràmetres algú podria plantejar-se una República de Vallvidrera, un nou estat que aplegués Sant Cugat del Vallès, Sarrià, Sant Gervasi i la mateixa Vallvidrera, el que seria segurament un dels països amb una renda per càpita més e