Els pobles i les persones també tenen ànima.

Hi ha un corrent important de l'independentisme català que es proclama no nacionalista, que ve a dir que l'única raó per assolir la independència és que això ens permetrà viure millor i pagar-nos un estat del benestar de primera categoria. Però aquest enfocament parteix d'una feblesa evident, si desvinculem la independència de la idea de nació, si assolir un estat propi tan sols té com a finalitat gaudir de millor qualitat de vida, si tot respon a un afany merament materialista, per què aquest hipotètic nou estat hauria d'establir-se dins els límits de la Catalunya històrica? Per què, si només es tracta del vil metall, no es delimiten uns àmbits geogràfics que ens assegurin el màxim d'ingressos i les mínimes despeses? Des d'aquests paràmetres algú podria plantejar-se una República de Vallvidrera, un nou estat que aplegués Sant Cugat del Vallès, Sarrià, Sant Gervasi i la mateixa Vallvidrera, el que seria segurament un dels països amb una renda per càpita més elevada d'Europa. Però si no fem aquests plantejaments es perquè, a més del benefici econòmic immediat que pot comportar la independència, molts creiem que Catalunya constitueix una comunitat nacional, amb una identitat, un territori definit i mil anys d'història, respecte a la qual tenim un sentiment de pertinença que ens fa sentir patícips d'un passat, d'un present i d'un futur que volem sobirà, no sotmès a la voluntat del país veí. Òbviament no tothom subscriu aquesta idea de catalanitat, possiblement menys de la meitat dels actuals residents a Catalunya, però aquesta consciència nacional és l'energia que permet que el catalanisme, en sentit ampli, sigui el moviment polític mes important al país. Podem convenir que amb això no n'hi ha prou per bastir una majoria social que tingui l'amplitud i la solidesa necessàries per culminar amb èxit un procés independentista, i per tant cal afegir nous aliats que, si bé poden ser indiferents al sentiment nacional català, poden compartir la conveniència d'un estat català pels beneficis que en termes de benestar econòmic i social comportaria per a tots els ciutadans d'aquest país. Però una cosa és exigir que el sobiranisme ampliï el seu discurs per incloure-hi sectors socials aliens a la identitat nacional catalana i una altra, ben diferent, és proposar la desvinculació entre nacionalisme i sobiranisme, quan, agradi més o menys, el nacionalisme català es el motor del sobiranisme, un motor que no pot ser substituït per un discurs que apel.li tan sols al càlcul racional d'interessos materials, sobretot perquè no existeix al món cap moviment polític exitós que no es basi, més o menys intensament, en l'adhesió emocional a certes idees i conceptes que van més enllà de la valoració del funcionament dels serveis públics i de les relacions fiscals amb l'estat. ¿Fins a quin punt l'experiment tripartit no va ser, per part d'ERC, un intent de desvincular l'independentisme del nacionalisme i de fer passar les consideracions pretesament socioeconòmiques al davant de les identitàries, amb els resultats electorals per tothom coneguts? Tot i així en Joan Ridao i altres antics dirigents republicans, com ara Ignasi Llorente, que acaba de publicar un llibre en aquesta línia, segueixen insistint en les bondats d'aquesta estratègia fracassada, com si fos la fórmula màgica que ha d'obrir les portes de l'independentisme a l'electorat d'identitat espanyola dels àmbits metropolitans. En realitat però, aquest discurs tan sols aconsegueix l'aplaudiment, tanmateix displicent, d'alguns intel.lectuals catalans que, després d'anys de combatre el nacionalisme des de les confortables trinxeres ofertes pel poder socialista, s'aproximen ara, en plena desfeta socialdemòcrata a tots nivells, a les formulacions del sobiranisme fred i descafeïnat, això sí, sense comprometre-s'hi. A la pràctica aconsegueixen un copet a l'esquena d'en Josep Ramoneda, però ni un vot dels treballadors castellanoparlants de la SEAT de Martorell, molts dels quals, per cert, a les municipals voten CiU.